Sobre... El profeta Amós

Jo només callo 

Jo no sóc profeta, jo no sóc expert, jo només pasturo, si això vol dir alguna cosa, si jo sóc algú

Jo només pasturo i s’hi està bé aquí tan abraçat a tot, tan abraçat a res amb una abraçada tan intensa que ningú no podria impedir

Jo només pasturo, vigilo, bado o em quedo mirant. Jo no sé res però aquest sicòmor i jo som u. Ni jo ni l’arbre sabem res: són les paraules que ens diem les que ens saben a nosaltres

—Digues, arbre ¿qui és aquell home blanc que hi ha allà dalt, l’assegut, el quiet, el respectuós i callat, l’enviat, el segur, el lluminós, el donador, el guaridor, l’incrèdul de tot, l’alegre, l’agraït, aquell que és tan feliç donant el seu recolliment? Digues, arbre: ¿Oi que s’acosta? Saps com es diu? Oi que ens ha vist? 

«Jo només callo» va dir el profeta Amós

Sobre... La forquilla millor de totes

Quédese con el tenedor

Quédese con el tenedor és el títol del conte, d'autor desconegut, que us explicaré.

Sembla tenir una certa relació amb l’àpat que ens espera per celebrar la nostra última trobada del curs, tot i que al piscolabis acostumem a prescindir d’aquesta eina i utilitzem els dits. El conte em va cridar l'atenció; veiem que ens diu:

A una mujer muy conocida en su pueblo le diagnosticaron una enfermedad irreversible y le dieron tres meses de vida. Así que, decidió empezar a poner sus cosas en orden.Llamó a su sacerdote para discutir algunos aspectos de su funeral, qué lecturas hacer y el traje con el que deseaba ser enterrada. También pidió ser enterrada con su Biblia favorita. Cuando parecía que ya estaba todo en orden y el sacerdote estaba a punto de irse, la mujer recordó algo muy importante y expresó que quería ser enterrada con un tenedor en su mano derecha. El sacerdote se quedó mirando a la mujer, sin saber qué decir y, después de un momento dijo: “Claro que sí, no hay ningún problema pero...¿me podría decir la razón? La verdad es que estoy intrigado con la solicitud” 

La mujer prefirió no explicar nada en ese momento. Le dijo al sacerdote que no se preocupara, que ya lo sabría a su debido tiempo. Lo único que le entregó fue una carta sellada que le pidió que la leyera en la misa de su funeral. 

Como estaba previsto, a los tres meses la mujer murió. Al ser tan conocida, a su funeral asistieron un gran número de personas, prácticamente todo el pueblo. Cuando pasaban por delante de su ataúd, todos veían el precioso vestido que llevaba, su biblia favorita y....un tenedor en su mano derecha! 

Llegado el momento de la misa el sacerdote leyó en público la carta que la mujer le dio meses atrás: 

Durante muchos años he asistido a comidas y cenas de compromiso. El mejor momento de todas y cada una de ellas era cuando, ya casi al final, los camareros se llevaban los platos y decían “quédese con el tenedor” Era mi parte preferida porque llegaba el postre. Lo mejor estaba por venir. 

Del llibre Cientos de Cuentos Parábolas para todos. Francisco Cerro Chaves y otros autores. Ed. Monte Carmelo, 2003. Pvp: 10 €

Arriba el final de curs, i esperem que encara no el final de la nostra vida com passa a la protagonista del conte. Però... quína lliçó d’esperança ens dóna! Si tinguessim una mica d’aquest optimisme i confiança en el futur inmediat, viuríem més feliços i capaços d’encomanar-ho a aquelles personas que visitem. La clau d’aquesta esperança està en poder comptar amb l’afecte d’altres persones. El conte ens fa pensar en l’amor de Déu que ens reserva el cel. Però, mentra arriba aquest moment, si fem que la nostra vida sigui repartir afecte, com a instruments del seu amor, tindrem segur un avenç del cel per a les persones que visitem i per a nosaltres mateixos, ja que lliurar afecte i estimació produeix un efecte boomerang. Que visquem, doncs amb esperança i sapiguem comunicar-la com a bons repartidors d'afecte.

Bones vacances a tohom i que els qui us aneu fora no deixeu de mantenir contacte amb els vostres beneficiaris a través d’alguna trucada, una postal... que s’assabentin que allà on estigueu els porteu en el vostre cor.

Sobre... Una pinya

Percebre en plenitud

Una de les coses més grans que m’ha passat mai ha estat la de collir una pinya de terra i, com que no hi havia ningú pel carrer, transportar-la una bona estona amb les mans com qui porta un cofre, un tresor o una ofrena pura. Allò que feia era ple d’una gran significació que al mateix temps m’explicava a mi. Allò que feia era agraït, acceptat i acollit d’una manera amorosa per algú de qui ni tan sols calia preguntar qui era. Tenia la sensació que, lliure dels enemics, havia aconseguit trencar totes les cadenes. Vaig pensar que el salmista que va escriure: «És magnífic tot el que el Senyor ha fet per mi», ell abans, ho havia percebut en plenitud tot això que li havia fet, n’havia estat ungit plenament, magníficament. Doncs bé, vet aquí la pinya en qüestió:

Sobre... Moments de consciència

—Vés i escriu

Cap al 2013 el Josep va tenir moments de consciència de fins a quin punt avançava la seva malaltia —Alzheimer— i solia escriure coses esparses al primer paper que trobava. Dimarts passat la seva dona me’n va ensenyar una on hi havia aquestes paraules:

Déu meu. Crec en vós. Per això vull estimar-vos més. Us estimo, però, creient que sou molt més que totes les coses que diuen de vós els savis. Espero veure-us aviat. Perdoneu-me, Senyor, quan arribi al vostre costat 

M’ho ha recordat la lectura d’avui:

Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo tan sols sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors però el mateix Senyor m'ha pres del darrere els ramats i m'ha dit: "Vés a profetitzar a Israel, el meu poble". Ara, doncs, escolta la paraula del Senyor. Am 7 

Segons com, les humils paraules del Josep poden ser equiparades a les del profeta Amós. «Vés, profetitza», «Vés, escriu»... Des de la seva tendresa parlen de l'essencial: creure, estimar, esperar, perdonar i el desig de ser u amb ell. Dimarts vam estar molta estona asseguts contemplant una grua i el temps ens va passar volant. Probablement el murmuri d'un ventijol suau que ens tocava la cara era el mateix que movia les brides de la grua a l’aire. «Vull estimar-vos més, vull estimar-vos més»: amb quina força sonaven aquestes paraules dintre meu!

