Avui, mentre veia sortir el sol d'aquesta manera, en Josep anava cap al cel. Descansa en pau.
Déu meu, crec en vós i per això vull estimar-vos més. Us estimo creient, però, que sou molt més que totes les coses que han dit de vós els savis. Espero veure-us aviat. Perdoneu-me, Senyor, quan arribi al vostre costat.
—D'un full de la seva llibreta de telèfons—
Yo no soy yo / Soy este / que va a mi lado sin yo verlo / que, a veces, voy a ver / y que, a veces, olvido / El que calla, sereno, cuando hablo / el que perdona, dulce, cuando odio / el que pasea por donde no estoy / el que queda en pie cuando yo muera.
Benvolgut/da ciutadà/na. En resposta a la vostra petició per visitar l'habitatge amb referència BAR-83429, us confirmem que en data 09/01/2018 a les 09:30 hores, es realitzarà la visita a l'habitatge situat al Carrer de JUAN RAMON JIMENEZ 8, 5è2a.
Si l'arca ve amb nosaltres, ens salvarà / Enviaren gent perquè portessin l'arca de l'aliança del Senyor de l'Univers, que té els querubins per carrossa i dos fills vingueren amb l'arca / Quan l'arca arribà el poble la rebé amb una aclamació tan gran que la terra retrunyia / Els filisteus es preguntaven: «Què deu ser aquesta aclamació tan increïble?» / Quan saberen van exclamar: Ai de nosaltres! Això no s'havia vist mai / La desfeta va ser enorme / Caigueren trenta mil soldats, l'arca de Déu va ser capturada i moriren els dos fills.
Són paraules extretes del llibre de Samuel. En elles es parla de l'arca.
El «d’ell» que estem parlant d'aquest poema s'hi assembla.
Una arca s’obre. Dins hi ha alguna cosa. Si no s’obrís seria unidemensional com una pedra. Però es pot obrir i el relat diu que dins hi ha una cosa portentosa.
—Per què els israelites no traslladaven directament aquesta cosa portentosa i així s'estalviaven el pes de la capsa?
—Perquè aquesta cosa portentosa s’hagués petrificat. Ja no seria «allò-que-és-dins» de res, ja no seria aquell valuosíssim interior nostre del qual altres vegades hem parlat. Per això es pot dir que és inherent a tota cosa portentosa ser sempre un «dins de». L’arca, el recipient que ella pròpiament és, explica la pertanyença deguda a allò que hi ha dins seu, amb el seu interior. El «d’ell» del poema també, perquè la preposició de indica o el relaciona amb allò que, com en l'arca, hi ha dins totes les paraules que diem.
Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar perquè no deixa d'estar amb tu ni un moment. Aquest és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. Aquí, el cel és immens.
Aquest és un exercici gramatical de gran volada perquè no es pot dir ni més concisament ni millor ni amb menys paraules. El pur i insonor anar de l’expressió «d’» ens porta directament a ell. No és d’estranyar la gran aclamació ni que la terra retrunyi perquè, quan aquest «d’ell» —l’Arca— «arribà», vol dir que ja era i que ja venia indisoluble per sempre amb mi.
—Per què aquesta aclamació tan increïble?
—Per haver-ne sabut alguna cosa, pel coneixement, per gaudir-ne, per ser-ne gaudit, perquè «saberen». És diferent saber a no saber. Ara ja saben i això ho canvia tot. Abans no sabien. Això és així, això és tot.
—Per què?
—Perquè era necessari amb la mateixa intensa necessitat que Joan havia de dir-se Joan. Tant això és així i tant això no s’havia vist mai, que la desfeta fou enorme.
Com l'arca ho és «de» —de l'aliança, del Senyor, de l'Univers— així jo d'ell.
L'arca de l'aliança del Senyor de l'Univers, que té els querubins per carrossa
El poema anterior el podria resumir dient
que sempre he estat, doncs, un
algú deutor d'un ell que
sempre ha estat
en funció
seva.
Una pertanyença preverbal que ho és malgrat tot
i molt prèvia a mi. Sempre hi ha en mi aquest
meu «d’ell» que també és seu. Això em
parla tan directament d'ell que
voldria que la conversa
no s'acabés mai.
Qui sap si al llarg del dia no tot són excuses per a
tornar altre cop a la certesa d'aquest lloc «d’ell»
i recordar la pertanyença que sóc, però que no
em pertany. La gramaticalitat amb la que
això se'm dóna és diàfana.
Recordem-la:
Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar i d'estar amb tu ni un sol moment. Aquí, és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se.
Aquí, el cel és immens.
Si hagués d’explicar la meva vida començaria amb aquesta frase.
Perquè, si aquest «ell» és l’entreteniment del tan desitjat «ell mateix»,
vol dir que aquest «ell» ho és tot i que simplement li agrada de fer-se
l'entretingut. Ell, servint-se d’això, aconsegueix d'arribar fins a mi,
ensenyant-me d'aquesta manera la seva evidència. Qualsevol aclamació
dels salms serviria per explicar-ho. Per exemple: No us amagueu,
Senyor. Si dic això, en veritat què dic? En primer lloc dic o indico
amb qui estic parlant. Com puc veure, de la seva existència no en
dubto ja que m'hi estic dirigint. Però al mateix temps dic que aquesta
opacitat meva també és seva: de qui m’hauria d’amagar, altrament?
