Sobre... (07) Allò que més li agrada a l'amor

La gran volta

—Avi, per què hem de tenir amor al nom de Déu? No podríem tenir-li directament a ell? 

—No perquè és el seu nom qui en realitat té amor com un aljub té aigua. 

Per amor hi hagué l’assedegament. Per amor hi hagué la cisterna. Per amor estava plena. Per amor atragué a qui tenia set i per amor hi anà el qui en begué que així adquirí prou amor per tornar-lo a l’aigua sense quedar-se’n gens. 

—I per què no se’n quedava una mica per a ell? 

—Perquè ja no li calia, perquè després de beure ell, esdevingué aquest mateix amor. En passà a formar part. L’amor no el rebutjà i es dignà fer que ell i l’amor fossin una sola cosa. Fixa’t com l’amor no rebutja mai els qui tenen set d'ell. Per què? Doncs perquè l’amor sap que no rebutjant-nos, tard o d’hora li retornarem el fluxe amb el qual ens ha saciat. Serà el dia que s’acomplirà, tancant-se, la gran volta que es forma quan li donem gràcies, que és allò que més vol i més li agrada.

Per amor del seu gran nom, el Senyor no rebutjarà el seu poble ja que ell mateix s’ha dignat fer de vosaltres el seu poble. 1 Sa 12

Sobre... (02) La boca de l'amor

Encara que l'amor no sigui cap força

Veniu després i veurem qui té raó, diu el Senyor. Els vostres pecats són com l'escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana, només que volguéssiu escoltar. Llavors menjaríeu el bo i millor de la terra. Però si no voleu i us revolteu, l'espasa us devorarà. La boca del Senyor és la qui et parla i sóc jo mateix, el Senyor, qui ho pronuncio. Is 1 

«Si no volem» —si no volem escoltar— no hi ha res a fer. Si no volem que les coses canvïin, si no volem canviar, si no volem modificar la nostra postura per sentir millor aquesta veu... pitjor per nosaltres. Nosaltres ens ho haurem buscat perquè més facilitats no ens podien ser donades.  

L’argument d’aquestes facilitats és una paraula que tan sols demana de ser escoltada i una boca que la diu i d'aquesta boca i de la paraula mateixes és del que es tracta. No cal anar més lluny ni de la paraula ni de la boca. Així la boca, en la seva humil literalitat, és més del que podríem esperar. Aquesta boca diu que no ens pertoca a nosaltres eliminar ni els pecats ni res. Diu que això no és feina nostra, que no hi estem autoritzats perquè nosaltres tan sols som un projecte de nosaltres, una possibilitat, un encara no, un «encara no s'ha manifestat allò que serem». Nosaltres, ara, som però podríem ser. «Però ells» —els pecats— «podrien ser» —només que volguéssiu escoltar— blancs o suaus com la llana.  

La força que es requereix per a capgirar les coses amb aquesta contundència, per invertir, per posar potes enlaire, per santificar d’aquesta manera tan absoluta, per... 

...modificar, canviar, transformar, metamorfosar, variar, mutar, invertir, evolucionar, innovar, commoure, pertorbar, excitar, trastornar, desassossegar, inquietar, trasbalsar, desgavellar, enredar, embullar, desbaratar, descompondre, desorganitzar, esbarriar, esgavellar, embrollar, desendreçar, desarreglar, pertorbar, confondre, malmetre, trastornar, desconcertar, desfer, desarranjar o tombar-ho tot o voltar-nos a nosaltres com un guant... 

Perquè hi ha una força com aquesta que ho remou tot, fins que les entranyes queden al descobert i la pell s’interioritza. En aquesta pell interioritzada és on hi ha la paraula «boca» —la boca del Senyor— i aquesta boca parla i mou els seus llavis en l’interior més interior que hi pugui haver en nosaltres, perquè aquesta boca fa que les entranyes —les entranyes del Senyor— surtin i es vegin a plena llum i siguin la pell més pròpiament nostra.  

Aquesta seria la seva força però aquí no parlem de forces. L’amor té força però no és una força. L’amor conté: té la més-que-força de contenir o és la mateixa contenció o la força d’aguantar que té i és tota contenció. 

L’amor, doncs, com que és la contenció i no tan sols una contenció, ens conté a tots però al mateix temps en aquesta contenció ens escup donant-se així ell mateix a nosaltres quan tot just acabàvem d’arribar a aquesta contenció que per fi ens acollia i no ens defraudava, perquè així de donadora és la vida a fi que nosaltres també la continguem i l'escopim donant-la.  

Dins d’això o en això mateix o només això és el que som i aquí ens movem i aquest lloc té tanta o més força que tots els sinònims d'abans junts i aquesta força és l’amor encara que l’amor no sigui cap força

Sobre... (06) Abans de l'amor

Coses de tanta crescuda com aquestes

—Avi, què hi havia abans de l'amor? 

—No ho sé. Tan sols sé que abans de parlar d’amor, en primer lloc s’ha d’estimar. Aquest és un abans «actiu», molt poderós i previ a l'amor mateix, perquè és un ara. Però és un ara tan etern que amb l'eternitat extraordinàriament envolvent que té, causa l’atracció que caracteritza l'amor, tot i que aquesta gran atracció només és possible quan es conjuga i té noms i cognoms com quan diem: ell atrau.  

