Sobre... Permetre el pas

Fer la prova

Diem «ens permet passar» i perquè ho diem tenim coses —gent, idees, situacions, etc.— que ens permeten passar d’un lloc a un altre. Ens donen permís. Com que abans encara no el teníem ni tan sols havíem pensat a canviar de lloc. Però quan diem «ens donen permís» també diem que ens ho faciliten. Fan de vehicle. Amb aquest cotxe hem pogut passar.
Però d’on a on passem? Ho fem com quan passem d’una comarca a una altra amb els canvi de paissatges corresponents? Com que parlem de grans canvis o de canvis de paissatges trascendents evitarem parlar, doncs, de viatges ni que siguin siderals. Per anar d’un lloc visible a un altre que també ho fós no valdria la pena aixecar-se de la cadira, però si es tracta d’anar del visible a l’invisible les coses canvien ja que les coses, estancades en la seva visibilitat perden vida i sovint són fruit de malalties. En canvi si ens és oferta la possibilitat de passar del visible a l’invisible, «les coses» respiren a ple pulmó.
La irrupció de Jesús en la història ens permet passar, portats per l'Esperit, del visible de la humanitat de Jesús a la invisibilitat de Déu Pare.
Les paraules persona, processó i relació aplicades a nosaltres —a la nostra història— ens hi faciliten el pas. Feu la prova i veureu.

Sobre... Tres paraules de la Trinitat

Poseu-vos a la feina 

És en la persona que el Senyor i jo ens descobrim. El Senyor, doncs, és la seva persona.
És en la processó que el Senyor i jo ens percebem. El Senyor, doncs, és la seva processó.
És en la relació que el Senyor i jo ens coneixem. El Senyor, doncs, és la relació que ell i jo mantenim. 

Aquestes tres paraules fan possible l’impossible: que el Senyor sigui coneixedor, però no només com a objecte de coneixement sinó com el més íntim dels amics. 

Els israelites deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?» Ex 17
Jo restabliré amb tu la meva aliança i sabràs que jo sóc el Senyor. Ez 16
Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. Mt 28 
Poseu-vos a la feina, que jo sóc amb vosaltres. Ho dic jo, el Senyor de l'univers.Ag 2 

Sobre... El procedir de la processó

Enyorança

Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió. Sl 137 

De vegades amb l’avi ens assèiem vora el riu i, deixant la guitarra als salzes, ploràvem d'enyorança. Jo volia que cantés i li demanava amb insistència algun cant de festa: «Avi, canteu-me, sisplau, alguna cançó». Pobre avi, com podia cantar-me res en aquella terra estrangera? Tenia la mà paralitzada, se li havia encastat la llengua al paladar i no deixava d'evocar un record tan sols al capdamunt del qual s’hi podien sentir molt tènues aquells cants de festa que tant m’agradava escoltar. 

Que l’avi volia cantar no hi havia dubte. El rostre il·luminat per la possibilitat del cant el delatava. Però, per què no cantava si això era el que més volia i més li agradava de fer? En el cor de l’avi hi havia una pena molt gran i era aquesta mateixa pena la que acabava cantant. La pena era la d’haver d’explicar allò que hi ha previ a tot cant, voler-ho fer entendre a la menuda perquè tenim un «voler» i un «fer» i un «entendre» als quals hem d’atendre sense vacil·lacions. «Traduïr, voler fer entendre als estrangers —deia— va abans que res. El cant ja vindrà després perquè tot cant procedent del cel no només en procedeix sinó que ens visita. Això no és ni metafòric ni virtual ni figuratiu, això assenyala una realitat, una comunió fecunda i feliç». Aquestes eren les seves paraules de pena perquè encara no arribaven els temps de les cançons.

Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca Lc 1

Sobre... «La raó il·luminada»

Com el llaç d’un amant 

La fe anima
La fe anima la raó
La fe anima la raó a donar un pas, pas al qual la raó no té res a dir ni a objectar ja que, en tot cas, sempre en sortirà beneficiada amb il·luminació.
En l'ordre de la intel·lecció divina no té perquè no donar-se algun tipus de comprensió i aquest coneixement ens serà donat per processó.
Al centre de l'acció generadora d’aquesta processó és on hi ha la veritable vida de Déu. La nostra història, les nostres experiències d’homes tot i que en participen no ho són o ho són per participació i en tot això hi ha acció i, perquè hi ha l’acció d'entendre, hi ha verb, de la mateixa manera que perquè hi ha vida hi ha fill. D'aquí que, quan parlem de Déu, de la processó del verb en diem generació i del verb que en procedeix en diem fill. 

