«—Avi...»
—Avi, mira la casa
—No és ben bé la casa. És un reflex de la casa
—Avi, què és un reflex?
—Una cosa que en deixa veure una altra
—Si en deixa veure una altra vol dir que el reflex és un mentider o fingeix?
—No. Un reflex mai no té res de fingit. Al contrari: ens omple d’alegria
—Per què?
—Perquè essencialment un reflex acull: acull la cosa reflectida i acull la nostra mirada que també és forastera al reflex. Un reflex sempre beneirà l'ànima dels nostres ulls i mai no la maleirà perquè sempre estarà content quan ella ho estigui i plorarà quan ella plori
—Avi, així el reflex és com l’amor?
—Sí perquè s’avança a honorar la nostra mirada. Sí perquè mai no té mandra. Sí perquè sempre està inflamat. Sí perquè ens omple d’alegria i d'esperança que ens prometen que allò reflectit és veritat
«Que el vostre amor no tingui res de fingit. Detesteu el mal. Enamoreu-vos del bé. Estimeu-vos amb afecte de germans, avanceu-vos els uns als altres a honorar-vos. Sigueu diligents i no peresosos, inflamats per l'Esperit. Serviu el Senyor. Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu soferts en les penes, assistiu sempre a la pregària, ajudeu els necessitats, acolliu els forasters. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Estigueu contents amb els qui ho estan, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No sigueu orgullosos, sinó humils». Rm 12
1 comentari:
Déu nostre Senyor estima tant (allò que explica tan bé fins i tot el títol del llibre "Déu és feliç donant-se"), que "explota" creant-nos i fent-nos creadors a nosaltres mateixos, com en un reflex. El Papa Francesc ho deia així en un discurs als Estats Units:
Una vez, un chico me preguntó –ustedes saben que los chicos preguntan cosas difíciles–: «Padre, ¿qué hacía Dios antes de crear el mundo?». Les aseguro que me costó contestar. Y le dije lo que les digo ahora a ustedes: Antes de crear el mundo, Dios amaba porque Dios es amor, pero era tal el amor que tenía en sí mismo, ese amor entre el Padre y el Hijo, en el Espíritu Santo, era tan grande, tan desbordante… –esto no sé si es muy teológico, pero lo van a entender–, era tan grande que no podía ser egoísta. Tenía que salir de sí mismo para tener a quien amar fuera de sí. Y ahí, Dios creó el mundo. Ahí, Dios hizo esta maravilla en la que vivimos. Y que, como estamos un poquito mareados, la estamos destruyendo. Pero lo más lindo que hizo Dios –dice la Biblia– fue la familia. Creó al hombre y a la mujer; y les entregó todo; les entregó el mundo: «Crezcan, multiplíquense, cultiven la tierra, háganla producir, háganla crecer». Todo el amor que hizo en esa Creación maravillosa se lo entregó a una familia.
PS:
https://w2.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2015/september/documents/papa-francesco_20150926_usa-festa-famiglie.html
Publica un comentari a l'entrada