Al matí, de camí cap a la parròquia
Un dia, prop del semàfor que hi ha a la cruïlla de Passeig de Sant Joan amb Casp, vaig sentir que algú amb una veu més aviat enfadada li deia a qui l’acompanyava:
—Vols fer el favor! No corris tant, sisplau! Espera un moment que m’he de canviar les ulleres!
Vaig girar el cap. Ella era més jove i li ensenyava un paper que tenia a la mà. Ell, amb el bastó sota el braç, buscava a la butxaca les «altres ulleres» i quan les va tenir posades li va dir somrient, potser també per treure una mica de ferro a la situació:
—Veus que bé. Ara els ulls m’han apropat tant a tu que fins i tot podràs llegir-me els pensaments!
«És exacte!» vaig pensar, perquè de vegades, quan ens donem la pau després del parenostre, ens apropem tant els uns als altres que no només són els pensaments sinó que és tota la nostra ànima la que es fa llegible del tot!
«M’han apropat tant a tu, m’han apropat tant a tu...». No vaig poder treure’m del cap aquestes paraules en tot el dia.