Sobre... L'ànima

«—Avi...»

—Avi, què és l’ànima?

L’ànima és un motor de dos temps: l'ànima acceptant i acceptada, l'ànima agraïnt i agraïda, l'ànima pacificant i pacificada 

Sobre... Maneres subtils i silencioses de fer les coses

A què podríem comparar la infantesa espiritual? 

La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu. 

Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig que hi ha en nosaltres de fer lloc al que és diví. Per tant no podem pretendre assolir «més infantesa espiritual» com si fos una riquesa i hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do.  

Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa.  

La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «Fer el buit» o aquest «Fer lloc a» equival al «—Tu, vine amb mi» que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «—Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar» 

La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: «Us faré pescadors d’homes». 

«Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!

—Per a Júlia. 25 de juny: per molts anys!—

Sobre... Una gota d'aigua

Aquí on som

Per fer-nos veure fins a quin punt estem units o soldats a la mateixa vida sant Pau diu que «tot ve d'ell, passa per ell i va cap a ell» i com que nosaltres mentre no es demostri el contrari som dins d'aquest «tot» no sabem com explicar-ho perquè per explicar alguna cosa s’ha d'estar fora d’ella.

«Senyors, pareu atenció: ara, un ‘jo’ molt important, us explicarà una cosa». Això podríem dir que és la quinta essència de la ironia perquè fa veure que aquest senyor tan important se situa fora del món per parlar del món: com si fós Déu! Però aquesta no és la intenció de sant Pau quan escriu la frase als cristians de Roma. Sant Pau ha pres la ferma i temerària decisió de parlar desde dins, de parlar des del mateix corrent d’aigua viva del qual ell forma part —una gota d’aigua— i no sap com fer-ho per explicar-nos-ho sense deixar de ser una sola cosa amb el corrent ni un instant i com que no en sap més acaba la frase en contemplació. «Tot és u. Glòria a l’u»

Tot ve d'ell, passa per ell i va cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén.

Per apropar-nos a aquesta temeritat de sant Pau podem recórrer a paraules com soldadura, adherència, unió, enllaç, connexió, fixació, adjunció, agafament, incrustació, lligam, aglutinació o juxtaposició i també podem utilitzar paraules com amistat, solidaritat, fidelitat, afecció, vinculació, lleialtat o aliança que amb una llambregada ens fan veure per un instant l’evidència que tot és un u del qual nosaltres formem part. Tot és u: tot ve d'ell, passa per ell i va cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén. 

Rublev també va voler explicar-ho. «Tot ve d’ell» li diu l’angel de la dreta a l’àngel central que mirant-se a l’àngel de l’esquerra diu «tot passa per ell» mentre l’àngel de la dreta diu «tot va cap a ell»... i perquè això algú ens ho ha revelat ara sabem que és aquí on som.

Sobre... El discerniment

On és? 

El Senyor volgué endur-se'n Elies al cel en una torbonada. Elies havia sortit de Galgala amb Eliseu; arribant a Jericó, Elies li digué: «Queda't aquí, que el Senyor m'envia al Jordà». Eliseu li respon: «Et juro per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida que no et deixaré». I se n'anaren tots dos junts. Cinquanta de la comunitat de profetes els seguiren i es quedaren un tros lluny. Quan ells dos arribaren al Jordà, s'aturaren vora el riu. Elies donà un cop a l'aigua amb el mantell, el riu es va partir a banda i banda i van passar tots dos per terra eixuta. Quan hagueren passat, Elies digué a Eliseu: «Demana què puc fer abans de ser endut del teu costat». Li diu Eliseu: «Fes-me l'hereu del teu esperit». Elies li respon: «Demanes una cosa molt difícil. Mira, si tu em veus al moment que seré endut del teu costat, serà tal com desitges, però si no em veus no ho serà». Mentre anaven caminant i parlant, un carro de foc, tirat per cavalls de foc, els separà de sobte l'un de l'altre, i Elies pujà al cel en la torbonada. Eliseu, que ho veia, cridava: «Pare meu, pare meu, carro d'Israel i guerrer que el condueix!» Quan ja no el veié més, s'esquinçà el vestit en dos trossos. Després recollí el mantell d'Elies, que havia caigut, i se'n tornà. Arribat al Jordà, s'aturà vora el riu, i amb el mantell d'Elies donà un cop a l'aigua tot dient: «On és el Déu d'Elies, on és?» Així que donà el cop a l'aigua, el riu es va partir a banda i banda i Eliseu va passar. 2 R2,1.6-14 

El problema d’Eliseu fou el de comprovar si tenia o no tenia encara l’esperit d’Elies i aquesta història és molt semblant a la nostra. S’ha abusat molt de la paraula discerniment però la vida cristiana és un discerniment perpetu i sense descans. Estem o no estem rebent? Estem rebent la unció de la veritat, de l’amor i de la vida? L'estem donant? La donem prou? Som uns farsants?

