Sobre... Ballar

Pericoresi

Que rar, que estrany, que curiós: la vida passant per la vida i la meva vida fent-li lloc a la vida. «Vine vida, vine: el meu lloc és per a tu». I la vida venia i venia i no parava de venir i em preguntava com era possible que jo pogués ser objecte d’un prodigi com aquest. Al carrer, la florida roja dels arbustos verds, la bicicleta carregada de capses: res que no fós habitual. Eren florides que també cedien el pas a la florida i que amb gran cortesia li feien lloc galanament: «Vine florida vine, el meu lloc és per a tu. Au va, vine que ballarem»

Recordant l'ermita de la Trinitat, a l'Espluga de Francolí

Sobre… Gent amb sort

La Júlia Santana va presentar la reunió amb aquestes paraules:

Un tipo con suerte

«Recuerdo que conocí a Javi el verano pasado en un campo de trabajo con toxicómanos en rehabilitación. Cuando me preguntó por qué empleaba mis vacaciones de verano en una cosa así, hinché el pecho y me enorgullecí de mí mismo y de lo bueno que era.Pero no me duró más de diez segundos, el tiempo que tardé en devolverle la pregunta y me contestó que le reventaba ver a gente sola, que la soledad hay que «mamarla».Pensé que Javi había sufrido mucho, más todavía cuando me dijo que a él le habían abandonado en un contenedor a los pocos días de nacer. La congoja que me entró no fue nada comparado con el océano que se abrió después a mi conciencia. Le dije que lo sentía, que vaya faena, y me respondió que si estaba tonto, que se sentía un afortunado...Debí poner la misma cara que un pingüino en un garaje, pues rápidamente me dio la mejor lección que han dado en la vida.«Soy un tío con suerte» —me espetó— «pues está claro que fui un embarazo no deseado y, si llega a ser ahora, por 50.000 pesetas me cortan el cuello».Y siguió recogiendo patatas del suelo como si nada. Siguió con su vida ayudando a los demás.El valor de la vida humana y la dignidad del ser humano como tal, desde su comienzo hasta su fin natural, está por encima de cualquier situación adversa que se presente en el transcurso de la misma. Y si no que se lo digan a Javi.»

Jesús García Sánchez-Colomer. ABC, 19 de juny de 2001

Comentari 

Aquest diàleg que té lloc entre dos voluntaris ens fa pensar primer de tot en la necessitat de respectar la vida humana des de l’inici fins al seu acabament i ens podria portar a debatre sobre la il·licitud moral de l’avortament o de la mal denominada eutanasia. No és aquesta la meva intenció al seleccionar la lectura, sinò aquesta altra. 

En primer lloc es tracta de dos voluntaris, l’un que ha decidit invertir el temps de les seves vacances amb toxicòmans, i l’altre a acompanyar com nosaltres persones soles. 

El qui parla en primera persona es veu inflat d’autosatisfacció, la temptació del voluntari de creure’s tan bona persona i això no deixa de ser una forma de vanitat. 

El que m’ha interesat més, però, és el segon personatge, en Javi. Per una banda per dedicar-se com nosaltres a la companyia de persones soles. Per l’altre, perquè degut a la seva circumstància vital havia «mamat» com n'és la solitud de dolenta, com la carència d’estimació, o de sentir-se abandonat és encara més dolorosa que les carències materials que poden tenir fàcilment remei. Si es considera afortunat per haver sobreviscut després de ser abandonat de nadó podem dir amb fonament de causa que ha sofert de debó i està preparat per saber millor que ningú el sofriment que causa l’abandó. Però allò més important és que brolla d’ell la generositat per dedicar el seu temps lliure a fer companyia, a posar remei al dolor de l’abandó dels altres. I aquí ens dóna a nosaltres la lliçó. Si ens comparem amb ell, podríem sentir-nos més afortunats que ell pel fet d’haver estat estimats. I, si tenim més coses a agrair encara hauríem d’estar molt més disposats a la generositat. Ell a mi m’ha servit també per posar-me millor en la pell d’aquestes persones carents d’estimació i per estimar-les més.

Júlia Santana. 26 de maig de 2015 

Sobre… Pregar

A la darrera reunió de Vida Creixent es va tocar el tema de la pregària una mica de passada, una mica com qui no vol. Recordo tres intervencions.
En la primera es va parlar de la sort que tenim que de petits ens hagin ensenyat oracions que ara de grans ens venen automàticament als llavis.
En la segona es va parlar que la pregària, de la mateixa manera que és personal i intransferible, també ho són les paraules a les quals es recorre. Així, com que l’essència de la pregària és el nom de Déu, n’hi hauria prou amb dir «Jesús». La única condició seria la de dir-lo amb tota la intensitat que som capaços.
En la tercera es va parlar de com de vegades se'ns fa difícil de resar el Parenostre pensant en cada una de les paraules que s’hi diuen. Algú digué: «Moltes vegades no hi ha manera que l’acabi de resar sencer» i algú hi afegí que a ella també li passava però amb l’agravant que en aquests buits d’entre paraules sovint li venien a la ment escenes escabroses, pertorbadores. 

•  Vaig pensar que en el fons això era lògic i simptomàtic: quan preguem ens adrecem a Aquell que és òptim i en certa manera és natural que faci acte de presència tot allò que no ho és tant o gens ;-) 

•  També vaig pensar que aquest mateix fet ens havia d’alegrar. A poc que reflexionéssim veuríem que el nostre lloc «de partida» era el d’un adreçament amb el cor, al més alt, al més bo i que això ja ens havia de treure totes les pors. Em vaig imaginar sant Francesc dient a totes aquestes coses: «Hola germana pertorbadora» i la germana escabrosa canviava el seu rostre tenebrós per un de radiant i joiós i s'afegia a la pregària ;-)

•  I per últim vaig pensar que aquesta era, doncs, una molt bona manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos: aquelles «coses» efectivament hi feien estada en el nostre interior i el millor per a tots era que fessin acte de presència en la pregària i no mentre fem, per exemple, el sopar que aleshores, per dir-ho així, estaríem molt més «desarmats» ;-)

Sobre… Alegrar

Vaig rebre un parell de comentaris. Un d'ells posa l'accent en l'alegria: en la paraula... i en allò que designa. Hi ha una frase que diu: 

Ben al contrari, hem d’encomanar-los alegria

Es refereix al deure que tenim els voluntaris envers els beneficiats. Però ¿quina podria ser la prolongació de la paraula «alegria»? Potser no caldria ni fer-la. Potser tots tenim clara quina cosa és l'alegria. Potser tots l'hauríem de tenir. Potser jo no la tinc. Potser per això he anat a buscar-la

— — o — O — o — —

Els deixebles vivien plens d'alegria i de l'Esperit Sant Ac 13,52

La frase expressa que eren... 

a) els deixebles els qui 
b) vivien 
c) plens 
d) d’alegria i de 
e) l’Esperit Sant   

Això vol dir:

Alegria... equiparada a Esperit Sant !

Alegria... plena —res a veure amb les pessigolles que de vegades ens fa el món

Alegria... viva —glatint, bategant

Alegria... dels deixebles, els «escollits de Déu, sants i estimats, plens de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència»

El segon text que m'ha vingut a les mans és de sant Pau. Ens diu que...

...el Déu de l'esperança ompli la vostra fe d'alegria i de pau perquè vesseu d'esperança gràcies a la força de l'Esperit Sant  Rm 15,13

Sant Pau ens demana, com sempre, que pensem en primer lloc en... 

a) ...Déu, però en aquest cas recordant-nos que si algun sentit té per a nosaltres la paraula esperança, el té perquè brolla directament de Déu: el Déu de l’esperança !

b) Establert d'aquesta manera l’origen de tot allò que acte seguit ens dirà en dóna o ens n'explica la «dinàmica»: Déu no està amb els braços plegats. Déu omple. Déu no para d'omplir-nos !

c) Però Déu no omple qualsevol cosa ni de qualsevol manera. Omple la fe. Tenim fe, és cert. Sempre és bo que ens ho recordin. Des del baptisme que en tenim. Però amb aquest «omplir» Déu, de sobte, ens la redescobreix fent que la treguem del calaix on potser la teníem guardada i ara, de repent, la veiem plena a vessar !

d) Ho hem sentit bé: es tracta d’una alegria determinada —no d'una alegria qualsevol— que omple la nostra fe, amb la qual cosa ens assabentem també que aquest és el lloc —la fe— que li és més propi a l’alegria. És el seu recer, la seva estança natural. Com si diguessim: allà on més contenta està l'alegria és en la fe !

e) ... i l’equipara a la pau. Indissociables, doncs, a partir d’ara: pau i alegria juntes per sempre més !

f) Després d’un exercici com aquest no cal dir que hem quedat una mica exhaustos en contemplar de repent fins on ens ha fet pujar el sant de Tars amb tan poques paraules. Però sant Pau tractant-se de Déu, com sabem, és incansable. A tot això, ens diu, que hi ha un perquè existencial, un «perquè» que amb escreix dóna sentit a la nostra vida: perquè vesseu. Perquè vesseu d'esperança pels descosits ! 

g) I per a reblar aquest sentit, com si no en tinguéssim prou, però com si no ho esperéssim, malgrat tot ens arriba la Gràcia... de manera totalment gratuïta: Gràcies ! 

h) Gràcies a la força de l'Esperit Sant

Aquesta força, a les portes de la Pentecosta, és una de les coses que aquests dies més es fa notar aquí, a la parròquia

No voldria acabar, però, sense constatar encara una cosa divertida: l'alegria, sobretot quan és plena com la que estem parlant, ens fa «perdre els papers», ens fa fer coses que nosaltres no volíem fer perquè, malgrat tot, malgrat fins i tot nosaltres mateixos, és la mateixa alegria —l'Esperit Sant—la qui per damunt de tot ha de parlar

Així que reconegué la veu de Pere, de tanta alegria, en lloc d'obrir la porta, va córrer cap dins a anunciar que Pere era fora al carrer Ac 12,14.

Com a voluntari, doncs, espero estar a l'alçada d'aquesta alegria. Encara estic en rodatge: són els primers quaranta anys! Després ja en sabré una mica

Si voleu llegir sencers els dos comentaris feu clic aquí

Si voleu veure el Full Verd sencer feu clic aquí
Si voleu llegir les cent-seixanta vegades que la paraula alegria apareix a la Biblia feu clic aquí
Si voleu afegir algun comentari aneu a la part inferior del blog

Sobre... Gemegar

Gemegar. Els voluntaris estem acostumats als gemecs i les queixes. Els escoltem amb paciència: seiem… al «Banc del Si no fós» («Tot bé... si no fós per la cama, si no fós per la migranya, si no fós pel veí»). Hi ha dies que, en acabar, ens sembla que el món tan sols és un gran, un immens i desolador gemec i pensem si ells, els beneficiaris, no ens l’hauran contagiat. Més tard però, amb el cap una mica cot, contemplem la possibilitat que el gemec del nostre germà hagi desvetllat el gemec que teníem obturat en algun lloc del nostre propi cor

És inherent a l’home gemegar? Només gemeguen els cansats? Tan bon punt neixem ja ens posem a gemegar? Si això és així qui sap si totes les nostres paraules i tots els nostres coneixements, justament perquè són nostres, no són res més que un gemec! Però de què podrien gemegar? 

Gemeguem perquè «no sabem»

Quan nosaltres diem que «sabem», sabem relativament. Si féssim un humil exercici de sinceritat veuríem que només sabem «cosetes» incompletes quan, de fet, voldríem saber-ho tot: voldríem saber… tota la veritat, voldríem saber… tot el que Déu sap

Però a un saber com el nostre tan separat del seu origen només li és donat de gemegar i els dolors «no es poden expressar»: són de part. Aquest saber porta en el fons del seu si l’eternitat de Déu i voldria donar-la a llum. És el saber de qui s’enyora desconsoladament en «saber-se» separat del Pare

Si ens hi fixem bé, pèrò, és mitjançant aquest nostre «no saber allò que Déu sap» que precisament tenim coneixença d’Ell ja que per això ens envia el consol, la llum i la força suficients gràcies a les quals nosaltres, els agraciats, estem en el temps i… en la parròquia: amb ells l’Esperit s’apiada de nosaltres i ve ajudar la nostra feblesa. «L'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol». Però nosaltres no sabem: malgrat tot seguim sense saber

A missa, abans de resar el Parenostre, el mossèn de vegades diu —o potser més que dir ens ho adverteix— abans de les grans paraules que tot seguit vindran: «Nosaltres no sabem! (...com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres)»

Efectivament, nosaltres no sabem, nosaltres només gemeguem perquè voldríem donar a llum tot el que Jesús ens està revelant: el saber de l’eternitat 

Sobre... Cavalcar

«—Avi...»

El color del vent es converteix en flor però no per això ni el vent ni la flor tenen cap virtud màgica o sobrenatural...

Tanmateix quan el vent cavalca damunt la flor l'escampa i així il·lumina els prats i els jardins

—Així doncs, és el color que té alguna cosa màgica? 

—En tot cas això no li seria pròpi: li vindria del vent 

—I al vent d’on​ ​​li ​ve la virtud? 

—No pas del color, però el vent sense el color no podria exercir la seva virtud màgica. 

I això encara és més estrany si pensem que el vent no és res sense el seu color que a la vegada tampoc no és res sense el seu vent

Un nou capítol dels Contes de Mas Moió. Fotografia: Martí Manyà

Sobre… Saludar

«Us saluda la comunitat que resideix a Babilònia, escollida com vosaltres. Us saluda també Marc, el meu fill. Saludeu-vos els uns als altres amb un bes de germanor». (De la primera carta de sant Pere)

«La pau sigui amb tu. Et saluden els amics. Tu també saluda els amics, un per un». [Noteu: «Un per un»] (De la primera carta de sant Joan) 

Saludar: 1 Adreçar a algú paraules o un gest, que expressen auguri, afecte, respecte, especialment quan hom l’encontra, l’escomet o se n’acomiada. Quan te’n vagis no et descuidis de saludar a tothom. 2 Fer demostracions de joia en esdevenir-se una cosa agradable. Saludar l’aurora. Saludar la pau. (Dels diccionaris)

La salutació, sobretot en el Nou Testament, és una paraula «forta» que acostuma a passar desapercebuda. Quan a la litúrgia, dia a dia, anem llegint la Carta als Romans sempre s’omet el capítol setzè quan jo l’espero amb deler perquè és una de les meves lectures preferides

Però avui no ha estat així i la paraula ha aparegut. I això gràcies a sant Marc que, com que ha estat la seva festa, s’ha triat el fragment de la carta de sant Pere on ell —Marc— surt citat i això m’ha commogut

Com en el cas de Pau, la de Pere no és una salutació qualsevol, no és cap «Passi-ho-bé. Saludi-la-seva-senyora». No, de cap manera. Les salutacions de Pere i de Pau acaben amb un dels misteris més ben guardats de l’Església: el del bes. Tant Pere com Pau com els destinataris de les seves cartes tenen molt clars els dons que intercanvien. Tots saben —coneixen per experiència— què diuen quan precisen: «el» bes de la pau, «el» bes de la germanor

Allò que fa tan forta la intensitat espiritual i l’alegria d’aquestes salutacions és, d’una banda els noms pròpis que les acompanyen i que en llegir-los en veu alta brillen com diademes, però en primer lloc el «nom» en el qual se saluden

Que les famílies del país per a beneïr-se (saludar-se) es valguin del seu nom, que se’n valguin tots els pobles de la terra per augurar-se la felicitat (Sl 72)

Doncs bé, avui farem veure que no tenim pressa i ens hi entretindrem. Són importants. Molt. Són —també!— paraula de Déu. Obren la possibilitat que els nostres noms entrin en la seva llista com els seus han entrat en la nostra per sempre. Són «algú». Com Jesús. No són cap entel·lèquia ni cap teoria i els qualificatius que els acompanyen són abundants com la mel de les roques. Escoltem-los: Saludeu…

… Prisca i Àquila, Epènet, Maria (“que ha treballat molt per vosaltres”!), Andrònic i Júnia, Ampliat, Urbà, Estaqui, Apel·les, Aristobul, Herodió, Narcís, Trifena i Trifosa, Pèrsida, Rufus, Asíncrit, Flegont, Hermes, Pàtrobes, Hermas, Filòleg i Júlia (ep!), Nereu i la seva germana, Olimpes... Us saluden: Timoteu, Lluci, Jàson i Sosípatre

Hi ha un detall que, a més de ser entranyable i simpatiquíssim, per la seva humilitat i «in-significància» esdevé un gran indicador de la importància del què estem parlant (diu un «jo» que retruny com un tro). L’escribent o transcriptor de cap manera es vol perdre el ball en aquesta gran... Festa Major:

Us saludo en el Senyor jo, Terci, que he escrit aquesta carta…

Però abans d’acabar encara s’adonen que s’havien oblidat d’algú:

…i Gaius i Erast i Quart

Fins a vint-i-dues vegades es repeteix la paraula «saludeu»!

No puc evitar de pensar en els noms que es devien quedar al tinter

(No publicat)

Sobre... Preguntar

«—Avi...»

—Avi, perquè? I quan m'ho preguntava em venien al cap es espelmes a l’entrada de l'Institut Jaume Fuster, en les de Prats de Blèuna Auta i en totes i cada una de les del Tibet que no hi haurà mai temps ni diners per encendre-les. 

«Per què»: la pregunta crema sigui com sigui i només parla que hi ha sofriment i prou i això suposa una amenaça directa a la idea que tinc de la vida i la ferida no té guarició. A la recerca de respostes i amb la gran quantitat de dades que s'han acumulat podríem reproduir segon a segon allò que va passar a l'avió però la pregunta «per què?» seguiria sense resposta. 

Les persones de fe podem dirigir-nos a la voluntat inescrutable de Déu i trobar —o no— consol. També podem acusar-lo o maleïr-lo des de la desesperació: d'aquesta manera tindríem un destinatari per al nostre sofriment. 

També n'hi ha entre nosaltres que resolen els problemes sense Déu i parlen de sort, d'atzar, de casualitat o d'absurd. En tenim prou, però? Podem viure amb aquestes paraules com a tota explicació? Aturen, canvien o expliquen res? 

Així doncs parlem de Déu. Però de quin Déu? D'entrada rebutgem qualsevol idea de Déu que no tingui respostes a preguntes com aquestes que no es poden contestar.

La tragèdia de la papallona de la meva neta amb les ales trencades no té resposta. Déu no és cap resposta a res. Déu és sempre una pregunta. El meu pobre Déu es va fer home i va esdevenir un impotent que no es feu enrrera ni davant el sofriment ni la tragèdia ni les queixes ni els dolors ni les acusacions. El nom del Déu en qui crec només és: «sóc aquí».

(No publicat)

Sobre… Esbrotar

Havia de canviar de pis. Havia de fer alguna cosa amb els llibres. Els vaig aplegar tots en una sola cambra per encaixar-los amb comoditat. Els vaig ordenar: els vaig anar posant a terra circularment. En acabar vaig percebrer com si tots ells projectessin les seves paraules cap el mateix centre que els orientava. La radiació va ser tan forta que de la suma de les paraules en va sortir una sola Paraula. Aquesta Paraula era d'una bellesa desbordant impossible de descriure. Embriagaven els seus perfums i l'aroma que s'escampava era el seu nom. Li vaig dir: «Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! Mira, l'hivern ja ha passat, la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat. Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d'esbrotar».

Que n'ets, de bella i fascinant, amor meu deliciós [Ct 7,7]

Sobre… Acompanyar

La companyia està intimament vinculada a la presència. Generalment en parlem quan la trobem a faltar potser perquè és, a més d’impossible d’explicar, impagable.  

La companyia s’ha de tenir clara en primer lloc en nosaltres mateixos, en el més pregon dels nostres cors i això és així perquè sabem que la companyia per excel·lència és la de Jesús.

El cel i la terra... es fan companyia. Els homes ens fem companyia. Fins i tot els enemics, els morts o les tenebres ens fan companyia. Des d’aquesta perspectiva totes les coses canvien: totes —totes!— ens fan companyia i a totes també els faig companyia jo

Els diccionaris ens diuen que acompanyar vol dir…

Acompanyar 1. Ajuntar-se (a algú) per fer el que ell fa, principalment per anar allà on ell va. T’acompanyaré fins a casa teva. 2. Anar (amb algú) per escortar-lo, custodiar-lo, fer-li costat, guiar-lo. Acompanyava els nois a estudi. 3. Presència d’una persona vora una altra perquè no estigui sola. Oferir la meva companyia a algú.

Tot és companyia: m'acompanya —com ho podria negar?— la llum que ara entra al despatx i el verd tan recent de les fulles dels plàtans. Podria dir que em fan tanta companyia que m'acompanyen «per dintre i per fora». Tinc el privilegi, doncs, de sentir-me absolutament acompanyat i absolutament absorvit per aquesta companyia

De vegades, quan llegeixo el Cant dels Tres Joves, em sembla una «formuleta» en forma de llista: una llista que cadascú de nosaltres haurà de completar personalment al llarg del dia, una llista per treure’ns la son dels ulls, una llista per fer-nos pensar en les moltíssimes coses que ens fan companyia i per les quals val la pena beneir i lloar 

totes les seves criatures, cels, àngels, aigües de l'espai, els estols, sol i lluna, estrelles del cel, pluges i rosades, tots els vents, foc i xardor, fred i calor, rosades i gebre, dies i nits, llum i tenebres, glaç i freds, geleres i neus, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes de la terra, mars i rius, fonts de les aigües, peixos i monstres marins, tots els ocells, feres i ramats, tots els homes, poble d'Israel, els sacerdots, els servents, els esperits i ànimes dels justos els sants i humils de cor, Ananies, Azaries i Misael

La Bíblia és un relat preciós de companys, de companyies, d’acompanyaments i sobretot de la companyia que ens fa i que incansablement Déu busca de nosaltres perquè li és imprescindible la companyia que nosaltres li fem a ell...

Vetlla com un pastor pel seu ramat: l'aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien

Companyia és essencialment no estar sol: tot jo em sento traspassat per la companyia quan vaig acompanyat o quan acompanyo o quan m’acompanyen ja sigui resant les Vespres o anant a comprar el pa. Per cert, ja que parlem de pa, vet aquí l'etimologia de la paraula en qüestió:

Cum preposició llatina que vol dir «amb» i panis que vol dir «pa». És a dir, més o menys: «els que compartien el mateix pa tot menjant plegats qui sap si vora el caliu d'un foc llunyà, gairebé prehistòric»

L’altre dia, quan parlava de tot això amb un amic em va dir aquesta pensada: «Així doncs, la "companyia de Jesús" no només vol dir "els Jesuïtes", sinó més aviat allò que s’esdevingué camí d’Emmaús, oi?» 

Aquella exhalació que fa posar els pèls de punta: «Queda’t amb nosaltres!»

Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls

La companyia… o b r e   e l s   u l l s  !

(No publicat)

Sobre... Respirar

Exercicis de respiració

A la darrera reunió de Vida Creixent —era Dimecres de Cendra— es van llegir aquestes paraules que formaven part del treball del dia:

«La vida és la successió de respirs. Des del primer vagit que emetem en néixer fins el que serà el nostre darrer alè»

Acabades de llegir, algú del grup va fer un comentari amb els ulls molt oberts i, com si li acabessin de caure moltes fitxes al cap i totes de cop, va exclamar: 

«Per tant som la seva respiració! Nosaltres som la respiració de Déu i això vol dir que cada vegada que respirem...»

No va acabar la frase i la sessió de treball va continuar

El profeta Isaïes va escriure: «Ell dóna l'alè als pobles de la terra, la respiració als qui la recorren» i al llibre de Job trobem: «M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè»

Sobre… Imitar.2

De com les papallones imiten Jesús

He demanat la saviesa des de petit i continuaré cercant-la fins al darrer moment [Sir 51]

Un dia mentre passejava, un lepidòpter anomenat Apol·lo* em va explicar com se'ls manifesten a les papallones els primers símptomes de la metamorfosi:

«Ens arriba un anunci estremidor: en el moll de l’os de la nostra vida de cuc esclata l’abolició d’aquesta mateixa vida, al bell mig del nostre entorn habitual comença la descomposició d’aquest mateix entorn i el nostre temps es va enlentint de tal manera que ve la immobilització. No sabem què serà de nosaltres o de qui serà aquella vida o aquell entorn o aquell temps que fins ara havien estat nostres. Ni tan sols sabem si seran. Constatem com de mica en mica el cuc que cada vegada esdevé més insignificant va desapareixent i desapareix també el mateix sentit d'allò que ell és. Així, moment a moment ens apropem cada vegada més a la possibilitat última que, per desesperada, porta tots els símptomes de l’impossible: és el final de tota visibilitat i comprensió, desapareix el nostre sentit i la nostra història però entrem en una història que no podem ni tan sols imaginar i que intuïm desbordant de sentit. Desapareix, es buida el cuc insignificant que érem i podem percébrer però no deletrejar que ens anem omplint sileciosament dels grans origens i dels grans finals, un temps que no és temps perquè és ple del record de l’eternitat. Esdevenim divinitats parlants com ho eren les muses al Parnàs»

* El nom d’Apol·lo es relaciona amb ἀπόλυσις (redimir), ἀπόλουσις (purificar) i ἁπλοῦν (senzill, simple, humil)

Sobre… Atraure

Tots sabem què és l’atracció. Tots, poc o molt, ens sentim atrets per coses, gent o impossibles. Tots estem marcats per aquest agulló que ens pica. Sense ell ni el món ni nosaltres funcionaríem. Les guerres són una font d'atracció diabòlica de tot allò que imaginem cobejar: ens porten a saquejar els nostres germans amb l’insult per excel·lencia que és dir-los enemics.  Hi ha alguna atracció, però, que sigui més poderosa que cap d’aquestes? Entre d’altres trobem un primer indici explícit al llibre de les Cròniques (6,32):

Fins i tot l'estranger que no forma part del teu poble d'Israel i ve d'un país llunyà [se sent] atret per la teva anomenada, per la teva mà forta i el teu braç poderós...

També el Càntic dels Càntics (1,4) ens en parla amb el llenguatge dels enamorats:

Atrau-me darrere teu! Correm! El rei m'introdueix a les seves estances: «Amb tu fruirem i farem festa.» Assaborim més que el vi les teves carícies! Amb raó s'enamoren de tu!

Igualment al llibre de Job (36,27), Elihú per explicar un fenòmen tan natural com és la pluja, parla d’una atracció que desafia la gravetat:

Ell [Déu] atrau les gotes d'aigua i, llavors, d'aquesta boira en fa pluja que els núvols del cel aboquen i escampen sobre els humans

Però nosaltres partim d'una certesa experimentada, a tota prova. Quina pot ser, doncs, aquesta fascinació que sentim perquè n'estiguem tan segurs? En aquest sentit, les paraules de Jeremies (31,3) desborden de sentit:

El Senyor se m'aparegué de lluny, i em deia: «T'estimo amb un amor etern; per això t'he atret i et sóc fidel.»

Sí, només una raó que vingui de l'atmòsfera de l’amor embolcallant-nos absolutament ens pot encisar més que cap altre: «T'estimo amb un amor etern!» I això, dit així: en primera persona! I també diu: «etern». El seu amor és tan immens que dóna explicació i sentit als enigmes més pregons de la nostra vida fins que ens fa exclamar: «Ah, era això! Tot i que abans potser no ho sabia, eres Tu qui m'atreies, qui no ha parat mai d'atraure'm ni un moment! Ara veig, ara et reconec, ara sé.» I el profeta rebla la frase amb una altra gran raó: la fidelitat, la fe que el Senyor, malgrat tot, no ha deixat mai de tenir en nosaltres!

Aquestes «raons» es renoven cada any de manera única en el misteri pasqual del qual, si en volguéssim parlar, en podríem dir ben poca cosa depassats pels esdeveniments. Millor dit: per «l'esdeveniment», perquè només n'hi ha un d’esdeveniment que ens pugui fondre completament amb la vida. Un esdeveniment que ara tots coneixem i que sant Joan (12,32) transcriu així:

I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi

Això, aquesta atracció, al llarg d’aquests set dies «sants», és el que hem respirat hora a hora a la parròquia. I per això nosaltres tampoc «podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit». No tenim cap altre pensament «perquè la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat»

El salm 48, al vers 9 diu:

Ho havíem sentit a dir però ara ho hem vist a la ciutat del nostre Déu, a la ciutat del Senyor de l'univers: Déu la manté ferma per sempre. Pausa. 

Potser una mica astorat pel que acabava d’escriure, en acabar el vers el rei David demanava al lector que fes un moment de silenci i qui sap si per això va escriure: «Pausa». 

La gran Pasqua, la gran Pausa: Crist ha ressucitat 

Només això

(No publicat)

Sobre… Esbategar

«Petites vaciacions»

Nadal. Teresa Bertran. Josep Maria Rovira Belloso

L'efecte papallona —«l’esbategar de les ales d'una papallona es pot escoltar a l’altre costat del món»— és el nom popular que correspon al concepte tècnic de «dependència exponencial de les condicions inicials» en la teoria del caos establerta per Edward Lorenz. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden, a llarg termini, produir grans variacions en el comportament del sistema. 

Diagrama de la trajectòria del sistema de Lorenz,

per als valors r = 28, s= 10, b = 8/3.

Sobre… Imitar.1

De com les plantes imiten Jesús

Quan era encara un noi, i no m'havia apartat mai del bon camí ja desitjava amb tot el cor la saviesa [Sir 51]

En un tractat sobre art hieràtic, Procle (Constantinopla, 410 - Atenes, 485) va escriure: 

«Quina raó pot donar-se al fet que l’heliotropi segueixi el moviment del sol i el selenotropi el de la lluna, festejant ambdós en la mesura del seu poder, les lluminàries del seu món? Tota cosa fa oració segons el rang que ocupa en la naturalesa i canta la lloança de l’element principal de la sèrie divina a la qual pertany, ja sigui una lloança espiritual, racional, física o sensible; és per això que l’heliotropi es mou en la mesura que és lliure per moure’s i, si poguéssim escoltar el so de l’aire produït pel seu moviment de gir, ens adonaríem de com es tracta d’un himne al seu creador tal i com pot cantar-lo una planta»

Si voleu llegir el capítol sencer del llibre d'on vaig treure aquesta citació, cliqueu aquí

(No publicat)

Sobre... Recordar

Recordo que en deien animetes: «flotador de suro proveït d'un ble curt, que hom deixa surar en un vas d'oli i serveix per a tenir encesa una llumeta feble davant, per exemple, d’una imatge i durant, per exemple, la nit; és anomenat també xinxeta, llàntia o gresola». Doncs bé, de les animetes, els castellans tenen la sort de poder-ne dir, a més de lamparilla o candelilla, papallona: mariposa.

«Record» aquí no vol dir que allò que va esdenir torni sinó que allò que va esdevenir, tornant, mostra el seu lloc

Sobre... Irrompre

Diu la papallona: «L’alè d’una paraula que irromp en una frase inaudible i que, sense saber perquè es va dilatant, m’ensenya què és i com es fa això de créixer»

Sobre... Aparentar

«—Avi...»

—Àvi, què és un «ocel»?—Els experts diuen que un ocel és una taca arrodonida, multicolor i rodona que aparenta ser un ull i que és útil per a desviar l'atenció del predador, fet que dóna prou temps per a fugir. En alguns lepidòpters com el Gran paó de nit [Saturnia pyri], estan situats a les ales i s’engradeixen en sentir-se amenaçats fent encara més verídic l'engany.

—Àvia, així, amb aquests ulls no hi veuen, oi?

—«El qui ha fet l'orella, no hi sentirà? El qui ha format l'ull, no hi veurà?»

Sobre... Parlar

«Bo de debò» vol dir «molt bo» o «òptim» o «més, molt més que bo» i no només bo

Nosaltres, els homes, tan sols tenim petits flaixos d'allò que és una «miqueta» bo. Per fer-nos càrrec de què podria voler dir «bo de debò» caldria ser, com a mínim, savi

La saviesa de l'home li il·lumina el rostre i li canvia l'aspror de la cara

Aquesta frase del llibre del Cohèlet diu que l'home ja es savi, parteix d'aquesta base, ho dona per descomptat, com si no calgués ni parlar-ne de la saviesa de l'home perquè és tan natural com la seva respiració, és intrínseca, és inherent a ell i això ho saben fins i tot els nens: a l'home només li cal despertar-se a aquesta saviesa

Aquesta frase té una embranzida tan forta que deixa clar que la saviesa no és cap cosa ni cap entelèquia ni cap idea ni cap concepte ni cap teràpia ni cap manual d'autoajuda: es desprèn de la potent empenta d'aquesta frase que es tracta d'una cosa viva que   t r e b a l l a  sense deixar mai de fer-ho i rega, enriqueix i fa créixer fins a fer-lo florir, l'interior i l'exterior d'aquest home que som nosaltres 

Aquesta frase és fecunda perquè té el poder de multiplicar-se dins nostre i d'omplir-nos i de dominar-nos amb aquesta llum radiant i plena d'alegria​ lluny de tota aspror

Si aquesta frase mai no s'hagués dit... què tindríem? 

Probablement això: 

La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües 

Però Déu parlà. No va callar. No va voler callar. Va dir la frase i tot va canviar... i nosaltres també, és clar

Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. Déu veié que la llum era bona de debò. Déu la separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia», i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia

Efectivament, la llum d'aquest primer dia ens canvià i ens guarí per sempre més totes les nostres asprors

Sobre... Sorprendre

Què vol dir «cara de sorpresa»? 

Us proposo imaginar la cara de sorpresa de Jesús davant aquesta realitat que ell tenia tan clara, davant aquesta evidència que ell mateix era, quan devia sentir els comentaris de la gent que no parava de remugar davant l’evidència que era ell: «No, no i no! No crec, no ho crec. No m’ho puc creure de cap de les maneres». Un no inversament proporcional a l’evidència 

«I el sorprenia que no volguessin creure». [Mc 6,6] «Que rar, que estrany, que absurd, quina tonteria més gran! De quin planeta deu ser aquesta gent que prefereix la tristesa a la felicitat que de manera gratuïta els donaria una cosa tan senzilla com és el fet de creure: tan simple que els mateixos nens l’entenen sense que els ho expliquin. És natural, és normal ser feliç i em sorprèn molt que no ho vulguin ser. És natural, és normal dormir plàcidament i em sorprèn molt que prefereixin no descansar. És natural, és normal menjar i em sorprèn molt que no tinguin gana. És natural, és normal l’alegria i em sorprèn molt quan deixen que algú els la prengui. És natural, és normal la vida i em sorprèn molt que... Me’n faig creus! Nois, us asseguro que em moriré i encara no hauré entès que no es pugui creure en allò que es veu. Au va, anem!» diuen que va dir.

Sobre... Actualitzar

«—Avi...»

—Avi, què és un àngel?

—Un àngel és... una ploma. Una ploma d’escriure no és ni la mà de qui escriu ni són les paraules o els dibuixos de qui escriu o dibuixa en un paper. Està entremig

 —I quina feina fa aquest «àngel-ploma»?

—Fa de pont, de mitjancer, comunica, actualitza els coneixements de la... tablet de la nostra ànima

Sobre... Canviar

Dues petites novetats a la capella

Una estora !

Una catifa entre el terra i els peus per elevar-los poquet... però una miqueta sí

Un humil i petit teixit que unes mans han filat (ens han filat!) i que ha arribat fins a nosaltres per fer encara més silenciosos els passos del mossen

Un llum !

Una candela que eleva una miqueta —poquet— la flama de la nostra ànima i fa que en dies especials es distingeixi millor la claror de la mirada de la Mare de Déu. Una humil i petita llàntia que les mans d'algú mantindrà encesa amb quasi tanta cura com ho faria la Mari

Són detalls que passen pràcticament desapercebuts. Són «silenciosos». Són «indicadors» del cor...

I ja, posats a dir, jo els demanaria als tres mags d'orient una petita icona de sant Oleguer perquè faci costat a la Verge a l'altra banda de la porta. El cor em diu que tots dos estarien d'allò més contents amb tan bona companyia. Quan pugui en parlaré amb el mossèn.

Lliurat al Full Verd. No publicat

A hores d'ara (juny) també hi ha una estora sota el faristol on reposa el llibre de lectures 

i una altra que des del centre  de la capella condueix i ens acompanya fins davant l'altar. 

Ara només falta la icona. Insistirem

Sobre... Estirar

En la celebració que els voluntaris vàrem fer amb motiu de Nadal vaig estar parlant una estona amb en Jordi Riera que és el responsable de la coordinació. Li vaig comentar que la seva feina em semblava que jo no la podria fer mai per la complexitat de trucades, de visites i de coordinació que comportava. Somrient i amb la bonhomia que el caracteritza em va dir que en el fons no era res feixuc —«muy en breve y muy sin trabajo» com diu santa Teresa— ja que «...tot ho fa la “màquina”. Si vols vine un dia a casa i t’ensenyaré l’ordinador. Veuràs que fàcil. Però a més tinc una paraula clau que, si l’assumeixes, ho facilita tot en gran manera. Es tracta de la paraula “estirar”. Si te’n mentalitzes les coses van com una seda i no pares d’anar estirant els voluntaris i els beneficiats perquè ningú no afluixi en aquest estirar infinit que és la vida». 

Fins aquí les seves paraules. Quan de tornada a casa, potser encara amb l’alegria eufòrica d’un parell de brindis fets amb els amics, em vingueren un regitzell d’imatges de la paraula que per en Jordi era la clau de tantes coses: estirar.

«Estirar», és a dir... no deixar de fer-ho! Perquè? Perquè és pitjor. Perquè si no estires, li dius no a una cosa que només tu veus que sí que s’ha de fer. Jesús estira. Estira sempre. És l’«estirador» per excel·lència. Estira la mà de Jesús el braç del pobre Pere que s’estava ofegant ja que, segons sembla, no sabia ni nedar. Estira Jesús, ens estira cap al Pare d’una manera implacable i amb un amor infinit, camí de la creu. 

Estira l’àngel a la mare de Déu que immediatament s’estira a ella mateixa per anar corrents a estirar també la seva cosina que estava embarassada de sis mesos, que era d’edat avançada i que la necessitava. 

També estira el poble d’Israel el profeta Isaïes quan s’enfada tant davant les actituds «quietistes» o porugues: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor» deia el rei Acaz. Doncs justament va ser per això que vingué Maria. «Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill que li diran Déu-és-amb-nosaltres» [Is 7,14]. (Sembla que digui: «El Senyor us estirarà amb un senyal»).  

I ens estira sant Pere quan escriu: «Als ancians els faig aquesta recomanació: pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell no pas per obligació, sinó de bon grat, per amor a Déu; no amb afany de lucre, sinó generosament; no com els qui regeixen despòticament les hisendes, sinó fent-vos models del ramat». (Sembla que enlloc de «pastureu» o de «vetlleu» digui: «estireu»).  

Un cop a casa, quan ja era al llit, abans de tancar els ulls vaig tenir un pensament com un flaix. Em va semblar veure que tota l’obra de la Redempció no havia estat més que un desmesurat i titànic treball d’estirament: l’evidència que Déu, ell sempre el primer, m’ha estirat, m’estira i m’estirarà! I em sentia estirat per ell i em deixava estirar per ell...

I així fou com aquell entranyable dijous divuit de desembre, amb la paraula

e s t i r e u e u e u e u e u e u e u e u e u

al cap em vaig adormir molt i molt plàcidament

Sobre... Oblidar

«—Avi...»

Sabeu què? Ahir li vaig preguntar al meu avi: «Avi, què és una pedra?» i ell m’explicà aquesta història: 

«Una pedra? Veuràs.... Un dia li fou posada una pedra a les mans d’un home trist i afeixugat que es deia Pere, i li fou donada com un àngel protector encarregat d’ajudar-lo a portar el farcell que arrossegava tot sol 

Aquesta pedra, com que estava tant contenta de poder-lo servir, d’alegria es transformà en una perla blanquíssima. Però com que en Pere anava massa cansat per a veure-ho no la reconegué i seguia mirant-se-la com una pedra qualsevol. Després d’haver caminat molt va pensar que el millor seria desfer-se d’aquell pes inútil que li començava a fer nosa a la mà. Vet aquí però que, en caure a terra, la pedra es va esquerdar. En Pere la recollí i, després de descatar-la una mica del seu revestiment, la perla anà apareguent amb tot el seu esplendor i tota la seva alegria originals  

Quan en Pere la tingué al palmell de la mà, mentre contemplava la llum que desprenia, la perla li va començar a parlar. Li va dir amb una veu dolça i finíssima: «Vols que et digui una cosa que ara no saps?»  

Com que aquella pedra desprenia una llum tan pura en Pere va pensar que només podia esperar paraules bones i li digué que sí amb un gran somriure que per primera vegada des de feia molt temps se li obrí a la cara 

«Bé —continuà la perla— és una cosa que no saps... perquè l'has oblidada»

Pere: «Parla, parla, que em tens molt intrigat»  

Perla: «Doncs és això: que has oblidat el motiu del teu viatge»  

En Pere, amb uns ulls com unes taronges, li demanà que continués parlant  

«Has oblidat perquè havies marxat però també has oblidat el compromís de tornar a casa, a la terra d’on venies» 

I diuen que quan en Pere ho hagué recordat tot, l’àngel s'amagà sota l’aparença d’una pedra preciosa i vermella i també diuen que des d’aleshores, cada vegada que en Pere tornava a estar cansat, es mirava el robí i l’àngel se li aparexia de nou per ajudar-lo en tot 

Dibuix: Marta Pau

Sobre... Arribar

Senyor: ha arribat l’hora. L'estiu ha estat immens.
Ja podeu deixar caure la vostra ombra damunt el rellotge de sol,
ja podeu deixar que pels passadissos corrin els vents.
Feu que els darrers fruits siguins curulls;
doneu-los, encara, un parell de dies més de temps del sud

Rainer Maria Rilke fa una pregària. Aquests versos donen gràcies a Déu pel do de la vida i són plens de sentiments d’agraïment i de nostàlgia

Semblen voler dir: «alguna cosa que jo ja no puc controlar s’està acabant»

Aquesta finitud és en el moll de l’os de la vida mateixa com ho és al límit, a l’acabament del temps d'estiu —a la tardor— amb les seves limitades limitades i amb els seus èxits també limitats.

«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies, a recordar que hem de morir per a adquirir la saviesa del cor», diu el Salm.

Això vol dir que per a ser savis hem de «recordar» que hem de morir? 

Això no vol dir que haguem d’oblidar la mort o de fer-la fora de la vida o de quedar-nos sense paraules davant d’ella. La mort i la vida estan relacionades i totes dues tenen el seu temps

«Senyor: ja és hora, ja ha arribat el moment. Feu que els darrers fruits siguin curulls». En aquestes paraules hi ha el ressò pregon del desig d’un —del— final feliç

Si jo fos malalt terminal potser m'agradaria tenir algun dia algú al meu costat que alleugés el dolor fins i tot si calgués escurçar-me una mica la vida, però m’agradaria més tenir algú que em deixés morir, que m’ho permetés quan arribés aquest moment tan meu per poder dir amb serenitat: «Senyor, ha arribat l’hora».

« Senyor, a l’Ametlla, aquest estiu ha estat immens

i tinc el cor curull de papallones:

moltes gràcies 

Tere »

Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß

Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren

und auf den Fluren lass die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;

ibt ihnen noch zwei südlichere Tage

Rainer Maria Rilke. «Herbsttag». Das Buch der Bilder. 1902

Sobre... Trucar

Toc-toc. Al meu quadern de vacances vaig anotar: Bonum est efusivum sui et communicativum. És una frase atribuïda a Pseudo Dionís que ens vindria a dir: «El bé —o allò que és bo— tendeix a vessar, a desbordar-se, a comunicar-se, a donar-se». 

Que el bé sigui «efusiu» és degut a la seva naturalesa que podríem titllar de... contagiosa. El bé, doncs, és contagiós. Que sigui «comunicatiu» vol dir que no existeix sense la comunicació. No podria no-comunicar-se. No el podríem tenir a casa guardat només per a nosaltres i a recer de tothom: això no seria el bé.

Si el bé fos una persona... seria la persona de Déu: «Només Ell és bo!» i aleshores la frase, ara sí, en tota la seva grandesa, quedaria així: «Deus est efusivum sui et communicativum». Efectivament tots els indicis que tenim assenyalen que Déu disfruta donant-se.

Una de les coses amb les quals gaudeix Déu, és donant-nos, dirigint-nos... la paraula. Això, aquí a la parròquia, ho sabem. «La paraula de Déu és viva i actua». Déu gaudeix parlant... -nos. Déu disfruta canviant-nos de pecadors a justos. Déu frueix donant-se perquè la bondat es difón, no té cap altra finalitat que difondre’s. Es tracta de l’entusiasme missioner. Un entusiasme, però, que no és fanàtic ni proselitista de res perquè no «vol» res per a ell mateix. I això és redempció. I això és salvació. I això és revelació.

Déu és la tendresa infinita. És qui ens estima, ens perdona i ens ajuda a fer... el bonum, el bé. Déu disfruta així. I aquest gaudi seu en el nostre cor sovint comença per un subtilíssim i amb prou feines perceptible «toc-toc».

Toc-toc

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi

Vine, Senyor, la taula ja és parada. Vine: gaudirem plegats.

Toc-toc. Sou convidats, doncs, a sentir aquests copets deliciosos en començar el nou curs d’enguany. Toc-toc: els sentireu a la parròquia. Toc-toc: ens veiem! 

Sobre... Patim, patam, patum

Patim, patam, patum. Aquest és el so de les passes del Josep que camina molt poc a poc a causa del dolor d’artrosi a l’esquena. Patim... pel peu esquerre, patam... pel peu dret i patum... pel bastó. M’hi he de fixar molt. He de vigilar on posa els peus a cada passa. No val a badar. Podria caure fàcilment. 

Els primers dies d’acompanyar-lo em semblava que entre les lentíssimes passes d’aquest seu ritme seu tan  t r i n i t a r i  transcorria molt, moltíssim temps. Dues hores de patim patam patum amb els corresponents descansos a tots els bancs d’un carrer llarg donen molt de si. 

Un dia vaig «entrar en crisi» i, quan ja estava pensant l’excusa per dir-li que l’endemà no l’acompanyaria, em sorprengué un «aire» que ho canvià tot i de manera radical com he pogut comprovar després. Així, sense voler, per al patim del peu esquerre em vingueren al cap les paraules: «Senyor Jesús», per al patam del peu dret les paraules: «fill de Déu» i, per al patum del bastó les paraules: «tingueu pietat».

D’això no me’n vaig adonar, però, fins que no vaig tornar a casa pensant que semblava estrany com el temps, aquell dia, havia passat volant. Me’n vaig adonar perquè vaig fer aquest trajecte de tornada seguint el mateix ritme lentíssim de les passes però ara, com que anava sol, podia sentir amb tota la diafanor les paraules de la pregària: «Senyor Jesús, fill de Déu, tingueu pietat de nosaltres»

Sobre... Matinar

«(Els creients) som com herbes a la vora superior d’una muntanya molt alta en el cim de la qual no hi ha gairebé cap mena de vegetació. A baix, a la fondalada, a les valls, creixen les alzines robustes amb les arrels enterrades pregonament a la terra. Nosaltres, però, som els dèbils, els petits amb prou feines visibles des de la vall; estem a mercè de vents i de tempestes, gairebé sense arrels, gairebé sempre marcits. Amb tot, quan, molt d’hora al matí, l’ombra encara s’abraça a les capçades de les alzines, a nosaltres ja ens banya la llum; veiem allò que encara ningú veu; som els primers a veure el sol del gran dia; som els primers a dir «Senyor, veniu de veritat!»

Konstantín Merezhkovski, biòleg, 1855-1921

Sobre... Voler dir

En algun diccionari hi ha d’haver una sola paraula que al mateix temps vulgui dir i digui santedat, amistat, proximitat, amor, dilecció, devoció, participació, silenci i mística amb les seves corresponents epifanies  

En algun diccionari hi ha d’haver una sola paraula que al mateix temps signifiqui quietud, confiança, dolçor, sojorn en una estança —en una presència— que doni quietud, apaivagament i seguretat, una presència que vingui a habitar l’ànima que també és una cabana

Dibuix: Núria Pau 

Sobre... Significar

Llibertat significa

significa en efecte
significa poder i possibilitat i potència i desvergonyiment
davant forces de naturalesa desigual
El món sembla disposar d’un poder sense límits
Sembla omnipotent el món
El món sembla exclusiu: «no hi ha cap altre món que jo, el món», diu el món
El món, però, això ho deu pensar o dir per alguna cosa
El món, si ho pensa, és perquè tem que això que pensa no sigui així
El món...

Reconèixer la llibertat
la llibertat de la Paraula de Déu
constatar que
al bell mig del que veiem, al bell mig de la nostra quotidianitat
la Paraula té, posseeix i exerceix un poder concret, real
poder que comporta la limitació i la competència per a tots els altres poders
La paraula que diu
que la pau sigui amb tu
a un intranquil, i la pau li ve
La paraula que diu
que no tinguis por
a algú paralitzat pel pànic, i el somriure li ve
La paraula que diu
que vinguis a fora, Llàtzer, t’he dit !

Sobre... Apropar

Al matí, de camí cap a la parròquia

Un dia, prop del semàfor que hi ha a la cruïlla de Passeig de Sant Joan amb Casp, vaig sentir que algú amb una veu més aviat enfadada li deia a qui l’acompanyava: 

—Vols fer el favor! No corris tant, sisplau! Espera un moment que m’he de canviar les ulleres!

Vaig girar el cap. Ella era més jove i li ensenyava un paper que tenia a la mà. Ell, amb el bastó sota el braç, buscava a la butxaca les «altres ulleres» i quan les va tenir posades li va dir somrient, potser també per treure una mica de ferro a la situació:

—Veus que bé. Ara els ulls m’han apropat tant a tu que fins i tot podràs llegir-me els pensaments!

«És exacte!» vaig pensar, perquè de vegades, quan ens donem la pau després del parenostre, ens apropem tant els uns als altres que no només són els pensaments sinó que és tota la nostra ànima la que es fa llegible del tot!

«M’han apropat tant a tu, m’han apropat tant a tu...». No vaig poder treure’m del cap aquestes paraules en tot el dia.

Sobre... Venir

Ets

Com que ets — o perquè ets — vens
Només el ser es caracteritza pel venir
El no ser no ve. Allò que no és, no ve mai
Si vens és perquè ets — si ets és perquè ja eres
Si ets és perquè vens — si vens és perquè ja has vingut
Ni lingüísticament no pot no venir allò que ve
Ser, en tu, és inherent a venir
T'assembles a una paraula a punt de ser dita
T'assembles a l’alba a punt de ser dia
T'assembles a una mirada a punt de ser llum
Tot i que vens quan vols no podria ser que no vinguessis
Ho dius, he sentit com ho deies
És el que tots fem: abans de venir avisem
Vens
No pots no venir
No puc dir res
Només de tu no puc dir res encara que ho vulgui molt
Només tu no ets discursiu
Només tu ets quan vens
Només tu parles
Vine, no triguis

Amén