Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Empar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Empar. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de gener del 2016

Sobre... El comiat dels amics

Mi agradecimiento al Señor...

por el regalo de la amistad de AMPARITO. La llamamos así por su estatura física. Era pequeña, y tantas veces nos hacía bajar nuestra cabeza —o mejor dicho nuestro oído— a la altura de su boca para poder sentir su voz también débil. Toda su persona indicaba fragilidad pero todo esto contrastaba con la gran estatura espiritual y la gran fortaleza de una voluntad totalmente entregada al servicio del Señor.
Siempre estaba dispuesta  a participar en las actividades de la parroquia y algunas se quedaron solo en el deseo frustradas por las limitaciones que le impuso su enfermedad. Sin embargo simplemente con su ejemplo ha irradiado bondad y ha conseguido hacer su apostolado. 
Los avatares dolorosos de su vida que la trasplantaron de su entorno en la otra punta del Eixample a nuestro barrio y a su inserción en nuestra comunidad parroquial, nos han permitido conocerla y acompañarla en esta última etapa para enriquecernos con su ejemplo de bondad, su sencillez, su tesón o su aceptación con serenidad de todos los contratiempos de salud que la han ido asediando cada vez más y contra los que ha luchado mostrando una fortaleza de ánimo sorprendente. Todo un gran ejemplo para nosotros de una espiritualidad profunda, de una total confianza de quien se sabe estimada por Dios y dispuesta a unir sus padecimientos a los que sufrió Jesús, que es el único que sabe convertirlos en misericordia y salvación.
Habíamos reflexionado una vez sobre recuerdos de enfermedades pasajeras cuando éramos niñas y cómo notábamos entonces el desvelo y el cariño de nuestros pobres padres preocupados, como si nos quisieran más intensamente que nunca, y recordábamos una frase del profeta Isaías, en la que Dios se expresaba así: «Puede una madre olvidarse del hijo de sus entrañas? Pues aunque ella se olvidase, yo no me olvidaré».
Con esta gran fe nos deja confortados, con esta voluntad de aceptación de un final duro pero llevado con dignidad,  y con la  esperanza y alegría de caminar hacia el Padre y gozar eternamente de su mirada y de su luz. Que así sea.  
Mi agradecimiento en segundo lugar a todos los que os habeis reunido en esta celebración eucarística a rezar por ella, además de los feligreses de esta parroquia, donde se sintió acogida como si fuéramos su familia, especialmente también a sus familiares, algunos venidos de muy lejos, y a todos sus compañeros y compañeras del largo camino que ya tenía recorrido antes de que nosotros la conociéramos, las hermanas del orden de las Vírgenes Consagradas, de los grupos de oración, de la Legión de María... amigos, amigas y vecinos. 
Nos sorprendía la cantidad de personas que la conocían y la apreciaban, la cantidad de visitas que ha recibido en su enfermedad y que siempre agradecía aunque a veces pudiera sentirse físicamente agotada. Todo esto es señal de que, como Jesús a quien consagró su vida, pasó por este mundo haciendo el bien.
Estamos pues gozosos porque la creemos envuelta por el amor de Dios, a quien supo responder consagrándole su vida. Gozosos por su dicha ya definitiva y porque permanecerá siempre a nuestro lado puesto que creemos en la comunión de los santos.
Gozosos, y agradecidos por su ejemplo de bondad, desde nuestro peregrinaje en la tierra le enviamos hasta el cielo nuestro abrazo
Júlia

Sobre... La vida

La vida conté...

La vida conté salutació i adoració: Ets beneida tu i el fruit de les teves entranyes 
La vida conté humilitat: Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?
La vida conté alegria: Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes
La vida conté fe: Feliç tu que has cregut
Hi ha adoració, humilitat, alegria i fe en la salutació d’Elisabet a Maria
Hi ha adoració, humilitat, alegria i fe en la salutació que avui li fem a l'Empar
En tot això hi ha un tema que ens depassa: la revelació de Déu

