Sobre... Σώμα

Un cos de llum 

Diuen que això transcorregué al cap d'un temps d’haver travessat un desert molt gran. Una nit, quan tothom dormia, algú, recordant molt silenciosament, recuperava la persona que havia perdut:

Recorda't, persona, del camí que el Senyor t'ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si, per ser persona, observaries o no els seus manaments. T'afligí fent-te passar fam, però després t'alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que la persona no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu que també és persona. Recorda't, doncs, persona, del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d'Egipte, un lloc d'esclavatge; que t'ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d'escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d'aigua de la roca dur i fent-te poc a poc persona, t'hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien. Dt 8

Diuen que després de recordar tot això, aquesta persona va veure com el seu propi cos, il·luminat per les primeres clarors del dia, tot ell ja era de llum.

—o—O—o—

Sobre... Πρόσωπον

Avui

és la Festa de les Persones.
Alegrem-nos i celebrem-ho nosaltres també persones

—o—O—o— 

Sobre... Fra Ginebre

De quan fra Ginebre i sant Francesc 
van fer estada a Santpedor
camí de sant Jaume de Galícia

Si el voleu llegir sencer —pdf— feu clic aquí

Presentació

A l’apartat «La ruta d’extramurs» la pàgina web de l’ajuntament de Santpedor diu:

«Camí de Joncadella hi ha la capella construïda el 1240 i dedicada a sant Francesc d'Assís. És dalt d’un turonet que domina tota la plana del Bages a uns set-cents metres de la població i a la cruïlla de dos antics camins rals, el de Vic a Lleida, i el de Manresa a Berga. La tradició diu que fou construïda pels santpedorencs poc després que sant Francesc i els seus passessin per aquesta contrada en el seu peregrinatge cap a Sant Jaume de Galícia (1213 / 1214), ja que va ser aquí, dalt d'aquest turó, on el sant li agradava més de predicar al nombrós grup de devots de la comarca que l'acompanyaven». 

El poble de Santpedor sempre ha tingut gran devoció per aquest sant i per aquest indret ja sigui per la bellesa natural del lloc i les seves vistes, ja sigui pel seu contagiós recolliment, ja sigui per les constants salutacions que hi arriben de la silueta del massís de Montserrat retallada al fons. La tradició no diu, però, si fra Ginebre —un dels primers amics que va seguir sant Francesc a Assís— també va fer aquest peregrinatge i tampoc diu quan de temps van fer-hi estada. Sant Francesc respectava absolutament la gràcia pròpia que té tot, tothom i que especialment tenia cada un dels seus germans. Una vegada, parlant de fra Ginebre digué: 

«Tan de bo que algú, algun dia, m’obsequiés amb un frondós bosc de Ginebres!». 

Fra Ginepro va entrar a la fraternitat el 1210. A santa Clara li agradaven tant les seves trapelleries lingüístiques que li va posar el mot de «joglar de Déu» i expliquen que només el va voler a ell al seu costat, el 1253, en el moment del seu traspàs. Ell morí a Roma el 1258. 

Quan es comprometé a seguir la vida de Francesc va triar un nom per aquest seu nou naixement: en italià ginepro, en castellà enebro i en botànic juniperus, un matoll preuat de fusta molt resistent que de vegades arriba a ser gran com un pi. En els capítols 13 i 31 trobareu més explicacions. Sant Isidre escriu que  

així com la cendra del ginebre manté molt de temps en ardència els carbons de l’arbust després de cremar, així fra Ginebre guardava el foc del seu amor ardent en el si del seu cor. 

I sant Geroni, parlant d’aquest arbre, destacava

les nombroses espines que té per defensar-se, que sempre floreix, que sempre dóna fruit, que mai no perd el color verd i que era semblant a la passió que fra Ginebre tenia per Déu i pels demés. 

Abans de fixar el nom en català vaig dubtar entre Genebre, Genere, Ginebró, Juníper o, fins i tot, Gingebre, però em vaig decantar per Ginebre perquè, com l’arbust, aquest frare punxa, pica i, de vegades també resulta aspre com la planta o com la beguda: “fra Gin”». 

 

Fra Ginebre. Dibuix de Teresa Bertran, 2013.

«La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «fer el buit» o «fer lloc a» equival a aquell «Tu, vine amb mi» de Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar».  El banquet amagat. Josep Maria Rovira Belloso. Herder, 2017 

Sobre... Fra Ginebre. Cap 21

Només

Sortint de la pregària de vespres solien donar un tomb per l’era. De vegades eren unes quantes voltes però quan s’engrescaven, després de tres passes s’aturaven formant una rotllana. Un dia Francesc els preguntà quina era per a cadascú d’ells la paraula clau del salm seixanta-dos que comença: «Només en Déu reposa la meva ànima». Algú digué Déu, algú reposar i algú ànima. Quan li preguntaren a Francesc digué: «Per a mi la paraula és només perquè és la més humil, perquè passa desapercebuda i perquè és la que més s’assembla a nosaltres que tan sols som el només d’un només Déu.  

Això li recordà a Ginebre el que li havia dit de manera tan especial aquell vellet la nit de Nadal: «Jesús és la paraula i la paraula és Jesús», tot i que, de fet, aquest «joc de paraules» no l’havia oblidat mai d’ençà que el va sentir perquè havia entrat a formar part de la seva pregària més personal i secreta. Per a ell havia esdevingut l’expressió més sintètica del camí total que recorre un senyal per la cadena directa i la de retorn.  

Això explicaria que el frare l’apliqués fàcilment a qualsevol frase com la que acabava de sentir: «la paraula és només»... perquè... «“només” és la paraula i perquè només és —o hi ha— la paraula». Era la manera que tenia d’engrandir una frase simple que de tan dir-la havia perdut el sentit amb resultats tan sorprenents com els de la Salve:   

Hola és la paraula
Reina és la paraula
Mare és la paraula
Misericòrdia és la paraula
Vida és la paraula
Dolçor és la paraula
Esperança és la paraula
Nostra és la paraula 
Clam és la paraula
Sospir és la paraula
Defensora és la paraula 
Clement és la paraula
Dolça és la paraula
Verge és la paraula 
Maria és la paraula

i la paraula és hola.
i la paraula és reina.
i la paraula és mare.
i la paraula és misericòrdia.
i la paraula és vida.
i la paraula és dolçor.
i la paraula és esperança.
i la paraula és nostra.
i la paraula és clam.
i la paraula és sospir.
i la paraula és defensora.
i la paraula és clement.
i la paraula és dolça.
i la paraula és verge.
i la paraula és Maria 

Efectivament, si ho pensem bé veurem com el camp semàntic que ens obre cada una d’aquestes formuletes s’engrandeix i s’embelleix perquè la paraula vida és la paraula pròpiament dita però també és el corrent de vida que hi ha en la mateixa paraula pronunciada per algú tan ple de vida com fra Ginebre.

Sobre... Fra Ginebre. Cap 7

La corriola 

Aprofitant el pas d’un rellotger de Moià que havia d'arreglar un aparell, el mossèn li encarregà una politja nova de ferro per la façana. El rellotger també era famós pels seus treballs de forja i al cap de dues setmanes va tornar amb una magnífica roda de ferro recent pintada, lluent i molt gran comparada amb l’antiga de fusta que pràcticament no tenia rodet de tan gastat que estava.

Després de penjada i durant un quant temps molts del poble no desaprofitaven l’ocasió de passar-hi a prop per contemplar amb deteniment aquella nova i espectacular peça que contrastava amb la blancor de la paret. 