Aquest amagar-se seu en mi també és un meu no haver-hi pogut arribar
mai del tot, un saber-me greu per haver estat tan negat, un no haver-ne
sabut més, un no haver pogut ser-hi a temps. I si dic això, de qui estic
parlant, sinó d’ell? Ho faig, doncs, a la vista del que tinc a la vista
encara que hagi de dir que no el veig. També la desolació o l’abandó són
desolació o abandó «de». Amb això descobrim la grandesa d’on,
sense remei, estem ficats: amb ell, en ell, per ell i en la desolació
i l'abandó d’ell. Ell és l'«enlentiment d'ell mateix» que es dóna
en les imperfeccions que tinc.
En Joan va insistir que, a la imatge del recordatori de la seva mare, es veiés aquella zona de la muntanya una mica més clara perquè era la de la Mare de Déu, a Lourdes. De la Mare de Déu, hi ha una cançó que diu:
Vostre esguard serè / nostra vida guarda.
Verge que ens teniu / presoners tota hora,
la vostra presó / és plena de joia.
Cantem vostres cims / coronats de glòria
Els camins del cel / trobem a prop vostra.
Recer amorós / on la pau convida
Paradís suau / de l’ànima miaAlgú que em mira amb esguard serè, algú que guarda la meva vida, que és plena de joia, que és recer amorós, que és paradís suau...
He pensat que, de la mateixa manera que aquestes paraules eren aplicables a la meva mare, també ho són per la mare del Joan.
—Per què?
—Perquè ella, la Verge, la Mare de la Vida, ho ha estat abans de totes les mares que porten vida al món.
La mare, doncs, amb la Mare de Déu de Lourdes just damunt del cap, al fons, entre aquelles roques tant… lourdes. Tot això també ho diu la imatge.
He recollit i polit les entrades que porten l'etiqueta «Trinitat» en un pdf com d'altres vegades he fet. Si el voleu veure o us el voleu descarregar podeu fer-ho clicant aquí (11 mb). Aquest és el text de la presentació:
Presentació
Aquest treball recull algunes entrades del bloc A propòsit del Full Verd escrites en paral·lel a les feines que he anat fent per a mossèn Rovira Belloso en les quals la contemplació de la Trinitat és fonamental.
Proven de descriure els «cops» amb els quals m’arribaven unes notícies que per a mi eren desconegudes i pretenen fixar els conceptes d’un trajecte espiritual.
Per explicar l’èmfasi amb el qual de vegades parlo del fet que la Trinitat ens toqui tan d’aprop, al final del recull reprodueixo un text que vaig fer en forma de post scriptum per al llibre La dinàmica de la Trinitat en nosaltres. Les nombroses eines de treball que l’acompanyen —bibliografia, notes, citacions, etc— han fet que aquest llibre hagi esdevingut el vademecum «d’un passeig pels termes persona, relació i processó» que m'ha orientat fins a les portes del gran misteri que és la proximitat de la Trinitat en nosaltres (Pàg. 43).
Veig el cel obert. Imaginem per uns moments que sant Esteve hagués sobreviscut a les pedres. La visió del cel igualment hagués romàs en ell. Un no es queda igual després de veure el cel obert. Tota la seva vida hauria seguit veient-lo. Allò que va veure no se li esborraria mai. La imatge seguiria impertèrrita per més canvis de decorat que hi hagués. El paissatge quotidià juntament amb el cel obert.
Es creen uns circuits, uns canals per on transcorren els fluxes de la vida que sense parar travessen des del pas de peatons fins al cel obert
Avui, quan he creuat el Passeig de Sant Joan i ha volat la gavina que podeu veure en la imatge, he pensat en Oriol Junqueras. He imaginat els seus desitjos més pregons des de la solitud de la seva cel·la, expressats amb aquestes paraules:
Déu meu, doneu el vostre dret, doneu la vostra rectitud, que governin amb justícia, que siguin rectes amb els humils.
Que el benestar floreixi als seus dies i mesos i anys abundi la pau, que domini des d'un mar a l'altre, des del Gran Riu fins als Pirineus.
Que li portin obsequis les illes i els nobles li ofereixin presents, que li facin homenatge, que se li sotmeti tothom.
Que salvi els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor, que s'apiadi dels febles, que els salvi de la mort.
Són paraules extretes d'un salm. Coratge
Fa uns dies, baixant per carrer de ca l'Alegre de Dalt, si mirava cap a ponent i a mida que arribava a l'altura dels carrers Balcells, Passeig d'Amunt, Martí, Providència, Legalitat, Encarnació i Sant Lluís podia contemplar el capvespre com la filera inferior de les cinc instantànies que, si les voltejava, obtenia aquest resultat:
Veient això, no és d'estranyar que el de dalt estigui alegre
Aquest treball parteix de la ficció que poguéssim aïllar el fet d'esperar de l'objecte de l’espera. Així, en aquest temps, la qüestió no seria tant allò que s'espera sinó simplement l'espera per ella mateixa. Aquest temps que transcorreria immòbil en una espera expectant, és el aquí en direm «temps d'espera».