Sobre... Crònica d'un dia ventós

Quan vem sortir de casa

i vem travessar el semàfor

veiérem un avió

i aquesta rajola

mentre percebíem l'olor de les acàcies

i la dels til·lers

                                              a l'Avinguda Gaudí. Vaig pensar que la fragàcia venia d’alguna botiga però no, era massa encerclant, autèntica i absorvent. Un hi estava del tot en aquest aroma i no només la respirava, un desapareixia per passar a viure en aquest perfum, el dels til·lers. Sembla estrany. Mira que els arribem a torturar als arbres però malgrat tot ells segueixen fent-nos fidelment grans regals com aquest. I ho fan cada any i nosaltres cada any ens n’oblidem. La gent d’aquí viu en el perfum. Aquests dies no els cal ni menjar. Per què aquest devessall de coses tan bones? Per què aquesta donació després del que els fem? Per lògica haurien de respondre'ns amb la nostra mateixa moneda. Crist també porta les nostres malalties, ens descarrega dels nostres dolors. Per això només podem donar gràcies, va dir el Josep

Sobre... Ser nosaltres

Mira!

«Mira» va exclamar. Jo, com que no veia res li vaig preguntar cap on havia de mirar. Amb el bastó va assenyalar les ombres i va repetir amb veu de sorpresa com si no ho hagués vist mai abans, com si fos un prodigi: «Mira: som nosaltres!».

Sobre... Els poders del color blau

«E volavo volavo felice più in alto del sole» va dir la flor

 

Penso che un sogno così non ritorni mai più, mi dipingevo le mani e la faccia di blu, poi d’improvviso venivo dal vento rapito, e incominciavo a volare nel cielo infinito. 

Volare oh oh cantare oh oh oh oh, nel blu dipinto di blu, felice di stare lassù, e volavo volavo felice più in alto del sole ed ancora più su, mentre il mondo pian piano spariva laggiù, una musica dolce suonava soltanto per me.

Sobre... Joan Obach i Tuca

Hola Joan

Ahir vaig estar amb en Joan Lluís i mentre preníem cafè et vàrem recordar. Encara m'arriben ressons de la recent excursió a Lleida. Màrius Torres en un dels seus primers poemes —1937— escriu:

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt / per sempre igual i tensa / i que el destí no em pugui arrencar, decebut,  / sinó una sola nota, invariable, immensa. / Una nota molt greu i molt constant. Vençut / no sigui mai el clau que tiba i que defensa / la viva pulcritud / de la vibració d'una corda ben tensa.  

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda / que vibra malament! / Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, / àtona, corrompuda, / corda desafinada, la meva ànima ment. / Quants cops l'hauria volgut muda / per no sentir la música falsa del seu accent!  

Senyor, ¿Tu no voldries / reblar les torques dels meus extrems afeblits / perquè mai no s'afluixin les meves melodies? / Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, / i cantar sempre igual, ignorant les follies, / els dalers, els neguits, / el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…  / Jo vull ésser com tu, o corda que diries / que sempre et polsen uns mateixos dits. 

El poema em sembla una bona descripció de l'esperit d'un neuròleg. Em sembla bona perquè entre altres virtuts em sembla humil —Senyor, ¿Tu no voldries...—. La seva corda, la corda de l'ànima del teu pare, ja és per sempre igual i tensa. La corda de la seva ànima descansa, reposa

L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor is 11

Una abraçada

Sobre... La mecànica justa

Retaule de Joan Lluís el violinista

Les mans càlides i llargues / arrenquen del clavecí / velles tonades amargues / d’esquelet de violí. 

Les mans rellisquen, serenes, / amb la mecànica justa / dels dits morts que passen denes / d’un vell rosari de fusta. 

Màrius Torres. Variacions sobre un tema de Händel. 1933

Sobre... Lleida

Carrers antics

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;

el so de les campanes hi té l'ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens. 

Màrius Torres, «Molt lluny d’aquí» (1939)
Del poeta al lector (Lleida: Pagès Editors, 2008)
—aquí—

Sobre... Un arbre

Ell, l'arbre

Quan era maltractat, s'humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell —l'arbre— callava i ni tan sols obria la boca. Is 53

Sobre... Una sepultura a la Seu Vella

Poble meu

 

Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor. Ez 37

Sobre... Portes invisibles

Lleida: les portes de la Misericòrdia

Amb les portes d'una església passa el mateix que amb l'Evangeli de sant Joan on un té constantment la sensació de que «ja hi som». 

—Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que sant Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat?  

—Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se. 

L’exemple més clar: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s'ha fet porta, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i s’ha fet camí i terme del camí a la vegada. 

Com puc dir que «entro» a l'església? No havíem quedat que des de sempre —des de l'origen, des del bateig— ja sóc dins? I quan surto ¿com puc dir als parroquians «fins demà»? «Entro, surto, sóc dins»... en què quedem?

Hi ha moltes maneres de travessar el llindar d'una porta, hi ha molts tipus de portes i algunes són invisibles com la que veieu: es tracta de la porta de la Misericòrdia 

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Ap 3

Sobre... L'excursió de fi de curs

La presó de Lleida

Mentre pujàvem les escales que portaven a la Seu Vella li vaig preguntar a mossèn Tarragona de Lleida —a la fotografia amb gorra— si s'ubica en algun lloc aquesta presó. Em va dir que sí i me la va assenyalar amb la mà. Mentre pujàvem l'anàvem cantant. La lletra és molt bonica. És una història d'amor

A la ciutat de Lleida / n'hi ha una presó / de presos mai n'hi manquen / petita, bonica / prou n'hi porta el baró / lireta, liró

Hi ha trenta-tres presos canten una cançó / l'han treta i l'ha dictada / petita, bonica / el més jove de tots / lireta, liró. 

La nina se'ls escolta / de dalt del mirador / a cada posadeta / petita, bonica, / en davalla un graó / lireta, liró. 

Los presos se n'adonen / i paren la cançó / Canteu, canteu, bons presos / petita, bonica / canteu-ne la cançó / lireta, liró. 

Com cantarem, senyora / si estem en greu presó? / Que us falta menjar o beure / petita, bonica / o us quiten la ració? / lireta, liró. 

