Hola Eva. Gràcies per les teves paraules amables i encoratjadores. T'envio una «floreta». Es tracta d'una pintada que hi ha a l'estació del Peu del Funicular de Vallvidrera. En veure-la vaig pensar que qualsevol lloc podia ser bo per pregar, que a qualsevol moment hi cabia un prec que podia ser tant o més intens com els de l'ofrena del capvespre
«No me rechaces ahora en la vejez, me van faltando las fuerzas, no me abandones» (Sl 71,9) Este es el clamor del anciano, que teme el olvido y el desprecio. Así como Dios nos invita a ser sus instrumentos para escuchar la súplica de los pobres, también espera que escuchemos el grito de los ancianos. Esto interpela a las familias y a las comunidades, porque la Iglesia no puede y no quiere conformarse a una mentalidad de intolerancia, y mucho menos de indiferencia y desprecio, respecto a la vejez. Debemos despertar el sentido colectivo de gratitud, de aprecio, de hospitalidad, que hagan sentir al anciano parte viva de su comunidad. Los ancianos son hombres y mujeres, padres y madres que estuvieron antes que nosotros en el mismo camino, en nuestra misma casa, en nuestra diaria batalla por una vida digna Por eso, «¡cuánto quisiera una Iglesia que desafía la cultura del descarte con la alegría desbordante de un nuevo abrazo entre los jóvenes y los ancianos!»He trobat aquest fragment de l’exhortació papal dedicat al lloc que hauria d’ocupar l’ancià dintre de la seva familia i de la seva comunitat i això m’ha fet pensar que el nostre paper de voluntaris seria innecessari si tot ancià tingués família i si el seu lloc fós reconegut dintre d’ella. Qué bé si pugéssim esdevenir redundants i estar a punt de perdre la nostra feina! Però, encara que no hi haguessin ancians descartats o marginats sempre hi pot haver algú que arribi a veure’s sense família o sense les persones que en el seu temps els van ser properes. Sempre pot aparèixer la situació de solitud inevitable. Per posar un exemple, una senyora que visito setmanalment, vídua des de ben jove, tenia dos fills que van morir i va perdre el contacte totalment amb les filles polítiques, que possiblement han trobat nova parella, i ha deixat de veure els seus nets. El nebot que li fa de tutor no viu a Barcelona on vivien els fills que van morir, i el treball l’impedeix de poder visitar-la amb certa freqüència per ocupar-se de les seves coses, i en la residència on viu és difícil trobar algú que li pugui oferir l’afecte que necessita. En casos com aquest el voluntari esdevé el substitut del famlliar i serveix de pont amb ell perquè estigui a l’aguait de les necessitats, per avisar-lo de la presencia d’una malaltia o... pel que calgui.
Pel que fa a la memòria històrica que ells ajuden a mantenir viva, tot i que de vegades el seu cap pot començar a debilitar-se i a desorientar-se amb l’aparició d’algún tipus de demència, sempre causa respecte la història vital que cada una d’aquestes persones ha recorregut, un camí semblant al nostre, batallant per una vida digna, com diu el Papa. A més a més entre moments d’ombres poden sorprendre’ns amb altres moments de total lucidesa. El voluntari frueix sempre de l’oportunitat d’aprendre molt escoltant-los, alhora que els dona la satisfacció de sentir-se escoltats.
Aquí estem i seguirem estant, confiats que les nostres relacions amb aquestes persones solitàries siguin un benefici per a elles i per a nosaltres i siguin també sempre enriquidores. És el que us desitjo a tots.
*Laetitia en llatí significa «alegria» o «felicitat»Júlia
Recordo un dia que no sabia com fer-m’ho per trobar-me amb ell. Ho havia intentat tot però no venia. Neguitós vaig anar a donar una volta. A les escales del metro em van donar un diari. El vaig plegar i me’l vaig posar sota el braç. A l’altra banda del carrer em vaig aturar. Vaig fer com si mirés l’hora a un rellotge que no tinc i vaig donar unes quantes passes. Em va semblar que passava desapercebut de tothom. M’havia camuflat d’algú anònim que estava esperant un altre algú també sense entitat. Vaig pensar que si jo veiés algú així m'ho semblaria; millor dit, ni el veuria. Vaig donar un parell de passos més i em vaig plantar. Va ser així com poc a poc vaig sentir la seva proximitat fins a percebre'n la veu. El meu estimat! El meu estimat és semblant a una gasela. Mireu-lo! És darrere la tanca. El meu estimat em diu: Aixeca't amic meu i vine. Mira, l'hivern ja ha passat.
Solem trobar-nos cada dia cap a les vuit i prenem un cafè. El bar acostuma a estar ple. Tenen la televisió posada. De tant en tant donem un cop d'ull a les imatges mudes dels locutors i com avancen les paraules en la cinta sense fi del teletext. Hi ha els que marxen, els que arriben, els cambrers, la cua per pagar, les corredisses per agafar el diari.
El cambrer ja ens coneix —«lo de siempre?»— i si algun dia no hi anem l’endemà ens demana comptes. Ens prenem el cafè drets en un recó. Com que el soroll i el tragí són considerables passem desapercebuts i això fa que sense interrupcions la nostra conversa flueixi dolça i en una gran intimitat. Ens esperem fins que fan el temps i paguem deixant la moneda damunt la barra aguantada de cantell. De vegades, fora de mi per la joia i embriagat de dolçor, em sembla que des de que hem entrat han passat anys
Hi ha coses d'abans que ja no són, però com que hi estàvem tan acostumats no ens ho acabem de creure i per això ens ho han de repetir fins que ho constatem o fins que de manera inesperada ens en ve la certesa a la porta d'un bar i quan ens serveixen el cafè se'ns escapa una frase pràcticament inaudible fins i tot per a nosaltres que diu: però si jo ja no sóc aquell!
