Sobre... La veu de la revelació

Una anomenada perpètua 

1 Co  De què us serviria això que us dic
si la meva paraula no us portava cap mena de revelació?

Citem: «El creient veu que la base de la seva fe és la revelació de Déu en la qual el Déu és l’origen i el Fill i l’Esperit Sant són les uncions d’aquest gran regal que és el Pare donant-se incessantment». És a dir, el coneixement de la revelació ens ve d’un origen donador i allò que entenem per unció és sentir la paraula d’aquest origen. La paraula és el Fill i la paraula és l’Esperit. Com veiem, no és una veu qualsevol perquè allò que revela tampoc ho és.

El capítol 43 del llibre d’Isaïes sembla dedicat exclusivament a fer-nos veure la grandesa i la trascendència d’aquesta veu. Les seves primeres paraules són aquestes:

No tinguis por, que jo t'allibero.

«No tinguis por». És una veu de benvolença que poc després ens farà saber que som fills seus:

T'he cridat pel teu nom: ets meu. Jo sóc amb tu.

En les paraules següents el Senyor ens explica quin és el motiu pel qual ens parla. El motiu és donar-nos a conèixer que ell és el nostre rescat i ens diu com som de valuosos per a ell:

Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu. Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu, altres pobles, a canvi de la teva vida. 

I repeteix:

No tinguis por, que jo sóc amb tu.

Aquesta veu ens implica i ens arrossega dins seu quan diu que nosaltres en som testimonis directes:

Ho dic jo, el Senyor: els meus testimonis sou vosaltres i ho és també el meu servent que m'he escollit perquè comprengueu i cregueu en mi i entengueu que jo sóc.

El relat del profeta expressa la urgència d’aquesta veu. Sembla que gesticuli o que ens sacsegi per fer-nos veure que som davant d’un fet tan inaudit que no hi ha paraules per explicar-lo: que ens instaura com a testimonis seus. Aquesta veu vol que comprenguem, vol que creguem, vol que entenguem i, el que és més important, vol que prenguem consciència que és ell, el «jo sóc», el Senyor, el Pare, qui ens està parlant. Per això diu encara una vegada més:

Sóc jo, sóc jo el Senyor. Fora de mi, ningú no salva. Jo sóc el qui havia anunciat que us salvaria, el qui ho havia fet saber: jo, i no pas cap altre déu. Ho dic jo, el Senyor. Els meus testimonis sou vosaltres, i jo sóc Déu. Des de sempre jo sóc. Ningú no arrenca res de la meva mà, i allò que jo faig, ningú no ho capgira.

És una veu carregada de promeses:

Però ara el Senyor us diu això: «No recordeu més els fets passats, no penseu en les gestes antigues. Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar. No us n'adoneu? Obriré un camí en el desert, i rierols en l'estepa. Els animals feréstecs, xacals i estruços, em glorificaran en veure néixer l'aigua en el desert i els rierols en plena estepa, perquè pugui beure el poble que m'he escollit. I aquest poble, que jo m'he format, proclamarà la meva lloança.

És una veu que diu abans d’acabar:

Doncs bé, sóc jo, sóc jo qui t'esborra les faltes. Ho vull així: no em recordaré dels teus pecats.

El capítol quinzè del llibre de Jesús fill de Sira, parlant de la saviesa, explica d’una manera lluminosa com és aquesta veu quan parla:

Els ve a trobar com una mare, els acull com l'esposa estimada des de jove. Els posa a taula el pa del coneixement i els omple el vas amb l'aigua de la intel·ligència. Es recolzen al seu braç i mai no cauen, hi confien i no queden confosos. Ella els fa sobresortir entre els seus companys i els fa parlar enmig del poble reunit, els omple de saviesa i d'intel·ligència, els cobreix amb vestits de glòria. Hi troben el goig i la felicitat i els dóna per heretat una anomenada perpètua. Sir 15

Sobre... El banquet amagat

Allà on el secret del Pare i el nostre es troben 

Començarem amb una lectura una mica llarga de l’evangeli de sant Mateu:

Jesús digué als seus deixebles: Mireu de no fer el bé davant de la gent perquè ho vegin ja que així no podríeu esperar la recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan dónes als qui ho necessiten, no ho anunciïs a toc de trompeta, com ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers perquè tothom els alabi. Tu, quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que veu tot el que és secret, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no feu com els hipòcrites que els agrada plantar-se drets a les sinagogues. Tu, quan preguis, tanca't amb pany i clau i prega el teu Pare present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu no feu un posat trist com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè tothom noti que dejunen. Tu, quan dejunis, renta't la cara i posa't perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell, per a qui no hi ha secrets, t'ho recompensarà». Mt 6

«El Pare veu el secret». Per què hi ha aquesta sintonia entre el Pare del cel i tot allò que és secret, amagat o recòndit? Per què té aquesta afició? Crec que és pel fet que el Pare no té res a veure amb el soroll que ens porta a quedar bé. El Pare és el contrari d’allò mediàtic: del soroll, de l’esvalot, de l’aldarull o de l’enrenou i perquè, recordem-ho:

Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Mt 13

El text de sant Mateu que hem copiat en començar remarca cinc vegades la importància del secret: Que no ho vegi la gent. No ho anunciïs a toc de trompeta. Que una mà no sàpiga el que fa l’atra. Que el teu gest quedi en el secret i Quan preguis tanca't amb pany i clau.
El salm 139 és tan explícit en la descripció d’aquest espai d’intimitat que no caldria dir res més. Recordem dos fragments:

Senyor, heu penetrat els meus secrets i em coneixeu, vós sabeu quan m'assec i quan m'aixeco; descobriu de lluny estant els meus propòsits, sabeu prou bé si camino o si reposo, us són coneguts tots els meus passos.

Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Res del meu cos no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat en el fons de la terra. Els vostres ulls em veien abans d'estar format, i els anys que em destinàveu eren tots escrits en el vostre llibre, abans que n'existís un de sol. 

I és que Déu mateix, diu el profeta Isaïes, ens té secrets i amagats des de sempre sota l’ombra de la seva pròpia mà:

T'he posat als llavis les meves paraules, t'he amagat a l'ombra de la meva mà per plantar de nou el cel i fonamentar la terra, per dir a Sió: Ets el meu poble. Is 51

El Pare comporta el seu propi món de veracitat, de silenci i de pau assossegada. Tot això és el contrari de l’escaparat ja que la pau i el goig interior en aquesta unió del Pare amb el secret no necessita cap aparador sinó tan sols allò que és propi del pas del Pare per aquest món, és a dir, una nova dimensió, la dimensió trinitària.
Hi ha un cansament en la dimensió nostra de cada dia i, amb el secret, Jesús ens demana que siguem radicals i donem un pas de frontera si allò que realment ens mou és la participació en la unció santa. Sant Pere, per exemple, dona aquest pas quan reconeix la veritat:

Simó Pere li respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.  Mt 16 

Però tornem a la pregunta: «Per què el Pare del cel té aquesta fal·lera per les coses amagades, pel secret, per obrir una porta, per entrar i acte seguit tornar-la a tancar?»
Una altra resposta la podem trobar quan Simeó després de veure el que acabaven de veure els seus ulls el dia que Jesús fou presentat al temple, digué a Maria:

Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.  Lc 2

El Pare sap com és d’important per a nosaltres que els sentiments que tenim amagats en els nostres cors es revelin perquè tots en tenim i perquè ell és precisament allà. Jesús diu:

Perquè no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no sigui conegut i entès Lc 8 i 12

Sant Lluc cita aquestes paraules dues vegades que també recullen sant Marc i sant Mateu en els seus evangelis. No són, doncs, paraules qualssevol.
Jesús ens esperona a entrar en el secret i en l’amagat perquè, més enllà de totes les pors que puguem tenir abans d’entrar-hi coneguem allò que allà se’ns ha de revelar personalment i que ens cal saber per la nostra salvació.
Com anem veient el tema d’aquesta reflexió es va engrandint però el seu punt de partida és molt senzill: es tracta de l’aparentment estranya constatació que el Pare del cel té deler per tot allò que és secret perquè ens invita a una operació que l’Apocalipsi escenifica d’una manera insuperable:

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. Ap3 

I és que a dintre, quan s’ha travessat el secret ¿sabeu què hi ha? Hi ha una cosa que de tan bona desconfiem que pugui ser possible. Hi ha el sopar, el banquet i això de tan gros és inimaginable. Hi ha la cena que recrea y enamora.
Allò que no és secret és el soroll, l’enraonada interminable i mediàtica en el sentit de buscar l’èxit. El soroll és manca de veracitat i de santedat. El Pare és veritable i sant perquè acull, agombola i estima els que es fan una sola cosa amb l’Esperit quan en són ungits. Els apòstols eren plens de l’esperit. Recordem la silenciosa processó dels apòstols i Maria quan «tots ells assistien constants i unànimes a la pregària». L’esperit no fa soroll perquè és el món amagat del Pare on ens trobem amb el silenci, amb l’amor primordial, amb la bondat infinita i on se senten molt clars els copets a la porta del nostre cor, allà on també hi ha la persona que és molt lluny de nosaltres però que la sentim a tocar, allà on hi ha els qui es deixen portar, els que confien, treballen i s’atansen. Atansar-se a Déu no és pecat: és veritat. És anar humilment de genolls a la recerca de l’Esperit i de la veritat: Déu meu, salvador meu!
Sant Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules:

Arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.  Jn 4 

El llenguatge humà és limitat i per fer-se entendre utilitza sovint els «tu-jo» o els «aquí-allà» que d’entrada ens indiquen una separació i una distància. La pregària o l’adoració també els utilitza. Diu: «Tu, Pare» i «vingui a nosaltres», diu: «Allà al cel» i «Aquí a la terra». Per això Jesús parla d’una altra mena d’adoració que no sigui de llenguatge i que no es pot donar si no és en el secret on les paraules de la pregària que ell ens ensenyà són Esperit i són vida. Tan sols en el secret ens podem fondre amb Déu, només allí el podem veure cara a cara.
Vegem ara el salm 16 quan diu:

Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, m'encisa la meva heretat Sl 16

El salmista es troba en una situació semblant a la què hem descrit. Després de visitar el secret i després de la visita que en ell ha rebut, quines paraules hauria d’utilitzar per parlar-ne que no fossin simples «tu-jo»?
El salmista parla des de dins d’una manera absoluta, de cara a cara. En el secret li està parlant a Ell. El salmista tan sols és, ara ho sap, possessió seva, del Senyor. L’ha vist vivent dintre de la seva persona, en el secret. Tot ell queda transformat i per això des d’aquest seu secret ens diu:

El meu cor se n'alegra, en faig festa tot jo, joia i festa a desdir davant vostre; al vostre costat delícies per sempre.

Per què hi ha l’Eucaristia? Perquè Jesús ens convida a sopar. Sopar és la paraula exacte. No diu ni esmorzar ni dinar ni menjar. Es tracta del mateix i únic sopar sant de sempre que es repeteix tantes vegades com ens atrevirem a allunyar-nos dels motlles del món per entrar en el nostre secret interior.
També des del més íntim i silenciós, des del secret de les seves entranyes dues veus van canviar el món cantant d’alegria:

Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva i Elisabet cridà: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Lc 1. 

Sembla que aquí ens estiguin parlant directament les entranyes secretes i inaudibles d’Elisabet i de Maria. Parlen i salten i canten el secrets de les seves entranyes i aquesta veu arriba fins a nosaltres. Darrera les portes del secret sempre hi ha una veu. El secret mai està deshabitat.
Sant Pau diu:

Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l'amor, arribin a la riquesa d'una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. col 2

Per això Déu vol que entrem a habitar el secret. Perquè coneguem el seu designi que també és secret: és Crist. En Crist és on, el secret del Pare i el nostre, es troben.

Sobre... Maneres subtils i silencioses de fer les coses

A què podríem comparar la infantesa espiritual? 

La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu. 

Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig que hi ha en nosaltres de fer lloc al que és diví. Per tant no podem pretendre assolir «més infantesa espiritual» com si fos una riquesa i hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do.  

Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa.  

La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «Fer el buit» o aquest «Fer lloc a» equival al «—Tu, vine amb mi» que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «—Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar» 

La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: «Us faré pescadors d’homes». 

«Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!

—Per a Júlia. 25 de juny: per molts anys!—

Sobre... L’enigma de la condició humana

Com el Pare: igualment

Sant Pere en la seva primera carta explica breument quin és, com actua i per què l’Església és el nexe d’unió de Déu amb nosaltres: perquè l’Església és la portadora de la Bona Notícia.

Els profetes es preguntaven a quins moments es referia l'Esperit de Crist que tenien en ells. Déu els havia revelat que allò que els confiava no anava destinat a ells, sinó a vosaltres. Ara, doncs, us ho han anunciat els qui us han dut la Bona Nova, guiats per l'Esperit Sant enviat des del cel. 1 Pe 1

Jo puc portar un pot de llet. El fet de portar-lo, però, no em marca. En canvi si porto la bondat de Crist, alto, això sí que marca. L’Església porta l’Evangeli i l’Evangeli marca l’Església fins al punt que tota ella esdevé aquesta bona notícia. 

A una missa solemne, per exemple, se sol portar el llibre del Nou Testament alçat per damunt dels caps, tot encensant-lo, fins al faristol i després de la lectura de l'Evangeli es retira amb la mateixa solemnitat i en processó perquè, efectivament, l’Església porta, està afaiçonada i és guiada per paraules com aquestes:

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare. Jo 1

L’Església és el punt de contacte entre l’home i Déu quan aquest mateix home entra i és acollit com a poble de Déu reunit en la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit i la bona notícia d’aquesta reunió és l’autorevelació de Déu. 

Déu assegura que a aquesta «multitud aplegada conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» que és l’Església mai li faltarà la seva paraula per oferir-la en unció a cada un dels seus fidels i això vol dir que tots tenim accés a aquesta autorevelació, que ningú no queda exclòs de la seva abundància que s’ha acomplert en plenitud perquè s’ha fet carn, és a dir s’ha fet home i ens ha ungit amb l’Evangeli que ella, és fent d’aquesta manera que només ens poguem comprendre a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb 

La Constitució Lumen Gentium relata amb concisició els passos d’aquesta Revelació que ens ve del Pare 

Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un sol Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que brollarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, hi prega i dóna testimoniatge de l’adopció com a fills de Déu. Ell guia l’Església vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i, amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, la instrueix i la dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Perquè l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: «Vine!». Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada «conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant». Constitució dogmàtica sobre l’Església.Lumen Gentium, punt 4. Concili Vaticà II 

Aquestes paraules parlen de la relació que hi ha entre l’Església i la Trinitat i entre l’Església i el món. Per què aquesta relació? Perquè l’Església és de Crist, no és d’aquest món i justament perquè és de Crist és d’aquest món. 

L’Església no és cap organització. És un misteri amagat que procedeix directament del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. L’Església tot i ser una realitat d’aquest temps nostre també està en el principi i en la fi de tots els temps arrelada en un temps en el qual encara no hi havia temps. Per nosaltres el temps és necessari perquè el temps i la contingència van junts. El temps li és propi a la contingència però aquest principi i aquesta fi que ja trepitja l’Església són propis d’una altra categoria de coses en la qual les paraules s’encarnen i aquesta és la gran innovació de sant Joan: 

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres Jo 1

La gran innovació de sant Joan és que una realitat d’aquest temps estigui tan relligada o fosa del tot amb el principi i amb la fi no dels temps sinó de l’eternitat de Déu. L’Església viu aquest u de juny de dos-mil setze que som avui, però aquesta Església contingent està arrelada al mateix temps en el principi etern de Déu. En el principi existeix el verb i el verb és Déu i el verb es fa carn i el verb existeix en la fi. L’Església és allò que a la fi dels temps serà el seguici del ressucitat.

Diu l'Escriptura: Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes. Ef 4

Hem de tenir ben clar que aquesta nostra Església del temps és la mateixa Església del principi i de la fi perquè només així la volta de campana podrà ser completa i només així podrem entendre alguna cosa. 

Per assolir aquest «més que temps» que implica donar aquesta volta de campana l’Església se serveix sense descans dels cinc discursos de sant Mateu que hem parlat en el capítol anterior i així podem veure com amb el primer bloc d’ensenyaments —«Les benaurances»,cc. 5-7—, l’Església és impulsada a la semblança espiritual amb Jesús. Amb el segon —«La comunitat cristiana», c. 10— s’apropa a la mediació que incessantment Déu ens envia: «Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat». Amb el tercer —«Les paràboles», c. 13— és inspirada a parlar amb llenguatge humà i diví a la vegada. Amb el quart —«El discurs a l’Església» cc. 17-18— aprèn a donar trascendència a les coses intrascendents i amb el cinquè —«El discurs escatològic», cc. 24-25— explica la fi dels temps però no des del punt de vista del món perquè la fi verdadera només és la nostra fi amb el ressucitat: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que us tenia preparat des de la creació del món». 

L’Església «porta» els Evangelis amb aquests cinc motors que són el mateix Evangeli, com els relats de la Passió són l’Evangeli i com l’arrelament trinitari també és Evangeli. L’Església porta però també impulsa i envia perquè ella és des de sempre la impulsada i la enviada. Per què? Perquè és just en l’acte d’enviament on hi ha la participació, la semblança i la identitat amb la Trinitat. 

—Oh Senyor ¿per què has dit «com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres»? Per què aquestes paraules? Les més fàcils de dir, les més difícils de verificar. Oh Senyor ¿per què ens has fet Església? 

Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Jn 20

Fixem-nos com d’aquest «el Pare m’ha enviat a mi» es desprèn una identitat. El Pare envia al que és idèntic al Pare. De les paraules que segueixen després podríem deduir que Crist envia als qui tan sols se li assemblen però que no li són idèntics. El temps i la contingència fan que ens haguem de mirar totes aquestes coses reflectides o descomposades com ho fa la llum quan travessa un prisma perquè estem tractant del bé suprem però amb la possibilitat encara del mal. Estem parlant del bé suprem que és la unió amb Crist però aquesta unió és tan fràgil que sovint es trenca. És la Gràcia però també és el pecat. 