No ens falta menjar i beure / ni ens quiten la ració / lo que ens falta, senyora, / petita, bonica / les claus de la presó / lireta, liró. 

Canteu, canteu-ne, presos / acabeu la cançó / acabeu-la, bons presos / petita, bonica / que me'n captiva el so / lireta, liró. 

Aniré al meu pare / recaptaré el perdó / Qui és que l'ha dictada / petita, bonica, / tan bonica cançó? / lireta, liró. 

El del barretet negre / el més jove de tots. / Ja se'n va a n-el seu pare / petita, bonica / a demanar-li un do / lireta, liró. 

Ai, pare, lo meu pare / jo vos deman un do / no vos deman València / petita, bonica / ni tampoc Aragó / lireta, liró. 

Ni tampoc Barcelona / ciutat de gran valor. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / qui do vols que jo et do? / lireta, liró. 

Ai, pare, lo meu pare / les claus de la presó. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica, / això no pot ser, no / lireta, liró. 

Los presos fugirien / com quedaria jo? / Digues per què vols, filla / petita, bonica / les claus de la presó? / lireta, liró. 

Ai, pare, lo meu pare / per treure'n l'aimador. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / quin és ton aimador? / lireta, liró. 

Ai, pare, lo meu pare / lo més petit de tots. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / això no pot ser, no / lireta, liró. 

Han cremat La Garriga / Conflent i Rosselló. / Dels presos que allà canten / petita, bonica / digau, què en fareu, vós? / lireta, liró. 

S'acosta el Sant Dissabte / los penjarem a tots. / Ai, pare, lo meu pare / petita, bonica / no pengeu l'aimador! / lireta, liró. 

Ai, filla, Margarida / serà el primer de tots. / Les cordes són filades / petita, bonica / que en costen a pes d'or / lireta, liró. 

Ai, pare, lo meu pare / pengeu-m'hi a mi i tot / feu les forques de plata / petita, bonica / i feu-ne els dogals d'or / lireta, liró. 

I a cada cap de forca / poseu-hi un pom de flors / perquè la gent quan passi / petita, bonica / sentin la bona olor / lireta, liró. 

resin un parenostre / per l'ànima dels dos / i diguen: "Ai, la trista, / petita, bonica / que ha mort per l'aimador! / lireta, liró. 

Déu la perdó, floreta / jardí de cada flor. / Qui és aquesta donzella / petita, bonica / que és morta per amor? / lireta, liró. 

Néta n'és del rei d'Hongria / parenta d'Aragó. / Déu l'hagi perdonada / petita, bonica / la filla del baró / lireta, liró.

Sobre... El zel

Crònica d'una espera a Subirats

«Surt fora que ara mateix passarà». Llavors vingué una ventada, tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però tampoc no hi era. Després vingué foc, i tampoc no era en el foc. Finalment vingué el murmuri d'un ventijol suau

En aquells dies, Elies arribà a l'Horeb, la muntanya de Déu, i passà la nit en una cova. El Senyor li va fer sentir la seva paraula, i li digué: «Surt fora i estigue't a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà». Llavors vingué una ventada, tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment d després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l'entrada de la cova. Llavors una veu li preguntà: «Elies, per què has vingut, aquí?» Ell respongué: «És que estic ple de zel per vós, Senyor, Déu de l'Univers». 1R 19

Sobre... L’enigma de la condició humana

Com el Pare: igualment

Sant Pere en la seva primera carta explica breument quin és, com actua i per què l’Església és el nexe d’unió de Déu amb nosaltres: perquè l’Església és la portadora de la Bona Notícia.

Els profetes es preguntaven a quins moments es referia l'Esperit de Crist que tenien en ells. Déu els havia revelat que allò que els confiava no anava destinat a ells, sinó a vosaltres. Ara, doncs, us ho han anunciat els qui us han dut la Bona Nova, guiats per l'Esperit Sant enviat des del cel. 1 Pe 1

Jo puc portar un pot de llet. El fet de portar-lo, però, no em marca. En canvi si porto la bondat de Crist, alto, això sí que marca. L’Església porta l’Evangeli i l’Evangeli marca l’Església fins al punt que tota ella esdevé aquesta bona notícia. 

A una missa solemne, per exemple, se sol portar el llibre del Nou Testament alçat per damunt dels caps, tot encensant-lo, fins al faristol i després de la lectura de l'Evangeli es retira amb la mateixa solemnitat i en processó perquè, efectivament, l’Església porta, està afaiçonada i és guiada per paraules com aquestes:

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare. Jo 1

L’Església és el punt de contacte entre l’home i Déu quan aquest mateix home entra i és acollit com a poble de Déu reunit en la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit i la bona notícia d’aquesta reunió és l’autorevelació de Déu. 

Déu assegura que a aquesta «multitud aplegada conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» que és l’Església mai li faltarà la seva paraula per oferir-la en unció a cada un dels seus fidels i això vol dir que tots tenim accés a aquesta autorevelació, que ningú no queda exclòs de la seva abundància que s’ha acomplert en plenitud perquè s’ha fet carn, és a dir s’ha fet home i ens ha ungit amb l’Evangeli que ella, és fent d’aquesta manera que només ens poguem comprendre a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb 

La Constitució Lumen Gentium relata amb concisició els passos d’aquesta Revelació que ens ve del Pare 

Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un sol Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que brollarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, hi prega i dóna testimoniatge de l’adopció com a fills de Déu. Ell guia l’Església vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i, amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, la instrueix i la dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Perquè l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: «Vine!». Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada «conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant». Constitució dogmàtica sobre l’Església.Lumen Gentium, punt 4. Concili Vaticà II 

Aquestes paraules parlen de la relació que hi ha entre l’Església i la Trinitat i entre l’Església i el món. Per què aquesta relació? Perquè l’Església és de Crist, no és d’aquest món i justament perquè és de Crist és d’aquest món. 