Separat, per tant, d’allò que espera mai no podria anar més enllà de la mateixa espera. No avançaria ni retrocediria de res. Es mantindria i prou. Seria, si voleu, un temps místic o un no-temps que tindria molt de contemplatiu, un temps passiu i vulnerable. Seria impersonal i buit, però també sanejador i ventilat perquè disoldria les ferides que ens fan els nostres temps de cada dia tan implacablement eficaços. Seria un temps simple, un temps de nen, confiat i expectant com el d’un arbre.
Quan diem espera sense objecte ho fem perquè, si diguéssim què esperem, podríem caure en el parany d’unes imatges que, més o menys reeixides, no deixarien de ser projeccions nostres.
Els relats que segueixen vénen de pensar en la possibilitat d'un temps així i en la de submergir-s’hi. Són mirades transversals, una mica superficials i poètiques d’aquests estats basats en moments reals. S'estructuren en unes entrades d'un bloc —A propòsit del Full Verd— i conserven les imatges que les il·lustren, que són com fruits visuals del temps que consideren seriosament —amb tota la seva bellesa, grandesa, patetisme i esplendor— la proposta inicial que ens fa el profeta Isaïes el primer dia d’advent: som com fulles caigudes.
L’Església fixa aquest temps durant els dies previs a Nadal i l’anomena advent. Sembla demanar encaridament la complicitat dels fidels, encoratjant-los que durant aquestes quatre setmanes «inventin» o confeccionin un tipus de temps tan personal com aquest i que és previ a l’esdeveniment que pròpiament serà Nadal. Les paraules del salm 131 descriurien l’atmòsfera que es respiraria en un temps com aquest:
El meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls. Visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima.
Podríem dir que aquest llibret és un itinerari espiritual que, peregrinant per la paraula «espera», fa algú que anhela Nadal però que ni tan sols gosa de pensar-hi per tal d’assolir un «estat d'espera» prou pur, buit i blanc a fi que Jesús, que és qui realment espera —ell a nosaltres i no nosaltres a ell— ens pugui acollir als seus braços nets de qualsevol altra imatge que no sigui la d’ell mateix.
La primera carta de sant Joan comença així: «Estimats: tot això, ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans. Volem dir la Paraula de la vida. Ja que la vida s'ha manifestat, i nosaltres l'hem vista i en donem testimoni, i us anunciem la vida eterna, la que estava amb el Pare i ara se'ns ha aparegut. I ara us diem també a vosaltres això que hem vist i sentit, perquè tingueu comunió amb nosaltres, que estem amb comunió amb el Pare i amb Jesucrist, el seu Fill. Us escrivim això perquè el nostre i el vostre goig sigui complet». Sant Joan ja no parla d'espera.
Mentre sant Esteve esperava que el traguessin fora de la ciutat, va veure com en un llampec tot el seu passat fins aquell moment i va exclamar: «Veig obert el cel. Ara ja sé. Ara em toca a mi. Ara ja puc parlar. Ara ja no tinc res darrera meu. Ara tan sols sóc testimoni de mi mateix. Abans era l'espera de la vida. Ara sóc espera de mi mateix» i sant Esteve es va deixar portar perquè el seu goig era complet.
Jesús digué: «Un segon després de néixer jo, la vida, ja salvava el pobre suplicant i l'orfe sense empara. Els agonitzants em beneïen. Tornava el goig al cor de la viuda. Era els ulls del cec i els peus del coix, el pare dels pobres i l’advocat dels estrangers. El meu discurs els amarava gota a gota. M'esperaven com s'espera la pluja, com qui es deleix pels ruixats de primavera. Jo somreia als qui no tenien confiança, la llum del meu rostre els sostenia, jo, el consolador dels afligits». Cfr Jb 29
Jo sóc aquella dona que un dia vaig pregar aquí mateix.
Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor.
Per això l'hi cedeixo: serà d'ell tota la vida. 1S 1Són paraules concises les d'Anna a Elí: Jo sóc aquella. Per què? Un reconeixement d'estar al mateix lloc, una no diferència en l’essencial.
«Jo i aquella som la mateixa, tan a tocar sóc ara com aleshores. Sóc fruit d’un era: «aquella». Un dia vaig pregar. (El relat no diu res de la intensitat d'aquesta pregària).
»Aquest noi que porto, que m’acompanya, que veus aquí, que tinc al meu costat, aquest mateix noi, és ell ¿recordes? Ell me'l va concedir i perquè és natural, coherent i lògic, entro altre cop amb el noi en el corrent de la vida: de la mateixa manera que fou i és, aquest noi també serà.
»Però ara veig que haver dit serà d’ell tota la vida és una bajanada perquè és una cosa que ja es veu: la vida tan sols pot ser de la vida. M'he passat els anys dient coses simples. Era d'esperar, tan sols sóc aquella dona»
Hi ha una dita per il·lustrar la discreció que diu: «Quan en un temps d’espera algú pren la paraula ho fa amb discreció, sense destorbar la música».
