Sobre… Imitar.1

De com les plantes imiten Jesús

Quan era encara un noi, i no m'havia apartat mai del bon camí ja desitjava amb tot el cor la saviesa [Sir 51]

En un tractat sobre art hieràtic, Procle (Constantinopla, 410 - Atenes, 485) va escriure: 

«Quina raó pot donar-se al fet que l’heliotropi segueixi el moviment del sol i el selenotropi el de la lluna, festejant ambdós en la mesura del seu poder, les lluminàries del seu món? Tota cosa fa oració segons el rang que ocupa en la naturalesa i canta la lloança de l’element principal de la sèrie divina a la qual pertany, ja sigui una lloança espiritual, racional, física o sensible; és per això que l’heliotropi es mou en la mesura que és lliure per moure’s i, si poguéssim escoltar el so de l’aire produït pel seu moviment de gir, ens adonaríem de com es tracta d’un himne al seu creador tal i com pot cantar-lo una planta»

Si voleu llegir el capítol sencer del llibre d'on vaig treure aquesta citació, cliqueu aquí

(No publicat)

Sobre... Recordar

Recordo que en deien animetes: «flotador de suro proveït d'un ble curt, que hom deixa surar en un vas d'oli i serveix per a tenir encesa una llumeta feble davant, per exemple, d’una imatge i durant, per exemple, la nit; és anomenat també xinxeta, llàntia o gresola». Doncs bé, de les animetes, els castellans tenen la sort de poder-ne dir, a més de lamparilla o candelilla, papallona: mariposa.

«Record» aquí no vol dir que allò que va esdenir torni sinó que allò que va esdevenir, tornant, mostra el seu lloc

Sobre... Irrompre

Diu la papallona: «L’alè d’una paraula que irromp en una frase inaudible i que, sense saber perquè es va dilatant, m’ensenya què és i com es fa això de créixer»

Sobre... Aparentar

«—Avi...»

—Àvi, què és un «ocel»?—Els experts diuen que un ocel és una taca arrodonida, multicolor i rodona que aparenta ser un ull i que és útil per a desviar l'atenció del predador, fet que dóna prou temps per a fugir. En alguns lepidòpters com el Gran paó de nit [Saturnia pyri], estan situats a les ales i s’engradeixen en sentir-se amenaçats fent encara més verídic l'engany.

—Àvia, així, amb aquests ulls no hi veuen, oi?

—«El qui ha fet l'orella, no hi sentirà? El qui ha format l'ull, no hi veurà?»

Sobre... Parlar

«Bo de debò» vol dir «molt bo» o «òptim» o «més, molt més que bo» i no només bo

Nosaltres, els homes, tan sols tenim petits flaixos d'allò que és una «miqueta» bo. Per fer-nos càrrec de què podria voler dir «bo de debò» caldria ser, com a mínim, savi

La saviesa de l'home li il·lumina el rostre i li canvia l'aspror de la cara

Aquesta frase del llibre del Cohèlet diu que l'home ja es savi, parteix d'aquesta base, ho dona per descomptat, com si no calgués ni parlar-ne de la saviesa de l'home perquè és tan natural com la seva respiració, és intrínseca, és inherent a ell i això ho saben fins i tot els nens: a l'home només li cal despertar-se a aquesta saviesa

Aquesta frase té una embranzida tan forta que deixa clar que la saviesa no és cap cosa ni cap entelèquia ni cap idea ni cap concepte ni cap teràpia ni cap manual d'autoajuda: es desprèn de la potent empenta d'aquesta frase que es tracta d'una cosa viva que   t r e b a l l a  sense deixar mai de fer-ho i rega, enriqueix i fa créixer fins a fer-lo florir, l'interior i l'exterior d'aquest home que som nosaltres 

Aquesta frase és fecunda perquè té el poder de multiplicar-se dins nostre i d'omplir-nos i de dominar-nos amb aquesta llum radiant i plena d'alegria​ lluny de tota aspror

Si aquesta frase mai no s'hagués dit... què tindríem? 

Probablement això: 

La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües 

Però Déu parlà. No va callar. No va voler callar. Va dir la frase i tot va canviar... i nosaltres també, és clar

Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. Déu veié que la llum era bona de debò. Déu la separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia», i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia

Efectivament, la llum d'aquest primer dia ens canvià i ens guarí per sempre més totes les nostres asprors

Sobre... Sorprendre

Què vol dir «cara de sorpresa»? 