L’Església no és cap organització. És un misteri amagat que procedeix directament del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. L’Església tot i ser una realitat d’aquest temps nostre també està en el principi i en la fi de tots els temps arrelada en un temps en el qual encara no hi havia temps. Per nosaltres el temps és necessari perquè el temps i la contingència van junts. El temps li és propi a la contingència però aquest principi i aquesta fi que ja trepitja l’Església són propis d’una altra categoria de coses en la qual les paraules s’encarnen i aquesta és la gran innovació de sant Joan: 

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres Jo 1

La gran innovació de sant Joan és que una realitat d’aquest temps estigui tan relligada o fosa del tot amb el principi i amb la fi no dels temps sinó de l’eternitat de Déu. L’Església viu aquest u de juny de dos-mil setze que som avui, però aquesta Església contingent està arrelada al mateix temps en el principi etern de Déu. En el principi existeix el verb i el verb és Déu i el verb es fa carn i el verb existeix en la fi. L’Església és allò que a la fi dels temps serà el seguici del ressucitat.

Diu l'Escriptura: Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes. Ef 4

Hem de tenir ben clar que aquesta nostra Església del temps és la mateixa Església del principi i de la fi perquè només així la volta de campana podrà ser completa i només així podrem entendre alguna cosa. 

Per assolir aquest «més que temps» que implica donar aquesta volta de campana l’Església se serveix sense descans dels cinc discursos de sant Mateu que hem parlat en el capítol anterior i així podem veure com amb el primer bloc d’ensenyaments —«Les benaurances»,cc. 5-7—, l’Església és impulsada a la semblança espiritual amb Jesús. Amb el segon —«La comunitat cristiana», c. 10— s’apropa a la mediació que incessantment Déu ens envia: «Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat». Amb el tercer —«Les paràboles», c. 13— és inspirada a parlar amb llenguatge humà i diví a la vegada. Amb el quart —«El discurs a l’Església» cc. 17-18— aprèn a donar trascendència a les coses intrascendents i amb el cinquè —«El discurs escatològic», cc. 24-25— explica la fi dels temps però no des del punt de vista del món perquè la fi verdadera només és la nostra fi amb el ressucitat: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que us tenia preparat des de la creació del món». 

L’Església «porta» els Evangelis amb aquests cinc motors que són el mateix Evangeli, com els relats de la Passió són l’Evangeli i com l’arrelament trinitari també és Evangeli. L’Església porta però també impulsa i envia perquè ella és des de sempre la impulsada i la enviada. Per què? Perquè és just en l’acte d’enviament on hi ha la participació, la semblança i la identitat amb la Trinitat. 

—Oh Senyor ¿per què has dit «com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres»? Per què aquestes paraules? Les més fàcils de dir, les més difícils de verificar. Oh Senyor ¿per què ens has fet Església? 

Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Jn 20

Fixem-nos com d’aquest «el Pare m’ha enviat a mi» es desprèn una identitat. El Pare envia al que és idèntic al Pare. De les paraules que segueixen després podríem deduir que Crist envia als qui tan sols se li assemblen però que no li són idèntics. El temps i la contingència fan que ens haguem de mirar totes aquestes coses reflectides o descomposades com ho fa la llum quan travessa un prisma perquè estem tractant del bé suprem però amb la possibilitat encara del mal. Estem parlant del bé suprem que és la unió amb Crist però aquesta unió és tan fràgil que sovint es trenca. És la Gràcia però també és el pecat. 

A partir d’això podríem escriure rius de tinta perquè així com Jesús i el Pare són idèntics sembla que hi hagi d’haver un núvol de distància entre Crist i nosaltres i això no és així de cap manera i aquest és el repte de l’Església: ensenyar que la proximitat de Crist amb nosaltres és molt més forta que qualsevol núvol o qualsevol prisma perquè les paraules de Jesús són taxatives quan diu: «de la mateixa manera». Són tan categòriques perquè provenen d’una comunió prèvia que ell ja té amb nosaltres quan les diu, i això és el que ens fa ser una sola cosa amb Jesús exactament com ell ho és amb el Pare. Mai no serem prou conscients de fins a quin punt Jesús és prop de nosaltres. 

La grandesa i la trascendència del que estem parlant la podem veure en alguns versets de l’evangeli de sant Joan que va quedar trasbalsat o il·luminat per la idea d’aquesta fusió tan viva de Déu amb nosaltres:

Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres. Jn 17 

Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Jn 17 

Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. Jn 15 

Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Jn 15 

Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. Jn 14 

Felip, encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que et mostri el Pare?. Jn 10 

Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dóna la vida, també el Fill dóna la vida a qui vol. Jn 5

Per parlar encara del misteri d’amor infinit que és el coneixement que Déu ens té, acabarem amb un fragment del punt sisè de l’exhortació Verbum Domini de Benet XVI tot ell ple de la mateixa lluminositat i alegria que les paraules de sant Joan: 

La novetat de la revelació bíblica consisteix en el fet que Déu es dóna a conèixer en el diàleg que vol tenir amb nosaltres. La Constitució dogmàtica Dei Verbum havia expressat aquesta realitat reconeixent que «el Déu invisible, per l’abundància de la seva caritat s’adreça als homes com a amics i conviu amb ells a fi de convidar-los i d’acollir-los en la seva convivència». Això no obstant, per a comprendre en la seva profunditat el missatge del Pròleg de sant Joan, no podem quedar-nos en la constatació que Déu se’ns comunica amorosament. En realitat, el Verb de Déu, per qui «tot ha vingut a l’existència» i que «s’ha fet carn», és el mateix que «al principi existia». Encara que es pot advertir aquí una al·lusió al començament del llibre del Gènesi, en realitat ens trobem davant d’un principi de caràcter absolut en què se’ns narra la vida íntima de Déu. El Pròleg de Joan ens situa davant el fet que el Logos existeix realment des de sempre i que, des de sempre, ell mateix és Déu. Així doncs, no hi ha hagut mai en Déu un temps en què no existís el Logos. El qui és la Paraula ja existia abans de la creació. Per tant, en el cor de la vida divina hi ha la comunió, el do absolut. «Déu és amor», diu el mateix Apòstol en un altre lloc, indicant «la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i del seu camí». Déu se’ns dóna a conèixer com a misteri d’amor infinit en el qual el Pare expressa des de l’eternitat la seva Paraula en l’Esperit Sant. Per això la Paraula que des del principi és al costat de Déu i és Déu, ens revela Déu mateix en el diàleg d’amor de les Persones divines i ens convida a participar-hi. Així doncs, creats a imatge i semblança de Déu amor, només podem comprendre’ns a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb i en la docilitat a l’obra de l’Esperit Sant. L’enigma de la condició humana s’aclareix definitivament a la llum de la Revelació realitzada pel Verb diví.