dilluns, 4 de gener del 2016

Sobre... L’Empar

Un dia l’Empar em va explicar això
més o menys així
«UNA VEGADA la vida em va portar fins una mena de túnel molt fosc...
Hi havia, però, una clariana amb una mica de llum...
Vaig distingir-hi algú...
Vaig seure al seu costat...
Li vaig preguntar: “Qui ets, on vius, d’on vens?”...
Em va dir: “Vine i ho veuràs”...
Hi vaig anar i vaig veure on s'allotjava i em vaig quedar amb ell tot aquell dia que era tots els dies del món junts...
Aleshores una llum. La Llum veritable. No sabria com explicar-t’ho...
Vaig pensar que ja havia arribat on havia d’arribar perquè em vaig sentir del tot acollida...
“Ja hi sóc” m’anava dient a mi mateixa mentre m'abraçava una alegria immensa...»
Jesús els respon: «Veniu i ho veureu» Jo 1
 

dissabte, 26 de desembre del 2015

Sobre... L'Empar

Avui he anat a veure-la
Li devia el petó de Nadal que des d’ahir li guardava. Li he explicat que avui havíem llegit: «Jesús digué als seus: “No us preocupeu”». M’ha dit que us felicités el Nadal de part seva 
 
... la saviesa i la força de l'Esperit amb què parlava Fets 6

dissabte, 14 de novembre del 2015

Sobre... L'Empar

Qué te puedo dar
Empar: 
Qué te puedo dar, que no me sufras, qué te puedo dar, que no te hundas? Que no vea en tus ojos reflejos de cristal, que me mata tu angustia, que me puede tu mal
Empar, sabem que...
Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell que els coneixia des de sempre els ha destinat a ser imatge del seu Fill 
Empar, què dir davant d'això?

dijous, 29 d’octubre del 2015

Sobre... L'Empar d'Albocàsser

Oració
«Donaré gràcies al Senyor tant com pugui, el lloaré enmig d'una gran gentada, perquè s'ha fet el defensor del desvalgut» Sl 108
Gràcies, Senyor Jesús, per haver creat una criatura com l'Empar. Us agraeixo i us dono glòria perquè me l'heu donada com a amiga 
Es un goig i un gran do tot el bé que he rebut de Vós, Senyor meu, mitjançant la petita, consagrada i blanca Empar 
Moltes, moltes gràcies, Senyor, pels exemples que cada dia rebo d'ella 
Exemples d’humilitat, de confiança en Vós, de coratge en les proves dures i d'immensa mansuetud 
O Jesús... Senyor de l'alegria i de la tendresa... si així ho voleu... feu augmentar la pau i la serenor en aquest tram del camí de la meva amiga, en aquesta callada i silenciosa senda fins que arribi al Vostre costat 
Amén 
«Estic ben segur que res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu, que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima» Rm 8
 — M C F P —

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Sobre... La resta

 Tots
Tots hi seran:  
cecs, coixos, mares que crien 
Tornarà una gentada immensa 
Havien sortit plorant i els faré tornar consolats 
Els conduiré als rierols d'aigua per un camí suau sense entrebancs Jr 31

dissabte, 29 d’agost del 2015

Sobre... Una visita

Una visita a l'Empar


Era a la taula del costat. Es deia Maria i tenia vuitanta set anys. Treballava amb intensitat i molta cura el paper que la cuidadora li havia donat per acolorir amb dacs. Es notava que ens seguia la conversa. Quan ens vem aixecar ella també es va aixecar i va agafar el dibuix per ensenyar-me’l. La vaig felicitar per la polidesa del treball. «Quin boixac tant bonic. Sembla que faci olor. Heu tingut una molt bona pensada dibuixant-lo a la roda. Tots els tractors haurien de ser així. On ho heu après això?» Ella digué:
«A l'estiu cada dos dies collia un cistell ple de pètals grocs de boixacs i els posava a coure dins d’un tupí amb vaselina, cera d'abelles, àrnica, pells de llimona i camamilla. Sense recepta. No en tenia de recepta. Ho feia intuïtivament però no m'havia fallat mai perquè tot el que rebem de bo, tot do perfecte prové de dalt —¿oi que els boixacs semblen perfectes?— i baixa del Pare dels estels —¿oi que els boixacs són estels?—. Per la bona olor que feia sempre regalava a les visites potets amb ungüent d'aquest i sovint en portava a l’hospital: anava de llit en llit untant les parts adolorides dels malalts i mentre ho feia compartia les fregues amb un munt de paraules plenes de bons desitjos que potser eren el bàlsam millor»
Estàvem asseguts en tres butaques al costat de la taula on la Maria acoloria el boixac. Érem l’Empar, la Júlia i jo. Vaig anar-hi per donar, a l'Empar, un correu que una amiga seva m’havia escrit i també per portar-li un llibre dedicat. La dedicatòria deia: «Benvolguda Empar. Sé que esteu malalta però també sé que JESÚS era especialment amic dels malalts. És per això que et dedico aquest llibre amb tot l’afecte com una pregària dirigida a Jesucrist per a tu. Amb tot l’afecte. Josep Maria Rovira»