A partir d’això podríem escriure rius de tinta perquè així com Jesús i el Pare són idèntics sembla que hi hagi d’haver un núvol de distància entre Crist i nosaltres i això no és així de cap manera i aquest és el repte de l’Església: ensenyar que la proximitat de Crist amb nosaltres és molt més forta que qualsevol núvol o qualsevol prisma perquè les paraules de Jesús són taxatives quan diu: «de la mateixa manera». Són tan categòriques perquè provenen d’una comunió prèvia que ell ja té amb nosaltres quan les diu, i això és el que ens fa ser una sola cosa amb Jesús exactament com ell ho és amb el Pare. Mai no serem prou conscients de fins a quin punt Jesús és prop de nosaltres. 

La grandesa i la trascendència del que estem parlant la podem veure en alguns versets de l’evangeli de sant Joan que va quedar trasbalsat o il·luminat per la idea d’aquesta fusió tan viva de Déu amb nosaltres:

Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres. Jn 17 

Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Jn 17 

Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. Jn 15 

Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Jn 15 

Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. Jn 14 

Felip, encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que et mostri el Pare?. Jn 10 

Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dóna la vida, també el Fill dóna la vida a qui vol. Jn 5

Per parlar encara del misteri d’amor infinit que és el coneixement que Déu ens té, acabarem amb un fragment del punt sisè de l’exhortació Verbum Domini de Benet XVI tot ell ple de la mateixa lluminositat i alegria que les paraules de sant Joan: 

La novetat de la revelació bíblica consisteix en el fet que Déu es dóna a conèixer en el diàleg que vol tenir amb nosaltres. La Constitució dogmàtica Dei Verbum havia expressat aquesta realitat reconeixent que «el Déu invisible, per l’abundància de la seva caritat s’adreça als homes com a amics i conviu amb ells a fi de convidar-los i d’acollir-los en la seva convivència». Això no obstant, per a comprendre en la seva profunditat el missatge del Pròleg de sant Joan, no podem quedar-nos en la constatació que Déu se’ns comunica amorosament. En realitat, el Verb de Déu, per qui «tot ha vingut a l’existència» i que «s’ha fet carn», és el mateix que «al principi existia». Encara que es pot advertir aquí una al·lusió al començament del llibre del Gènesi, en realitat ens trobem davant d’un principi de caràcter absolut en què se’ns narra la vida íntima de Déu. El Pròleg de Joan ens situa davant el fet que el Logos existeix realment des de sempre i que, des de sempre, ell mateix és Déu. Així doncs, no hi ha hagut mai en Déu un temps en què no existís el Logos. El qui és la Paraula ja existia abans de la creació. Per tant, en el cor de la vida divina hi ha la comunió, el do absolut. «Déu és amor», diu el mateix Apòstol en un altre lloc, indicant «la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i del seu camí». Déu se’ns dóna a conèixer com a misteri d’amor infinit en el qual el Pare expressa des de l’eternitat la seva Paraula en l’Esperit Sant. Per això la Paraula que des del principi és al costat de Déu i és Déu, ens revela Déu mateix en el diàleg d’amor de les Persones divines i ens convida a participar-hi. Així doncs, creats a imatge i semblança de Déu amor, només podem comprendre’ns a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb i en la docilitat a l’obra de l’Esperit Sant. L’enigma de la condició humana s’aclareix definitivament a la llum de la Revelació realitzada pel Verb diví.

 

Sobre... Els Evangelis

Sentir la veu que encoratja 

En els Evangelis hi trobem el tema central de la passió del Senyor i, al costat de la minuciositat amb què això s’explica, sembla com si els evangelistes tan sols hagessin afegit unes quantes coses més. Coses del que va fer Jesús que van quedar gravades en la seva memòria com la multiplicació dels pans, algun miracle, alguna guarició, una paràbola o aquella confessió en el sanedrí: «Així, tu ets el Messies, el Fill de Déu? Sí, tu ho has dit.» Aquestes paraules són tan grans que la memòria de Marc probablement va quedar marcada pel seu impacte.  

Marc

Cronològicament Marc és el primer evangelista i en ell no hi hem de buscar la perfecció sinó un trencament i una certa pressa per donar a conèixer la cosa absolutament nova que acaba de néixer: que tot home serà amanyagat per l’Evangeli, que a partir d’ara tothom serà pasturat per aquesta bona notícia i que aquesta bona notícia ja no ens deixarà mai tot i que vinguem de la gran tribulació. Patim i per dintre tot ens sembla feblesa o misèria però a la llum de l’Evangeli les coses brillen, són filiació, són Gràcia, són relació i és natural que en aquesta relació hi hagi elements humans i elements divins. 

En el mar de Galilea les onades feien molt soroll. Aquest soroll encara no era la Revelació. Era el testimoni que la trascendència estava molt a prop, però Jesús, a més de ser aquest soroll, n’era la Revelació. Ell era el bram i la manifestació de què volia dir aquest soroll, ell era «el primer i el darrer». El soroll de les aigües és l’element humà i la presència del «jo sóc» de Jesús és l’element diví i aquí també hi ha dibuixada una creu.  

Mateu

En l’evangeli de sant Mateu hi ha un cert equilibri entre les paraules i els fets de Jesús. Jesús és l’enviat del Pare. No li cal fer res. No ha de fer esforços per ser-ho. No ha de donar explicacions: ell és l’explicació i quan prova d’explicar-se als qui no l’entenen els diu: «Que no ho veieu? Ho teniu davant dels ulls!».  

Mateu se serveix de les coses que Jesús va fent perquè som en el temps i aquí tenim necessitats com beure aigua o contemplar flors o donar un cop de mà a qui ens demana ajuda i a qui ni tan sols s’atreveix a demanar-la, també. Aquest anar fent queda plasmat en relats com el de la perla, la sal de la terra, la llum del món, el blat o el tresor amagat. Semblen sortir d’una conversa intrascendent: «Com estàs? Vaig fent. Res de l’altre món. Faig coses». I aquest és un punt d’inflexió perquè jo puc donar testimoni de la Revelació però no sóc la Revelació i en canvi Jesús sí. Ell, amb el que fa i pel sol fet de ser ja dóna testimoni però alhora és aquesta mateixa Revelació. 

Lluc

Parlar de Sant Lluc és parlar de la tendresa. Només cal veure com parla de l’indret del naixement, de la visita dels mags o, encara, de la tendresa mateixa plasmada en l’escalf del bou —plof-plof— que no és exactament emotivitat sinó més aviat complaença: «El van posar a la menjadora». Parla de la tendresa com si fos una necessitat inel·ludible i assenyala la seva importància al costat de paraules trascendents en un text d’equilibri entre allò que és raonable i la Bona Notícia que supera la raó. Sembla dir-nos: «Hi havia un bou tendre, allà, amb l’alè ple d’escalf i sense aquest escalf les coses ni acaben ni arriben a les persones». Amb la visita dels tres sabis, sant Lluc ens parla de sabiesa, de simbolisme, d’estrella, de llum, del sentit de la vida i del camí veritable que duu a la vida.  

Sant Lluc és la tendresa personificada però la tendresa de Déu com si fos l’escalf d’aquella bèstia grossa: la tendresa de la comunió amb un Déu que té la seva mirada posada en el món. Tot això és Revelació. Sant Lluc sembla preparar-nos perquè entenguem Jesús a fons però des de la tendresa: perquè el coneguem, perquè l’estimem i el seguim ja que amb ell Déu se’ns revela i això vol dir que se’ns atansa, que se’ns presenta o que se’ns dóna perquè així ens pot estimar.  

Qui no accepta Jesús com a revelació de Déu no es pot dir cristià ja que si només parléssim de Jesús com un gran home o un benefactor o un savi no diríem grans coses perquè aquests qualificatius es basen solsament en criteris  humans. Això no vol dir que Jesús tingui un doble fons. És que en ell hi ha el fons diví que no pot separar gens de la seva persona  

Tot aquell que pensa que el relat cristià és va o il·lusori com a mínim està fent un judici frívol. Per què ens faria por qualificar algú d’aquesta manera? Perquè sembla un insult però no ho és: simplement assenyala un camí erroni i això sí que ho hem de dir perquè és molt millor veure un tresor a no veure’l. La Revelació és aquest tresor i la fe és el punt lluminós. «Jo sóc la llum del món. Qui camina amb mi no camina en la tenebra». Qui camina amb mi va sempre acompanyat. Jesús va acompanyar als deixebles d’Emaús mentre els explicava el sentit de les escriptures fins que «va entrar a casa seva per quedar-se amb ells». 

Joan 

Arribar a sant Joan és arribar al silenci i a la contemplació i potser per això el millor seria callar. Com ja hem dit, s’assemblen massa Jesús i Joan perquè els seus textos puguin servir de pista, de camí, de referència o de moviment cap a Jesús. Amb Joan un té la sensació que ja hi som. Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat? Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se.  