El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia
Les coses d'abans havien passat Ap 21
Fer arrels en Jesús vol dir abans que res que ell és el primer en arrelar en nosaltres. Si no tinguéssim clar això no entendríem res. No som nosaltres que arrelem: és ell qui arrela en nosaltres
Del nostre encontre amb Jesús en diem unció. Ell és una unció que ens dóna el Pare. El fet que sigui un do tan gran derramat en les nostres vides tan petites no ens pot deixar indiferents. Sant Pau, després de caure a terra camí de Damasc, explica molt bé aquest desconcert:
Jo vaig preguntar: Qui ets, Senyor? El Senyor em respongué: Jo sóc Jesús de Natzaret, el qui tu persegueixesLa resposta de Jesús és la primera cosa comprensible que percep Saule després d’allò tan incomprensible que li acaba de passar. Hi hagué un «Jo sóc» contundent de qui havia sentit la veu. Hi hagué una veritat que sortí a la llum i que Saule reconegué com a seva.
El relat diu:
Quan ja m'acostava a Damasc, de sobte, cap al migdia, m'envoltà una gran llum fulgurant que venia del cel. Vaig caure a terra i vaig sentir una veu que em deia: Saule, Saule, per què em persegueixes? Jo vaig preguntar: Qui ets, Senyor? Ell em respongué: Jo sóc Jesús de Natzaret, el qui tu persegueixes. Llavors vaig preguntar: Què haig de fer, Senyor? El Senyor em digué: Aixeca't, vés a Damasc i allí et diran tot el que he determinat que facis. Allà hi havia un tal Ananies. (...) Quan va arribar al meu costat, em digué: Saule, germà, Jesús, el Senyor, el qui se't va aparèixer pel camí quan venies, m'envia perquè recobris la vista i siguis omplert de l'Esperit Sant. I a l'instant el vaig poder veure. Llavors em digué: I ara, què esperes? Aixeca't, rep el baptisme i queda net dels teus pecats, tot invocant el seu nom.Amb aquestes paraules Saule ens fa un dibuix molt precís dels diversos moments de la seva unció.
En primer lloc ens explica que, camí de Damasc, abans que res li arribà la unció directa i personal del Fill que fou la unció de la veritat i que per això havia de ser encegadora i l’havia de trasbalsar tant.
En segon lloc sant Pau ens explica en què consisteix o es diferencia la segona unció de l’Esperit quan Ananies li diu: «Saule, germà». El to d’aquestes paraules és d’amistat, d’acolliment i de benvolença i aquest és el llenguatge de l’Esperit.
I en tercer lloc ens explica els efectes que en ell provocà aquesta doble unció. S’assemblen molt als de la Mare de Déu perquè després de rebre la unció ella també es posà en camí immediatament: «La meva cosina em necessita. Hi vaig corrents». Saule tampoc espera.
Ara tornem a la pregunta inicial del relat que també és la d’aquest capítol: «Qui ets, Senyor?». Jesús ens contesta:
Jo sóc rei jn 18,37. Jo sóc el cep veritable jn 15,1. Jo sóc el camí, la veritat i la vida jn 14,6. Jo sóc el Mestre i el Senyor jn 13,14. Jo sóc la resurrecció i la vida jn 11,25. Jo sóc el bon pastor jn 10,14. Jo sóc la porta jn 10,9. Jo sóc la llum del món jn 8,12. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel jn 6,51. Sóc jo, no tingueu por mc 6,50.Arrelar-se en Jesús vol dir fer arrels en cada un d’aquests «Jo sóc». Tots ells es poden entendre com les formes que té Jesús de donar-se ungint-nos. «Jo sóc per a vosaltres», «Tot això que jo sóc ho és per a vosaltres». Són paraules relacionals amb nosaltres i per fer-nos-les entendre encara ens diu:
Això és el meu cos, entregat per vosaltres. lc 22Jo sóc cos, jo sóc sang, jo sóc real, jo tinc nom, jo sóc pa, jo sóc vi perquè jo sóc el qui ungeix i el perquè d’aquesta unció i la unció mateixa.
Hem dit que en el relat de Pau es destaca i es diferencia amb nitidesa la doble unció que rep l’apòstol. Perquè és doble? Perquè les dues uncions són inseparables. Són inseparables però nosaltres les necessitem separades per poder tenir un coneixement ple del misteri. No entendríem res del Fill sense l’Esperit ni entendríem res de l’Esperit sense el Fill. L’un sense l’altre serien com ens sense entitat que flotarien en el no res sense connexió ni sentit.
Això cal dir-ho perquè en el fons estem dibuixant la figura de la Trinitat on les persones són idèntiques i, tot i que l’una no és l’altre, això no comporta cap diferència de contingut. Sant Tomàs diu que només és una diferència de procedència. En Déu aquesta procedència es veu que ha de ser molt important i en realitat ho és. Són idèntiques. Però si són idèntiques com pot ser que siguin distintes? Ho són perquè a més del contingut que elles pròpiament són hi ha també la seva procedència. Aquesta diferència de procedència la ment humana només la pot concebre de manera virtual allà on en la realitat de Déu aquesta diferència és absolutament real. Tal com diu el Credo: Qui ex patre filioque procedit o Qui ex patrem per filium procedit.
S’hauria de trobar una manera modesta de poder dir-ho això. Modesta voldria dir que contemplés que a la ment humana probablement no li diu gran cosa el fet que en la donació de Déu hi hagi aquesta diferència de procedència.