Aquest «sense destorbar la música» és important perquè sense aquesta música aquest temps no tindria qui li omplís els espais buits i, com que en un «temps d’espera» no hi ha res buit, aquest temps és ple de música que serveix perquè tot sigui consciència i vetlla de qui espera —del «ser d’espera»— que trobem submergit en aquest temps.
Com és aquesta música? Com la reconèixem? Com pot ser una «música d’espera» en un «temps d’espera»? Aquesta música ¿grata, rosega, raspa, esgarrapa, emociona, és solemne o no té res a veure amb tot això?
Que difícil és parlar d’una cosa evident! Alguns experts diuen que està feta de clams, de lloances, d'enaltiments o d'exaltacions. D’altres parlen de refilada, de cantadissa, de balades, d'himnes, de melodies o planys. Tant de bo jo fós expert! La dificultat de parlar-ne rau en que és indescriptible. S’esdevé i prou. Es dóna un tall en el temps, es fa un silenci dens i molt negre fins que s'obre alguna cosa tan gran i tan petita al mateix temps, que s'escapa perquè té una freqüència d’ona tan baixa que no se sent. No passa res i, de repent ha passat tot i no ens n’havíem adonat i en aquest passar hi havia la música.
Sant Lluc explica un d’aquests «forats de temps» parlant d’una noia. Ho fa tan concisament que sembla explicar-nos un conte en una atmòsfera de silenci i llum foscant: Hi havia una vegada una noia que... Però aquest conte tan inocent ha fet un tall tan de soca-rel i definitiu en el temps històric que és el «nostre temps», que deixa veure un altre mena de temps amb paraules tan senzilles com aquestes:
Déu envià l'àngel Gabriel per dur un missatge a una noia.
El nom de la noia era Maria.
L'àngel li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».
Ella es torbà i l'àngel li digué: «No tinguis por. Tindràs un fill».
Maria preguntà: «Com pot ser si no tinc marit?»
L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l'anomenaran Fill de Déu.
Maria va respondre: «Que es compleixin en mi les teves paraules».
L'àngel es va retirar. Lc 1Això és «música d’espera».
Què és una sala o un lloc d’espera? Una «sala d’espera» és un lloc destinat a gaudir del «temps d’espera». A la parròquia hi ha una «sala d’espera» abans de la capella. Quan tinc temps m'hi estic una estona. Trec el moneder, poso una moneda a la caixa, trio una espelma, la fixo, l’encenc i em quedo mirant la flama. És una ofrena. Dono una cosa que es consumeix a algú que no és present. La combustió li fa arribar la meva calor i llum. «Llum de la vida». Llums de vida, arrenglerades, una aprop de l'altra, a una «sala d’espera». L’encenc d’una del seu costat. Les flames es contagien la bioluminescència en un oceà de vida i llum seguint la cadència de les onades de la pregària. El Senyor és la meva llum.
Es pot veure l'amor? Veure: percebre una imatge que els rajos lluminosos que provenen d’algun objecte formen al fons de l’ull, sobre la retina.
Però, podem dir «percebo una imatge que els rajos lluminosos que provenen de l’amor formen al fons de l’ull, sobre la retina»? Sembla difícil, en canvi el Salm 84 ens demostra que no és impossible:Senyor, feu-nos veure el vostre amor...Si el salmista demana una cosa com aquesta és perquè abans ja l'havia vista i ara espera tornar a veure-la.
Tots els salms semblen cartes que els salmistes ens envien directes des del seu «temps d’espera».
Vénen dies, diu l’oracle, que el «temps d’espera» conformarà la personalitat de tothom qui el visiti fins al punt que en farà un «ser d’espera» gloriós, en un «estat d’espera» permanent. Vénen dies, diu l’oracle, que aquest «temps d’espera» ens farà venir de la nostra vella personalitat perquè tornem al «ser d’espera» legítim que mai no hauríem de deixar de ser.
«Posar-s’hi fulles» vol dir haver-se d’esperar algú d’alguna cosa
Un dia em vaig preguntar per què dimonis els humans esperem. Em va semblar una bona pregunta perquè, efectivament, de nosaltres no podria sortir mai un estat o un sentiment com aquest. Som massa matussers per coses tan subtils. Així, vaig tenir una gran alegria quan se m'acudí que en realitat esperem perquè abans que comenci el nostre esperar, nosaltres ja érem esperats. Aquest saber-se esperat —amb candeletes, amb impaciència, amb delit— i la seguretat que dóna la constatació d'això, ens contagien l’espera. Altrament, d’on ens vindria? De qui hauríem après a esperar?
Per això podem dir que és perquè Déu ens espera que nosaltres també esperem. També a ell. El tema, doncs, no és que jo esperi sinó que jo sigui esperat, l'esperat, com ell ho és de mi. Aquesta és la tesi.