 

Sobre... La tenacitat de l'acte de florir

Tenacia

«Tenacitat» és el nom del vaixell que entrava a port. A Casp / Passeig de sant Joan també hi ha una Erythrina crista-galli que aquests dies, cada nit, teixeix amb tenacitat una estora a terra

Fotografia del port: Joana Roch

Sobre... L'acte d'arrelar d'una paret i d'esquerdar d'una alzina

√

El correu diu: 

«Bon dia, Santi. He pensat que potser t'interessava aquest acte.

Molts records de part dels que quedem...»

Sobre... Un dia plujós

Crònica

Ahir, abans del xàfec, mentre passejàvem amb el Josep per la plaça de les Glòries, vem veure una ombra que s'escapava de la seva branca

Sobre... «Reconocer a Dios en todas las pequeñas cosas»

Júlia obre la reunió de voluntaris del dimarts 31de maig amb aquestes paraules:

Una història de miracles

Intentaré resumir-vos un conte

El personatge principal és un savi que té fama de miracler i és visitat per un home ric, terratinent que l’afalaga pel seu poder de fer miracles i li demana que en faci un davant ell. El savi li contesta:  

«Esos milagros los hace Dios; yo sólo le pido que conceda un favor para el enfermo o para el ciego; y todo el que tenga suficiente fe en Dios puede hacer lo mismo.»  

Continua el terratinent demanant-li que li’n mostri un. El savi li diu:  

«¿Esta mañana volvió a salir el sol?...Pues ahí tienes un milagro, el milagro de la luz» 

El terratinent no es contenta i vol un miracle de debó i li proposa que sani un cunill ferit que troven a la vorera del camí. El savi continúa dient-li:  

«¿Quieres un milagro de verdad? ¿No acaba de dar a luz tu esposa hace unos días?....Ahí tienes el segundo milagro, el milagro de la vida.»  

Com encara no queda satisfet i el terratinent vol veure un vertader miracle, el savi li proposa aquest tercer:  

«¿Acaso no estamos en época de cosecha? ¿No hay trigo y sorgo donde hace unos meses sólo había tierra?» 

El terratinent creu que no s’ha explicat bé però el savi li diu que sí, que entén el que vol però que lamenta decebre’l però que no pot fer-hi res més. Després d’anar-se’n el terratinent, el savi agafà el cunill ferit i el sanà. Un jove deixeble que ho havia presenciat tot li preguntà perquè havia refusat sanar el cunill en presencia de l’home i ho feia ara que havia marxat. Aquesta va ser la seva resposta:  

«Lo que buscaba no era un milagro, sino un espectáculo. Le mostré tres milagros y no pudo verlos. Para ser rey, primero hay que ser príncipe, para ser maestro, primero hay que ser alumno. No puedes pedir grandes milagros si no has aprendido a valorar los pequeños milagros que se te muestran a diario. El día que aprendas a reconocer a Dios en todas las pequeñas cosas que ocurren en tu vida, ese día comprenderás que no necesitas más milagros que los que Dios te da todos los días aunque tú no se los hayas pedido!» 

Espero que en la vida i en la nostra experiència de voluntaris sapiguem reconèixer aquests miracles quotidians i també ser instruments perquè Déu continuï prodigant-los. Podem, pot ser, transmetre esperança, alegría… vida en definitiva a aquelles persones amb aquestes mancaces pel fet de sentir-se soles. Les obres de misericòrdia espirituals que units a Déu posem en acció poden produïr, segur, molts miracles. És bona també la lliçó de que un miracle no té la finalitat de ser un espectacle sinò de curar, sanar altres persones. Crist mateix no va fer res en benefici propi. No va convertir les pedres en pa per satisfer la pròpia fam. No va baixar de la creu quan el crucificàvem. Desitjo a tots que tinguem molt bona experiència de miracles.

Júlia

El conte és el núm. 21 del llibre Regálame la salud de un cuento de José Carlos Bermejo. SAL TERRAE, 2004. 14ª edició. 152 pàgs. 10 €

—Imatge de les fulles: Marta Pau—

Sobre... Un dia ventós

Crònica

Ens han vingut els béns promesos, béns d'un valor inestimable 2Pe 1

Sobre... El tipus de llum que desprèn l'herba

Herba anònima

En el relat de la multiplicació de pans, sant Mateu diu: «Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba». Sant Marc escriu: «Els va manar que fessin seure tothom en colles a l'herba verda». I Sant Joan: «Jesús digué: —Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren». Només sant Lluc no en diu res potser perquè no hi era. 

Quin tipus d'herba devia ser? Quanta era «molta herba»? Com de verda seria aquesta herba anònima? 

El detall sembla important qui sap si perquè a Betsaida era molt escassa o simplement perquè el tipus de llum que desprèn tota herba que ha de presenciar un miracle no pot ser mai una llum qualsevol

Sobre... Veure alguna cosa amb nitidesa

Veig les persones com arbres

Arribaren a Betsaida. Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: —Veus alguna cosa? El cec va alçar els ulls i deia: —Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen. Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. Jesús el va enviar a casa seva i li digué: —No entris al poble. Mc 8,24

Sobre... Saber més

«—Avi...»