L’exemple més clar seria: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i per això s’ha fet camí i terme del camí a la vegada. En els textos de Joan la manifestació de la Encarnació és desbordant: «El verb s’ha fet carn: habita en nosaltres!» 

Per què porten ales els evangelistes? Per què tots expressen aquesta transcendència del verb. Perquè tenen rostres tan profundament humans? Perquè tots expressen la realitat terrenal. Els evangelis són a la vegada els pucheros i el Déu que habita en ells. En el cas de Natanael, per exemple, els pucheros foren una figuera:

¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs! Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home. jn 1 

«T’he dit». Aquesta bona notícia és un llampec que ens ve directe de Déu. És, propiament, la comunicació i la relació de Déu amb nosaltres. «Bona notícia» vol dir que Déu ens parla, se’ns comunica, se’ns dóna, ens coneix. També vol dir que l’home no està sol. Molta gent busca el sentit de la vida. El sentit de la vida és que aquesta bona notícia és molt actual perquè venim d’aquella gran tribulació que té tants noms: des de la superficialitat amb la que preparem les grans festes fins a la indignació o l’insomni o que s’hagi espatllat l’ordinador. 

Per què hi ha coses tan terrestres i coses tan divines? Perquè la vida és això. No busquem més el sentit de la vida. La vida és aquest «compacte», aquest contacte compacte entre Déu i l’home.

Lo que pretende Dios es hacernos dioses por participación, siéndolo él por naturaleza, como el fuego convierte todas las cosas en fuego 

Toda la bondad que tenemos es prestada, y Dios la tiene por propia obra; Dios y su obra es Dios. Avisos espirituales. Puntos de amor, reunidos en Beas: 27 i 28. San Juan de la Cruz 

Serem com ell! La bona notícia no té més desembocadura que la de fer-nos veure la nostra semblança amb Déu. Per què? Perquè la Bona Notícia no és cap retrat. No és un troç de paper, no és un calc, no representa res. És una convivència harmònica entre imatge, semblança i ser. La bona notícia és que Déu ens mostra de manera permanent, actual i molt nítida què és la nostra vida i això vol dir que ens coneix i si hem vist això haurem vist amb escreix el sentit de la nostra vida. Dit d’una manera forta i objectiva: el sentit de la vida és Déu, però la unció de Déu, la llum de Déu, la porta de les ovelles, el mateix bon pastor i la unitat de tot plegat. Aquesta unitat, però, no és com l’entenem aquí a la terra: una unitat absorvent, rígida, excloent. Déu inclou la diferència, el matís i la història. La unitat humana exclou i per això Déu ens fa lloc en ell. Déu, donant-se i rebent tota la nostra capacitat d’entrega ens fa lloc a nosaltres els exclosos: vet aquí el sentit de la vida.  

Jesús ens fa lloc quan es revela amb aquells cinc o sis «Jo sóc» que hem vist abans i que podien haver estat molts més: «Jo sóc el qui observa la vida», «Jo sóc el qui ha triomfat del món», «Jo sóc el qui trobeu en la vostra pau». Tots tenen en comú el mateix «Jo sóc» contundent.  

«Coratge, sóc jo, no tingueu por». Aquestes paraules són de Marc però podríen ser de Joan o sembla que, dites així, vinguin a completar les de Joan. «Sóc jo» i «Jo sóc»: «Aquell “Jo sóc”... sóc jo mateix!». Dit d’una altra manera: estem donant voltes a allò que és la fe. La fe és viure els Evangelis en els nostres cors de manera intensa, apasionada, quotidiana i presencial sentint glatir a cada moment el coratge però sentint també la veu que ens encoratja. 

 

Sobre... La mare de la misericòrdia

Una alegria ben plena

Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l'amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena. jo 15

Aquestes paraules són una processó que ens indica amb precisió d’on venim, on anem i on i què som. La vida de Jesús des del Pare fins a nosaltres és aquesta processó o, millor, aquest cordó umbilical pel qual des del cel ens arriba l’aliment de l’amor.  

També semblen una processó aquestes paraules tan contingudes de sant Lluc al llibre dels Fets dels Apòstols:

Van entrar a la ciutat i van pujar a la sala de la casa on es reunien. Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume fill d'Alfeu, Simó el Zelós, i Judes fill de Jaume. Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d'ell. ac 1

Prèviament el relat ens havia situat explicant-nos d’on venien tots ells abans d’entrar a la ciutat:

Van entrar a la ciutat quan encara s'estaven mirant fixament al cel, mentre ell se n'anava. I se'ls van presentar dos homes amb vestits blancs i els digueren: —Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.

Els seus cors devien estar encara molt encesos de la presència tan recent de Jesús i amb aquesta sobrietat plena d’alegria semblen desfilar en el relat els onze noms dels apòstols i el de Maria amb les dones i els parents que, constants i unànimes, assistien a la pregària. 

Això ens porta a pensar en la relació que devien tenir entre tots ells i concretament en la situació de la Mare de Déu al bell mig de la comunitat cristiana de Jerusalem. La sobrietat i els silencis de les paraules de Lluc evoquen la trascendència dels fets perquè, en efecte, en aquells moments s’estaven acomplint les paraules de Jesús quan, a la creu, digué: «Joan, aquí tens la teva mare. Mare, aquí tens el teu fill».  

Entre la mare de Jesús i Joan hi ha un lligam que, entre d’altres coses, per a Joan comportarà el tenir cura de la Mare de Déu. En aquest petit fragment es pot intuïr quina devia ser la relació entre Joan i Maria. És evident que Joan no podia fer oblidar Jesús i no hi ha dubte que això la Mare de Déu ho percebia. Doncs bé, aquesta relació real i quotidiana es concreta en el fet que Joan ve a ser el consol de la Mare de Déu.  

Podríem pensar: «Quina desgràcia! Maria, en comptes d’aquell Rei de reis radiant i totpoderós s’ha de conformar amb el seu deixeble». Però això de cap manera és així perquè aquesta relació aixoplugada tota ella per la Trinitat és ben diferent. Maria rep la donació del consol amb aquest petit miracle que és el fet que Joan s’assembli tant a Jesús.  

Només cal donar un cop d’ull als seus escrits per veure que espiritualment Jesús i Joan són molt semblants. Joan fou «aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús». Entre els apòstols no n’hi havia cap que s’hi assemblés tant com el «deixeble estimat». Perquè, efectivament, crec que el deixeble que Jesús «tant estimava» és Joan. Si no cregués que és ell hauria de fer unes quantes giragonses més per arribar al mateix lloc: que l’apòstol és un consol real per a Maria i que aquest consol consisteix a considerar no la diferència sinó la semblança de Jesús i de Joan. 

Com és que Joan és el retrat viu de Jesús? Perquè un retrat mai no ens fa oblidar l’original. Joan l’evangelista és el consol per a Maria perquè és un retrat vivent del seu fill i aquí tornem a la Trinitat perquè el consol forma part del llenguatge de l’Esperit i aquest parlar es manifesta com una unció tant per a Maria com per a Joan perquè també Maria fou el consol de Joan. 

Per tant a la Mare de Déu no pot menys que plaure-li aquesta manera de ser de Joan tan semblant a la de Jesús. És clar que Jesús era el Déu vivent i Joan només era el fillet o la criatura però no deixava de ser un retrat que en cap moment feia oblidar l’original. L’admirable de tot això és que aquest retrat s’hagués arribat a fer i que hagi arribat tan viu fins a nosaltres. 

Jesús des de la creu li va dir a Joan «aquí tens la teva mare» i en aquestes paraules podem veure una indicació directa de Crist mateix segons la qual nosaltres només podem ser això: un retrat viu d’ell. Només d’aquesta manera la nostra vida podrà arrelar en la Trinitat i per això també arrelarà en la creu i en Maria. 

Com o de quina manera específica la creu pertany a la Trinitat? La creu és un senyal i un lligam inevitable amb tota cosa si volem que es realitzi amb plenitud. Perquè, efectivament, així són els lligams de Jesús amb el Pare i de Jesús amb nosaltres: inevitables i plens.  

Aquest lligam dolorós té forma de creu perquè l’amor original del Pare pugui néixer en nosaltres. Jesús és la creu entre el Pare i nosaltres perquè la Trinitat és un naixement actual i constant de l’amor. L’amor està naixent amb sang perquè com en un part està donant vida a algú altre i no a un mateix. Aquesta unció naixent es dóna sempre quan fem feliç al proïsme abans que a nosaltres. L’amor és unció i, com anem dient, aquesta unció sempre és el primer que hem de tenir present perquè si no hi ha unció no hi ha veritat. 

Més que un do, doncs, és una unció allò que rep la Mare Déu en forma de consol i és una unció permanent ja que tots els moments transcorrien com si realment Jesús fós present.
I ara cal que ens aturem per aprofondir una mica distensivament en la grandesa que envolta aquest fet. 