Diuen que estàs a punt per venir Sir 48El «temps d’espera», com el seu nom indica, és un temps fet tan sols d’espera. Això vol dir que no podem anar ni un segon més enllà d’aquesta espera, pensant, per exemple, en allò que esperem o en aquell que ha de venir. No és fàcil mantenir l'equilibri en un temps d’espera com aquest. Cal tenir les experimentades dots d'equilibrista ascètic que té la majoria de creients. El «temps d’espera», tot i no ser immòbil, no va ni un pèl més enllà d’ell mateix. Com ja hem dit, és un temps que no respira si no fós que el temps mai pot deixar de respirar. Un, allà, s’hi manté hieràtic, molt quiet perquè experimenta que n’està enamoradíssim però no sap dir ni com ni per què ni exactament de qui.
Amb el «temps d’espera» s’hi pot parlar i tractar-lo de tu. «Diuen que estàs a punt de venir. Ja et veig. Caram, quin respecte que imposes, caram quins cavalls tan bonics, caram quin terbolí, caram com parles».
Mai abans havia pensat que existís un temps com aquest. Ha estat un gran descobriment. Fins ara em guiava pels temps de les estacions —primavera, estiu...— però el «temps d’espera» no té res a veure amb elles perquè, entre d'altres raons, les inclou.
Per això Jesús, als qui esperem, ens guia, ens avisa, ens adverteix. A la pregunta «És cert que Elies ha de venir?», ell respon que no: «No us penséssiu, no fos cas, encara no és qui és però està molt aprop, és un vell conegut vostre, viu a les rodalies, es diu Joan perquè jo sóc».
El temps d’espera es composa de moments extrems com aquest, quan estem a punt de dir què o qui esperem, però com que el «temps d’espera» és levitació pura, no admet ni un què ni un qui. Solsament contempla el sóc, enlaire, al cel.
La suma de tots els moments que esperem alguna cosa conforma això que en venim dient «temps d'espera». Per exemple: dinar és l'espera del dinar (preparar-lo, parar taula, etc). Veure's amb algú comporta més temps per arribar on és que l’estona que estàs amb ell —temps d’espera en el trajecte de bus—. Esperes arribar a casa per... Fas temps mirant la tele mentre esperes el coixí. Esperes que el despertador torni a sonar.
Sembla com si la mateixa vida sigui generadora d'espera. Potser sense espera no hi hauria vida. Què espera, però, què pot esperar la vida? Resposta: Més vida. És inherent a la vida l’espera de més vida i amb això podríem dir que arribem al cor de la mateixa vida que no és altre que esperar, esperar-se —ella, la vida— a ella mateixa. A partir d’aquest moment, per tant, quedem convidats i ja no tenim excusa per no submergir-nos en el fluxe d’aquest gran riu anomenat «temps d'espera».
—Ah, i qui ens hi convida?
—Ens hi convida un àngel. L'àngel de l'espera. L'àngel del temps. L'àngel...
—Però hi ha àngels en aquest «temps d'espera»?
—Pròpiament no n’hi ha perquè aquest tipus de temps, tot ell, ja és l'àngel i per això no el podem veure. D’aquest àngel hi participem tots. Els vivents, els que encara han de viure i els viscuts per més curta que hagi estat la seva estada entre nosaltres, amb nosaltres, en nosaltres. Per a l’àngel, tant li és molt com poc. Aquesta petita o gran estona ja ens hi ha ajuntat. Ja en tenim prou. Ja l'hem sigut, ja l’hem tastat, ja l'hem vist, ja el som. Gràcies. Diuen que aquest àngel encén en nosaltres una flama inextingible
Mentre m'esperava al parc vaig sentir una veu que em deia: «Crida!» Jo li vaig preguntar: «Què he de cridar?» Els homes són tots com l'herba, duren un moment com la flor del prat. L'herba s'asseca i la flor es marceix així que bufa l'alè del Senyor. És veritat: el poble és com l'herba. L'herba s'asseca i la flor es marceix, però la paraula... Is 40
Un dia, com que dormia profundament, em vaig esperar a despertar-lo fins l'hora de dinar. En aquest temps d'espera se sol sentir una música d’espera. Se sent a través d’un auricular que ens avisa que el temps roman a l’espera. Hi ha, també, una llista d’espera. Llista a la qual cal inscriure’s sense parar, a l'espera que hi hagi prou temps d’espera vacant. També hi ha una posició d’espera. La practiquen els pagesos quan descansen de ventar la palla i consisteix a sostenir la forca amb totes dues mans de manera que el mànec se situï per sota la cintura i el pal toqui a terra. També hi ha tecles d’espera. Permeten de suspendre momentàniament el temps d’espera per tal de reprendre’l més tard, sense perdre’n, però, la connexió. Tot temps d’espera va acompanyat d'un compàs d’espera que li és propi i que és ritme, música i mesura de temps.