Hauríem de poder explicar que això no és que sigui difícil o complicat d’entendre: simplement es tracta del misteri i el misteri essencialment també és un acte de donació. Un misteri no és res si no el considerem com alguna cosa que desitja de ser coneguda. Un misteri no consisteix en quelcom replegat i tancat en ell mateix. Per a nosaltres el misteri no és cap complicació ni dificultat: és un incentiu perquè sabem que la raó de ser d’un misteri és que desitja ser conegut.
I també hauríem de poder explicar modestament com es revela aquest misteri. Per exemple, no es revela com una fórmula que valgui universalment per a tots els moments de la vida. «Dos i dos són quatre» no és cap misteri, és una realitat d’aquest món. En canvi el fet que Déu ens parli sí que és un gran misteri. És sentir la veu d’aquell «Sóc jo qui parlo» d’Isaies. És tan inversemblant que Déu ens parli si no fós que és tan necessari i per això mateix ens fa patir molt que hi hagi algú que no tingui fe.
En definitiva, hauríem de poder explicar que les persones en la Trinitat són una de sola però és perquè nosaltres entenguem el seu misteri que se separen en un acte de donació. Se separen per amor a nosaltres. Se separen perquè les comprenguem i elles ens puguin comprendre a nosaltres.
«Se separen»: apareix el Fill que ens fa caure a terra i ens encega. Se separen però no tarda gaire a venir l’Esperit ple d’amistat i amb la seva vinguda reconeixem que aquesta persona és idèntica a qui abans ens havia fet caure del cavall.
Si volem entendre d’on o de qui provenen les persones en la Trinitat abans hem de considerar que el fet que siguin tres respon a un acte de donació de sentit que ens fan. Aquesta donació quan la percebem en diem unció. D’aquí la força i la importància de la paraula ungir. Aquesta unció que ens ve de fora de nosaltres però que arriba al més íntim de nosaltres comporta un contacte i quan hi ha això hi ha veritat i quan no hi ha això no hi ha veritat.
La paraula unció està molt ben trobada. Intimior intimo meo vol dir que la veritat al mateix temps és amor i hi ha un moment que s’identifiquen i això és important perquè si no tendissin a identificar-se tot seria un caos absolut. Per això l’arrelament en Jesús és indissociable a l’arrelament en l’amor. Pensar en Jesús és pensar en l’amor. Per exemple:
Jo sóc el bon pastor. jo 10El qui no accepta de cor i amb alegria el moment de fe que comporta dir aquestes cinc paraules renuncia al més important de la vida que és el sentit. Per això sap greu que hi pugui haver algú a qui no li diguin res. Aquestes paraules de Joan totes elles estan al voltant de «Déu és amor» i sobre això Jesús mateix guarda silenci. Perquè? Perquè ens ho està dient des del principi i perquè no cal tornar-ho a dir explícitament: ell és el Fill del Pare, ell és l’amor, ell és el ser del jo sóc
Ells li preguntaren: Qui ets, tu? Jesús els respongué: Us ho estic dient des del principi. Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc. jn 8ὅτι ὁ Θεὸς ἀγάπη ἐστίν: agape vol dir amor fidel, amor entregat, autèntic i veritable. Tot això Jesús ens ho dóna, ens ho ofereix i, amb això a les mans, no podem quedar-nos indiferents. El pecat del nostre temps no és tant l’ateisme com la indiferència. No podem quedar insensibles davant d’aquesta donació que ens ve de fora i ens ve de dintre perquè el Pare i el Fill i l’Esperi són més íntims que nosaltres mateixos
«No quedar-se indiferent»: en això consisteix fer arrels en Jesús
Jesús, parlant de com arribar al Pare, digué: a) Que els vostres cors s'asserenin, b) Confieu i c) Jo sóc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi» Jo 14
Avi, què vol dir «guardar la paraula»? On es guarden les paraules?
Vol dir que perceps com de vegades et ve el record d’alguna paraula que t’ha emocionat de manera especial i si et ve el seu record és senyal que en algun lloc la tens emmagatzemada i això és bo perquè vol dir que la paraula és viva i també perquè et guarda i es recorda de tu. Això ho explica molt bé sant Joan al llibre de l’Apocalipsi
Tu has guardat amb constància la meva paraula. Per això jo et guardaré a l'hora de la prova que està a punt de caure sobre tothom. Vinc de seguida. Tu guarda fidelment el que tens. Que ningú no et prengui la corona. Els qui aconseguiran la victòria jo els faré columnes en el temple del meu Déu i gravaré en ells el nom del meu Déu
Avi, què vol dir «arrelar en Jesús»?
Vol dir que la funció d’una arrel és buscar aliment allà on n’hi hagi més. Això es pot veure en els arbres que fa temps l’Ajuntament cobrí amb un reixat metàl·lic. Entre el reixat i la terra s’hi acumulaven molts nutrients pels quals les arrels es delien. Ara han suprimit aquests reixats i per això l’aspecte d'alguns arbres és aquest
Com deia, com que generalment tinc a dintre meu aquell amic o persona estimada, de vegades li parlo i li dic: «Mira, veus, jo ara miro i veig coses per a tu, perquè vegis pels meus ulls. Per això camino tan poc a poc. No es tracta de que jo vegi sinó que veig com fent un encàrrec. Tinc l’encàrrec i la gran responsabilitat de donar-te comptes d'allò que veuen els meus ulls que ja no ho veuen per a mi sinó per a donar-t’ho, per explicar-t’ho, per explicar-te la grandesa d’allò tant petit que estic veient i per explicar-te la grandesa que és veure alguna cosa i no no veure res i no és que tu no ho vegis ja que probablement tu també ho veus sinó que ho faig perquè em sembla que t’interessa molt la manera tan particular que tinc de veure les coses tal com jo les veig. Dius que això representa per a tu una gran novetat. Quan t’ho explico quedes com pasmat dient: «Ai caram» i em dones les gràcies i em somrius i jo dic: «No, gràcies a tu» i segueixo caminant només pendent de veure que no em deixi res per veure per a tu: una rajola mullada i una fulla també
Seu i espera
Ets príncep
Des del si de la mareDes de l'aurora
Com la rosada
Jo t'he engendratM'he fixat en tu
T'he ungit
Amb oli santLa meva mà
El meu braç
No et deixaran mai
Ell digué: —No cal ni puc dir res perquè ja sóc del tot on he d’estar
Jo vaig preguntar: —Què és «ser on s’ha d’estar»?