Avi, però ¿per què sabem? o ¿per què sabem que sabem? o ¿per què estem tan segurs de saber?

Perquè de molt abans de començar les seves obres el Senyor infantà la saviesa com a primícia de tot el que ha fet i la saviesa era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes la seva complaença

La saviesa era al seu costat quan ell instal·lava la volta del cel, quan traçava el cercle de l'horitzó sobre els oceans, quan fixava el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l'oceà, quan posava límits al mar, quan construïa els fonaments de la terra

La saviesa hi participava i el nostre saber participa d'aquesta saviesa i per això hem acabat sabent i, el que és més important, hem acabat sabent jugar

Sobre... Saber

Perquè sabem!

«... perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l'aprovació de Déu, l'aprovació de Déu dóna esperança, i l'esperança no defrauda després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» 

Sabem: sabem al detall com participa Déu en nosaltres i nosaltres en ell. Pau descriu amb tanta precisió el trajecte i les fases d'aquesta participació que, com una imatge en un mirall, és impossible no participar-hi

 

Sobre... Què és l'home

Paraules d'infant

Senyor, sobirà nostre, què és l'home perquè us en recordeu? 

Què és un mortal, perquè li doneu autoritat? Gairebé l'heu igualat als àngels, l'heu coronat de glòria i de prestigi, l'heu fet rei de les coses que heu creat, amb la paraula dels infants i dels nadons Sl 8

Sobre... Quan i on vaig anar a passejar

Eren les vuit tocades per onze capses de plata

Sobre... Els Evangelis

Sentir la veu que encoratja 

En els Evangelis hi trobem el tema central de la passió del Senyor i, al costat de la minuciositat amb què això s’explica, sembla com si els evangelistes tan sols hagessin afegit unes quantes coses més. Coses del que va fer Jesús que van quedar gravades en la seva memòria com la multiplicació dels pans, algun miracle, alguna guarició, una paràbola o aquella confessió en el sanedrí: «Així, tu ets el Messies, el Fill de Déu? Sí, tu ho has dit.» Aquestes paraules són tan grans que la memòria de Marc probablement va quedar marcada pel seu impacte.  

Marc

Cronològicament Marc és el primer evangelista i en ell no hi hem de buscar la perfecció sinó un trencament i una certa pressa per donar a conèixer la cosa absolutament nova que acaba de néixer: que tot home serà amanyagat per l’Evangeli, que a partir d’ara tothom serà pasturat per aquesta bona notícia i que aquesta bona notícia ja no ens deixarà mai tot i que vinguem de la gran tribulació. Patim i per dintre tot ens sembla feblesa o misèria però a la llum de l’Evangeli les coses brillen, són filiació, són Gràcia, són relació i és natural que en aquesta relació hi hagi elements humans i elements divins. 

En el mar de Galilea les onades feien molt soroll. Aquest soroll encara no era la Revelació. Era el testimoni que la trascendència estava molt a prop, però Jesús, a més de ser aquest soroll, n’era la Revelació. Ell era el bram i la manifestació de què volia dir aquest soroll, ell era «el primer i el darrer». El soroll de les aigües és l’element humà i la presència del «jo sóc» de Jesús és l’element diví i aquí també hi ha dibuixada una creu.  

Mateu

En l’evangeli de sant Mateu hi ha un cert equilibri entre les paraules i els fets de Jesús. Jesús és l’enviat del Pare. No li cal fer res. No ha de fer esforços per ser-ho. No ha de donar explicacions: ell és l’explicació i quan prova d’explicar-se als qui no l’entenen els diu: «Que no ho veieu? Ho teniu davant dels ulls!».  

Mateu se serveix de les coses que Jesús va fent perquè som en el temps i aquí tenim necessitats com beure aigua o contemplar flors o donar un cop de mà a qui ens demana ajuda i a qui ni tan sols s’atreveix a demanar-la, també. Aquest anar fent queda plasmat en relats com el de la perla, la sal de la terra, la llum del món, el blat o el tresor amagat. Semblen sortir d’una conversa intrascendent: «Com estàs? Vaig fent. Res de l’altre món. Faig coses». I aquest és un punt d’inflexió perquè jo puc donar testimoni de la Revelació però no sóc la Revelació i en canvi Jesús sí. Ell, amb el que fa i pel sol fet de ser ja dóna testimoni però alhora és aquesta mateixa Revelació. 

Lluc

Parlar de Sant Lluc és parlar de la tendresa. Només cal veure com parla de l’indret del naixement, de la visita dels mags o, encara, de la tendresa mateixa plasmada en l’escalf del bou —plof-plof— que no és exactament emotivitat sinó més aviat complaença: «El van posar a la menjadora». Parla de la tendresa com si fos una necessitat inel·ludible i assenyala la seva importància al costat de paraules trascendents en un text d’equilibri entre allò que és raonable i la Bona Notícia que supera la raó. Sembla dir-nos: «Hi havia un bou tendre, allà, amb l’alè ple d’escalf i sense aquest escalf les coses ni acaben ni arriben a les persones». Amb la visita dels tres sabis, sant Lluc ens parla de sabiesa, de simbolisme, d’estrella, de llum, del sentit de la vida i del camí veritable que duu a la vida.  

Sant Lluc és la tendresa personificada però la tendresa de Déu com si fos l’escalf d’aquella bèstia grossa: la tendresa de la comunió amb un Déu que té la seva mirada posada en el món. Tot això és Revelació. Sant Lluc sembla preparar-nos perquè entenguem Jesús a fons però des de la tendresa: perquè el coneguem, perquè l’estimem i el seguim ja que amb ell Déu se’ns revela i això vol dir que se’ns atansa, que se’ns presenta o que se’ns dóna perquè així ens pot estimar.  