El temps d’espera no és només una estona més o menys llarga de temps durant la qual, mentre anem fent coses, n'esperem una que tard o d'hora ha de venir. El temps d’espera ens submergeix en el fet d’esperar. No pregunta què espera. Espera i prou. És un estat de benaurança, un temps propi amb característiques pròpies com les d’una estació, com l'estiu. Si entres en aquest temps d’espera i no fas cas de res més, el temps, tot i que no es queda aturat, no passa. És un temps que no respira ja que respirar li minvaria energia a l’esperar. És un temps que no es cansa però que tampoc descansa: dempeus, immobil, expectant. Desapareix com a temps. És una altra cosa que temps. És un estat, com quan era petit que, per sant Joan, a la plaça del santuari de la Serra, ens llançàvem avellanes els uns als altres de manera afectuosa per fer més entretinguda l'espera quan encara no havia sortit ningú.
He baixat a esperar-la on el camí dóna la volta perquè no sabia si vindria per dalt o per baix
Hem quedat davant el portal. Fa fred i cada vegada que algú que no és ell obre la porta penso: «Encara no és ell però sí que és un missatger seu».
Mentre m'esperava, al bar m'han servit el vas damunt un sotagot com aquest. És un tall d'acàcia
Com que encara no era l'hora he anat fins a la plaça a fer temps. Allà, algú m'ha preguntat per anar al Clot. Li he dit: «Línia dos, direcció Besós, l'andana amb pintades».
Mentre ens esperàvem per marxar ha volgut tocar una mica el violí però en treure'l de l'estoig el pont li ha saltat i quan ha tocat a terra la fusta d'auró s'ha trencat. Diu que l'haurà de canviar. Li he demanat i me l'ha donat
L'he esperat una hora. El vent arrossegava fulles fins l'arbre on havíem quedat. Encara no m’ha trucat. No sé què pot haver passat
Quan cantem fem exercicis de ressonància. Creo ressonàncies entre el record —invisible— que tinc de la cançó amb la vibració —real— dels meus llavis cantant-la, però també entre la vibració sonora dels meus llavis i la dels qui m’escolten, així com la d’ells amb la meva, tots a la vegada emisors i oients de la «ressonància» que és com una gravació volant perquè totes les cançons tenen ales
Un dia l’avi em va encarregar una feina. L’endemà em preguntà com la tenia. Com que me n’havia oblidat, li vaig dir: «És que no sé com fer-ho». Ell em digué: «Fes-ho com Déu: sigues home». La relació tan forta que hi ha entre la Trinitat i nosaltres l’avi me la va deixar clara per sempre amb aquesta frase.
Ressonància: prolongament o reforçament d'un so, degut a la reflexió o al fet de posar-se en vibració algun cos sota la influència de les vibracions d'un altre cos, generalment sonor. El concepte de ressonància parteix d'una estructura de relació. El ressò tot sol no existeix. Sempre és «ressonància de» i «ressonància a». Com a mínim hi ha implicats tres personatges: qui emet el so, qui el percep i el so mateix ressonant, altrament dit «ressonància».
Si agafem la frase de Jeremies «L’abundor de casa meva saciarà el meu poble», tenim un exemple clar d’aquesta ressonància. La casa ressona o va fins a un poble al qual li arriba de manera inconfusible perquè és en forma d’abundor.
A la Trinitat, la ressonància del so que les tres persones emeten sense parar les unes envers les altres no s’acaba mai i és tan fort i tan ple d’amor, que per això els humans estem tan interessats a prendre’n exemple, perquè es tracta de la ressonància de la Trinitat en nosaltres.
Imaginem que un dia l’Esperit del Senyor ve i reposa sobre algú de nosaltres i que aquesta persona, a partir d’aleshores, tingui les delícies a reverenciar el Senyor.
Imaginem que aquesta dinàmica d’anada i de tornada —reposar i reverenciar— es dóna en un sol i mateix temps.
Aquesta anada i aquesta tornada, aquest fer-se lloc l'un a l'altre, són l’esquema de la felicitat mateixa en acció que expressa que s’ha assumit i assimilat el coneixement de molts dels elements que intervenen en aquesta felicitat, com ara que aquest esperit ho sigui de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor, perquè el coneixement ho haurà omplert tot com l'aigua que cobreix la conca del mar. Per això són feliços els ulls que, com els dels àngels de Rublev, poden veure d’aquesta manera tan sintètica, dinàmica i deliciosa a la Trinitat!
Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor hi reposarà: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor i tindrà les delícies a reverenciar el Senyor. Is 11
Nicoletto explica molt bé la Trinitat.
El Pare impel·leix inexorablement el Fill. El fill percep aquesta força com una necessitat innata en ell, com si sempre l’hagués sentida o com si sentir-la fos una cosa natural, com una respiració, com un bany d’aigua.
El quadre representa el moment que el Fill reconeix o s’adona que tot ell és aquesta força impel·lent que, malgrat no veure-la, no pot deixar de ser-la. La reconeix com un moviment de retorn que compensa o equilibra l'antic moviment de creació que ell fou en néixer. Dos moments paral·lels que van junts. Sense l’un —anada— no hi hauria l’altre —tornada—. El moment que el fill esdevé una empremta d’aquesta dinàmica és un moment d’esplendor.
El quadre representa just el moment que Pare i Fill es diuen eternament coses plenes d’estimació, tendresa i comprensió com aquestes. El dir-se-les sense descans és l'Esperit. El quadre és la fotografia d’aquest moment que dura sempre.
Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1
Advent, a-venir. Pero, vindrà realment? Vindrà tan segur com arriba el metro? No ho sabem. Busquem pistes, alguna certesa, anem a cegues. Tant que un dia ens aturem i, cansats de buscar-lo, ens girem. No podem evitar el to de retret de les nostres paraules. Estem ressentits, dolguts, cansats. No podem evitar ni la queixa ni les llàgrimes perquè no sabem si són retrets o súpliques el que diem i ho diem com si li diguéssim que ja n’hi ha prou:Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s'obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes! Is 63En castellà Reconcilieu-vos amb nosaltres ho tradueixen per Vuélvete, por amor a tus siervos. Vuélvete: Tomba’t! Gira’t!Aquest «Vuélvete» descansa en una familiaritat prèvia que se li suposa a qui ho diu. No a tothom li diem Tomba't o Gira't. Quan ho diem sabem a qui li diem. Amb això ja n’hauríem de tenir prou però nosaltres amb la veu pujada de to gairebé li exigim que es tombi com qui li diu al pare: «Anda, vuélvete, por Dios» o «Quieres volverte de una vez?» o «No seas así y vuélvete» o «Quieres escúcharme?» o «Con quien crees que estoy hablando?». I, com que es tracta del pare, quan ens sent ens fa un petóPerquè enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare
Estiguem atents, vetllem, que ens marcim com la fulla caiguda i no sabem si vindrà
No em puc treure del cap una reunió. Em va tocar seure davant una reproducció d'un fragment del retaule de Sant Jordi de Jaume Huguet. La qüestió fou que el cel del darrera prengué tanta vida i lluminositat que jo m'hi passejava realment. I no és que «passés» de la reunió. Gens. Al contrari. Totes les paraules i el comentaris que feien els reunits venien a passejar-se amb mi per aquell cel tan real que sempre hi ha darrere de sant Jordi
Els ulls de la Trinitat o veure-ho tot o trobar explicacions per a tot des de la seva mirada és el repte davant del qual ens posa la mateixa Trinitat. A poc que ens haguem interessat pel gran misteri veurem com va donant llum. Recapitulem: Jesús és «el» moment. Després d’ell, un segon després del seu bateig, tot passà a ser trinitari. Posteriorment, la seva vida consistí a familiaritzar els creient amb aquesta nova manera de treballar. Ell ens va donar la «clau» per entendre-ho tot trinitàriament. Recordem la insistència amb la que tan sovint es refereix al Pare o a l'Esperit, com fent-los lloc, com dient: «No em mireu a mi, mireu-los a ells, mireu-nos als tres». El treball posterior de, per exemple, sant Agustí, parla de la riquesa o de la grandesa del «concepte Trinitat».
Com ho hem fet amb el llibre de la Saviesa ara ho farem amb un text del profeta Daniel:
Diu Daniel que «va veure». Com que es tracta de «veure-hi», analitzarem l’escena trinitàriament. En ella hi podem reconèixer fàcilment el Pare i el Fill, però ¿i l’Esperit?Després, tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home, s'acostà al vell venerable, el presentaren davant d'ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa
L’esperit, com que sempre és suau, subtil o com una coloma, passa gairebé desapercebut. Daniel en parla amb expressions neutres o impersonals. Daniel diu una mena de «se sap que s'esdevingué però no se sap qui ho va fer». Per això es val de «S’acostà» o «El presentaren» o «Li fou donada». Són tres moments o actes de presència de l’Esperit en plena feina. No són gens «neutres», com si Daniel no sabés qui feia aquestes coses i sortís per la tangent, no. Perquè la pregunta és: Qui el presentà? I doncs, qui el podia presentar tan d’aquella manera com fou la manera que fou presentat al Pare si no és l’Esperit? Us imagineu de quina manera fou presentat o qui fou l’encarregat de donar-li la sobirania? Preguntes com aquestes fan esfereïr i porten gairebé a l’estadi de la visibilitat la invisibilitat o la santedat pròpies de l’Esperit.
Són preguntes grans. Daniel encara no disposava de la paraula Trinitat per fer-les, però no per això la Trinitat hi deixava d'estar present de manera molt forta.
Daniel era un gran «preguntador» trinitari. Per això insisteix encara a preguntar per entendre que el que acaba de veure no han estat «visions»:
A mi, Daniel, tot això em contorbà, les visions que havien passat davant els meus ulls m'alarmaren. Per això em vaig acostar a un dels assistents i li vaig demanar que m'aclarís tot el que acabava de veure.
I també era un gran «preguntador» perquè la Trinitat s’assembla a les paraules adreçades al rei quan tot just va acabar d’interpretar-li el somni:
Això era el somni. Ara diré què significa.
Pèrquè el somni i el coratge que suposa la donació de les paraules que l’expliquen és justament la Trinitat encarnada, en acció i explicant-se, revelant-se. Per això acaba dient:
El somni és veritat i la seva significació segura.