Quan van començar a utilitzar-la, el fet que reduís tant l’esforç feia que es treballés amb ganes i que fins i tot hi hagués baralles per estirar la corda. Havien començat a pujar les garbes a les golfes i de vegades la brisa les gronxava que semblaven ballar.

Una tarda, entre garba i garba, van alçar un cabaç ple de gra que havien recollit de terra mentre segaven i uns crits dels mossos de baix avisaren als de les golfes que aquest cop la mercaderia seria més delicada.  

A mig pujar bufà una mica de vent i s’endugué del cove el polsim de la palla que havia quedat per damunt del gra. Això, vist des d’on era fra Ginebre, va ser per un instant l’espectacle d’una il·luminació resplendent que li encengué de tal manera tot el seu camp de visió que al frare li semblà que aquell nuvolet d’or era la mateixa obertura de la bòveda del cel que inevitablement acabava d'abocar-se a la terra. 

El silenci de les braçades en el moment de l’elevació es trencà per un imperceptible gemec de la corda en aturarse ja que els ulls de qui l’estava issant també s'havien fixat en aquest borró daurat sortint del cove. 

Quan el cabàs, a causa d’una petita estrebada s’inclinà lleugerament i deixà lliscar la càrrega d’or a l’aire, se sentí un estrany murmuri d’admiració de tots els presents que es va barrejar amb el so provinent de dues garces l’atenció de les quals havia estat atreta per la commoció de l’aire que provocà el ball de la cistella i la corresponent escampada del seu contingut daurat, fent que volessin amb crits cap aquest punt. S’hi aproparen tant que es pogué sentir enmig d’un gran silenci expectant el frec de les ales amb les fibres d'espart del cistell. 

Finalment, quan la cistella seguí pujant i va deixar enrerre la zona del núvol iridiscent, els dos ocells planaren en cercles molt baixos fent que l’ombra mòbil de les seves ales passés per damunt de tots els qui eren a l’era fins que amb un sorollós xiscle de comiat desaparegueren. 

«Ho heu vist això, mossèn? És molt semblant al que em passa de vegades amb una senalla que tinc dintre meu. Sovint quan prego, un cistellet em puja ventre amunt com per una corriola i, a mig ascendir, a l’alçada del cor, s’obre. El seu contingut esclata formant una immensa bòveda de llum i, com si tots els obstacles desapareguessin, em veig banyat per una zona de llum joiosa, radiant i acollidora».  

El mossèn que contemplava satisfet els sorprenents resultats de la nova corriola, es girà cap el frare i li digué: «Teniu raó, fra Ginebre. Una corriola fa pensar. El vostre «cabàs interior» del que m’acabeu de parlar, en ascendir us va omplint amb gràcia sobre gràcia i, quan tanta gràcia ha assolit l’alçada del cor, esclata de plenitud. 

De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia sobre gràcia Jn 1

Sobre... Fra Ginebre. Cap 6

Rebatre

Ginebre donava voltes a l’era amb les regnes a la mà, dret damunt el trill que arrossegaven les mules. Quan portava estona trinxant la batuda va deixar reposar els animals i anà amb la resta de batedors a descansar una mica a l’ombra d’un desmai. 

Francesc estava parlant i quan va dir les darreres paraules, fra Ginebre de sobte tornà cap a l’era, ventà una guitza a les mules, s’ajagué a terra darrera el trill i amb les mans s’agafà a les anelles. Les mules el van arrossegar una volta sencera i quan va tornar a ser prop de la gent, Francesc s’hi atansà per preguntar-li rient què acabava de fer. Espolsant-se la túnica el frare digué: «És que ho volia probar». 

El frare volia probar, «rebatent-les», les paraules de Francesc. Francesc estava parlant de l’amor que Déu ens té. Comparava l’ímpetu, l’embranzida, la passió, l’abrivament, l’impuls i la vehemència d’aquesta força amb la de l’arrossegament. «Per què és tan forta i tan absoluta aquesta força? Perquè tan sols la veritat pot tenir tanta força com per arrossegar tot l’enteniment, tota la capacitat de conèixer i d’estimar i, rebatent-la, pot comprometre i engatjar a la persona fins a fer-ne, amb contundència i generositat absolutes, palla de la més fina, palla d’or».

I és que «rebatre l'era» consistia a passar el rodet arrossegat pels animals per sobre l’enfarfec de tiges resseques que quan es descarregaven s'entortolligaven a les cames i esgarrinxaven els peus. Després de rebatre perdien consistència i agressivitat i cada vegada de girar era més fàcil remenar la batuda, augmentant l'espessor del gra. 

Venia un moment que les espigues estaven totes engranades i les tiges, xafades i a bocins, reverberaven lluents al sol que queia a plom. Aleshores es deia que s'havia «fet palla» i es desenganxaven els animals.

Sobre... Un somriure que ho explica tot

—Què ho fa? 

Segons l’evangeli de sant Joan «Qué ho fa» és la manera que tingué d’obrir el cove de les preguntes un deixeble de Jesús anomenat Judes. No l’Iscariot sinó l’altre: «Què ho fa que us vulgueu fer conèixer a nosaltres, però al món, no?».

—Sí, què dimonis ho fa?

Jesús li fa un primer enroc i l’il·lumina amb una resposta trans + cendent. No li respon amb arguments a l’alçada de la pregunta. Li fa un dribling i l’obliga a fer una doble tombarella espiritual sobre si mateix. Li diu que el tema és estimar. Aleshores Judes reconegué el tema a l’acte. Aleshores la mirada de Judes i de Jesús coincidiren i somrigueren. Comprengué Judes aleshores la resposta a totes les preguntes que amb el seu «què ho fa» li havia plantejat:

Què ho fa... que el món? La pregunta de Judes basculava sobre l’eix del món, obeïa les seves raons de món i demanava una resposta en els mateixos paràmetres de món. Jesús simplement la redirecciona, la recentra. Diu: «El tema no és “què ho fa que... el món”. El tema és qui m’escolta, qui em sent, qui em fa cas o qui, recordant en veritat, em recorda. El tema sóc jo. El tema és el Pare. Però hi ha més: el tema és quan el Pare, jo i qui això et fa entendre venim a viure del tot amb tu i tu vens amb nosaltres».

Tot això Judes ho entengué a la perfecció perquè ell, abans, ja ho tenia entès. Abans li ho havia fet entendre un somriure perquè tan sols un somriure pot donar entenent les coses més elevades, grans i sorprenents de Déu: el somriure de l'amor

L'altre Judes, no l'Iscariot, li preguntà: «Senyor, què ho fa que us vulgueu fer conèixer a nosaltres, però al món, no?» Jesús li respon: «Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m'estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre». Jo 14

Sobre... Dissabte

Hombre Bartolo!

Com cada dissabte m'he empolainat abans d'anar a veure-la a la residència de Pare Claret. Avui, però, hi havia novetats: la Conchita Vaquero va morir diumenge d'un atac de cor mentre dinava. 

Quan em veia arribar exclamava: «Pero hombre Bartolo, qué haces tu por aquí?». Ella, a la residència, era coneguda com «la Bartola» perquè es dirigia a tothom amb aquest nom. Era una mena de «genèric» i una manera de dir que tots som iguals

Jo saludava a les seves companyes de taula i estàvem de tertúlia una estona i sempre, per una cosa o altre, acabàvem rient. 