Ser-on-s’ha-d’estar, va dir ell, és un lloc que es caracteritza per la presència d’algú —generalment un amic o una persona estimada— que de repent ve a fer estada en el teu interior sense que res ho pugui impedir i també sense saber mai quan serà
Feia mal temps
Li diguérem: «Fins quan ens tindràs en la incertesa?»Ens respongué: «Ja us ho he dit: tot parla. Jo us reconec, jo us dono vida, no us perdreu mai, no us prendrà ningú, valeu més que tot i ningú no us podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u»
A mida que ens apropàvem a la frontera recordàvem el que s’havia dit d’aquella ciutat: «S’han dit de tu, ciutat de Déu, oracles gloriosos». Abans d’entrar, hi havia una sala d’espera al fons de la qual es podia veure com algú anava escribint els nostres noms, després els llegia en veu alta i amb un somriure i un cop a l’espatlla molt tonificant ens donava la benvinguda mentre deia: «Endavant, fill de Sió» i nosaltres responíem: «Que bé! Ja som ciutadans de Sió»
El Senyor té el palau a la muntanya santa, i estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob.S'han dit de tu, ciutat de Déu, oracles gloriosos.«Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiòpia els dic: "Fills de Sió"».Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada; aquest i aquell altre són fills de Sió»El Senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill de Sió».I els cantors i els dansaires responen: «Ciutadans de Sió» Salm 86.
Semblaven paraules que esperaven amb candeletes el moment de ser recitades de nou
El Josep Maria em va parlar de la paciència i de la impaciència. Està impacient per anar a Empúries i diu: «Però ha de ser demà mateix!»
Vaig mirar de fer-li entendre que demà encara no seria però qui sap si demà passat. Amb tot, per arribar a aquest «demà passat» primer calia arribar a demà
Paciència, va dir ell
Li vaig recitar, de santa Teresa:
Nada te turbeA mida que anava dient aquestes paraules cada vegada em semblaven més fetes a mida per a ell i potser era per això que esperaven tant de ser recitades
Nada te espante
Todo se pasa
Dios no se muda
La paciencia
Todo lo alcanza
Quien a Dios tiene
Nada le falta
Solo Dios basta
El JM ja menja sol amb el braç que pot moure. Avui ha començat la rehabilitació. L'escàner no detecta inflamació. Cada vegada és més conscient del seu estat delicat. Millorant. Petons. Enviat des del meu iPhone.
Fins aquí la notícia Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?
Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació.
Sí, a la vida li doldria moltíssim la mort dels qui l'estimenCompliré les meves prometences, ho faré davant del poble.
Al Senyor li doldria la mort dels qui l'estimen
La possibilitat de Déu sempre fa por *Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu. Jn 3,21Què vol dir «viure d’acord amb la veritat»? Viure conforme a la veritat és viure amb Jesús que ens vol en la veritat perquè ell és la veritat.
Caminar d’acord amb la veritat és fer camí sense donar cap pas on ella no hi sigui. Jesús és aquesta veritat i al mateix temps és aquest camí malgrat que de vegades no el reconeguem com els passà als deixebles d’Emmaús que no sabien que els acompanyava Jesús:
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Lc 24,15Simó, Tomàs i Natanael al llac de Tiberíades, tampoc el reconegueren:
Quan ja clarejava, Jesús s'aturà vora l'aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Jn 21,4Obrar d’acord amb la veritat dóna alegria:
Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús. Ac 5,40Els que viuen i treballen d’acord amb la veritat formen part de la veritat mateixa altrament no en podrien dir res. Són també veritat perquè no només en saben alguna cosa com fan els sentits quan arrapen, toquen, retenen o la volen.
Per això Jesús li diu a Maria: «Deixa’m, no em retinguis, ara ja no és temps de tocar». Potser Maria no entenia del tot el que li estava dient però potser ella tampoc podia evitar de veure’l d’una manera més gran: conforme a la veritat plena. Aquesta veritat, a més de donar la contemplació de Jesús ara també donava a veure al Pare a qui mai ningú no ha vist.
Per això la veritat porta a veure les coses com veritablement són: transfigurades. La veritat també és una manera que té el Pare d’actuar donant-se a ell mateix. Ens dóna el Fill que, amb la feina acabada, torna al Pare perquè ara nosaltres ja som fills seus. Jesús és la veritat i per això Maria no vol separar-se’n.
La veritat del món dels sentits ens l’explica molt bé Jesús:
Vosaltres no em busqueu pel que signifiquen els prodigis que heu vist, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets. Jo 6Quan les dones veuen que la pedra ha estat desplaçada experimenten una ansietat, una por i un goig notables:
Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Mt 28,8El món dels sentits queda transbalsat o succionat pel remolí de veritat que inevitablement ens ha de portar a la transfiguració. La vida cristiana és una vida de transfiguració perquè té algú —Jesús— en qui transfigurar-se i Jesús no és gaire lluny de nosaltres perquè som fets a semblança seva. La trans-figuració no nega la figura o la figuració que es manté en el seu lloc de món però ara hi és perquè té un terra que l’alimenta, un fonament des del qual podrà transfigurar-se. La plena llum encara no és absoluta però sí que podem percebre la seva presència. Aquesta presència és transfiguradora ja que és Crist mateix transfigurant-se i transfigurant-nos perquè prèviament també a ell l’ha transfigurat el Pare cobrint-lo de llum. Crist que es fa lluminós és la veritat plena, és la glòria del Pare.
Què vol dir «ser la glòria del Pare»? Vol dir que Jesús és una doble donació. Ell que essencialment és donació del Pare al mateix temps ens el dóna en cada una de les seves paraules. No estem parlant aquí d’una percepció immediata com pot ser la dels sentits o de les idees. També aquí la percepció cal que es transfiguri i s’elevi. Per això ens ve la por. La reconeixem, ens reconeixem a nosaltres mateixos per mitjà d’ella en reconèixer de què o a qui tenim por. Si tenim alegria passa el mateix. Però des del bateig tenim una altra manera de veure les coses que és Crist.
Ell és més amunt de tota por. Crist supera les pors i els sentiments i el món. Crist es fa lluminós. L’il·lumina algú des de fora? És luminiscent des de dins? L’il·lumina la veritat plena que ell mateix és. Com podem veure, en el camí que va de la figuració a la transfiguració s’hi dóna un cicle complert i de llarg abast que comença amb la fe i acaba en l’amor. El principi i el final de tot
Maria volia tocar. Pere volia fer tres cabanes. «No, no facis tres cabanes. No facis res. Només escolta i mira». Tot depèn d’unes paraules per escoltar i d’una llum per a mirar. Res de fer coses. La revelació és paraula i llum. La revelació no fa mai res i per això desconcerta. La voldríem encarrilar o marcar-li normes però ens desconcerta perquè Jesús sempre desconcerta. Viure d’acord amb la veritat és absolutrament desconcertant. Perquè? Ja ho hem dit: la possibilitat que Déu s’encarni en nosaltres fa por. La possibilitat de Déu sempre fa molta por: una paraula que ve de fora, que et pren absolutament i se’t fa interior: més interior que tu mateix.
Comencem amb por però Nostre Senyor mai no es descuida de nosaltres, no ens deixa quan estem decidits del tot a acompanyar-lo. I perquè hauríem d’estar tan decidits? Perquè sabem que ens coneix. Jesús diu moltes vegades abans que res: «No tingueu por» i ho diu perquè sap que en tenim molta i és que quan ens ve aquesta por vol dir que som molt a prop seu. Les demés pors no són res comparades amb aquesta. Jesús és la por de totes les nostres pors. Aquesta por bàsica, elemental, primària només es pot treure amb la confiança dels nens. És l’únic que queda: abaixar-se, reblar encara una mica més la humilitat, deixar que els seus braços acullin l’infant que també sóc.
«Senyor en vós confio». Dir la veritat és dir coses elementals. Si la veritat no es pot dir de manera senzilla no és veritat. «Sagrat cor de Jesús, font de la misericòrdia, només confio en tu». Va bé així. Va bé amb aquestes paraules que hem dit tota la vida i que en la seva senzillesa ho contenen tot. Va bé així. No aspiro a res més. Si vulgués alguna altra cosa m’agafaria als peus de Jesús com fa Maria. Seria tant com voler treure’m jo a mi mateix la meva por de sobre. No me la vull treure. No vull ni això. Aquí em tens, Senyor, amb por com un nen a la falda de la mare. Hem arribat al límit. Tot el que es podia dir ho hem dit. Tot el que es pot dir ja ho han dit els salms
Només en Déu reposa la meva ànima, d'ell em ve la salvació, només ell és la roca que em salva, el castell on em trobo segur Sl 62Llavors és inútil la teologia? No! Cal pensar i repensar. Cal ser in actu. «Així viuré, Senyor, d’acord amb la veritat si em recolzo en tu, si busco la plena llum, no si la vull posseïr». Buscar-la sense voler posseïr-la està en la línia del viure d’acord amb la veritat. La veritat demana que em mulli de veritat. D’aquí la unció, deixar-se mullar per la llum, per l’escolta i pel fer cas de la paraula
La veritat és al cor de tothom. Al fons de tot del cor. Per això és tant desitjada i per això tothom la vol. La veritat està feta de frases simples:
Tu que estimes la veritat al fons del cor, Déu meu, saps que vull fer la teva voluntat: guardo la teva paraula al fons del meu cor, la guardo tot el dia. Guardo al fons del cor el que has promès, mai no ho perdo de vista.Aixo és viure conforme a la veritat
Un cristià no posseeix: és posseït
Un cristià no pensa: és pensat
i perquè és pensat existeix
Un cristià no existeix: és existit
Les imatges que veieu responen a la voluntat de retornar la verosimilitud original d’aquest pal, de restablir la seva relació amb l’origen, de restablir la relació de bellesa amb l’arbre que encara no ha deixat de ser
Para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes
Para venir a lo que no gustas, has de ir por donde no gustas
Para venir a lo que no posees, has de ir por donde no posees
Para venir a lo que no eres, has de ir por donde no eres
Para venir a saberlo Todo, no quieras saber algo en nada
Para venir a gustarlo todo, no quieras gustar algo en nada
Para venir a poseer algo de todo, no quieras poseer algo de nada
Para venir a serlo todo, no quieras ser algo en nada
Cuando reparas en algo, dejas de arrojarte al todo.
Porque para venir del todo al todo, has de dejar del todo al todo.