Quan mossèn Rovira em donà el llibre digué: «Té. Jesús i els malalts formen una xarxa»

divendres, 14 d’agost del 2015

Sobre... El coratge

«Ara, a port, entra el coratge». Això volia dir que feia acte de presència el 'coratge' i no només el Coraggio de la companyia Grimaldi. Això volia dir que una paraula s’havia encarnat en forma de vaixell. Un dia vaig anar a veure'l de prop. Tenia per costum atracar al Moll de Ponent. «Sóc molt a prop del coratge» o «Tocaré el coratge amb les meves mans» m'anava dient mentre m'hi apropava... suposo perquè sóc més aviat poruc de mena.  
Per la seva forma característica —que devia ser «moderna» cap al 2005 que el van armar— era fàcilment reconeixible des del meu lloc de treball a la Torre Colom i dimecres passat em va semblar tornar a veure'l des del quinzè pis d'un edifici de Vilassar 
Aldo Grimaldi en feu una sèrie que, a més del Coraggio, hi havia el Tenacia, l'Audacia, el Forza i l'Energia. Ara són propietat d'una altra companyia 
Això de l’encarnació de les paraules sempre m'ha portat de corcoll. Quan hi penso em marejo i mai aconsegueixo posar ordre a les turbulències que es generen al meu cap 
Coraggio. Suggereix els crits dels pirates, dels aventurers, dels apassionats per la vida. «Coratge, endavant, no us desanimeu». És com dir:
«N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar mai de l'amor de Déu» Rm 8
Avui he agafat una ampolleta d’aquelles amb comptagotes que guardava buida a un calaix i l’he donat a algú. «Té —li he dit—. En prens deu gotes al matí i deu gotes al vespre. Veuràs com t’ajudarà. A mi en el seu moment em va anar molt bé. És un remei de collita pròpia. És ple d’una substància anomenada--c o r a t g e--». Li he fet dos petons. Es tracta d'algú que avui comença les sessions de quimioteràpia
Per l'Empar, la Júlia i l'Isabel

dissabte, 8 d’agost del 2015

Sobre... L'Empar d'Albocàsser (2)


Acollir, és «rebre o admetre o acceptar o emparar algú en la nostra companyia» però, més enllà del que puguin dir els diccionaris, acollir sempre m'ha semblat una paraula amb un gran ressò. Una paraula que en certa manera ens depassa, que va molt més enllà de tot allò que poguem dir o pensar d'ella. Una paraula íntimament vinculada a Déu i a la seva manera de fer. Fa uns anys, un dia que la vaig sentir de manera particulament forta, vaig escriure unes quantes frases inconnexes com aquestes:
El Déu de l’univers és algú que en essència diu: «jo Acullo». Ell és l'únic que sempre acull tot i tohom... perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor  
La perplexitat de la gent davant Jesús era que acollia tothom, que irradiava acolliment i que això era perceptible amb facilitat des de molt lluny: tant que ha arribat fins a nosaltres 
Les paraules del Parenostre podrien haver estat: «El nostre acolliment de cada dia doneu-nos-el avui» 
Un eslògan podria ser: «Percebeu i practiqueu l’acolliment si voleu una “vida saludable”» 
Al Magníficat podríem fer aquests canvis sense que el sentit se’n ressentís massa: «La meva ànima acull el Senyor» o «Perquè ha acollit la petitesa de la seva serventa» o «L’acolliment que té als qui creuen en ell» o «Ha acollit Israel el seu servent» 
Podríem dir «D’on ens vindrà el nostre acolliment» en lloc de «D’on ens vindrà el nostre ajut» 
De l'evangeli de Sant Joan: «Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres»
Acollir és la paraula en la qual vam coincidir amb l’Empar en una conversa dijous passat a la tarda, festa de la Transfiguració. Aquesta paraula, tot just dir-la, ens va fer venir les llàgrimes als ulls perquè els dos ens hi sentíem molt identificats. Va ser com si l'acabéssim de descobrir o de desvetllar en aquell mateix moment i, per primer cop en la vida, la tinguéssim com un diamant damunt la tauleta rodona, allà a la terrasa, davant dels nostres ulls