Era una gran «fan» de Radio Maria i molt devota de santa Brígida. Les set pregàries de la santa comencen amb aquesta invocació:

Oh Jesús, deseo rezar la oración siete veces junto con el amor con que la santificaste en tu corazón. Tómala de mis labios hasta tu sagrado corazón. Mejórala y complétala para que brinde aquí en la tierra honor y felicidad a la Trinidad. Que esta oración se derrame sobre tu santa humanidad para la glorificación de tus dolorosas heridas y de la preciosísima sangre que derramaste de ellas.

Sempre s'interessava per tota la gent que visito i parlant amb ella es teixia un univers invisible de relacions de persones que no es coneixien entre elles però que totes preguntaven amb viu interès les unes per les altres. 

És difícil explicar l'impacte que he tingut aquest dissabte. Decansi en pau.

Sobre... Dimecres

Fer temps 

Dimecres, fent temps, em vaig adonar que portava una bona estona contemplant les taques d'una paret pensant en el magnífic cop d’atzar que va fer que s’assemblessin tant al que no són. Qui ho devia fer amb tanta gràcia?

 

Sobre... (i 28) L'amor

—Avi, què és l’amor?

He aplegat els textos numerats fins aquí en forma de llibret. 

Si els voleu llegir —pdf— feu clic aquí

.

A la presentació hi dic:

«Aquests textos els he anat escribint a un bloc de manera deslligada i esparsa durant tres anys, mentre amb mossèn Josep Maria Rovira Belloso féiem els llibres Déu és feliç donant-se i El banquet amagat (Herder, 2015 i 2017). En acabar les sessions, quan enfilava Desert avall fins a l’estació de Reina Elisenda, sovint rumiava que hi havia d’haver una manera de donar, també, el to amb el qual mossèn Rovira dimecres a dimecres dictava, corregia o refeia els treballs. El to era el quid: la vibració, la sonoritat, la veu, la modulació, la inflexió amb les quals deia les coses. El llibre que teniu a les mans és un intent de suggerir o d’evocar aquest to.
És cert que un llibre mai pot reproduir una ardència o una calidesa o una vehemència o una pau o una passió o un fervor o un entusiasme, però qui sap si mitjançant aquesta ficció mínima —“Diàlegs d’estiu d’un avi i una néta”— es pot fer creïble un espai on la ingenuïtat, la tendresa o simplement el joc també serveixin per obrir-nos als grans misteris.
De El banquet amagat —p. 31— he triat un fragment que explica molt bé l’esperit que anima aquests cinquanta relats que llegireu. Diu així:

La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu. 
Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si en el fons fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig ardent que hi ha en nosaltres de fer lloc a allò que és diví. Per tant no podem pretendre assolir “més infantesa espiritual” com si fos una riquesa o hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do. 
Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa. 
La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest “Fer el buit” o aquest “Fer lloc a” equival al “—Tu, vine amb mi” que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: “Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar”. 
La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: “Us faré pescadors d’homes». “Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!”. 

Per acabar i com ja he dit, tan sols demanar que les pàgines que segueixen siguin considerades com les notes d’un bloc de vacances en les quals un avi prova de respondre de la manera més honesta i senzilla que sap una pregunta de la seva néta: Avi, què és l’amor?». 

Sobre... (27) L'amor sense vel

Cada vegada més gran 

La meva ànima, amor, dansa a dins i a fora d’ella mateixa cada vegada que et veu. A dins perquè li has canviat en dansa el plany i a fora perquè l’has vestida de festa. Sovint exclama: «Gira’t, amor, que et vull contemplar» però ¿què podria voler contemplar de tu la meva pobra ànima? Jo, amor, sense fer res i sense cap vel, ja reflecteixo com un mirall el teu esplendor i sóc transformat a la teva imatge amb una glòria cada vegada més gran. 

Sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge. 2 C 3

Sobre... (26) El retard de l'amor

Omplir-se de blanc

Fins que no vaig deixar de desitjar el que més desijava no vaig trobar el que més desitjava el meu cor i, quan la seva veu s’establí en el meu interior com a casa seva, tot prengué vida i s’omplí de blanc. Estava tan content quan era a fora perquè venies de dins com quan era dins perquè venies de fora. Havia trobat les teves venes, amor, i no volia moure-me’n. Menjava substància i caminava amor i ni em cansava ni cansava perquè sempre descansava. Amor, per què vas trigar tant? Amén.

Sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra de l'Esperit. 2 C 3 

Every rose grows bonny in time

Sobre... (25) La veu de l'amor

Sense aquesta meva circulació 

—Avi, li heu sentit mai la veu a l’amor? 

—Va ser fa anys. Era quan em queixava per tot. Un dia em vaig sorprendre a mi mateix queixant-me que vingués de nou el dia i que jo m’hagués de llevar. Aleshores aparegué una veu: «El dia no esperarà. El dia seguirà amunt tant si et lleves com si no. Tu veuràs què fas». Jo vaig replicar: «Oh, és que voldria manar el temps i dir-li com s'ha de comportar. Per exemple, que avui ajornés la seva sortida fins que m’hagués passat la son». I és que en el fons allò que volia era dominar-lo o ser més que ell, més que el temps. Però el dia, sense fer cas de les meves queixes, no s'aturava. El dia seguia i s’obria i es tancava i jo era o en el matí o en el capvespre o en la seva nit, però tan sols en un d’aquests moments i seguia queixant-me de no poder estar sempre en tots els moments o en una mena de moment que al mateix temps que entrés sortís, perquè era un més-que-moment i no un moment com els meus. Una mena de moment com el de l'amor. Aleshores l'amor, en sentir el seu nom, vingué i em digué: 

«Has de saber que jo sóc quan obro i quan tanco, quan entro i quan surto, quan sé i quan no sé, quan sóc i quan no sóc, quan infonc i quan confonc, quan anuncio i quan callo i tot això ho sóc en perpètua circulació, és a dir mentre ho faig: tot obrint, tot tancant, tot entrant, tot infonent o tot anunciant i totes aquestes coses les faig al mateix temps perquè altrament, sense aquesta meva circulació les teves queixes serien anomenades sepulcres». 

Això diu el Senyor: «Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré entrar en el territori d'Israel. Ez 37

Sobre... (24) Mirar l'amor

Mira'm que sóc aquí

—Avi, què li diríeu a l'amor si ara vingués? 

—Escolta’m, amor. Si tu estàs en mi i jo estic en tu ¿on és la frontera? Si hi ha una fosa tan gran en aquest frec tan particular que mantenim, si som inseparables ¿com o des d’on t’hauria de parlar i què t’hauria de dir? Si provo d’explicar-ho els mots es tornen transparents i als fulls els desapareix el dors. Només circula la teva saba sense descans ni protecció. La saba viva del sarment de la vinya del vi. Estigues atent, amor, mira el meu desert, mira aquesta sabana que de tan seca no hi veu. Que jo estigui en tu, amor, com tu ets en mi perquè tu estiguis en mi com jo sóc en tu. Mira’m, amor, que sóc aquí. Amén

Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Jn 17

Sobre... (23) Veure l'amor

Sense traslladar-se 

—Avi, l’amor es pot veure?  

