Sobre... Ser

Exercicis

Proposo uns quants exercicis abans d'iniciar —per si mai us decidiu a fer-la— l'ascenció a «la Muntanya del Sermó» i que bàsicament consisteixen a aturar-nos un moment per reflexionar en els dos temps verbals amb què ens ha estat donat el relat.

Fixem-nos com —deixant de banda les discussions filològiques i prenent només la versió de la Bíblia Catalana Interconfessional— en començar i en acabar Jesús diu un «és» categòric i sense escletxes. No diu «serà». El Regne de Déu no és cap cosa que... qui sap si un dia... potser en un futur més o menys proper o llunyà... qui sap si només com a promesa... «serà». El Regne de Déu o és o... no és. I és ara i aquí o mai i enlloc. No admet dilacions, el Regne de Déu. «Déu és amb nosaltres»! Tota la feinada de la Revelació i de l’Encarnació està dirigida cap aquest objectiu, cap a fer-nos entendre això que ens quedaríem curts si tan sols ho titlléssim de miracle. 

És en aquest sentit també fort que retrunyen les dues vegades que l’«és» se'ns dona cap al final: «d’ells és el Regne» i «la vostra recompensa és gran». 

Doncs bé, aquest temps en present contrasta fortament amb els sis verbs que entremig s'hi diuen en futur. Contrasten moltíssim potser perquè s’hi diu el que s’hi diu. Per entendre'ns: no és precisament res ni frívol ni barroer! Partim, com deia, de l’afirmació que «Déu és amb nosaltres» —no que hi «serà»— i com que això és així demanem la màxima coherència a tot allò que es digui en aquest sentit. La coherència, doncs, s’entrebanca quan llegim els temps en futur. Seria un Déu, per dir-ho així, «ajornat» —fora de la «presència present»!— si diguéssim: consolarà, posseiran, saciarà, compadirà, veuran o anomenarà. 

Així, l’exercici que proposo consisteix a aplicar el temps present allà on aquests verbs ens han estat donats en futur. 

Les coses canvien considerablement. Les coses ara són plenament coherents i respirem amb una gran tranquilitat, molt profundament i aspirem un oxigen puríssim perquè ara totes les peces encaixen. Ens hi reconeixem perquè partim de la base insubornable del que hem acabem de dir —Déu és...— i que per a nosaltres és més valuosa que cap muntanya de l'or més fi: Déu és amb nosaltres en plena i total «unitud» i com que això és així... Déu consola, Déu dóna: posseïm, Déu sacia, Déu compadeix, veiem Déu i Déu ens anomena... —ara mateix i aquí— fills seus. Si això no fós així, Jesús hauria estat un farsant més, un altre gurú. Jesús quan diu feliços ens «fa» feliços a l’acte. 

Copio un altre fragment del treball que ja he citat de mossèn Rovira (si el voleu llegir sencer feu clic aquí):

L’ensenyament de Jesús són les mateixes Benaurances, és la comunicació de la vida del seu Esperit resumit i donat conceptualment en les Benaurances. És clar que Jesucrist ensenya! És clar que són un exemple! Però no només un exemple: Jesús sempre ensenya «donant-nos la vida». Una vida senzilla, pobra: la pobresa de l’esperit és una manera de ser, de viure i també és un ensenyament. I quan diu «feliços» és també immediatament que ens fa feliços, ens dóna l’Esperit, ens dóna el seu regne.  L’ensenyament de Jesús és la donació de l’Esperit. Així Jesús uneix ensenyament i vida segons l’Esperit. Així la Trinitat s’estén fins a l’home. Sempre. Des de sempre. Aquest és el projecte diví. Jesús és un moviment d’anada —«el Pare que m’ha enviat», l’Encarnació— i un moviment de retorn: l’Ascensió. En ella l’home carregat d’història retorna a la vida del Pare. El retorn és ben real perquè l’home retorna enriquit a la història de la salvació de Déu.