En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1
Perquè Jesús és esplendor de la glòria de Déu, ho és la Trinitat. Paraules com esplendor no són habituals. Amb tot, si sentim parlar d’esplendor, d’una manera o altra ens commovem o ens inquietem perquè l’esplendor toca o passa o il·lumina les coses de cada dia, altrament no seria esplendor ja que l’esplendor o és absoluta o no és. Així podríem dir que l’esplendor de les coses de cada dia —de la vida— és un mirall de l’esplendor de Déu o millor: perquè hi ha l’esplendor de Déu ens arriba esplendor a la vida.
Quan sento parlar d’esplendor no em resigno a pensar que sigui una cosa reservada a una elit i em sembla que la possibilitat de trobar-la en les coses de cada dia existeix. No cal ser enginyer. Coses simples com anar poc a poc o fer molt silenci o estar molt quiet o no anar mai massa lluny o tan sols romandre o restar, ens hi apropen. Com diu el salm: Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Busquem o simplement juguem una mica, doncs, per aquest llenguatge. Vegem si pot tenir esplendor. Qualsevol. El d’avui, per exemple, festa de sant Andreu, l’exquisit: El Senyor estimava Andreu amb un amor exquisit.
Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l'Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l'invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat». Ara bé, si no hi creuen, com podrien invocar-lo? I si no n'han sentit parlar, com podrien creure-hi? I si ningú no els el predica, com podrien sentir-ne parlar? I si no els envien, qui els predicarà? L'Escriptura diu amb tota raó: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova». Però no tots fan cas de la Bona Nova. Ja ho deia Isaïes: «Qui pot creure allò que ens sent predicar?» Així, doncs, la fe suposa haver sentit la predicació, i la predicació ve de la paraula de Crist. Però jo em pregunto: És que no l'han sentida? I tant que l'han sentida: «La seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». Rm 10
Així, en la primera lectura d'avui tindríem que l’esplendor són els mateixos llavis, el mateix acte de reconeixement és esplendor com ho és el mateix creure o el mateix ser salvat, perquè l’esplendor és el cor mateix. De l’esplendor no podem ser defraudats perquè l’esplendor és el mateix Senyor. Per això l’esplendor enriqueix. No podria no enriquir. L’esplendor és la mateixa invocació quan l'invoquem.
Si téns l’esplendor seràs salvat o el qui és salvat és perquè acaba de coneixer l’esplendor. L’esplendor és haver-ne sentit parlar com de passada, com qui no ho ha sentit. Haver-ne sentit parlar! Fa estremir tan sols de pensar en la gran commoció que sacseja a qui n’acaba de sentir parlar. L’íntim reconeixement que en fa. «És la gran possibilitat», pensa.
Com veiem, l’esplendor és la mateixa prèdica de l’esplendor. L’esplendor és l’enviament de l’esplendor i no és no donar-lo a conèixer. Per això l’esplendor és com sentir passos a les muntanyes i l’estremiment de qui els sent. L’esplendor és descobrir que els passos són d’un missatger. Però aquest esplendor encara no és l’esplendor perquè el missatger diu que ell no és l’esplendor, que l’esplendor és una bona notícia, una de molt millor. L’esplendor resplandeix en qui creu allò que li acaba de dir el missatger. Hi ha algú, però, que no ho hagi sentit, això? I tant que ho ha sentit tothom: «L’esplendor s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món».
Què vol dir lligar bé algú o alguna cosa? El nom d’aquest torrent sembla una exclamació: «Abans de marxar, lliga’l bé!» També pot voler que el lliguis ben aprop teu perquè te l'estimes molt o que el lliguis ben fort a un arbre perquè no s’escapi.
Sigui com sigui a mi m'ha fet pensar en la Trinitat. Si he parlat de la importància que és distingir nogensmenys ho és lligar, lligar fort com qui arrela.
Qui distingeix és qui prèviament busca i compta i troba i recull i fa tornar i embena i pastura i sap fer reposar. Distingir és una tasca delicada: fer que algú o una cosa es diferenciï, que no es confongui amb una altra. Distingeix bé, per exemple, qui sap fer-ho en dies de núvols i boires. Podríem dir que distingir és el primer esclat de coneixement que té la persona quan neix a la consciència de ser persona. Distingir és la seva primera gran grandesa, el seu primer gran regal. Un pare, per exemple, sempre distingeix al seu fill i un fill al seu pare. Això és tan senzill, evident i gran que ens passa desapercebut. Distingir és una funció que ens ve directa de la Trinitat. Jesús, que sabia distingir tan bé, digué: Veniu, beneïts del meu Pare.
Distingiré entre uns i altres, entre moltons i cabrits. Ez 34.
El trajecte que porta de l'Espluga fins a l'ermita, passa pel Mirador de Sant Miquel que fa de llindar. Si seguim ens endinsarem per una vall fins que arribem a l'indret de la Trinitat. S'hi arriba, efectivament. No s'hi pot no arribar. No hi ha pèrdua. Hi ha fonts. «Ja hi som». Apaguem el motor. Què més? Sóc a «La Trinitat». Què més he de voler? Recordo quan hi veníem amb carro des de Montblanc. Res més. La meva capacitat teològica acaba aquí. Que en són de grans les vostres obres, diu el salm.