—I tant! Però l'amor no tan sols es veu com quan veiem una margarita sinó succeïnt a l'acte i en l'acte mateix de veure-hi que té la nostra pròpia vista. Això passa quan els nostres ulls no només veuen a l’amor, sinó que «veuen amor» ja que per a ells el fet de veure-hi és com rajar-lo perquè aleshores els ulls mateixos són amor i per això ragen amor, veuen amor i miren amor i era això el que volia sant Pau quan va escriure: «Volia que veiéssiu el gran amor que us tinc». Sant Pau volia que els ulls dels qui estimava veiessin-amor, que miressin-amor, que ragessin-amor: que el seu veure-hi fos una sola i mateixa cosa que l’amor. Per què? Perquè l'amor era el lloc des d'on s'expressava i perquè d'aquesta manera, en ser tots una sola i mateixa cosa amb l'amor, ja no hauria d'escriure ni amb aflicció ni amb angoixa ni amb llàgrimes ni amb tristesa perquè ni tan sols caldria traslladar-se de lloc.

Us vaig escriure afligit i amb l’angoixa al cor, enmig de moltes llàgrimes. Però no era per entristir-vos; volia que veiéssiu el gran amor que us tinc. 2 Co 2

Sobre... (22) Pregar l'amor, 3

 Només ell és quan ve

—Avi, quan ve l'amor?

—L'amor és, i com que és —o perquè és— ve. Només el ser es caracteritza pel venir. El no-ser no ve. Allò que no és, no ve mai. Si ve, és perquè és — si és, és perquè ja era. Si és, és perquè ve — si ve és perquè ja ha vingut. Ni en una frase no pot no venir allò que ve. Ser, en l'amor, és inherent a venir. S’assembla a una paraula a punt de ser dita. S’assembla a l’alba a punt de ser dia. S’assembla a una mirada a punt de veure-hi. Així, tot i que ve quan vol, no podria ser que no vingués. Ho ha dit, molts hem sentit com ho deia. És el que tothom fa: abans de venir avisa. Ve. No pot no venir. No puc dir res. Només d'ell no puc dir res. Tanmateix ¿per què hauria de voler fer-ho? Només ell no és discursiu. Només ell és quan ve. Només ell parla. Vine, no triguis. Amén

Sobre... (21) Pregar l'amor, 2

Amén 

—Avi, ara us toca a vós de fer una pregària.

—Pregària: «Ja que has manifestat la bonesa de la creació recollida en un únic raig de sol que ets tu, ajuda’m, amor, a veure transfigurada la realitat i concedeix a aquest humil servidor teu que tant et cerca la gràcia del silenci per escoltar, a l’orella del cor, la teva paraula. Amén».

Sobre... (20) Pregar l'amor

Amén 

—Avi, podem fer una pregària a l‘amor? 

—¿Per què no? Au va, fes-ne una. 

—Pregària: «Amor, deixa’m una paraula. Només una. Tan sols serà per una estona. No és per a mi, és per algú que la necessita. Després, desseguida te la tornaré. Amén.»

Cada nit li adreçaré el meu cant, faré una pregària al Déu que m’és vida. Sl 42

Sobre... (19) Els silencis de l'amor

Amb veu de tro

—Avi, qui era o qui és el primer: nosaltres o l'amor?

—Veuràs. Un dia vaig anar a comprar claus a un magatzem molt gran. No hi havia ningú i potser per això, mentre m'endinsava passadís enllà, el silenci s'anava fent cada vegada més dens. Quan vaig retirar de la ungla de ferro d'on penjava la capseta amb els claus va fer tant soroll que em vaig espantar i em vaig quedar paralitzat a mig incorporar-me. En aquesta quietud absoluta em vaig girar de repent perquè m'havia semblat que algú, des de no sabia on, m’havia dit més o menys això: «He estat jo qui t’he atret». Com que no en vaig fer cas, ell va insistir i, sacsejant-me amb una veu de tro, m’ordenà: «Digue’m, parla’m, tracta’m de tu i explica-m’ho tot». Aleshores jo li vaig preguntar: «Però tu qui ets?». Ell em contestà: «Jo era un tresor amagat» 

L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer. 1 Jn 4

Sobre... (18) L'amor com a precedent de tot

Fins que el vaig trobar 

—Avi, com és que sempre volem saber amb tant interès coses de l'amor? 

—Una vegada em vaig anar a confessar i, més o menys, vaig dir això: «He pecat contra Déu per voler saber més que ell però necessito saber, mossèn. Ho necessito amb urgència perquè m’hi va la vida».

El mossèn em digué: «Tranquilitza't i endavant que tu, com tothom, també sabràs. El saber no és exclusiu. Sàpigues, doncs, i no tinguis por». 

Però jo vaig replicar: «És que la meva manera de saber no és com la de tothom». 

I és que jo volia saber no d’aquesta manera tan pomposa que té el saber de fer-se conèixer ni tampoc d’una manera exacta o científica o poètica. La meva manera de saber era tan inexplicablement exclusiva i interior que, al mateix temps, era del tot inclusiva i exterior. Jo tenia al cap un saber global i silenciós, un saber que atrau i et pren en el seu si, mentre et diu: «Sigues benvingut al saber». Era un saber que sempre et sorprèn i t'alegra per qualsevol cosa: pel sol fet, per exemple, que a terra hi hagi fulles. I, com que sóc lentíssim, sempre m’entretenia més del compte mirant aquell tresor de fulles que em donaven el saber a torrentades tan sols de veure-les perquè els secrets més grans de l’univers els veia escrits en els seus peciols o en la seva nervadura i m'eren donats d’una manera molt simple. Perquè has de saber que el saber del teu avi és poc més que el d'un pastor o el d'un nen. 

Així, acceptant que aquesta era la meva manera de saber, vaig acabar sabent. De tal manera havia necessitat saber que fins i tot havia volgut saber què és allò que precedeix a Déu mateix i això és pecat.

El dret i la justícia sostenen el vostre tron, la lleialtat i l'amor us precedeixen Sl 89 

Sobre... (17) Si podem estar segurs que és amor

La vida confirma la vida

—Avi, quan ve l'amor podem estar segurs que és ell? Ho podem confirmar d’alguna manera?  

—Veuràs. Fa molts anys va entrar algú al despatx on treballava i em digué: —Hola, bon vespre. No tinguis por. Sóc jo. Com estàs? Porto un encàrrec. Vinc a confirmar.  

Jo li vaig preguntar: —A confirmar, què?  

Ell em digué: —L’amor. És cert que vinc a confirmar l'amor però no et pensis que tan sols vinc a confirmar-lo en general sinó que vinc a confirmar l’amor que et tinc.  

Aleshores aquesta confirmació em banyà com una unció i per dintre vaig quedar resplandent com la neu. Tot jo em vaig veure submergit en aquesta confirmació que asseverava amb tanta força que un sol pessic omplia tot el que veien els meus ulls. Tot es confirmava, tot s’estava afirmant, tot quedava empassat pel bany d’un ventre que tot ho acullia i aquella nit confirmava la nit perquè la meva veu confirmava el cant, la pregària i Déu, perquè la vida confirmava la vida.

Que el Senyor confirmi cada dia l'amor que em té. Sl 42

 

Sobre... Coses insignificants

En canvi els altres no 

De vegades, pensant que hem fet tots els deures, recordem de repent una cosa insignificant que ens havia passat per alt perquè era com si hagués estat invisible o perquè mai no havíem pensat que hi fos. Quan la trobem o la recordem solem exclamar: «No, espera, que encara falta una cosa» i passa sovint que aquesta cosa capgira tant el nostre treball que ens obliga a fer-lo de nou. 

«Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat» vol dir que el més petit era l’únic que feia el que havia de fer —treballar— i per això va passar desapercebut de tothom i com que tots nosaltres estem plens de molt petits com aquest no podem baixar la guardia de cap manera perquè, tot i que estiguem molt segurs que «hi som del tot», sempre ens quedarà un més-petit oblidat en qualsevol recó del cor.