Y cuando lo vengas todo a tener, has de tenerlo sin nada querer.
Porque si quieres tener algo en todo, no tienes puro en Dios tu tesoro.
En esta desnudez halla el espíritu quietud y descanso, porque como nada codicia, nada le impele hacia arriba y nada le oprime hacia abajo, que está en el centro de su humildad. Que cuando algo codicia, en eso mismo se fatiga
Si un és amic de Déu que frueixi d'aquesta festa bella i lluminosa. Que el servent agraït entri en la joia del Senyor. El qui ha dejunat que frueixi ara del fruit del seu treball. El qui ha treballat des de la primera hora que rebi avui el seu just salari. El qui ha arribat després de l’hora tercera que celebri amb gratitud aquesta festa. Si ha arribat després de la sisena que no en dubti: no tindrà cap perjudici. Si ha tardat fins a la novena que avanci igualment ràpid i sense dubtar. El qui ha arribat a l'onzena que no tingui cap temor pel retard. El Senyor és generós i efectivament acull l’últim com el primer. Concedeix el repòs a l’operari de l'onzena hora com el de l’hora primera. Consola l’últim i té cura del primer i acull a casa l’un i l’altre. El qui ha dejunat i el qui no ho ha fet que s’alegrin: avui és el dia del Senyor. Entreu en la guàrdia del Senyor rics i pobres junts. Honoreu aquest sant dia. I vosaltres, atents o mandrosos, fruïu perquè la taula està pleníssima, el vedell és abundant i que ningú no se’n vagi amb fam. Que ningú no plori els seus pecats perquè de la tomba n'ha sortit avui el perdó. Que no temi ningú la mort. La mort del Salvador ens ha alliberat. Fruïu, doncs, de la festa. Nodriu-vos al banquet de la fe. Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. La mort del Senyor avui ens ha alliberat
Un dia em vaig trobar prop d'unes obres dos talls de ferro de forja. Quan els vaig tenir a la butxaca van topar entre ells descobrint el gran secret que amagaven: emetien un so agudíssim que aguantava la vibració durant molta estona. És una llàstima que els blocs no siguin sonors perquè ho comprovaríeu.
El dia dinou va ser el sant del Josep i el dia trenta el seu aniversari i per això vaig lligar el ferros amb un fil de cosir, els vaig embolicar amb paper de regal i els hi vaig regalar. Ahir vaig tenir una alegria inesperada: els té penjats al suport de l'orgue que es posa a tocar sempre que s'enrrabia quan veu que no pot intervenir en una conversa perquè, segons ell, ningú no li fa cas o no li explica mai res quan el fet és que ho oblida.
Al·leluia! És l'hora de la salvació, de la glòria i del poder del nostre Déu. Al·leluia. Les seves sentències són justes, no van mai errades. Al·leluia, al·leluia
Al·leluia! Lloeu el nostre Déu, tots els seus servents. Al·leluia i els qui creieu en ell, petits i grans. Al·leluia, al·leluia
Al·leluia! El Senyor, el Déu de l'univers, és rei. Al·leluia. Alegrem-nos i celebrem-ho, cantem la seva glòria. Al·leluia, al·leluia
Al·leluia! Ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell. Al·leluia i la seva esposa ja està engalanada. Al·leluia, al·leluia
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant. Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amen. Al·leluia, al·leluia
Mitjançant les contradiccions ens atansem a allò que és trascendent —al fonament trinitari— i aquest fonament depèn d’una unció.
D’aquesta unció gratuïta no en podem dir pràcticament res i probablement es perdria en el moment del seu esclat si no es pogués encarrilar.
Per això ara parlarem de la implantació i de l’arrelament d’aquesta unció, perquè arrela —va arrelant— el nostre ser en un ens que al mateix temps és coneixement i amor i quan reconeixem aquest fet es pot dir que hem avançat en la veritat. Per això hem de fugir de la mentida: hem d’anar a la veritat del Fill, és a dir la unció que és el Fill i que ens regala el Pare.
Qui és, doncs, el mentider? ¿No és el qui nega que Jesús és el Messies? Aquest és l'Anticrist perquè nega tant el Pare com el Fill.Aquestes paraules de sant Joan de la seva primera carta ens porten a recordar algunes coses:
Mitjançant aquesta implantació i aquest arrelament progressiu en la Trinitat s’enriqueix i creix en nosaltres aquella unció primordial i això és un fet que eixampla enormement la nostra ànima fins al punt que podríem dir que «ungir» equival a «enriquir l’ànima».
- Recordem que hi havia una unció de l’Esperit que ensenya totes les coses i una unció del Fill que diu la veritat.
- Recordem que la unció de l’Esperit ens condueix a l’amor i al coneixement que és el començament de l’amor, mentre que el Pare es dóna a si mateix mitjançant la unció del Fill amb la qual Jesús, al mateix temps, ens retorna al Pare.
- Recordem que coneixement i amor van tant junts que en Déu són una sola cosa i que aquesta cosa és real malgrat la distinció virtual que el llenguatge ens obliga a fer. Són coneixement —el Fill— i amor —l’Esperit sant—.
- Recordem que la veritat —el Fill— i l’estimació a tota cosa creada —l’Esperit— són regals que ens fa el Pare.
- I finalment recordem que l’home que escolta això és molt proper a aquest Abbà ja que és imatge i semblança seva, tot i que també sigui un transsumpte, un trasllat o una transferència.
A mesura que anem creixent ens adonem de com ens atansem cada vegada més a l’amor infinit que és el Pare i també ens adonem que ho fem gràcies a la unció del Fill que és la veritat i gràcies a la unció de l’Esperit que és l’amor. D’aquesta manera entrem en una dinàmica en la qual el coneixement és l’inici de l’amor i l’amor és la culminació del coneixement.