Us proposo imaginar la cara de sorpresa de Jesús davant aquesta realitat que ell tenia tan clara, davant aquesta evidència que ell mateix era, quan devia sentir els comentaris de la gent que no parava de remugar davant l’evidència que era ell: «No, no i no! No crec, no ho crec. No m’ho puc creure de cap de les maneres». Un no inversament proporcional a l’evidència 

«I el sorprenia que no volguessin creure». [Mc 6,6] «Que rar, que estrany, que absurd, quina tonteria més gran! De quin planeta deu ser aquesta gent que prefereix la tristesa a la felicitat que de manera gratuïta els donaria una cosa tan senzilla com és el fet de creure: tan simple que els mateixos nens l’entenen sense que els ho expliquin. És natural, és normal ser feliç i em sorprèn molt que no ho vulguin ser. És natural, és normal dormir plàcidament i em sorprèn molt que prefereixin no descansar. És natural, és normal menjar i em sorprèn molt que no tinguin gana. És natural, és normal l’alegria i em sorprèn molt quan deixen que algú els la prengui. És natural, és normal la vida i em sorprèn molt que... Me’n faig creus! Nois, us asseguro que em moriré i encara no hauré entès que no es pugui creure en allò que es veu. Au va, anem!» diuen que va dir.

Sobre... Actualitzar

«—Avi...»

—Avi, què és un àngel?

—Un àngel és... una ploma. Una ploma d’escriure no és ni la mà de qui escriu ni són les paraules o els dibuixos de qui escriu o dibuixa en un paper. Està entremig

 —I quina feina fa aquest «àngel-ploma»?

—Fa de pont, de mitjancer, comunica, actualitza els coneixements de la... tablet de la nostra ànima

Sobre... Canviar

Dues petites novetats a la capella

Una estora !

Una catifa entre el terra i els peus per elevar-los poquet... però una miqueta sí

Un humil i petit teixit que unes mans han filat (ens han filat!) i que ha arribat fins a nosaltres per fer encara més silenciosos els passos del mossen

Un llum !

Una candela que eleva una miqueta —poquet— la flama de la nostra ànima i fa que en dies especials es distingeixi millor la claror de la mirada de la Mare de Déu. Una humil i petita llàntia que les mans d'algú mantindrà encesa amb quasi tanta cura com ho faria la Mari

Són detalls que passen pràcticament desapercebuts. Són «silenciosos». Són «indicadors» del cor...

I ja, posats a dir, jo els demanaria als tres mags d'orient una petita icona de sant Oleguer perquè faci costat a la Verge a l'altra banda de la porta. El cor em diu que tots dos estarien d'allò més contents amb tan bona companyia. Quan pugui en parlaré amb el mossèn.

Lliurat al Full Verd. No publicat

A hores d'ara (juny) també hi ha una estora sota el faristol on reposa el llibre de lectures 

i una altra que des del centre  de la capella condueix i ens acompanya fins davant l'altar. 

Ara només falta la icona. Insistirem

Sobre... Estirar

En la celebració que els voluntaris vàrem fer amb motiu de Nadal vaig estar parlant una estona amb en Jordi Riera que és el responsable de la coordinació. Li vaig comentar que la seva feina em semblava que jo no la podria fer mai per la complexitat de trucades, de visites i de coordinació que comportava. Somrient i amb la bonhomia que el caracteritza em va dir que en el fons no era res feixuc —«muy en breve y muy sin trabajo» com diu santa Teresa— ja que «...tot ho fa la “màquina”. Si vols vine un dia a casa i t’ensenyaré l’ordinador. Veuràs que fàcil. Però a més tinc una paraula clau que, si l’assumeixes, ho facilita tot en gran manera. Es tracta de la paraula “estirar”. Si te’n mentalitzes les coses van com una seda i no pares d’anar estirant els voluntaris i els beneficiats perquè ningú no afluixi en aquest estirar infinit que és la vida». 

Fins aquí les seves paraules. Quan de tornada a casa, potser encara amb l’alegria eufòrica d’un parell de brindis fets amb els amics, em vingueren un regitzell d’imatges de la paraula que per en Jordi era la clau de tantes coses: estirar.

«Estirar», és a dir... no deixar de fer-ho! Perquè? Perquè és pitjor. Perquè si no estires, li dius no a una cosa que només tu veus que sí que s’ha de fer. Jesús estira. Estira sempre. És l’«estirador» per excel·lència. Estira la mà de Jesús el braç del pobre Pere que s’estava ofegant ja que, segons sembla, no sabia ni nedar. Estira Jesús, ens estira cap al Pare d’una manera implacable i amb un amor infinit, camí de la creu. 

Estira l’àngel a la mare de Déu que immediatament s’estira a ella mateixa per anar corrents a estirar també la seva cosina que estava embarassada de sis mesos, que era d’edat avançada i que la necessitava. 

També estira el poble d’Israel el profeta Isaïes quan s’enfada tant davant les actituds «quietistes» o porugues: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor» deia el rei Acaz. Doncs justament va ser per això que vingué Maria. «Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill que li diran Déu-és-amb-nosaltres» [Is 7,14]. (Sembla que digui: «El Senyor us estirarà amb un senyal»).  

I ens estira sant Pere quan escriu: «Als ancians els faig aquesta recomanació: pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell no pas per obligació, sinó de bon grat, per amor a Déu; no amb afany de lucre, sinó generosament; no com els qui regeixen despòticament les hisendes, sinó fent-vos models del ramat». (Sembla que enlloc de «pastureu» o de «vetlleu» digui: «estireu»).  

Un cop a casa, quan ja era al llit, abans de tancar els ulls vaig tenir un pensament com un flaix. Em va semblar veure que tota l’obra de la Redempció no havia estat més que un desmesurat i titànic treball d’estirament: l’evidència que Déu, ell sempre el primer, m’ha estirat, m’estira i m’estirarà! I em sentia estirat per ell i em deixava estirar per ell...

I així fou com aquell entranyable dijous divuit de desembre, amb la paraula

e s t i r e u e u e u e u e u e u e u e u e u

al cap em vaig adormir molt i molt plàcidament

Sobre... Oblidar

«—Avi...»

Sabeu què? Ahir li vaig preguntar al meu avi: «Avi, què és una pedra?» i ell m’explicà aquesta història: 

«Una pedra? Veuràs.... Un dia li fou posada una pedra a les mans d’un home trist i afeixugat que es deia Pere, i li fou donada com un àngel protector encarregat d’ajudar-lo a portar el farcell que arrossegava tot sol 

Aquesta pedra, com que estava tant contenta de poder-lo servir, d’alegria es transformà en una perla blanquíssima. Però com que en Pere anava massa cansat per a veure-ho no la reconegué i seguia mirant-se-la com una pedra qualsevol. Després d’haver caminat molt va pensar que el millor seria desfer-se d’aquell pes inútil que li començava a fer nosa a la mà. Vet aquí però que, en caure a terra, la pedra es va esquerdar. En Pere la recollí i, després de descatar-la una mica del seu revestiment, la perla anà apareguent amb tot el seu esplendor i tota la seva alegria originals  

Quan en Pere la tingué al palmell de la mà, mentre contemplava la llum que desprenia, la perla li va començar a parlar. Li va dir amb una veu dolça i finíssima: «Vols que et digui una cosa que ara no saps?»  

Com que aquella pedra desprenia una llum tan pura en Pere va pensar que només podia esperar paraules bones i li digué que sí amb un gran somriure que per primera vegada des de feia molt temps se li obrí a la cara 

«Bé —continuà la perla— és una cosa que no saps... perquè l'has oblidada»

Pere: «Parla, parla, que em tens molt intrigat»  

Perla: «Doncs és això: que has oblidat el motiu del teu viatge»  

En Pere, amb uns ulls com unes taronges, li demanà que continués parlant  

«Has oblidat perquè havies marxat però també has oblidat el compromís de tornar a casa, a la terra d’on venies» 

I diuen que quan en Pere ho hagué recordat tot, l’àngel s'amagà sota l’aparença d’una pedra preciosa i vermella i també diuen que des d’aleshores, cada vegada que en Pere tornava a estar cansat, es mirava el robí i l’àngel se li aparexia de nou per ajudar-lo en tot 

Dibuix: Marta Pau

Sobre... Arribar

Senyor: ha arribat l’hora. L'estiu ha estat immens.
Ja podeu deixar caure la vostra ombra damunt el rellotge de sol,
ja podeu deixar que pels passadissos corrin els vents.
Feu que els darrers fruits siguins curulls;
doneu-los, encara, un parell de dies més de temps del sud

Rainer Maria Rilke fa una pregària. Aquests versos donen gràcies a Déu pel do de la vida i són plens de sentiments d’agraïment i de nostàlgia

Semblen voler dir: «alguna cosa que jo ja no puc controlar s’està acabant»

Aquesta finitud és en el moll de l’os de la vida mateixa com ho és al límit, a l’acabament del temps d'estiu —a la tardor— amb les seves limitades limitades i amb els seus èxits també limitats.

«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies, a recordar que hem de morir per a adquirir la saviesa del cor», diu el Salm.

Això vol dir que per a ser savis hem de «recordar» que hem de morir? 

Això no vol dir que haguem d’oblidar la mort o de fer-la fora de la vida o de quedar-nos sense paraules davant d’ella. La mort i la vida estan relacionades i totes dues tenen el seu temps

«Senyor: ja és hora, ja ha arribat el moment. Feu que els darrers fruits siguin curulls». En aquestes paraules hi ha el ressò pregon del desig d’un —del— final feliç

Si jo fos malalt terminal potser m'agradaria tenir algun dia algú al meu costat que alleugés el dolor fins i tot si calgués escurçar-me una mica la vida, però m’agradaria més tenir algú que em deixés morir, que m’ho permetés quan arribés aquest moment tan meu per poder dir amb serenitat: «Senyor, ha arribat l’hora».

« Senyor, a l’Ametlla, aquest estiu ha estat immens

i tinc el cor curull de papallones:

moltes gràcies 

Tere »

Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß

Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren

und auf den Fluren lass die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;

ibt ihnen noch zwei südlichere Tage

Rainer Maria Rilke. «Herbsttag». Das Buch der Bilder. 1902

Sobre... Trucar

Toc-toc. Al meu quadern de vacances vaig anotar: Bonum est efusivum sui et communicativum. És una frase atribuïda a Pseudo Dionís que ens vindria a dir: «El bé —o allò que és bo— tendeix a vessar, a desbordar-se, a comunicar-se, a donar-se». 

Que el bé sigui «efusiu» és degut a la seva naturalesa que podríem titllar de... contagiosa. El bé, doncs, és contagiós. Que sigui «comunicatiu» vol dir que no existeix sense la comunicació. No podria no-comunicar-se. No el podríem tenir a casa guardat només per a nosaltres i a recer de tothom: això no seria el bé.

Si el bé fos una persona... seria la persona de Déu: «Només Ell és bo!» i aleshores la frase, ara sí, en tota la seva grandesa, quedaria així: «Deus est efusivum sui et communicativum». Efectivament tots els indicis que tenim assenyalen que Déu disfruta donant-se.

Una de les coses amb les quals gaudeix Déu, és donant-nos, dirigint-nos... la paraula. Això, aquí a la parròquia, ho sabem. «La paraula de Déu és viva i actua». Déu gaudeix parlant... -nos. Déu disfruta canviant-nos de pecadors a justos. Déu frueix donant-se perquè la bondat es difón, no té cap altra finalitat que difondre’s. Es tracta de l’entusiasme missioner. Un entusiasme, però, que no és fanàtic ni proselitista de res perquè no «vol» res per a ell mateix. I això és redempció. I això és salvació. I això és revelació.

Déu és la tendresa infinita. És qui ens estima, ens perdona i ens ajuda a fer... el bonum, el bé. Déu disfruta així. I aquest gaudi seu en el nostre cor sovint comença per un subtilíssim i amb prou feines perceptible «toc-toc».

Toc-toc

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi

Vine, Senyor, la taula ja és parada. Vine: gaudirem plegats.

Toc-toc. Sou convidats, doncs, a sentir aquests copets deliciosos en començar el nou curs d’enguany. Toc-toc: els sentireu a la parròquia. Toc-toc: ens veiem! 

Sobre... Patim, patam, patum

Patim, patam, patum. Aquest és el so de les passes del Josep que camina molt poc a poc a causa del dolor d’artrosi a l’esquena. Patim... pel peu esquerre, patam... pel peu dret i patum... pel bastó. M’hi he de fixar molt. He de vigilar on posa els peus a cada passa. No val a badar. Podria caure fàcilment. 

Els primers dies d’acompanyar-lo em semblava que entre les lentíssimes passes d’aquest seu ritme seu tan  t r i n i t a r i  transcorria molt, moltíssim temps. Dues hores de patim patam patum amb els corresponents descansos a tots els bancs d’un carrer llarg donen molt de si. 

Un dia vaig «entrar en crisi» i, quan ja estava pensant l’excusa per dir-li que l’endemà no l’acompanyaria, em sorprengué un «aire» que ho canvià tot i de manera radical com he pogut comprovar després. Així, sense voler, per al patim del peu esquerre em vingueren al cap les paraules: «Senyor Jesús», per al patam del peu dret les paraules: «fill de Déu» i, per al patum del bastó les paraules: «tingueu pietat».