Per això, per això val tant la pena vetllar. Tan sols per això: perquè el més petit sempre té el cabell roig i els ulls bonics i tot ell fa goig de veure, en canvi els altres no. 

Tenia el cabell roig i els ulls bonics; tot ell feia goig de veure. El Senyor digué: «Ungeix-lo, que és ell». Samuel va prendre el corn de l'oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d'aquell dia l'Esperit del Senyor s'apoderà de David. 1S 16

Sobre... Coses del carrer

Fins avui 

Hi ha un local al carrer on visc que té l’entrada arrecerada. Algun sensesostre hi fa nit els caps de setmana. Amb el temps, els treballadors de l’empresa els divendres li preparen un parament que poc a poc s’ha anat ampliant. 

Primer van ser capses, després el matalàs i el llençol i l’aigua i el coixí i últimament alguns veïns li deixen coses per menjar. Quan em veia fumar sempre em demanava un cigarret. 

Ara feia molts diumenges que el cau quedava sense utilitzar i els dilluns l'indret seguia igual a com l'havien preparat. 

Sempre pensava: «Avui tampoc ha vingut». 

Fins avui

Sobre... (16) Vetllar l'amor

Abans no érem infusió

—Avi, com es vetlla l'alè d'algú?

—Com ho faria un escriptor vetllant pel que ha de dir: amb amor ardent. Veuràs, un dia un escriptor tingué un somni segons el qual ell hi apareixia molt enfadat exclamant: —De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que en un llibre hi ha cinquanta pàgines bones. De debò que les faràs desaparèixer? No perdonaràs aquest llibre per amor d'aquestes cinquanta? Tu, mai de la vida no faries una cosa així! Gosaries exterminar el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Tu, el qui judica la terra i vetlla pel meu alè ¿no faràs justícia?

Ell, el qui vetllava pel seu alè, li contestà: —Tens raó. No me n'havia adonat. Jo tampoc sabia. Perdona. No pateixis que a partir d'ara seré el metge de les teves apostasies. T’estimaré ni que no t'ho mereixis. Ja no seré rigorós amb tu. T’estimaré i seré per a tu com la rosada, com un lliri, com l’àlber, com una olivera, com el perfum, com una ombra, com el jardí, com una parra, com el vi o com un xiprer, però no ho seré només una mica sinó del tot i sense destorbs. Ara sé que tu m'estimaves així. Abans no ho sabia, abans no érem infusió.

M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè. Jb 10

Sobre... (15) Conèixer l'amor

Els qui volen 

—Avi, podem conèixer l’amor?
—No.
—No? Això és terrible. No pot ser. Hi ha d’haver alguna manera de poder-lo conèixer. Hi ha d’haver algú al món que sàpiga com fer-ho!
—No, no hi ha cap manera. Les coses són així. Més val que no t’hi encaparris. L’amor no el podrem conèixer mai i «mai» és mai. El millor és ni tan sols pensar a coneixe’l perquè l’espai que ens separa d'ell és insuperable. No hi ha manera humana de fer que uns extrems tan tremendament allunyats entre ells s’arribin a tocar o a conèixer.
Els que diuen que l’han conegut sempre parlen d’algú que necessàriament els ha fet de guia. Diuen que aquest personatge té uns braços molt llargs perquè amb una mà arriba a tocar l’amor i amb l’altra et toca a tu i també parlen que quan passa això hi ha un gran llampec que ho il·lumina tot de tal manera que per sempre més en quedes ungit.
Tots els que diuen que l'han vist diuen «Mira» i tots t’ensenyen un penjoll preciós que porten suspès al coll.
Diuen, però, que aquest guia no és d’aquí, que és de Galilea, que costa una mica de localitzar i que tan sols el troben els qui volen.

Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. 1 Jn 3

Sobre... (14) Com ve l'amor

Com si no digués res

—Avi, com vé l’amor? 

—Apareix de sobte i ve de la llunyania. Veuràs, un dia anava caminant i vaig veure algú que se m'apropava. No s’assemblava a ningú però tot ell desprenia familiaritat. Quan li vaig poder reconèixer la fesomia s’aturà com si hagués trobat la distància exacta per estar el més a prop meu possible. Vaig tenir la certesa que venia de molt lluny i que això saltava a la vista, tot i que no semblava gens fatigat. També em va semblar que portava molt temps venint cap a mi. Sabia, però, que tant sols podria saber d’ell això: que era algú que venia de molt lluny i que aquell dia vingué molt cap a mi. 

De la seva mirada només en vaig treure aquesta certesa: que havia dirigit molt precisament la seva ruta, que havia triat exactament els camins per coincidir amb mi en aquell indret aquell dia i aquella hora. Venia sense haver-se aturat mai i va trobar la distància exacta per aturar-se davant meu. Si s'hagués apropat més hauria estat perillós i si s'hagués quedat més lluny no hauria sentit allò que em va dir. Era com un encàrrec que havia guardat molt gelosament durant el viatge. 

«Venia de molt lluny». No sé què més dir d’ell perquè d’allò que em digué no en puc dir res. No puc parlar de les coses que em deien el seu rostre o la seva mirada o les seves mans que parlaven més que les mateixes paraules que verbalitzava. Tampoc puc dir d’ell que era lluminós perquè l’assemblaria a una estampa. La seva lluminositat no tenia llum de tanta llum que tenia. Tan sols recordo que vaig mirar a banda i banda per veure si hi havia algú més que veia el que jo estava veient. 

—Avi, però què us va dir? 

—No ho sé. No ho puc recordar i això és un problema terrible perquè si et digués que em va dir «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel» és com si no digués res. 

El Senyor se m’aparegué de lluny, i em deia: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Jr 31

Sobre... (13) L'amor i l'aigua

Aigua dient amor

—Avi, n’hi cap molt d’amor dins nostre? 

—A l’amor li passa com a nosaltres: que no arribem a ser del tot nosaltres fins que no vessem de nosaltres mateixos. L’amor és una font. Vessa el doll d’una font que fa vessar l’aigua d’un càntir. I d’aquesta aigua en diem coneixement perquè és tan transparent i cristal·lina que permet que ens coneguem quan ens hi veiem reflectits al mateix temps que ella també ens coneix. Però l’aigua no fa només això. A més de conèixer i de reflectir, també hi veu per ella mateixa perquè l’amor fa que tota ella sigui vidència. L’aigua no raja: l’aigua «veu» amor 

I el que demano en la meva pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència. Fl 1

Sobre... Una grua

Com si existís 

Hi havia una grua i m’he aturat. 

He pensat que si m’aturava la gent pensaria que estava mirant com maniobrava però de fet no ho feia. En una ciutat una grua és un objecte tan habitual que ni la veus. 

La possibilitat, però, que la gent no fes cas d’algú que, segons les aparences, estava mirant aquesta grua m’estimulava a practicar un dels exercicis que més m'agrada: passar desapercebut, no ser vist per ningú. 

M’he passat una bona estona, doncs, contemplant sense veure-hi. Veia... «no-res».

Però aquí el difícil seria explicar de què volia passar tan desapercebut, què era allò que tant temia que es veiés de mi. 

Suposo que no seria gaire corrent veure algú que, com qui mira una grua, contempla agraït i sense astorament l'immens forat negre del no res que també ens envolta, però veient-lo com si existís i sense por a ser vist per ningú: sense cap mena de por.