Qui no accepta Jesús com a revelació de Déu no es pot dir cristià ja que si només parléssim de Jesús com un gran home o un benefactor o un savi no diríem grans coses perquè aquests qualificatius es basen solsament en criteris  humans. Això no vol dir que Jesús tingui un doble fons. És que en ell hi ha el fons diví que no pot separar gens de la seva persona  

Tot aquell que pensa que el relat cristià és va o il·lusori com a mínim està fent un judici frívol. Per què ens faria por qualificar algú d’aquesta manera? Perquè sembla un insult però no ho és: simplement assenyala un camí erroni i això sí que ho hem de dir perquè és molt millor veure un tresor a no veure’l. La Revelació és aquest tresor i la fe és el punt lluminós. «Jo sóc la llum del món. Qui camina amb mi no camina en la tenebra». Qui camina amb mi va sempre acompanyat. Jesús va acompanyar als deixebles d’Emaús mentre els explicava el sentit de les escriptures fins que «va entrar a casa seva per quedar-se amb ells». 

Joan 

Arribar a sant Joan és arribar al silenci i a la contemplació i potser per això el millor seria callar. Com ja hem dit, s’assemblen massa Jesús i Joan perquè els seus textos puguin servir de pista, de camí, de referència o de moviment cap a Jesús. Amb Joan un té la sensació que ja hi som. Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat? Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se.  

L’exemple més clar seria: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i per això s’ha fet camí i terme del camí a la vegada. En els textos de Joan la manifestació de la Encarnació és desbordant: «El verb s’ha fet carn: habita en nosaltres!» 

Per què porten ales els evangelistes? Per què tots expressen aquesta transcendència del verb. Perquè tenen rostres tan profundament humans? Perquè tots expressen la realitat terrenal. Els evangelis són a la vegada els pucheros i el Déu que habita en ells. En el cas de Natanael, per exemple, els pucheros foren una figuera:

¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs! Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home. jn 1 

«T’he dit». Aquesta bona notícia és un llampec que ens ve directe de Déu. És, propiament, la comunicació i la relació de Déu amb nosaltres. «Bona notícia» vol dir que Déu ens parla, se’ns comunica, se’ns dóna, ens coneix. També vol dir que l’home no està sol. Molta gent busca el sentit de la vida. El sentit de la vida és que aquesta bona notícia és molt actual perquè venim d’aquella gran tribulació que té tants noms: des de la superficialitat amb la que preparem les grans festes fins a la indignació o l’insomni o que s’hagi espatllat l’ordinador. 

Per què hi ha coses tan terrestres i coses tan divines? Perquè la vida és això. No busquem més el sentit de la vida. La vida és aquest «compacte», aquest contacte compacte entre Déu i l’home.

Lo que pretende Dios es hacernos dioses por participación, siéndolo él por naturaleza, como el fuego convierte todas las cosas en fuego 

Toda la bondad que tenemos es prestada, y Dios la tiene por propia obra; Dios y su obra es Dios. Avisos espirituales. Puntos de amor, reunidos en Beas: 27 i 28. San Juan de la Cruz 

Serem com ell! La bona notícia no té més desembocadura que la de fer-nos veure la nostra semblança amb Déu. Per què? Perquè la Bona Notícia no és cap retrat. No és un troç de paper, no és un calc, no representa res. És una convivència harmònica entre imatge, semblança i ser. La bona notícia és que Déu ens mostra de manera permanent, actual i molt nítida què és la nostra vida i això vol dir que ens coneix i si hem vist això haurem vist amb escreix el sentit de la nostra vida. Dit d’una manera forta i objectiva: el sentit de la vida és Déu, però la unció de Déu, la llum de Déu, la porta de les ovelles, el mateix bon pastor i la unitat de tot plegat. Aquesta unitat, però, no és com l’entenem aquí a la terra: una unitat absorvent, rígida, excloent. Déu inclou la diferència, el matís i la història. La unitat humana exclou i per això Déu ens fa lloc en ell. Déu, donant-se i rebent tota la nostra capacitat d’entrega ens fa lloc a nosaltres els exclosos: vet aquí el sentit de la vida.  

Jesús ens fa lloc quan es revela amb aquells cinc o sis «Jo sóc» que hem vist abans i que podien haver estat molts més: «Jo sóc el qui observa la vida», «Jo sóc el qui ha triomfat del món», «Jo sóc el qui trobeu en la vostra pau». Tots tenen en comú el mateix «Jo sóc» contundent.  

«Coratge, sóc jo, no tingueu por». Aquestes paraules són de Marc però podríen ser de Joan o sembla que, dites així, vinguin a completar les de Joan. «Sóc jo» i «Jo sóc»: «Aquell “Jo sóc”... sóc jo mateix!». Dit d’una altra manera: estem donant voltes a allò que és la fe. La fe és viure els Evangelis en els nostres cors de manera intensa, apasionada, quotidiana i presencial sentint glatir a cada moment el coratge però sentint també la veu que ens encoratja. 

 

Sobre... El cortinatge d'accés

Membrana

Membrana: estructura formada per una làmina prima, blana i flexible amb missions fonamentalment protectores, d'unió o susceptible de vibrar en ésser sotmesa a la fricció d'ones sonores o de forces capaces de produir-hi desplaçaments longitudinals o que, col·locada en el si d'una dissolució, és travessada tant per les molècules del dissolvent com per les del solut. 

La paraula és la seva membrana i la seva fricció en nosaltres. La paraula és la seva cortina. La paraula que ens surt dels llavis. D’aquí el goig

Germans, la sang de Jesús ens permet d'entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n'ha inaugurat l'entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d'accés, que és el seu propi cos He 9

 

Sobre... Un hibisc

Ahir, amb la Conxita

vam estar parlant una bona estona de la Pasqua Granada davant d'una floristeria on hi havia un hibisc groc tan enlluernador que quan vaig arribar a casa i vaig obrir la porta vaig veure això: