No m'ho creia fins que no he arribat i ho he vist amb els meus propis ulls, i ara contemplo que no me n'havien dit ni la meitat: el vostre amor, Senyor, s'eleva fins al cel, la vostra fidelitat s'estira fins als núvols. He vingut per comprovar-ho. Només vós em podíeu fer dubtar tant de vós. Sl 35, 1R 10
Per poder entendre i explicar el misteri que tot sigui en tot i en un temps únic i mentre això mateix es revela, Salomó feia «preguntes-poema» com aquesta: «Però, Déu pot residir veritablement aquí a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no són capaços de contenir la seva immensitat, com la podrà contenir aquest temple que he construït?».Quan veiem un núvol com a mínim en veiem tres al mateix temps.
Un seria el núvol que pròpiament és «allà» al cel i del qual una definició podria ser aquesta: «Agregat de diminutes gotes d'aigua formades per la condensació del vapor contingut en l'atmosfera que, a causa de la difusió de la llum, apareix com una massa blanquinosa».
El segon seria el núvol que els meus ulls registren en la seva placa sensible però que no és el mateix que l’anterior.
El tercer estaria format per les relacions que estableixo amb tot allò que he vist o llegit sobre núvols interpretant-ho, és a dir permetent que altres discursos es barregin amb el del núvol pròpiament dit. Tot això es podria resumir així: «Avui, el cel està núvol i plou».
Per explicar de manera comprensible el misteri dels tres núvols que són un de sol, potser ens caldria encara, però, un altre núvol grandiós que els englobés a tots i que, per tant, també englobaria a tots els qui el contemplen.Tan bon punt els sacerdots sortiren del lloc sant, el núvol omplí l'edifici del temple del Senyor. La presència del núvol no permeté als sacerdots de quedar-s'hi a oficiar: la glòria del Senyor omplia tot l'edifici. Salomó digué: «Vós, Senyor, heu volgut habitar en la foscor. Jo us he construït un palau, un lloc on residireu per sempre». 1R 8
Perquè eren tres els núvols que a ell també l'entrenien de la contemplació de l'únic núvol de la glòria i que tanta pressa tenia per veure.
No puc gloriar-me de res. Ni del que veig ni del que en dic. Hi estic obligat, això és tot. Pobre de mi si no ho faig. Si hagués estat jo qui m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa però no és així perquè és un encàrrec que he rebut i per això renuncio al dret que m’hauria de donar el servei que faig lliurement en veure-ho i en dir-ho, tot i que si dic que sóc lliure de fer-ho no vol dir que abans fós esclau de res. Vol dir que m'he fet tot amb tot per guanyar alguna cosa sigui com sigui. Qualsevol cosa, per exemple una botella de cervesa als peus d'un semàfor. Tractant-se de veure-hi, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part. Cfr. 1C 9
Quan va sortir l'arc en els núvols, en veure'l, vaig recordar l'aliança perpètua, la meva aliança, la que hi ha entre Déu i tots els vivents, tots els qui viuen a la terra i esperen. Cfr. Gn 9, 13, 14 i 16
La sala d’espera d’un hospital és com un aparcament. Hi ha una ratlla blava que no es pot traspassar i que indica la direcció a seguir. Déu meu! Quanta espera silenciosa i descomunal condensada en aquesta sala d’espera d’hospital. És com una inversió: l’espera del cel!
Em va semblar que les coneixia.
Em dic a mi mateix: «Tu ja eres, però havies de veure com, efectivament, ets. I no ho podies veure sense haver-ho de veure, sense aquesta necessitat apremiant de veure-ho que és la que porta irremeiablement a veure. Aquest és el misteri de l’evidència que se celebra avui, festa de la Presència, i per això he encès aquesta candela.
Una evidència no es pot desvincular del fet de veure-la. Si no la veiem no és evidència. És com dir: «El que es veu, és vist». Aquesta poca-soltada diu literalent, però, dues coses: la primera és que «aquell que es veu, és vist per ell mateix» i també diu que «allò que és visible, és vist» i això no pot ser d’una altra manera. Per què, altrament, hauria de ser visible una cosa si no és per ser vista?
Cal, doncs, que l'evidència sigui vista i cal que tinguem pressa en voler veure-la. Apàticament, sense aquesta premura i aquesta necessitat mai seria vista.
És clar que ens podríem preguntar per què és tan important que ho veiem o que ens adonem de quelcom que salta a la vista. Aquests són els embolics de les coses espirituals que solen ser les més evidents perquè les tenim davant del ulls i no les veiem. Sant Pau diu que no hi ha cap altra sortida que veure-hi perquè «aquesta és la única cosa que pot fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor —del desconeixement, del no saber, del no veure-hi o de la mort— érem esclaus tota la vida».
És el cas de Simeó. Era un home just i pietós que gens apàticament esperava l'hora en què Israel seria consolat. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense «haver vist». Així fou com Simeó prengué en braços allò que veia i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, ja podeu deixar que el vostre servent se'n vagi en pau tal com li havíeu promès perquè els meus ulls HAN VIST el Salvador que havíeu preparat per fer-lo present a tots els pobles: llum que es revela a les nacions i glòria del vostre poble».
Vinc de visitar al carrer de Borràs, 37 un pis. És al distrecte de Nou Barris, al barri de la Prosperitat. Queda a mig camí de les parades de metro de la Guineueta i el Verdum de la línia quatre. És així:
Verdum. m. [LC] [ZOO] Ocell de la família dels fringíl·lids,
d'uns 14 centímetres de llargada, de plomatge verdós i bell cantaire
(Carduelis chloris).
Un dia un rei, trasbalsat, pujà al pis superior del portal de la ciutat on hi havia els núvols i arrencà a plorar cridant entre sanglots: «Fill meu, fill meu, núvol de tots els núvols, on has anat? Qui se t’ha emportat d'aquesta manera de mi? Per què ho ha fet? Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, fill estimat! Què ha passat? Qui ha passat? Només ell ens podia haver trasbalsat tant d’ell mateix, només ell!». Cfr. 2 S 18
Quan es pensa un poema són tantes les ganes de veure’n els resultats que es genera en qui el fa un estat permanent d’espera. Al llarg del dia s’està especialment susceptible al «factor espera» en totes les seves manifestacions, tant que sembla que es multipliquin. El poema crea una inèrcia d’«espera de tot». El poema sembla voler acostumar-nos a estar sense defallir davant una situació d'espera perpètua.Aquestes estones d’espera de vegades són tan intenses que semblen evocar una presència darrere seu, com si totes tinguessin un denominador comú, com si aquesta presència esperés el nostre arrelament en ella.
Esperes infinites sobre infinites esperes és allò que a partir d'ara t’espera, et dius, convençut que tan sols és allà on es dóna la Mare de Totes les Esperes.
Espera en una paret d'hospital
Sobre l’espera, vegeu també: «Com qui es deleix pels ruixats».
A Figuerola del Camp, el cap de setmana més proper al 18 de desembre, hi ha una festa votiva en honor a la Mare de Déu de l'Espera.
Digues, amor de la meva ànima, on pastures el ramat? Aquesta és la pregunta del poema. Aquestes paraules parlen amb tanta intensitat de l’amor que en ell és tingut que ja el són. El tu que els dóna vida es fa present en pronunciar-les. Les cortines invisibles per on circulen els vents de les seves percepcions són tan a la vora que ja són presència seva. El poema és aquestes cortines.
El poema no té temps. I no és que no en tingui perquè té pressa. No en té perquè li és donat. N’és deutor. Reconeix la donació, el regal que per a ell és el temps. Què faria sense temps un poema? No existiria. Tot poema té el seu temps com el tenen els núvols. Si evoquem algun poema veurem que evoquem el seu temps. Els temps de tots els poemes tenen en comú que són donació o encarnació de temps. El temps no és seu. Els és donat. Això, el poema no ho desconeix. No desconeix aquell qui l'ha modelat, li ha insuflat una ànima activa i li ha infós un alè que fa viure. No, el poema no pot desconèixer coses com aquesta i és per a poder-les conèixer que li ha estat donat el temps.
Et recordo sempre, de nit i de dia. Tinc presents les teves llàgrimes i enyoro de veure't i omplir-me d'aquest goig. Penso en la fe tan sincera que tens.
Són paraules que Pau va escriure a Timoteu. Són paraules que formen part d’una carta però que així, aïllades, serveixen per explicar el misteri que amaga tot poema, perquè literalment també diuen que ells —el poema o la carta pròpiament dits— estan fent memòria de mi, que tenen presents les meves llàgrimes i que enyoren de veure’m i d’omplir-se d’aquest goig. Vet aquí el vet aquí del poema.
David diu: Només ell em podia dansar tant d’ell mateix
David, vestit només amb un faldar de lli, saltava amb totes les forces davant el Senyor. Ell i tot el poble acompanyaren l'arca enmig d'aclamacions i la col·locaren al seu lloc dintre el tabernacle que David li havia preparat.
Pau diu: Només ell em podia perseguir tant d’ell mateix
De sobte, cap al migdia, esclatà al voltant meu una gran llum que venia del cel i vaig sentir una veu que em deia: "Saule, per què em persegueixes?" Jo vaig respondre: "Qui sou, Senyor?" Ell em digué: "Jo sóc Jesús, el que tu persegueixes"
El poema diu: Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix
Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar i d'estar amb tu ni un sol moment. Aquí, és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. Aquí, el cel és immens.
Quan la Mare de Déu digué «La meva ànima magnifica el Senyor» al mateix temps també deia les manifestacions o les maneres que la seva ànima s'havia manifestat abans. Totes i cadascuna d'elles glatien vivament en el seu interior quan va dir que la seva ànima magnificava el seu senyor. Per això Maria al mateix temps també va dir:Trepitja victoriosa, ànima meva
Tinc l'ànima plena d'amargor
De nit et desitjo amb tota l'ànima
La meva ànima celebra
Amb tota l'ànima implantaré
L’ànima hi descansa
Elevo la meva ànima
La meva ànima reposa
La meva ànima s'enamora
La meva ànima està assedegada
La meva ànima té present el teu pacte, amor de la meva ànima
La meva ànima té viu el pensament
La meva ànima salta de goig
La meva ànima complaguda
La tanta bona sort de la meva ànima
La meva ànima activa com un alè
L’ànima venuda
L'ànima afamada
L'ànima afligida. Sento a l'ànima una tristor de mort: quedeu-vos, vetlleu amb mi. Amén
El poema es val d’entrades per donar-se a conèixer. L’entrar-hi és el poema o sense entrar-hi no en sabríem res. No és que sigui important el que s’hi diu, tan sols es tracta que es diu, que no no es diu i que és un interior. El poema és un recipent per evocar l’ànima i, com és sabut, l'ànima tendeix a magnificar el seu senyor. Com si l’ànima no pugués deixar de magnificar-lo perquè tan sols d'aquesta manera té l'oportunitat d'apareixer com a ànima. Pum: de repent tenim l'ànima, abans no la teníem. El poema són les entrades que fem a la nostra ànima:
tristeses, pors, planys, victòries, amargors, desitjos, celebracions, implantacions, descansos, elevacions, quietuds, enamoraments, assedegaments, presències, avideses, amors, investigacions, pensaments, vius salts de goig, seduccions, complaences, sorts, traidories, alegries, joies, grans afliccions.Imaginem un espai fet d'aquestes paraules i de la seva consciència en nosaltres. Quan el poema és reeixit, cada estrofa és una entrada en plenitud en aquestes paraules perquè elles també són entreteniment «d'ell».
Ara recordo! El poema ve de quan algú —sant Esteve— veié el cel obert. Sense un fet tan insòlit com aquest no hi hauria poema. El poema arrossega una commoció i un trastorn grans com els del sant. El poema ve del cataclisme d’haver vist el cel obert. El «cel obert» de —sant Esteve— equival a les paraules del poema «només ell em podia entretenir tant d’ell mateix» que ara s'assemblen molt a aquest plany:
Ploreu, dones, ploreu per Saül, que us vestia d'escarlata i de teles fines, i us guarnia d'or els vestits. Ah, com han caigut en ple combat! Germà meu Jonatàs, que tant m'encisaves. Quina pena tinc per tu! El teu amor era més meravellós que el de les enamorades. Ah, com han caigut els valents
El poema ve d’una calamitat i d’un desastre com el de David. Jonatàs, germà meu, que tant m’encisaves! Què més dir? L’absència de Jonatàs és el retard del «només ell em podia entretenir tant d’ell mateix» que també és absència. D’ell, del que sempre tant m'entreté, —santa Agnès— va dir: «Tinc per espòs Jesús que els àngels adoren, i admiren la lluna i el sol. M'ha donat la fiança del seu anell i m'ha posat la corona d'esposa. Alegreu-vos, feliciteu-me perquè som a l'estança magnífica dels sants»
No sé per què hi dono tantes voltes.
Les coses van anar així.
Hi havia una pintada a l’estació.
Hi havia una fulla de margalló.
Hi havia algú que entrava a la sala.
Hi havia molt silenci en tot això.
Em trobava de visita en un lloc semblant a una llera on percebia perfectament un espai exclusiu destinat a mi des de sempre. Un tros de terra inconfusible que, tot i que podria semblar petit, en realitat era immens. Estava obert per totes bandes i hi podies parlar: «Hola espai. Ets tu! En realitat, espai, tens forma humana, entranyable del tot. En realitat ets el meu amic. Veig que ho inclous tot, fins i tot a mi i, com pots veure, també parlo amb tu. Podria dir de tu que ets l’espai espiritual per excel·lència, si no fos que amb això no dic res. Sant, omnipresent, indubtable, abraçant-se i sostenint-se. Ara et veig millor: “Si el Fill de l'home és amo del repòs, també ho és del retard, fins i tot del seu retard en mi”. Tu ets el teu retard en mi i jo sóc el meu en tu. El retard és la més íntima pertanyença que tinc de tu».
Tot això ho vaig pensar ahir quan la hostessa va fer córrer —zzzmm— les cortines de cop perquè visitar un pis també és visitar un poema.
El poema és una porta que diu «Vine, passa i veuràs».
«Veniu i veureu» va dir Jesús un dia i el relat explica que els que eren allà hi anaren, veieren i s'hi quedaren perquè constataren que, efectivament, des de sempre havien estat d'ell i amb ell.
Eren vora les quatre. Feia calor.
«Veniu i veureu perquè jo era la demora meva en vosaltres i per això m'heu reconegut perfectament».
Ells assentiren somrient.