Ell cregué en Déu que fa reviure els morts i crida el no-res com si ja existís. Contra tota esperança esperà. Rm 4

Sobre... (12) Com s'arriba al cor de l'amor

El collaret blanc de la tórtora

—Avi, vós dieu que l’amor el tenim al cor. Però al cor com s’hi arriba? 

—Molt poc a poc. T’has d’imaginar que estàs creuant un rierol per un lloc on no hi ha pont i que ho has de fer per pedres que sobresurten de l’aigua vivaç sense poder agafar-te enlloc i vigilant molt on posaràs el peu. Per tant, no s’hi valdrà a badar, perquè efectivament, quan et poses a creuar-lo veus com abans gairebé sempre caminaves badant d’allò que realment feia el cas en el caminar de la teva vida. Que còmode era caminar badant! Però ara ja no pots badar més i mentre creues hauràs d'encertar damunt quina pedra recolzaràs de nou el peu i veus que n’hi ha d’amples que et permetran un moment de repòs però que n’hi ha d’altres que són un enigma —es mouran quan hi passaràs?— o d’altres que estan molt allunyades per l'abast de les teves passes i a les quals hauràs d’arribar saltant. 

Així de delicat, subtil, dificil i perillós és el pas que hem de travessar fins arribar als nostres cors. Però serà per ell —pel mateix pas— que agafarem l’impuls necessari per arribar a la nova pedra que ens portarà la satisfacció d’esperar-ne una altra i ens vindrà molt en ferm i no ens defraudarà aquesta esperança i cada vegada serem més a prop dels joncs de l’altre marge i aviat podrem distingir el parrupar del collaret blanc d'una tórtora. 

L'esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.  Rm 5

Sobre... (11) L'amor i l'aurora

 Sobre el voler a seques de l'amor

—Avi, amor vol dir alguna cosa? 

—Tot i que en el «voler dir» hi hagi el fet de «significar» alguna cosa, també hi ha el fet que, efectivament, l’amor sempre ens vol dir alguna cosa però en primer lloc i abans que res hi ha el simple fet de voler, el voler a seques de l’amor. Aquest voler és l’encarregat de fer que ell —l’amor— s’assembli tant a nosaltres perquè vol de manera molt semblant a com volem les coses tu o jo. 

—Però avi, com vol l’amor? 

—L’amor ens vol tant i vol dir tant i vol tant que és difícil que les persones ho poguem imaginar. La força del seu voler mou tempestes que amb la força d’aquest voler inunden la terra fins a fer-la germinar. Res no donaria fruit sense un voler com el de l’amor. És un voler que té tanta força com per desvetllar l’univers sencer, de treure’l del llit amb aclamacions i cants de joia, és un voler que li estira les orelles i li treu d’una estrebada els llençols i la son i les lleganyes dels ulls i sobtadament l’univers es desperta i s’adona de l’esplendor d’allò o d’aquell de qui realment s’havia adormit. Aquest voler tan gran que té tanta pressa que fins i tot vol desvetllar l’aurora abans de l'aurora és l’amor. 

El meu cor se sent segur, Déu meu, se sent segur el meu cor. Tocaré i cantaré: desvetlla't, cor meu, desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora. Sl 57  

Sobre... (10) L'amor i allò que té amb nosaltres

Tenir per amor 

—Avi, tots tenim sempre el mateix amor? 

—Veuràs, l’amor sempre diu que té contra nosaltres que no tenim l’amor que abans li teníem. I té raó perquè són moltes les coses que hem de tenir contra nosaltres ja que tenim molt poc d’allò que abans en teníem molt. Per això, si mai algú ens pregunta què és allò que abans en teníem tant i que ara no tenim li hem de dir que s’afanyi a tenir-ho també ell perquè altrament no sabrà mai què és quan l’amor sigui. 

Si, l’amor és exactament això: un constant «tenir-contra-nosaltres» que nosaltres tenim per amor. 

Però tinc contra tu que no tens l’amor que abans tenies. Ap 2

Sobre... (09) L'edat de l'amor

Obligats

—Avi, l’amor té edat? 

—Sí que en té, i el fet que en tingui ens obliga a pensar en quina pot ser aquesta edat de manera seriosa i no com fa la gent quan diu que tan sols és cosa de joves o que va a temporades. Pensar en l’edat de l’amor obliga a tenir l’edat de l’amor. No aquella edat de quan érem joves sinó que obliga i ens força i ens exigeix a pensar en l’edat que tenim ara mateix. Per què? Doncs perquè aquesta edat que ara mateix tenim pot i ha de ser l’edat de l’amor... o no ser res. Quan sabrem de manera autèntica quina és aquesta nostra edat autèntica també sabrem de manera exacta i autèntica l’edat de l’amor perquè totes dues tenen la mateixa edat i perquè un mantell daurat cobrirà aquest saber 

Passant de nou vora teu et vaig mirar: tenies l’edat de l’amor. Aleshores vaig estendre el meu mantell damunt teu i vaig cobrir la teva nuesa. Et vaig jurar fidelitat, vaig fer una aliança amb tu i vas ser meva. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà. Ez 16

Sobre... (08) L'amor anant, venint i arribant

Un experiment molt interessant 

—Avi, per a què serveix aquesta capsa? 

—Per guardar-hi coses. 

—Doncs han de ser coses molt petites per la mida que té. 

—Tan petites com les paraules. És un cofre per guardar paraules. No has guardat mai cap paraula? Prova de fer-ho un dia, veuràs com t’agradarà. És fàcil. Mira, primer cal triar la paraula perquè una qualsevol no serveix. Un cop triada, abans d’agafar-la, destaparem el cofre —cal no fer-ho abans— i el prepararem perquè el sol il·lumini el seu vellut interior. Després de anirem on haurem deixat la paraula triada i curosament la traslladarem a l’arqueta amb no menys delicadesa que si fos una papallona viva. Després de tancar-la portarem la capsa a un lloc de casa que prèviament haurem triat. Ha de ser un lloc important com la capçalera del llit, l’escriptori on treballem o al mig de la taula de la cuina i, si pot ser, sota un tapet de punta. D’aquesta manera, durant els tres dies que haurà d’estar tancada, en un moment o altre sempre la tindrem a la vista. En aquests tres dies no podràs parlar d'això amb ningú, però tant la paraula com tu no deixareu de treballar intensament encara que no us vegeu perquè esteu en el secret. El tercer dia ja la podràs obrir. El tercer dia és el de la gran sorpresa. Veuràs com en obrir-la tota tu t’ompliràs de l’esclat de plenitud que ve de dintre i que tan sols arriba quan us torneu a trobar tu i la paraula que tan gelosament havies guardat. Aleshores sabràs. Prova-ho, ja ho veuràs, és un experiment molt interessant. 

Però en el qui guarda la seva paraula, l’amor que ve de Déu ha arribat a la plenitud. D’aquesta manera sabem que estem en ell. 1 Jn 2

Sobre... (07) Allò que més li agrada a l'amor

La gran volta

—Avi, per què hem de tenir amor al nom de Déu? No podríem tenir-li directament a ell? 

—No perquè és el seu nom qui en realitat té amor com un aljub té aigua. 

Per amor hi hagué l’assedegament. Per amor hi hagué la cisterna. Per amor estava plena. Per amor atragué a qui tenia set i per amor hi anà el qui en begué que així adquirí prou amor per tornar-lo a l’aigua sense quedar-se’n gens. 

—I per què no se’n quedava una mica per a ell? 

—Perquè ja no li calia, perquè després de beure ell, esdevingué aquest mateix amor. En passà a formar part. L’amor no el rebutjà i es dignà fer que ell i l’amor fossin una sola cosa. Fixa’t com l’amor no rebutja mai els qui tenen set d'ell. Per què? Doncs perquè l’amor sap que no rebutjant-nos, tard o d’hora li retornarem el fluxe amb el qual ens ha saciat. Serà el dia que s’acomplirà, tancant-se, la gran volta que es forma quan li donem gràcies, que és allò que més vol i més li agrada.

Per amor del seu gran nom, el Senyor no rebutjarà el seu poble ja que ell mateix s’ha dignat fer de vosaltres el seu poble. 1 Sa 12

Sobre... (02) La boca de l'amor

Encara que l'amor no sigui cap força

Veniu després i veurem qui té raó, diu el Senyor. Els vostres pecats són com l'escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana, només que volguéssiu escoltar. Llavors menjaríeu el bo i millor de la terra. Però si no voleu i us revolteu, l'espasa us devorarà. La boca del Senyor és la qui et parla i sóc jo mateix, el Senyor, qui ho pronuncio. Is 1 

«Si no volem» —si no volem escoltar— no hi ha res a fer. Si no volem que les coses canvïin, si no volem canviar, si no volem modificar la nostra postura per sentir millor aquesta veu... pitjor per nosaltres. Nosaltres ens ho haurem buscat perquè més facilitats no ens podien ser donades.  

L’argument d’aquestes facilitats és una paraula que tan sols demana de ser escoltada i una boca que la diu i d'aquesta boca i de la paraula mateixes és del que es tracta. No cal anar més lluny ni de la paraula ni de la boca. Així la boca, en la seva humil literalitat, és més del que podríem esperar. Aquesta boca diu que no ens pertoca a nosaltres eliminar ni els pecats ni res. Diu que això no és feina nostra, que no hi estem autoritzats perquè nosaltres tan sols som un projecte de nosaltres, una possibilitat, un encara no, un «encara no s'ha manifestat allò que serem». Nosaltres, ara, som però podríem ser. «Però ells» —els pecats— «podrien ser» —només que volguéssiu escoltar— blancs o suaus com la llana.  

La força que es requereix per a capgirar les coses amb aquesta contundència, per invertir, per posar potes enlaire, per santificar d’aquesta manera tan absoluta, per... 

...modificar, canviar, transformar, metamorfosar, variar, mutar, invertir, evolucionar, innovar, commoure, pertorbar, excitar, trastornar, desassossegar, inquietar, trasbalsar, desgavellar, enredar, embullar, desbaratar, descompondre, desorganitzar, esbarriar, esgavellar, embrollar, desendreçar, desarreglar, pertorbar, confondre, malmetre, trastornar, desconcertar, desfer, desarranjar o tombar-ho tot o voltar-nos a nosaltres com un guant... 

Perquè hi ha una força com aquesta que ho remou tot, fins que les entranyes queden al descobert i la pell s’interioritza. En aquesta pell interioritzada és on hi ha la paraula «boca» —la boca del Senyor— i aquesta boca parla i mou els seus llavis en l’interior més interior que hi pugui haver en nosaltres, perquè aquesta boca fa que les entranyes —les entranyes del Senyor— surtin i es vegin a plena llum i siguin la pell més pròpiament nostra.  

Aquesta seria la seva força però aquí no parlem de forces. L’amor té força però no és una força. L’amor conté: té la més-que-força de contenir o és la mateixa contenció o la força d’aguantar que té i és tota contenció. 

L’amor, doncs, com que és la contenció i no tan sols una contenció, ens conté a tots però al mateix temps en aquesta contenció ens escup donant-se així ell mateix a nosaltres quan tot just acabàvem d’arribar a aquesta contenció que per fi ens acollia i no ens defraudava, perquè així de donadora és la vida a fi que nosaltres també la continguem i l'escopim donant-la.  

Dins d’això o en això mateix o només això és el que som i aquí ens movem i aquest lloc té tanta o més força que tots els sinònims d'abans junts i aquesta força és l’amor encara que l’amor no sigui cap força

Sobre... (06) Abans de l'amor

Coses de tanta crescuda com aquestes

—Avi, què hi havia abans de l'amor? 

—No ho sé. Tan sols sé que abans de parlar d’amor, en primer lloc s’ha d’estimar. Aquest és un abans «actiu», molt poderós i previ a l'amor mateix, perquè és un ara. Però és un ara tan etern que amb l'eternitat extraordinàriament envolvent que té, causa l’atracció que caracteritza l'amor, tot i que aquesta gran atracció només és possible quan es conjuga i té noms i cognoms com quan diem: ell atrau.  

La fidelitat també és conseqüència d'aquesta eternitat. I no és que hi hagi amors «no-eterns», és que és inherent a l’amor l’eternitat de tots els temps aplegats en un sol moment lluminós que és quan l’amor «es dóna». 

Aquest moment és tan gran que fins i tot té jardins per on passejar i comentar distesament coses de tranta crescuda com aquestes.   

T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Jr 31 

Sobre... (05) L'amor considerat com un vestit

Entra en la perfecció 

—Avi, si no el podem tocar ni veure ni conèixer ¿com ho podem fer per saber-ne res? 

És molt fàcil. T’has d’imaginar que l’amor és un vestit lleuger com una brisa. Ara t'has d'imaginar que és dins del teu armari i que obres les portes i que el veus i que, tot just tocar-lo, el tries. 

Aquest vestit, però, té la característica que tots els qui se’l posen desapareixen en la levitat i la fragilitat que són l’abillament mateix del vestit perquè està teixit amb fibres d'aquestes. Per què desapareixen? Perquè els qui se'l posen queden perfectament impregnats i lligats a ell perquè ell abans ja s’havia lligat i impregnat de tots ells. 

Per posar-se un vestit com aquest no cal fer gestos per empolainar-se o perfeccionar-se davant del mirall. No cal fer cap mena d'esforç perquè qui entra o es posa un vestit tan fet a mida com aquest es posa o entra en la perfecció. 

Però per damunt de tot revestiu-vos de l’amor que tot ho lliga i perfecciona. Col 3

Sobre... (04) Com ens coneix l'amor

Fixa’t si et coneix bé  

—Avi, si no podem dir res de l’amor ¿com és que en parla tothom? 

—Perquè l’amor «és», és ell, és autònom en relació amb nosaltres. Nosaltres no hi podem ni gens ni res. És ell que no para de manifestar-se però ho fa tan sols quan ell vol. De tota manera, com que vol tant i ho fa molt, el món en va ple i per això la gent no pot deixar de parlar-ne tot i que la majoria de vegades no sàpiga què diu.  

Ens agradi o no, l’amor és un «ell mateix» que «està allà» intocable i que nosaltres voldríem que fos un «nosaltres mateixos» i que «estigués aquí».  

Diuen que una vegada algú volgué parlar amb l’amor directament. Diuen que la densitat i el pes del retruny de les seves paraules van fer que l’amor es tornés sord per sempre més. 

Potser per això de vegades l'amor ens pot semblar delicat i tímid perquè la seva obligació és amagar gelosament el poder que li ve de formar part tan directe de Déu. 

Tan sols observa’l, l’amor; no el cridis. No li diguis res però, sobretot, no li demanis mai coses perquè li podries fer molt mal. Com que ell ho sap tot i tu formes part d'aquest tot, també coneix a la perfecció la cosa que necessites perquè ell sap més coses de tu que tu mateix. 