«Sí, la parròquia acull, a la parròquia s'acull, a la parròquia som acollits i allà aprenem i practiquem l'acolliment en més d’un sentit. En molts més sentits dels que ara ens puguem imaginar. La parròquia és una escola d'acolliment. La parròquia és una font d'acolliment amb aigua que mai no s'acaba. La primera vegada que hi vaig venir vaig sentir això mateix, un gran acolliment, un acolliment sense límits» em va dir l'Empar en un moment de tranquil·litat quan algú va distreure la companya de residència que durant tota l'estona no ens volia deixar de cap manera
Albocàsser, segons Coromines vindria d’Abu’l-Qasr i podria significar ‘l’home de l’alcàsser’ o ‘el qui el té o guarda o acull l’alcàsser, la fortalesa, el palau’. 
Fotografia de Juan Enrique M. d’una masia prop d’Albocàsser. 2010 

divendres, 31 de juliol del 2015

Sobre... El núvol

Ens envolta i ens penetra

Ha estat un clàssic al llarg de la meva vida haver d’escoltar de mi aquest retret: 
«És que tu sempre vius en un nuvolet» 
Doncs bé, avui us convido a entrar en aquest meu núvol de «no-saber» que és un coneixement «en negatiu»

Consisteix a no saber per experiència directa i immediata com és Déu, tot i que per la paraula de Moisès i per la Paraula feta carn sàpiga que és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor; i també benèvol, com a Pare! i també humil de cor! 

Aquest núvol està empedrat amb còdols petitons que són cristalls finíssims i que formen una atmòsfera. Aquest núvol –aquesta atmosfera– ens envolta i ens penetra. Aquest núvol tot ell és presència, estimació i comunió. 

Si tots els israelites el veieren mentre durà la seva marxa pel desert, perquè no el podem veure, per exemple, l’Empar d’Albocàsser o jo mateix?

A la fotografia, l’empedrat de còdols d’un carrer d’Albocàsser

dijous, 23 de juliol del 2015

Sobre... L'Empar d'Albocàsser


El Barranc de la Valltorta circumscriu al seu interior una zona muntanyosa considerada «màgica» des de temps antics, però el lloc més «sagrat» i més «secret» de tots és a tan sols tres quilòmetres d'Albocàsser: a l'ermita de Sant Pau, on hi ha el «pou de les aigües sagrades» vinculat a nombroses històries i llegendes populars.

Parlant de tot això —de Sant Pau, de Santi («+», «i» ;-) Pau, dels Pau de Sant Jordi, dels cognoms Pau i Pablo tan habitual per aquestes terres on ella va néixer, va començar la nostra amistat. 

De vegades l’acompanyo fins a casa. Té Parquinson. Fa poc que ha comprat un caminador amb rodes: li dóna una mica de seguretat sobretot en els moments de «bloqueig». Un dia em va dir: «si no tingués els pensaments, els treballs o la fe que tinc no seria capaç de suportar una vida tan de malalt com la meva: tinc molta sort» mentre jo pensava: «Fa uns moments que em queixava de no poder amb el meu patiment. Tan pregon i tan pesat em semblava? Tot just em submergeixo, però, en les queixes dels demés que deixo de sentir les meves pròpies».

Avui m’han dit que l'Empar —l'Amparín— és a Sant Pau: a l’hospital. Aquesta calor ens matarà tots. Espero veure-la aviat

A dalt, l'ermitori-santuari-hostatgeria
A sota, la cúpula: a la dreta, el personatge amb la túnica blava és sant Pau. A l'esquerra el de la túnica verda és sant Pere