El qui té cura de la mare de Jesús és un pescador del mar de Galilea, d’un país absolutament oblidat per l’imperi romà. Algú que no compta per a res ni per a ningú però que, en canvi, per a Jesús compta i molt. Perquè? Perquè Jesús ha posat en el cor de Joan una imatge i una semblança de la divinitat molt grans. L’ha apropat molt al Pare. A aquest pescador oblidat d’un país oblidat Jesús l’ha ungit amb la seva semblança i amb el seu agafar la creu cada dia i així és com, oblidant-se d’ell mateix, podrà tenir cura de Maria tot fent-li constantment lloc com se’l fan les tres figures de la Trinitat de Rublev. La única cosa de valor que som i que paradoxalment només tenim és allò que donem a l’altre obrint-li els braços, i la creu és aquest obriment en plenitud. 

Aquest obrir els braços a l’altre és un dels punts on més s’aproximen creu i Trinitat. La creu és obrir els braços a l’altre, la Trinitat és deixar pas i obrir els braços i tenir cura de l’altre i, com anem veient, això es va repetint i passa per Maria i passa per Joan fins que arriba a nosaltres. 

Contemplar l’arrelament en la Mare de la Misericòrdia vol dir contemplar la possibilitat que sense defallir ens poguem mantenir en l’amor que Jesús ens té. Per això ell ens dóna l’alegria del consol: una alegria plena.

Sobre... No quedar-se indiferent

L’arrelament en Jesús *

Fer arrels en Jesús vol dir abans que res que ell és el primer en arrelar en nosaltres. Si no tinguéssim clar això no entendríem res. No som nosaltres que arrelem: és ell qui arrela en nosaltres
           Del nostre encontre amb Jesús en diem unció. Ell és una unció que ens dóna el Pare. El fet que sigui un do tan gran derramat en les nostres vides tan petites no ens pot deixar indiferents. Sant Pau, després de caure a terra camí de Damasc, explica molt bé aquest desconcert:

Jo vaig preguntar: Qui ets, Senyor? El Senyor em respongué: Jo sóc Jesús de Natzaret, el qui tu persegueixes

La resposta de Jesús és la primera cosa comprensible que percep Saule després d’allò tan incomprensible que li acaba de passar. Hi hagué un «Jo sóc» contundent de qui havia sentit la veu. Hi hagué una veritat que sortí a la llum i que Saule reconegué com a seva.
           El relat diu:

Quan ja m'acostava a Damasc, de sobte, cap al migdia, m'envoltà una gran llum fulgurant que venia del cel. Vaig caure a terra i vaig sentir una veu que em deia: Saule, Saule, per què em persegueixes? Jo vaig preguntar: Qui ets, Senyor? Ell em respongué: Jo sóc Jesús de Natzaret, el qui tu persegueixes. Llavors vaig preguntar: Què haig de fer, Senyor? El Senyor em digué: Aixeca't, vés a Damasc i allí et diran tot el que he determinat que facis. Allà hi havia un tal Ananies. (...) Quan va arribar al meu costat, em digué: Saule, germà, Jesús, el Senyor, el qui se't va aparèixer pel camí quan venies, m'envia perquè recobris la vista i siguis omplert de l'Esperit Sant. I a l'instant el vaig poder veure. Llavors em digué: I ara, què esperes? Aixeca't, rep el baptisme i queda net dels teus pecats, tot invocant el seu nom. 

Amb aquestes paraules Saule ens fa un dibuix molt precís dels diversos moments de la seva unció.
           En primer lloc ens explica que, camí de Damasc, abans que res li arribà la unció directa i personal del Fill que fou la unció de la veritat i que per això havia de ser encegadora i l’havia de trasbalsar tant.
           En segon lloc sant Pau ens explica en què consisteix o es diferencia la segona unció de l’Esperit quan Ananies li diu: «Saule, germà». El to d’aquestes paraules és d’amistat, d’acolliment i de benvolença i aquest és el llenguatge de l’Esperit.
           I en tercer lloc ens explica els efectes que en ell provocà aquesta doble unció. S’assemblen molt als de la Mare de Déu perquè després de rebre la unció ella també es posà en camí immediatament: «La meva cosina em necessita. Hi vaig corrents». Saule tampoc espera.
           Ara tornem a la pregunta inicial del relat que també és la d’aquest capítol: «Qui ets, Senyor?». Jesús ens contesta:

Jo sóc rei jn 18,37. Jo sóc el cep veritable  jn 15,1. Jo sóc el camí, la veritat i la vida jn 14,6. Jo sóc el Mestre i el Senyor jn 13,14. Jo sóc la resurrecció i la vida jn 11,25. Jo sóc el bon pastor jn 10,14. Jo sóc la porta jn 10,9. Jo sóc la llum del món jn 8,12. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel jn 6,51. Sóc jo, no tingueu por mc 6,50.

Arrelar-se en Jesús vol dir fer arrels en cada un d’aquests «Jo sóc». Tots ells es poden entendre com les formes que té Jesús de donar-se ungint-nos. «Jo sóc per a vosaltres», «Tot això que jo sóc ho és per a vosaltres». Són paraules relacionals amb nosaltres i per fer-nos-les entendre encara ens diu:

Això és el meu cos, entregat per vosaltres. lc 22 

Jo sóc cos, jo sóc sang, jo sóc real, jo tinc nom, jo sóc pa, jo sóc vi perquè jo sóc el qui ungeix i el perquè d’aquesta unció i la unció mateixa.
           Hem dit que en el relat de Pau es destaca i es diferencia amb nitidesa la doble unció que rep l’apòstol. Perquè és doble? Perquè les dues uncions són inseparables. Són inseparables però nosaltres les necessitem separades per poder tenir un coneixement ple del misteri. No entendríem res del Fill sense l’Esperit ni entendríem res de l’Esperit sense el Fill. L’un sense l’altre serien com ens sense entitat que flotarien en el no res sense connexió ni sentit.
           Això cal dir-ho perquè en el fons estem dibuixant la figura de la Trinitat on les persones són idèntiques i, tot i que l’una no és l’altre, això no comporta cap diferència de contingut. Sant Tomàs diu que només és una diferència de procedència. En Déu aquesta procedència es veu que ha de ser molt important i en realitat ho és. Són idèntiques. Però si són idèntiques com pot ser que siguin distintes? Ho són perquè a més del contingut que elles pròpiament són hi ha també la seva procedència. Aquesta diferència de procedència la ment humana només la pot concebre de manera virtual allà on en la realitat de Déu aquesta diferència és absolutament real. Tal com diu el Credo: Qui ex patre filioque procedit o Qui ex patrem per filium procedit.
           S’hauria de trobar una manera modesta de poder dir-ho això. Modesta voldria dir que contemplés que a la ment humana probablement no li diu gran cosa el fet que en la donació de Déu hi hagi aquesta diferència de procedència.
           Hauríem de poder explicar que això no és que sigui difícil o complicat d’entendre: simplement es tracta del misteri i el misteri essencialment també és un acte de donació. Un misteri no és res si no el considerem com alguna cosa que desitja de ser coneguda. Un misteri no consisteix en quelcom replegat i tancat en ell mateix. Per a nosaltres el misteri no és cap complicació ni dificultat: és un incentiu perquè sabem que la raó de ser d’un misteri és que desitja ser conegut.
           I també hauríem de poder explicar modestament com es revela aquest misteri. Per exemple, no es revela com una fórmula que valgui universalment per a tots els moments de la vida. «Dos i dos són quatre» no és cap misteri, és una realitat d’aquest món. En canvi el fet que Déu ens parli sí que és un gran misteri. És sentir la veu d’aquell «Sóc jo qui parlo» d’Isaies. És tan inversemblant que Déu ens parli si no fós que és tan necessari i per això mateix ens fa patir molt que hi hagi algú que no tingui fe.
           En definitiva, hauríem de poder explicar que les persones en la Trinitat són una de sola però és perquè nosaltres entenguem el seu misteri que se separen en un acte de donació. Se separen per amor a nosaltres. Se separen perquè les comprenguem i elles ens puguin comprendre a nosaltres.
           «Se separen»: apareix el Fill que ens fa caure a terra i ens encega. Se separen però no tarda gaire a venir l’Esperit ple d’amistat i amb la seva vinguda reconeixem que aquesta persona és idèntica a qui abans ens havia fet caure del cavall.
           Si volem entendre d’on o de qui provenen les persones en la Trinitat abans hem de considerar que el fet que siguin tres respon a un acte de donació de sentit que ens fan. Aquesta donació quan la percebem en diem unció. D’aquí la força i la importància de la paraula ungir. Aquesta unció que ens ve de fora de nosaltres però que arriba al més íntim de nosaltres comporta un contacte i quan hi ha això hi ha veritat i quan no hi ha això no hi ha veritat.
           La paraula unció està molt ben trobada. Intimior intimo meo vol dir que la veritat al mateix temps és amor i hi ha un moment que s’identifiquen i això és important perquè si no tendissin a identificar-se tot seria un caos absolut. Per això l’arrelament en Jesús és indissociable a l’arrelament en l’amor. Pensar en Jesús és pensar en l’amor. Per exemple:

Jo sóc el bon pastor.  jo 10 

El qui no accepta de cor i amb alegria el moment de fe que comporta dir aquestes cinc paraules renuncia al més important de la vida que és el sentit. Per això sap greu que hi pugui haver algú a qui no li diguin res. Aquestes paraules de Joan totes elles estan al voltant de «Déu és amor» i sobre això Jesús mateix guarda silenci. Perquè? Perquè ens ho està dient des del principi i perquè no cal tornar-ho a dir explícitament: ell és el Fill del Pare, ell és l’amor, ell és el ser del jo sóc

Ells li preguntaren: Qui ets, tu? Jesús els respongué: Us ho estic dient des del principi. Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc. jn 8

ὅτι ὁ Θεὸς ἀγάπη ἐστίν: agape vol dir amor fidel, amor entregat, autèntic i veritable. Tot això Jesús ens ho dóna, ens ho ofereix i, amb això a les mans, no podem quedar-nos indiferents. El pecat del nostre temps no és tant l’ateisme com la indiferència. No podem quedar insensibles davant d’aquesta donació que ens ve de fora i ens ve de dintre perquè el Pare i el Fill i l’Esperi són més íntims que nosaltres mateixos
           «No quedar-se indiferent»: en això consisteix fer arrels en Jesús

Sobre... Viure d’acord amb la veritat

La possibilitat de Déu sempre fa por *

Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu. Jn 3,21

Què vol dir «viure d’acord amb la veritat»? Viure conforme a la veritat és viure amb Jesús que ens vol en la veritat perquè ell és la veritat.
          Caminar d’acord amb la veritat és fer camí sense donar cap pas on ella no hi sigui. Jesús és aquesta veritat i al mateix temps és aquest camí malgrat que de vegades no el reconeguem com els passà als deixebles d’Emmaús que no sabien que els acompanyava Jesús:

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Lc 24,15

Simó, Tomàs i Natanael al llac de Tiberíades, tampoc el reconegueren:

Quan ja clarejava, Jesús s'aturà vora l'aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Jn 21,4

Obrar d’acord amb la veritat dóna alegria:

Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús. Ac 5,40

Els que viuen i treballen d’acord amb la veritat formen part de la veritat mateixa altrament no en podrien dir res. Són també veritat perquè no només en saben alguna cosa com fan els sentits quan arrapen, toquen, retenen o la volen.
          Per això Jesús li diu a Maria: «Deixa’m, no em retinguis, ara ja no és temps de tocar». Potser Maria no entenia del tot el que li estava dient però potser ella tampoc podia evitar de veure’l d’una manera més gran: conforme a la veritat plena. Aquesta veritat, a més de donar la contemplació de Jesús ara també donava a veure al Pare a qui mai ningú no ha vist.
          Per això la veritat porta a veure les coses com veritablement són: transfigurades. La veritat també és una manera que té el Pare d’actuar donant-se a ell mateix. Ens dóna el Fill que, amb la feina acabada, torna al Pare perquè ara nosaltres ja som fills seus. Jesús és la veritat i per això Maria no vol separar-se’n.
          La veritat del món dels sentits ens l’explica molt bé Jesús:

Vosaltres no em busqueu pel que signifiquen els prodigis que heu vist, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets. Jo 6

Quan les dones veuen que la pedra ha estat desplaçada experimenten una ansietat, una por i un goig notables:

Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Mt 28,8

El món dels sentits queda transbalsat o succionat pel remolí de veritat que inevitablement ens ha de portar a la transfiguració. La vida cristiana és una vida de transfiguració perquè té algú —Jesús— en qui transfigurar-se i Jesús no és gaire lluny de nosaltres perquè som fets a semblança seva. La trans-figuració no nega la figura o la figuració que es manté en el seu lloc de món però ara hi és perquè té un terra que l’alimenta, un fonament des del qual podrà transfigurar-se. La plena llum encara no és absoluta però sí que podem percebre la seva presència. Aquesta presència és transfiguradora ja que és Crist mateix transfigurant-se i transfigurant-nos perquè prèviament també a ell l’ha transfigurat el Pare cobrint-lo de llum. Crist que es fa lluminós és la veritat plena, és la glòria del Pare.
          Què vol dir «ser la glòria del Pare»? Vol dir que Jesús és una doble donació. Ell que essencialment és donació del Pare al mateix temps ens el dóna en cada una de les seves paraules. No estem parlant aquí d’una percepció immediata com pot ser la dels sentits o de les idees. També aquí la percepció cal que es transfiguri i s’elevi. Per això ens ve la por. La reconeixem, ens reconeixem a nosaltres mateixos per mitjà d’ella en reconèixer de què o a qui tenim por. Si tenim alegria passa el mateix. Però des del bateig tenim una altra manera de veure les coses que és Crist.
          Ell és més amunt de tota por. Crist supera les pors i els sentiments i el món. Crist es fa lluminós. L’il·lumina algú des de fora? És luminiscent des de dins? L’il·lumina la veritat plena que ell mateix és. Com podem veure, en el camí que va de la figuració a la transfiguració s’hi dóna un cicle complert i de llarg abast que comença amb la fe i acaba en l’amor. El principi i el final de tot
          Maria volia tocar. Pere volia fer tres cabanes. «No, no facis tres cabanes. No facis res. Només escolta i mira». Tot depèn d’unes paraules per escoltar i d’una llum per a mirar. Res de fer coses. La revelació és paraula i llum. La revelació no fa mai res i per això desconcerta. La voldríem encarrilar o marcar-li normes però ens desconcerta perquè Jesús sempre desconcerta. Viure d’acord amb la veritat és absolutrament desconcertant. Perquè? Ja ho hem dit: la possibilitat que Déu s’encarni en nosaltres fa por. La possibilitat de Déu sempre fa molta por: una paraula que ve de fora, que et pren absolutament i se’t fa interior: més interior que tu mateix.
          Comencem amb por però Nostre Senyor mai no es descuida de nosaltres, no ens deixa quan estem decidits del tot a acompanyar-lo. I perquè hauríem d’estar tan decidits? Perquè sabem que ens coneix. Jesús diu moltes vegades abans que res: «No tingueu por» i ho diu perquè sap que en tenim molta i és que quan ens ve aquesta por vol dir que som molt a prop seu. Les demés pors no són res comparades amb aquesta. Jesús és la por de totes les nostres pors. Aquesta por bàsica, elemental, primària només es pot treure amb la confiança dels nens. És l’únic que queda: abaixar-se, reblar encara una mica més la humilitat, deixar que els seus braços acullin l’infant que també sóc.
          «Senyor en vós confio». Dir la veritat és dir coses elementals. Si la veritat no es pot dir de manera senzilla no és veritat. «Sagrat cor de Jesús, font de la misericòrdia, només confio en tu». Va bé així. Va bé amb aquestes paraules que hem dit tota la vida i que en la seva senzillesa ho contenen tot. Va bé així. No aspiro a res més. Si vulgués alguna altra cosa m’agafaria als peus de Jesús com fa Maria. Seria tant com voler treure’m jo a mi mateix la meva por de sobre. No me la vull treure. No vull ni això. Aquí em tens, Senyor, amb por com un nen a la falda de la mare. Hem arribat al límit. Tot el que es podia dir ho hem dit. Tot el que es pot dir ja ho han dit els salms

Només en Déu reposa la meva ànima, d'ell em ve la salvació, només ell és la roca que em salva, el castell on em trobo segur Sl 62

Llavors és inútil la teologia? No! Cal pensar i repensar. Cal ser in actu. «Així viuré, Senyor, d’acord amb la veritat si em recolzo en tu, si busco la plena llum, no si la vull posseïr». Buscar-la sense voler posseïr-la està en la línia del viure d’acord amb la veritat. La veritat demana que em mulli de veritat. D’aquí la unció, deixar-se mullar per la llum, per l’escolta i pel fer cas de la paraula
          La veritat és al cor de tothom. Al fons de tot del cor. Per això és tant desitjada i per això tothom la vol. La veritat està feta de frases simples:

Tu que estimes la veritat al fons del cor, Déu meu, saps que vull fer la teva voluntat: guardo la teva paraula al fons del meu cor, la guardo tot el dia. Guardo al fons del cor el que has promès, mai no ho perdo de vista.

Aixo és viure conforme a la veritat

Sobre... L’arrelament en la Trinitat

Tot és relació *

Mitjançant les contradiccions ens atansem a allò que és trascendent —al fonament trinitari— i aquest fonament depèn d’una unció.
D’aquesta unció gratuïta no en podem dir pràcticament res i probablement es perdria en el moment del seu esclat si no es pogués encarrilar.
Per això ara parlarem de la implantació i de l’arrelament d’aquesta unció, perquè arrela —va arrelant— el nostre ser en un ens que al mateix temps és coneixement i amor i quan reconeixem aquest fet es pot dir que hem avançat en la veritat. Per això hem de fugir de la mentida: hem d’anar a la veritat del Fill, és a dir la unció que és el Fill i que ens regala el Pare.

Qui és, doncs, el mentider? ¿No és el qui nega que Jesús és el Messies? Aquest és l'Anticrist perquè nega tant el Pare com el Fill.

Aquestes paraules de sant Joan de la seva primera carta ens porten a recordar algunes coses:

• Recordem que hi havia una unció de l’Esperit que ensenya totes les coses i una unció del Fill que diu la veritat.
• Recordem que la unció de l’Esperit ens condueix a l’amor i al coneixement que és el començament de l’amor, mentre que el Pare es dóna a si mateix mitjançant la unció del Fill amb la qual Jesús, al mateix temps, ens retorna al Pare. 
• Recordem que coneixement i amor van tant junts que en Déu són una sola cosa i que aquesta cosa és real malgrat la distinció virtual que el llenguatge ens obliga a fer. Són coneixement —el Fill— i amor —l’Esperit sant—. 
• Recordem que la veritat —el Fill— i l’estimació a tota cosa creada —l’Esperit— són regals que ens fa el Pare.
• I finalment recordem que l’home que escolta això és molt proper a aquest Abbà ja que és imatge i semblança seva, tot i que també sigui un transsumpte, un trasllat o una transferència.

Mitjançant aquesta implantació i aquest arrelament progressiu en la Trinitat s’enriqueix i creix en nosaltres aquella unció primordial i això és un fet que eixampla enormement la nostra ànima fins al punt que podríem dir que «ungir» equival a «enriquir l’ànima».
A mesura que anem creixent ens adonem de com ens atansem cada vegada més a l’amor infinit que és el Pare i també ens adonem que ho fem gràcies a la unció del Fill que és la veritat i gràcies a la unció de l’Esperit que és l’amor. D’aquesta manera entrem en una dinàmica en la qual el coneixement és l’inici de l’amor i l’amor és la culminació del coneixement.
Aquest discurs de sant Joan té un aire no solsament de verosimilitud conceptual sinó de realitat:

Però vosaltres heu de mantenir allò que heu sentit des del principi. Si manteniu allò que heu sentit des del principi, també vosaltres us mantindreu tant en el Fill com en el Pare. I aquesta és la promesa que ell ens ha fet: la vida eterna.

Sant Tomás d’Aquino es va atansar molt a aquest principi i el va considerar tangible del tot quan, segons el món, era només de tipus metafòric o pertanyent al món de les idees.
Per a referir-s’hi, per exemple, parla de persona, d’essència, de nom, d’atribut, de relació, de propietat, d’igualtat, d’identitat, de semblança, de missió, de processó, de criatura, de causa, de creació, de vestigi, de representació, d’imatge o d’unitat, i tots aquests apropaments fan molt veraç allò que diu.
El fonament trinitari ens ha portat a parlar del seu arrelament en ell. Quan diem que algú fa experiència de l’arrelament trinitari «en ell» suggerim que l’entrada en un món trascendent de tipus trinitari és quelcom que comença amb la intel·ligència i acaba amb la fe. Un món on és molt difícil dir «ara» —ara s’acaba la intel·ligència i ara comença la fe— perquè totes dues hi apareixen unides.
Podríem dir gairebé acadèmicament que una cosa és el fonament trinitari i una altra cosa és l’arrelament en la Trinitat.
Quan hem parlat de fonament ho hem fet en el sentit que nosaltres som dins d’aquest món com si haguéssim entrat en el mateix quadre de Rublev tot relacionant-nos o formant part d’aquest cercle viu que fan els tres àngels.
D’altra banda, quan hem parlat d’arrelament trinitari hem expressat la nostra relació amb el fonament. Aquesta relació d’arrelament és la despesa diària o els treballs que són el nostre dia a dia en aquest fonament. El dia a dia de la trinitat viscuda és l’arrelament en el fonament. Si no hi hagués fonament —terra— no tindria on arrelar el gra de blat que som.
La nostra terra és l’Abbà que ens ha donat dues uncions: la del Fill i la de l’Esperit que han arrelat en nosaltres perquè tot ha d’estar unit. I com que tot va junt, les coses tenen un llenguatge humà molt vàlid com quan diem que a més de la Trinitat hi ha l’Encarnació.
L’Encarnació suposa tot allò que és corporal —el món dels sentits— però també suposa una mediació. Una mediació entre allò corporal i allò trascendent. Per exemple un gest com el de sucar el pa en un plat.
Sucar pa en el plat de Jesús vol dir que som molt a la vora del mestre i sucar-lo com un signe de traïció vol dir que som lluny d’ell i això és l’home: pot estar molt a la vora i pot estar molt lluny d’ell.
«Però ¿sóc jo?» li pregunta Judes al mestre. «Tu ho has dit» li respon un Jesús que pateix la traició.
Per què li fa sucar? El mateix gest ja significa aquest tan a prop i tan lluny:  «Mira qui ets, Judes, estàs com tothom al tall de la navalla: ets així».
Hem d’estar amb Jesús, hem de seguir-lo pas a pas, en tots els detalls. Ell —recordem-ho— és la nostra unció de la veritat i sucar pa en el mateix plat que el del mestre significa: «tan a prop i tan lluny del Senyor».
El visible és preparació de l’invisible, el visible simbolitza l’invisible i s’hi entaula una relació com en el cas dels qui formen una comunitat o en el cas de les paraules d’una homilia o en el mateix tracte habitual amb les persones que ens envolten: «un núvol tan gran de testimonis», com diu sant Pau
La paràbola del Fill pròdig ens explica de quin tipus de relació es tracta. El pare li diu al fill gran: «Tu sempre estàs amb mi» però com que el fill podria pensar que estar «amb» encara és poca cosa, afegeix que «tot allò que és meu també és teu». Sí, això ja és més seriós perquè ensenya la grandesa de l'«amb», del «Tu sempre estàs amb mi».
Tot és relació perquè Déu és relació: relació del Pare amb el Fill i amb l’Esperit i la seva unció es relaciona amb nosaltres i nosaltres quedem relacionats amb ell.

Us anunciem (...) allò que hem tocat amb les nostres mans 1 Jo

Per això cal sucar el pa: perquè l’hem tocat i per a significar-ho 

Sobre... La negació i l'abnegació

Un recentrament * 

Jesús —l’amor— ens convida a acompanyar-lo i sant Lluc ens explica com ho podem fer:

Jesús digué: —Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà però el qui la perdi per mi la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?  Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels sants àngels. Us ho asseguro: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu.

Negar-se a un mateix, prendre la creu, seguir-lo, perdre la vida, no destruir-se, no avergonyir-se d'Ell són sis exercicis que ens aboquen —«us ho asseguro»— al regne de Déu, a la transfiguració... 

Per això val la pena que ens aturem a pensar què pot voler dir «negar-se a un mateix»  

Negar-se a un mateix ¿és fer el contrari del que un desitja o del camí que voldria prendre en coherència amb la seva constitució, la seva història, la seva manera de pensar o en contradicció amb l’essència de Déu que hi ha en ell? Evidentment que no. 

Negar-se a un mateix és treure de l’espai d’acció de la persona tot allò que és negatiu: el caprici, l’ego, l’espontaneïtat que mai no arriba a la profunditat de les coses. Negar-se a un mateix és retirar el que destorba al nostre creixement i a la convivència. Per tant, negar-se a un mateix és purificar, enriquir, conviure, no tenir por de desprendre’s de tot allò que ens impedeix caminar cap al Pare. 

Negar-se a un mateix és trobar la paraula justa i no la sobrera, la escaient i no la massa abundant. És caminar sense fer marrada, sense passes inútils o errònies. És un desig de puresa per servir i per estimar. És purificar, és enriquir. 

És clar que a la vista d’això que acabem de dir podríem concloure que negar-se a un mateix és absolutament impossible i és que sense l’ajut de Déu, efectivament, no seria possible. Per a nosaltres és impossible perquè negar-se a un mateix és fer un acte contra-natura 

Aquesta negació, però, no és una negació qualsevol perquè suposa una ab-negatio, una negació d’«allò que hi ha a l’exterior d’un mateix» —prefixe ab—, de tot allò que destorba, que és sobrer, de l’excés. Don Joan si volgués negar-se tindria feina perquè té molta passió i molt sentit de l’excés.  

Ab-negatio és el contrari de l’excés 

Podríem preguntar-nos si el negar-se és pur racionalisme, però tampoc perquè bàsicament és caure en les mans de Déu on no hi ha excés sinó plenitud. 

Una plenitud sense excés... Una plenitud sense excés... Una plenitud sense excés 

L’excés demana a crits l’abnegació. El Quixot, per exemple, és l’exaltació de la imaginació, el mirar les coses no com són sinó exclusivament com les imagina. L’ab-negatio seria treure tot allò que impedeix veure les coses com són. 

Un exercici paral·lel a aquestes paraules podria ser el considerar en què hauria de consistir l’ab-negatio dels personatges de tota la literatura perquè trobessin un enriquiment personal. Mirar-los com ho faria Jesús: amb estimació, comprensió i amb gran misericòrdia. Jesús sabia que el món és excessiu 

Jesús, el Bon Pastor. Per això necessitem el Bon Pastor 

Reduït a termes cristològics l’ab-negatio és posar-se a redòs del Bon Pastor. «No la meva sinó la teva voluntat» com escriu sant Joan en el capítol 5.

Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons allò que sento, i el meu judici és just, perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat.

La paraula, aquí, era un «descentrar-se» de Jesús per prendre com a referència el centre del Pare, i l’ab-negatio consisteix a fer aquest exercici de descentrament 

Centrarse en el descentrament vindria a ser un recentrament

Sobre... L'obediència

El que jo vull és amor i no ofrena de víctimes

coneixement del Senyor i no holocaustos Os 6 *

En aquest text veurem com a partir d’ara més que d’obediència, serà millor que parlemm de conseqüència perquè si Déu és amor seria absurd desobeir-lo.  

L’obediència és una conseqüència de l’amor i donarem tres tesis que mostraran com l’obediència més que un actitud és una necessitat que tenim els homes envers Déu que no és altre cosa que amor.  

Començarem per una formulació en negatiu. ¿Ens imaginem no fent cas a Déu que és bondat infinita? Si és amor ens dirà que l’amor es dóna, que tan sols és donació. ¿Ens imaginem, doncs, un Déu que pugui estimar tant i que no ens arrossegui, que no realitzi la divisa «amor con amor se paga»? Jo no m’ho imagino ja que si és amor, tan sols per coherència ja ens està arrossegant en aquesta mateixa donació que ell és. Per això: 

TESI 1. Només es pot obeïr a l’amor
TESI 2. No es pot deixar d’obeïr a l’amor
TESI 3. Qui obeeix fa l’únic necessari

Si obeir abans ens podia semblar una cosa difícil a partir d’aquestes premisses s’ens presenta com la cosa més natural i és que, ben pensat, podem fer res que no sigui això?
El nen respon quan el pare el crida perquè li té confiança. Pensa: «Ell era abans que jo, ell m’ha donat la vida, ell no m’ha defraudat mai i per això tinc posada l’esperança en això que m’ha de dir». Sant Pau a la carta als Romans diu:

Germans, l'esperança no defrauda ningú després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor. 

I el nen té posada l’esperança en el seu pare fins i tot sense saber, com ens recorda també sant Pau a la carta als Hebreus

Germans, gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n'anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava.

No podem deixar d’obeïr, no podem fer altre cosa que obeir com un nen a la falda de la mare. «Què vols, mare, si estem fets l’un per l’altre?». L’home està fet per a Déu. Perquè? Perquè sabem que en Déu només hi ha el bé i que aquest bé anomenat amor ens l’està donant ara. Escoltem a Sant Pau als capítols 8 i 14 de la carta als Romans:

Germans, sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar

I si l’home està fet per a Déu, el seu estat més natural també serà el de lliurar-se-li, tornar-li la seva donació:

Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim vivim per al Senyor i si morim morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim som del Senyor ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius.

En aquestes paraules trobem el fonament de l’obediència que no és altre que l’agraïment. No hi hauria obediència sense agraïment. Altrament un obeïria perquè li ho manaven o per força. En canvi, les paraules que surten d’una boca agraïda són: «Senyor, aquí em tens. Què vols que faci?» o «Tot és del Pare. Jo sóc del Pare. Jo sóc el fill del Pare. Jo sóc el fill obedient. Aquest és el meu fill estimat, l’escollit. Escolteu-lo»

—Ah caram! Així que obeïr és escoltar... a fons?

Doncs sí perquè el contingut de l’obediència no és tan sols un reconeixement més o menys poruc a un Déu que és amo: és una escolta profunda de la paraula feta home, de Déu mateix i en això hi ha una gran anada i una gran tornada: «l’ha fet home perquè ell s’ha fet home». Aquesta és una gran porta, una porta major i per això diem que l’estat natural de l’home davant d’aquesta porta i de tot el que s’hi veu només pot ser el d’agraïment. Al llibre dels Reis trobem escrit això:

Obeir és oferir un sacrifici de comunió.

Ara bé, aquestes tesis les hem de poder pensar sense que deixem de ser al mateix temps humils, com dient: «Veniu, senyor Jesús, que només vós em porteu en braços».  

Sí: es tracta de la petitesa, del sentit d’agraïment, del sentit d’obediència, del sentit de fe, del sentit d’esperança, del sentit de donació, del sentit d’amor o millor dit: de l’amor mateix.  

L’important de sant Pau camí de Damasc no va ser l’ensopegada del cavall pintada per Caravagio i que tant ha arrelat. L’important és la caiguda i la llum i algú —Ananies— que l’estava esperant i totes les coses que van anar passant després, com si es tractés d’un tramvia que havia descarrilat i el tornen a la via i segueix el seu trajecte aturant-se naturalment a totes les estacions. Segueix la vida encarrilada, ordenada, obeïda i, a partir d’ara, un fet seguirà a l’altre sense interrupcions ni ruptures, i... «si algú volgués escriure les coses una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer», com diu l’epíleg de l’evangeli de sant Joan. Sí, ens passaríem la vida relatant-les i la perdríem.  

La vida mateixa, real del tot. La vida que crida i es dóna a la vida. Per això Déu ens vol tant en la seva vida perquè ell és la vida. Som de Déu perquè Déu és la única vida. En això consisteix la profunditat de la nostra sòlida escolta de Déu.  

El profeta Jeremies subratlla i matisa per activa i per passiva la importància de l’obediència i de l’escolta profunda que se li deu a l’amor: 

El Senyor diu: «Quan vaig treure d'Egipte els vostres pares, els vaig manar que m'obeïssin, i els vaig dir: "Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble. Seguiu els camins que jo us assenyalo, i tot us anirà bé". Però no em van escoltar ni em van fer cas. Van seguir l'obstinació del seu cor pervertit i em van donar l'esquena, no la cara, des del dia que els seus pares sortiren d'Egipte fins avui. Cada dia, des de primera hora, us he enviat tots els meus servents, els profetes, però no m'heu escoltat ni n'heu fet cas, us heu fet rebels al jou, pitjor que els vostres pares. Tu digue'ls tot això, i ells no t'escoltaran, crida'ls, i ells no et respondran. Llavors els diràs: "Aquest és el poble que no fa cas del Senyor, el seu Déu, ni es vol corregir. No té mai la veritat als llavis, l'ha perduda del tot"».

De què parlem, però, quan parlem de profunditat?  

Parlem de la meva profunditat, de la profunditat del meu cor, de la profunditat del cor del meu germà, de la profunditat de l’amor, de la profunditat del temps i de la història, de la profunditat de la creu, de la profunditat de l’univers 

Oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu! Que en són, d'insondables, els seus judicis, i d'impenetrables, els seus camins! RM 11 

Oh profunditat en la qual escoltar és la guspira de l'atenció que ho ha d'encendre tot. És el primer gest del nen quan diu: «Digues, pare, què vols?» És l’indici més remot que tenim de l’obediència a aquesta veu. I quan aquesta escolta és volguda i acceptada per un mateix, és bona, és molt positiva, és una mena de eccomi, de mais voicí o de voila. Un «sóc aquí!» que ens fa créixer 

«Senyor meu, sóc aquí» implorà Anna la mare de Samuel 

«Sóc aquí. Què vols?» respongué Samuel al Senyor

Abans que s'apagués la llàntia del santuari de Déu, el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué: —Sóc aquí. Va anar corrents cap on era Elí, el sacerdot, i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre: —No t'he cridat. Torna-te'n a dormir. Ell se'n tornà a dormir. Però el Senyor el cridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre:—No t'he pas cridat, fill meu. Torna-te'n a dormir. Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. El Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: —Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: "Parla, Senyor, que el teu servent escolta." Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: —Samuel, Samuel! Ell va respondre: —Parla, que el teu servent escolta. Llavors el Senyor parlà amb Samuel

Es fa difícil dir res més després d’aquest sant relat on la infantesa espiritual, la pobresa, el celibat i l’obediència parlen amb una veu tant il·luminada. Es fa difícil però encara hi ha tres coses que han quedat al tinter.  

La primera és de l’epístola de sant Pau als Hebreus on es pregunta si es pot aprendre a obeir i, en tot cas, com fer-ho:

Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen. Déu l'ha proclamat gran sacerdot com ho fou Melquisedec.

La segona qüestió també ens la planteja sant Pau a la segona carta als Corintis i tracta de si l’obediència pot ser perfecte:

Jo mateix, Pau, us ho demano per la dolcesa i la bondat del Crist: fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist, i estiguem disposats a castigar tota desobediència, un cop la vostra obediència sigui perfecta.

La tercera també és del primer llibre de Samuel i ens subratlla el valor de l’obediència:

Samuel digué a Saül: —Per què has desobeït l'ordre del Senyor i t'has llançat sobre el botí, ofenent així el Senyor? És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l'obediència a la seva veu? No! L'obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons. Rebel·lar-se contra ell és com pecar de màgia, desobeir-lo és endevinació i males arts. Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei.

—Gràcies, Mingu—