Aquest discurs de sant Joan té un aire no solsament de verosimilitud conceptual sinó de realitat:
Però vosaltres heu de mantenir allò que heu sentit des del principi. Si manteniu allò que heu sentit des del principi, també vosaltres us mantindreu tant en el Fill com en el Pare. I aquesta és la promesa que ell ens ha fet: la vida eterna.Sant Tomás d’Aquino es va atansar molt a aquest principi i el va considerar tangible del tot quan, segons el món, era només de tipus metafòric o pertanyent al món de les idees.
Per a referir-s’hi, per exemple, parla de persona, d’essència, de nom, d’atribut, de relació, de propietat, d’igualtat, d’identitat, de semblança, de missió, de processó, de criatura, de causa, de creació, de vestigi, de representació, d’imatge o d’unitat, i tots aquests apropaments fan molt veraç allò que diu.
El fonament trinitari ens ha portat a parlar del seu arrelament en ell. Quan diem que algú fa experiència de l’arrelament trinitari «en ell» suggerim que l’entrada en un món trascendent de tipus trinitari és quelcom que comença amb la intel·ligència i acaba amb la fe. Un món on és molt difícil dir «ara» —ara s’acaba la intel·ligència i ara comença la fe— perquè totes dues hi apareixen unides.
Podríem dir gairebé acadèmicament que una cosa és el fonament trinitari i una altra cosa és l’arrelament en la Trinitat.
Quan hem parlat de fonament ho hem fet en el sentit que nosaltres som dins d’aquest món com si haguéssim entrat en el mateix quadre de Rublev tot relacionant-nos o formant part d’aquest cercle viu que fan els tres àngels.
D’altra banda, quan hem parlat d’arrelament trinitari hem expressat la nostra relació amb el fonament. Aquesta relació d’arrelament és la despesa diària o els treballs que són el nostre dia a dia en aquest fonament. El dia a dia de la trinitat viscuda és l’arrelament en el fonament. Si no hi hagués fonament —terra— no tindria on arrelar el gra de blat que som.
La nostra terra és l’Abbà que ens ha donat dues uncions: la del Fill i la de l’Esperit que han arrelat en nosaltres perquè tot ha d’estar unit. I com que tot va junt, les coses tenen un llenguatge humà molt vàlid com quan diem que a més de la Trinitat hi ha l’Encarnació.
L’Encarnació suposa tot allò que és corporal —el món dels sentits— però també suposa una mediació. Una mediació entre allò corporal i allò trascendent. Per exemple un gest com el de sucar el pa en un plat.
Sucar pa en el plat de Jesús vol dir que som molt a la vora del mestre i sucar-lo com un signe de traïció vol dir que som lluny d’ell i això és l’home: pot estar molt a la vora i pot estar molt lluny d’ell.
«Però ¿sóc jo?» li pregunta Judes al mestre. «Tu ho has dit» li respon un Jesús que pateix la traició.
Per què li fa sucar? El mateix gest ja significa aquest tan a prop i tan lluny: «Mira qui ets, Judes, estàs com tothom al tall de la navalla: ets així».
Hem d’estar amb Jesús, hem de seguir-lo pas a pas, en tots els detalls. Ell —recordem-ho— és la nostra unció de la veritat i sucar pa en el mateix plat que el del mestre significa: «tan a prop i tan lluny del Senyor».
El visible és preparació de l’invisible, el visible simbolitza l’invisible i s’hi entaula una relació com en el cas dels qui formen una comunitat o en el cas de les paraules d’una homilia o en el mateix tracte habitual amb les persones que ens envolten: «un núvol tan gran de testimonis», com diu sant Pau
La paràbola del Fill pròdig ens explica de quin tipus de relació es tracta. El pare li diu al fill gran: «Tu sempre estàs amb mi» però com que el fill podria pensar que estar «amb» encara és poca cosa, afegeix que «tot allò que és meu també és teu». Sí, això ja és més seriós perquè ensenya la grandesa de l'«amb», del «Tu sempre estàs amb mi».
Tot és relació perquè Déu és relació: relació del Pare amb el Fill i amb l’Esperit i la seva unció es relaciona amb nosaltres i nosaltres quedem relacionats amb ell.
Us anunciem (...) allò que hem tocat amb les nostres mans 1 JoPer això cal sucar el pa: perquè l’hem tocat i per a significar-ho
«Cáritas es, ante todo, amar: caminar de la mano de las personas, mirarlas a los ojos y abrazarlas desde el corazón»
«Acompañar es un arte: el equilibrio entre la proximidad y la distancia adecuada para no acabar arrastrado por las emociones que te despierta el otro»explica Albert Frago, trabajador social de Cáritas Barcelona. En estos 7 años en Cáritas su aprendizaje ha sido que la alquimia se produce «cuando las personas se dan cuenta de que estamos allí, pase lo que pase». Y añade:
Eduard Sala, responsable de coordinar la acción social en Cáritas Barcelona, rubrica esta forma de concebir el acompañamiento:«Perciben la confianza, que no les juzgamos, que pueden contar con nosotros. Llegado a este punto puedes permitirte trabajar para que se produzca una transformación»
«Se hace desde la mirada de la fe y uno sabe cuándo es mirado así. Supone vaciarse de un mismo para poder escuchar al otro y que éste encuentre sus propias respuestas. Cuando el silencio se permite surge la palabra»Anna Basiana, que lleva unos 30 años en la institución, relata:
«Cuando es necesario, lloro con ellos, siento el sufrimiento, y también celebro sus alegrías. Hay momentos que tienes que arriesgarte a tocar tu corazón»A Basiana le gusta hablar del río de la vida como metáfora para explicar que éste tiene su curso y, a menudo, hay piedras que obstaculizan el camino:
«Es como si los trabajadores sociales concienciáramos a las personas de que tienen estos obstáculos y les ayudamos a apartarlos para que puedan fluir»Así pues, acompañar es amar a la persona para que ésta llegue a ser luz
«Y lo hacemos trabajando desde las capacidades que todo el mundo tiene, en vez de centrarnos en sus limitaciones»explica Maria Robert, en Cáritas desde el 2009. Esta trabajadora social, tiene muy claro que
«lo importante es hacer camino juntos; no darles recetas sino escucharlas con todos los sentidos y teniendo empatía»Por otro lado, para Azucena Molinos, con una experiencia de 26 años en Cáritas, acompañar significa liberarse «de juicios y prejuicios y respetar el ritmo personal»
«Sólo así —dice— poniendo el énfasis en sus potencialidades, cada cual puede sacar lo mejor de sí mismo puesto que detrás de la evidente debilidad causada por la precaria situación que viven, tienen capacidades personales que hay que potenciar y fortalecer. Haciéndolo ayudamos a elevar la autoestima».
Com veieu, aquest article del butlletí «El batec de Càritas», núm. 61* és suficientment clar. Gira al voltant de poques idees:Cáritas es, ante todo, amar: caminar de la mano de las personas, mirarlas a los ojos y abrazarlas desde el corazón.
—Avi, què vol dir Pasqua
Es tragué el mantell, se cenyí una tovallola, tirà aigua en un gibrell, els rentà els peus i els els eixugà
Posem que tinc una mà, doncs
Tinc una mà i la poso, per exemple, al plat: al meu plat
Però aquesta mà també la puc posar a un plat que al mateix temps sigui d’algú altre
I també pot ser que en aquest plat que és compartit la mà d’aquest algú altre es toqui amb la meva si les posem l’una al mateix temps amb l’altre
Amb la mà podria agafar un bocí de carn i menjar-me’l però també la puc fer servir, no per prendre res del plat amb més o menys ansietat sinó per sucar-hi un bocí de pà
Tindríem dues mans, doncs, que molt probablement es tocarien en aquest mateix plat mentre suquen. Això és veritat. Aquesta seria la situació
Coses petites i insignificants: una mà, un plat, un sucar, un mullar se-li a un els dits, un contacte entre dues mans com dies enrrera eren uns cabells, uns peus, un perfum de nards
Aquesta és la situació i la situació és tant lenta, tant insignificant i tant veraç que costa de pensar-hi sense perdre del tot el seny i per això també voldríem dir-li al nostre pensament: «Fes més de pressa això que estàs fent»
Tots suquem, tots ens mullem, tots toquem aquesta altra mà, hi entrem en contacte. Tots: altrament estaríem morts
El decantar-se de la intenció d’una d’aquestes mans, però, pot ser d’una manera o d’una altra: també pot voler trair
Molt aprop i insignificant i subtilíssima ha de ser la diferència del gest en el brevíssim moment d'una o altra actitud i tots som o tenim sempre i en tot aquestes dues actituds
Probablement sis dies abans tots sabien d’una manera o altra què passaria sis dies després. Probablement per això la densitat emotiva d’aquell sopar d’amics va ser molt elevada. Era un sopar de comiatSant Lluc escriu que Maria prengué una lliura de perfum preuadíssim de nard autèntic, ungí els peus de Jesús, els hi eixugà amb els cabells i la casa s'omplí de l'olor d'aquell perfumProbablement Maria li deia: «T’estimo»
Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula.
Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut
Un temps després que al Josep li van diagnosticar la malaltia va compondre aquesta cançó. El text diu:Damunt del cor trastorna.Dins, la tristesa,fugint del sol...Ja tot és gran, gran de vista pobra.Tot és un mirall vidrat.Poc a poc fins que, arribat el misteri,amb tota la tristesa infinita,poc a poc, sense poder pensaramb tot amor
Deien:
Sou beneït, Senyor, Déu dels nostres pares: glòria i lloança per sempre.
És beneït el vostre nom gloriós: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït al temple de la vostra glòria: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït quan cavalqueu sobre els querubins i penetreu amb la mirada els oceans: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït en el vostre soli reial: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït al firmament del cel: glòria i lloança per sempre.
»Beneïu el Senyor, totes les seves criatures, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu, cels, el Senyor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu-lo, àngels del Senyor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, aigües de l’espai, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els seus estols, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, sol i lluna, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, estrelles del cel, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, pluges i rosades, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els vents, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, foc i xardor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, fred i calor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, rosades i gebre, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, dies i nits, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, llum i tenebres, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, glaç i freds, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, neus i geleres, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, núvols i llamps, canteu-li lloances per sempre.
»Que la terra beneeixi el Senyor, que li canti lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, muntanyes i turons, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, plantes de la terra, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, mars i rius, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, fonts de les aigües, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, peixos i monstres marins, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els ocells, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, feres i ramats, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els homes, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, poble d’Israel, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, els seus sacerdots, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, els seus servents, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, esperits i ànimes dels justos, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, sants i humils de cor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, Ananies, Azaries i Misael, canteu-li lloances per sempre.
»Ell ens ha alliberat del reialme tenebrós, ens ha salvat de les urpes de la mort, ens ha arrencat de la flama ardent, ens ha tret d’enmig del foc.
Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo, perdura eternament el seu amor.
Beneïu el Senyor, el Déu dels déus, tots els qui l’adoreu, canteu-li lloances i enaltiu-lo: perdura eternament el seu amor.