En tota acció intel·lectual o espiritual, si no volem que sigui sonsa, mai no hi pot faltar el «medi diví» que envolta l'operació d'entendre, com el llaç d’un amant que uneix la ment amb el seu verb i com un fruit que emana de la unió d’ambdós. Aquest «ambient diví» de comunió i d'amor dóna lloc a l'operació d'estimar que segueix a la d'entendre i de la qual emana l'esperit. Sant Tomàs diu: «L'estimat roman en l'amant com, per la concepció del verb, la realitat entesa o dita roman en qui l’entén o en qui la diu» SumTh, 1

Sobre... La raó

Evitar la catàstrofe

La raó és un lloc de treball. El saber i la raó són llocs específics de treball, però poden tenir un altre grau, una mena de més-que-raó si ens els imaginem il·luminats per alguna cosa fora d’ells com pot ser la fe. Una llum exterior a ells —la fe— els il·lumina engrandint-los. 

Però si alguna vegada a causa d'aquesta raó il·luminada ens quedéssim, per exemple, en allò que de Déu d’una manera o altra tots hem pogut constatar alguna vegada «de manera visible» en la nostra vida, ens estancaríem en la impossibilitat de comprendre-ho o de parlar-ne «raonablement». Tanmateix hi ha un camí de sortida per reconduir aquesta raó estancada, perquè allò que de Déu haurem pogut constatar, pel fet de ser diví també és dinàmic però d’una «acció conductora»: condueix la meva facultat de raonar per mitjà de la intel·ligència a algun lloc, evitant la catàstrofe que seria si aquest lloc no existís. 

Aquest lloc que «em salva» té la característica, però, de ser invisible. Aquest lloc que està preparat des de sempre per acullir la facultat de la meva pobra intel·ligència, no «es veu» per més segur que pugui estar-ne. Aquest lloc no és cap indret com una muntanya ja que és dinàmic, no estàtic o no abastable: és un lloc immanent i en processó.

Però tot això, per què ho vull entendre? Perquè tant l'entendre com l'estimar són coses pròpies de Déu. Déu vol que jo entengui i no vol de cap manera que em quedi sense entendre res, perquè entendre és propi de Déu. Ell diposita la seva confiança en allò que jo hauré pogut entendre, sigui el que sigui i quan sigui, perquè d’una banda sap que això és el millor per a mi i també perquè sap que aquest enteniment que em dóna, em conduirà de manera inefable a ell. Sap que aquesta és la meva felicitat.

M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre Sl 15

Sobre... El verb cedere

Forjar la imatge d’una processó

Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat. Són paraules de Jesús a Nicodem de les quals es desprèn que tan sols aquell qui n’ha baixat en procedeix. Amb el pujar i el baixar, Jesús ens indica la seva procedència. Ens l’indica perquè entenguem de manera molt principal que això és el que vol que considerem en primer lloc d’ell. Jesús, per tant, diu procedència, no pot deixar de dir-la ni vol que nosaltres la deixem d'escoltar ni un moment, perquè tan sols dient procedència Jesús entra en plenitud en la relació que té amb nosaltres i amb el Pare. 

La pro-cessó, la pro-cedència, el pro-cés, la pro-cessió, són paraules que venen del verb llatí cedere que essencialment és dinàmic. Indica l’acció d’anar o de marxar en un doble sentit i en forma de creu: un anar o un caminar però també un retirar-se o un cedir. Afegint diversos prefixes a cedere s’han format paraules com ac-cés, con-cessió, ex-cés, inter-cessió, ne-cessitat o circum-cessió que és traducció de la paraula grega pericoresi. Aquesta darrera paraula, a més del significat dinàmic que li dóna sant Bonaventura —moure’s o donar girs al voltant de— també és el nom d’una dansa grega en la qual un ballarí gira entorn d’un altre, entrellaçats com si fossin un de sol. 

Sembla com si sense procedència no hi pugui haver relació. La paraula ne-cessari es donà en el llatí en forma d’adverbi i d’adjetiu indeclinable —ne-cesse— que indicava la cosa de la qual un no pot apartar-se de cap manera —necesària, inevitable—. D'ella procedeixen les paraules necesitat i necessari. Necessarius es referia principalment als familiars i parents amb els quals hi ha un vincle que és impossible d'apartar-se'n. Una mena de consubstancialitat com la del Credo.

Forja una imatge. Nm 21