Has de pensar que l’amor està tot el dia al teu costat pendent de tu. D’on et penses que et ve l’alè amb el qual respires les coses quan les respires a fons? És ell, l’amor, qui te’l dóna sense ni tan sols saber-ho tu. Fixa’t si et coneix bé.

* * *

Filles de Jerusalem, us conjuro per les gaseles i les cérvoles del camp: no desvetlleu l’amor, no el desperteu fins que ell mateix ho vulgui. Ct 2,7. 

Sobre... (03) Les circumval·lacions de l'amor

No para mai i és molt gran 

—Avi, però què és l’amor? 

—L’amor és una gran volta, una enorme circumval·lació. L’amor és el trànsit transitant per un trajecte immens. L’amor fa el mateix trajecte que la pluja: cau del cel fins que arriba a la terra i cau de la terra fins que arriba més enllà de la profunditat més fonda de la mateixa terra fins que la fecunda, fins que fa que germini, fins que la germinació dóna gra, fins que el gra es fa pa, fins que algú el menja.  

L’amor no sabem si comença al cel però sí que sabem que, com la pluja, ve del cel i que és aquest mateix trànsit incessant. L’amor no és un moment d’aquest trànsit. L’amor va, ve, torna, baixa o puja sense parar. Per això és tan difícil parlar de l’amor: perquè no para i, com que no s’està mai quiet, quan el volem fotografiar sempre surt mogut.  

L’amor, com que no permet que mai estiguem sols, sempre ens manté distrets en la conversa amb els altres i així no tenim temps de pensar en ell. 

L’amor és una paraula tot dient-se i que res no pot aturar en la seva dicció perquè tampoc ella para mai sola i perquè d’aquesta manera, mentre es diu, es realitza el que volia la gran circumval·lació que comença en l'alè dels llavis que la diuen. 

La paraula quan es diu, diu circumval·lació: sempre va, sempre segueix, sempre ens toca, sempre ens commou, sempre ens canvia per, després de fecundar-nos, regressar i tornar a començar i així una i altra vegada fins a l’infinit dels temps que és tota conversa que, per petita que sigui, no para mai i és molt gran. 

Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat» Is 55

Sobre... Sant Oleguer

Enguany el dia del sant fou ventós

Dilluns, mentre anava cap a la catedral, no podia deixar de pensar en la iconografia que envolta el nostre sant i a com se’l representa. Per exemple La glorificació de sant Oleguer, l’oli de fra Juncosa que hi ha a la volta de la sala capitular de la Seu. Potser per això sempre l'havia vinculat al torbellí d’un corrent d’aire poderosíssim en el qual es fonia el sant en la seva ascensió al cel. 

Sí, el tema d’avui era el vent: un vent ascendent, el vent de l’esperit que de vegades arrossega amb més força i poder que el d’aquest dilluns. La sorpresa, però, la vaig tenir quan vaig visitar el cos incorrupte que encara no havia vist mai.  

«Era ell», em deia a mi mateix una mica corprès mentre passava per davant del seu rostre, «era ell» i ell no tenia res a veure amb l’esplendor amb el qual la meva imaginació l’havia revestit. Era ell i era allà i era tan «algú» que semblava viu perquè passava desapercebut de tanta humilitat com desprenia. I era transparent perquè era tan algú com tanta gent que al llarg de cada dia passava pel meu costat sense que m’adonés que ells també eren sants. Gent anònima, gent del carrer, veïns, parroquians, pobres, beneficiats: per a mi, aquell dilluns, tots ells van ser per un instant lluminós sant Oleguer. 

Després de baixar les escales de darrera l'altar em vaig trobar amb la Teresa i li vaig comentar que un, després d'una visita com aquesta, no surt igual a com hi entra...

Al vespre, recordant tot això, vaig pensar que havia tingut molta sort de formar part d’una parròquia com la nostra, com la seva.

Sobre... (01) Les raons d'amor de l'amor

És inherent a l’amor la seva no extinció

El lloc de pas cap a Déu és estretíssim si tenim en compte que els seus camins i els seus preceptes i els seus decrets i les seves prescripcions són moltíssims i estar pendent d'això voldria dir no viure per a res més: per a res més que per estar-ne pendent. 

D’altra banda el camí també és estret perquè el nostre cor té una tendència innata a allunyar-se'n. Com en el cas anterior, aquí també ens podríem passar el dia pendents de si ens n’allunyem molt, poc o gens. De mica en mica, però, detectem que paranys com aquests ens distancien del més important que és l’amor: «Estima el Senyor». 

Si un no n'està enamorat tot són entrebancs, maldecaps i problemes. Aquestes paraules tan pesades sonen a les antípodes de les que es tenen en una relació d’amor i ens paralitzen a no tenir mai les idees clares del tot pel que fa al fons dels designis o de l’esquema o del raig de la creació que és l'amor.

«Tenir raons d’amor» vol dir haver percebut que un alè pot ser tan amorós que ni tan sols arriba a ser alè perquè és més que un alè que ho respira tot envolventment. Aquestes serien les relacions, no només perquè no n’hi hagi de millors sinó perque «són» en essència o perquè aquesta essència és plenament en elles. El fill les ha tastades o les tasta. A més de procedir del Pare —«remòtament»: molt abans del dia de la seva gestació— ara les «tasta» sense interrupcions i in actu. «Ell hi és», això està clar i això és molt diferent a quan «no hi era». 

«Abans?» Vols dir abans que tinguéssis coneixement de la imatge de la que parles?. 

Però una imatge no ens arriba mai sola perquè ve donada en un paquet postal llargament esperat però sense remitent. Nicolò Semitecolo, La Trinitat santa. c.1370 no és el remitent real: és un remitent intermediari que guarda el secret de la identitat de qui li ha confiat l'encàrrec d'enviar-nos-el. 

Perquè el que està en joc en aquesta imatge és «veure a qui no es pot veure». Es tracta de percebre a qui no pots veure, amb més intensitat que si el veiessis. Ell és en un «allà-aquí» permanent. El demés tot és accesori. Per exemple, podria semblar espectacular la verticalitat o la nuesa o les nafres que té el cos de llum de Jesús però sembla com si ell no donés importància a aquest fet per anecdòtic comparat amb el fet essencial: «És ell, ell és i em toca i m’aguanta i jo no faig res i, si hagués de ser sincer, hauria de dir que ni tan sols sé qui és aquest “ell”». Aquesta és la gran respiració d'un més que aire que hi ha en aquesta imatge.

«Que podem veure» vol dir que d'alguna manera alguna vegada ha estat vista realment així per algú: per exemple per mi, pel sol fet que n'estigui parlant. Però «podem veure» també vol dir que, molt més lluny que no ens podria portar el telescopi més avançat, aquest és l’espai de visibilitat més gran que ens pot ser donat als homes per «veure» «alguna cosa» «en profunditat»: es tracta de la «corona de la visibilitat» a la qual tan sols hi accedeixen els ulls de l'ànima per una raó que porta per nom «amor». 

En tan gran mesura és una raó d’amor que amb aquest «espai de visiblitat» en tenim prou i de sobres perquè no acabarem mai de veure'l del tot, perquè sempre és nou i, perquè perdura eternament ja que és inherent a l’amor la seva no extinció.

Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus preceptes, els seus decrets, les seves prescripcions. Però si el teu cor s'allunya d'ell, si no l'obeeixes i et deixes arrossegar a donar culte a d'altres déus i adorar-los no viuràs gaires anys a la terra on ara, després de passar el Jordà, entraràs per prendre'n possessió. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo, sigues-li fidel, i en ell trobaràs la vida. Dt 30