D’això no me’n vaig adonar, però, fins que no vaig tornar a casa pensant que semblava estrany com el temps, aquell dia, havia passat volant. Me’n vaig adonar perquè vaig fer aquest trajecte de tornada seguint el mateix ritme lentíssim de les passes però ara, com que anava sol, podia sentir amb tota la diafanor les paraules de la pregària: «Senyor Jesús, fill de Déu, tingueu pietat de nosaltres»

Sobre... Matinar

«(Els creients) som com herbes a la vora superior d’una muntanya molt alta en el cim de la qual no hi ha gairebé cap mena de vegetació. A baix, a la fondalada, a les valls, creixen les alzines robustes amb les arrels enterrades pregonament a la terra. Nosaltres, però, som els dèbils, els petits amb prou feines visibles des de la vall; estem a mercè de vents i de tempestes, gairebé sense arrels, gairebé sempre marcits. Amb tot, quan, molt d’hora al matí, l’ombra encara s’abraça a les capçades de les alzines, a nosaltres ja ens banya la llum; veiem allò que encara ningú veu; som els primers a veure el sol del gran dia; som els primers a dir «Senyor, veniu de veritat!»

Konstantín Merezhkovski, biòleg, 1855-1921

Sobre... Voler dir

En algun diccionari hi ha d’haver una sola paraula que al mateix temps vulgui dir i digui santedat, amistat, proximitat, amor, dilecció, devoció, participació, silenci i mística amb les seves corresponents epifanies  

En algun diccionari hi ha d’haver una sola paraula que al mateix temps signifiqui quietud, confiança, dolçor, sojorn en una estança —en una presència— que doni quietud, apaivagament i seguretat, una presència que vingui a habitar l’ànima que també és una cabana

Dibuix: Núria Pau 

Sobre... Significar

Llibertat significa

significa en efecte
significa poder i possibilitat i potència i desvergonyiment
davant forces de naturalesa desigual
El món sembla disposar d’un poder sense límits
Sembla omnipotent el món
El món sembla exclusiu: «no hi ha cap altre món que jo, el món», diu el món
El món, però, això ho deu pensar o dir per alguna cosa
El món, si ho pensa, és perquè tem que això que pensa no sigui així
El món...

Reconèixer la llibertat
la llibertat de la Paraula de Déu
constatar que
al bell mig del que veiem, al bell mig de la nostra quotidianitat
la Paraula té, posseeix i exerceix un poder concret, real
poder que comporta la limitació i la competència per a tots els altres poders
La paraula que diu
que la pau sigui amb tu
a un intranquil, i la pau li ve
La paraula que diu
que no tinguis por
a algú paralitzat pel pànic, i el somriure li ve
La paraula que diu
que vinguis a fora, Llàtzer, t’he dit !

Sobre... Apropar

Al matí, de camí cap a la parròquia

Un dia, prop del semàfor que hi ha a la cruïlla de Passeig de Sant Joan amb Casp, vaig sentir que algú amb una veu més aviat enfadada li deia a qui l’acompanyava: 

—Vols fer el favor! No corris tant, sisplau! Espera un moment que m’he de canviar les ulleres!

Vaig girar el cap. Ella era més jove i li ensenyava un paper que tenia a la mà. Ell, amb el bastó sota el braç, buscava a la butxaca les «altres ulleres» i quan les va tenir posades li va dir somrient, potser també per treure una mica de ferro a la situació:

—Veus que bé. Ara els ulls m’han apropat tant a tu que fins i tot podràs llegir-me els pensaments!

«És exacte!» vaig pensar, perquè de vegades, quan ens donem la pau després del parenostre, ens apropem tant els uns als altres que no només són els pensaments sinó que és tota la nostra ànima la que es fa llegible del tot!

«M’han apropat tant a tu, m’han apropat tant a tu...». No vaig poder treure’m del cap aquestes paraules en tot el dia.

Sobre... Venir

Ets

Com que ets — o perquè ets — vens
Només el ser es caracteritza pel venir
El no ser no ve. Allò que no és, no ve mai
Si vens és perquè ets — si ets és perquè ja eres
Si ets és perquè vens — si vens és perquè ja has vingut
Ni lingüísticament no pot no venir allò que ve
Ser, en tu, és inherent a venir
T'assembles a una paraula a punt de ser dita
T'assembles a l’alba a punt de ser dia
T'assembles a una mirada a punt de ser llum
Tot i que vens quan vols no podria ser que no vinguessis
Ho dius, he sentit com ho deies
És el que tots fem: abans de venir avisem
Vens
No pots no venir
No puc dir res
Només de tu no puc dir res encara que ho vulgui molt
Només tu no ets discursiu
Només tu ets quan vens
Només tu parles
Vine, no triguis

Amén