La fidelitat també és conseqüència d'aquesta eternitat. I no és que hi hagi amors «no-eterns», és que és inherent a l’amor l’eternitat de tots els temps aplegats en un sol moment lluminós que és quan l’amor «es dóna». 

Aquest moment és tan gran que fins i tot té jardins per on passejar i comentar distesament coses de tranta crescuda com aquestes.   

T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Jr 31 

Sobre... (05) L'amor considerat com un vestit

Entra en la perfecció 

—Avi, si no el podem tocar ni veure ni conèixer ¿com ho podem fer per saber-ne res? 

És molt fàcil. T’has d’imaginar que l’amor és un vestit lleuger com una brisa. Ara t'has d'imaginar que és dins del teu armari i que obres les portes i que el veus i que, tot just tocar-lo, el tries. 

Aquest vestit, però, té la característica que tots els qui se’l posen desapareixen en la levitat i la fragilitat que són l’abillament mateix del vestit perquè està teixit amb fibres d'aquestes. Per què desapareixen? Perquè els qui se'l posen queden perfectament impregnats i lligats a ell perquè ell abans ja s’havia lligat i impregnat de tots ells. 

Per posar-se un vestit com aquest no cal fer gestos per empolainar-se o perfeccionar-se davant del mirall. No cal fer cap mena d'esforç perquè qui entra o es posa un vestit tan fet a mida com aquest es posa o entra en la perfecció. 

Però per damunt de tot revestiu-vos de l’amor que tot ho lliga i perfecciona. Col 3

Sobre... (04) Com ens coneix l'amor

Fixa’t si et coneix bé  

—Avi, si no podem dir res de l’amor ¿com és que en parla tothom? 

—Perquè l’amor «és», és ell, és autònom en relació amb nosaltres. Nosaltres no hi podem ni gens ni res. És ell que no para de manifestar-se però ho fa tan sols quan ell vol. De tota manera, com que vol tant i ho fa molt, el món en va ple i per això la gent no pot deixar de parlar-ne tot i que la majoria de vegades no sàpiga què diu.  

Ens agradi o no, l’amor és un «ell mateix» que «està allà» intocable i que nosaltres voldríem que fos un «nosaltres mateixos» i que «estigués aquí».  

Diuen que una vegada algú volgué parlar amb l’amor directament. Diuen que la densitat i el pes del retruny de les seves paraules van fer que l’amor es tornés sord per sempre més. 

Potser per això de vegades l'amor ens pot semblar delicat i tímid perquè la seva obligació és amagar gelosament el poder que li ve de formar part tan directe de Déu. 

Tan sols observa’l, l’amor; no el cridis. No li diguis res però, sobretot, no li demanis mai coses perquè li podries fer molt mal. Com que ell ho sap tot i tu formes part d'aquest tot, també coneix a la perfecció la cosa que necessites perquè ell sap més coses de tu que tu mateix. 

Has de pensar que l’amor està tot el dia al teu costat pendent de tu. D’on et penses que et ve l’alè amb el qual respires les coses quan les respires a fons? És ell, l’amor, qui te’l dóna sense ni tan sols saber-ho tu. Fixa’t si et coneix bé.

* * *

Filles de Jerusalem, us conjuro per les gaseles i les cérvoles del camp: no desvetlleu l’amor, no el desperteu fins que ell mateix ho vulgui. Ct 2,7. 

Sobre... (03) Les circumval·lacions de l'amor

No para mai i és molt gran 

—Avi, però què és l’amor? 

—L’amor és una gran volta, una enorme circumval·lació. L’amor és el trànsit transitant per un trajecte immens. L’amor fa el mateix trajecte que la pluja: cau del cel fins que arriba a la terra i cau de la terra fins que arriba més enllà de la profunditat més fonda de la mateixa terra fins que la fecunda, fins que fa que germini, fins que la germinació dóna gra, fins que el gra es fa pa, fins que algú el menja.  

L’amor no sabem si comença al cel però sí que sabem que, com la pluja, ve del cel i que és aquest mateix trànsit incessant. L’amor no és un moment d’aquest trànsit. L’amor va, ve, torna, baixa o puja sense parar. Per això és tan difícil parlar de l’amor: perquè no para i, com que no s’està mai quiet, quan el volem fotografiar sempre surt mogut.  

L’amor, com que no permet que mai estiguem sols, sempre ens manté distrets en la conversa amb els altres i així no tenim temps de pensar en ell. 

L’amor és una paraula tot dient-se i que res no pot aturar en la seva dicció perquè tampoc ella para mai sola i perquè d’aquesta manera, mentre es diu, es realitza el que volia la gran circumval·lació que comença en l'alè dels llavis que la diuen. 

La paraula quan es diu, diu circumval·lació: sempre va, sempre segueix, sempre ens toca, sempre ens commou, sempre ens canvia per, després de fecundar-nos, regressar i tornar a començar i així una i altra vegada fins a l’infinit dels temps que és tota conversa que, per petita que sigui, no para mai i és molt gran. 

Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat» Is 55

Sobre... Sant Oleguer

Enguany el dia del sant fou ventós

Dilluns, mentre anava cap a la catedral, no podia deixar de pensar en la iconografia que envolta el nostre sant i a com se’l representa. Per exemple La glorificació de sant Oleguer, l’oli de fra Juncosa que hi ha a la volta de la sala capitular de la Seu. Potser per això sempre l'havia vinculat al torbellí d’un corrent d’aire poderosíssim en el qual es fonia el sant en la seva ascensió al cel. 

Sí, el tema d’avui era el vent: un vent ascendent, el vent de l’esperit que de vegades arrossega amb més força i poder que el d’aquest dilluns. La sorpresa, però, la vaig tenir quan vaig visitar el cos incorrupte que encara no havia vist mai.  

«Era ell», em deia a mi mateix una mica corprès mentre passava per davant del seu rostre, «era ell» i ell no tenia res a veure amb l’esplendor amb el qual la meva imaginació l’havia revestit. Era ell i era allà i era tan «algú» que semblava viu perquè passava desapercebut de tanta humilitat com desprenia. I era transparent perquè era tan algú com tanta gent que al llarg de cada dia passava pel meu costat sense que m’adonés que ells també eren sants. Gent anònima, gent del carrer, veïns, parroquians, pobres, beneficiats: per a mi, aquell dilluns, tots ells van ser per un instant lluminós sant Oleguer. 

Després de baixar les escales de darrera l'altar em vaig trobar amb la Teresa i li vaig comentar que un, després d'una visita com aquesta, no surt igual a com hi entra...

Al vespre, recordant tot això, vaig pensar que havia tingut molta sort de formar part d’una parròquia com la nostra, com la seva.

Sobre... (01) Les raons d'amor de l'amor

És inherent a l’amor la seva no extinció

El lloc de pas cap a Déu és estretíssim si tenim en compte que els seus camins i els seus preceptes i els seus decrets i les seves prescripcions són moltíssims i estar pendent d'això voldria dir no viure per a res més: per a res més que per estar-ne pendent. 

D’altra banda el camí també és estret perquè el nostre cor té una tendència innata a allunyar-se'n. Com en el cas anterior, aquí també ens podríem passar el dia pendents de si ens n’allunyem molt, poc o gens. De mica en mica, però, detectem que paranys com aquests ens distancien del més important que és l’amor: «Estima el Senyor». 

Si un no n'està enamorat tot són entrebancs, maldecaps i problemes. Aquestes paraules tan pesades sonen a les antípodes de les que es tenen en una relació d’amor i ens paralitzen a no tenir mai les idees clares del tot pel que fa al fons dels designis o de l’esquema o del raig de la creació que és l'amor.

«Tenir raons d’amor» vol dir haver percebut que un alè pot ser tan amorós que ni tan sols arriba a ser alè perquè és més que un alè que ho respira tot envolventment. Aquestes serien les relacions, no només perquè no n’hi hagi de millors sinó perque «són» en essència o perquè aquesta essència és plenament en elles. El fill les ha tastades o les tasta. A més de procedir del Pare —«remòtament»: molt abans del dia de la seva gestació— ara les «tasta» sense interrupcions i in actu. «Ell hi és», això està clar i això és molt diferent a quan «no hi era». 

«Abans?» Vols dir abans que tinguéssis coneixement de la imatge de la que parles?. 

Però una imatge no ens arriba mai sola perquè ve donada en un paquet postal llargament esperat però sense remitent. Nicolò Semitecolo, La Trinitat santa. c.1370 no és el remitent real: és un remitent intermediari que guarda el secret de la identitat de qui li ha confiat l'encàrrec d'enviar-nos-el. 

Perquè el que està en joc en aquesta imatge és «veure a qui no es pot veure». Es tracta de percebre a qui no pots veure, amb més intensitat que si el veiessis. Ell és en un «allà-aquí» permanent. El demés tot és accesori. Per exemple, podria semblar espectacular la verticalitat o la nuesa o les nafres que té el cos de llum de Jesús però sembla com si ell no donés importància a aquest fet per anecdòtic comparat amb el fet essencial: «És ell, ell és i em toca i m’aguanta i jo no faig res i, si hagués de ser sincer, hauria de dir que ni tan sols sé qui és aquest “ell”». Aquesta és la gran respiració d'un més que aire que hi ha en aquesta imatge.

«Que podem veure» vol dir que d'alguna manera alguna vegada ha estat vista realment així per algú: per exemple per mi, pel sol fet que n'estigui parlant. Però «podem veure» també vol dir que, molt més lluny que no ens podria portar el telescopi més avançat, aquest és l’espai de visibilitat més gran que ens pot ser donat als homes per «veure» «alguna cosa» «en profunditat»: es tracta de la «corona de la visibilitat» a la qual tan sols hi accedeixen els ulls de l'ànima per una raó que porta per nom «amor». 

En tan gran mesura és una raó d’amor que amb aquest «espai de visiblitat» en tenim prou i de sobres perquè no acabarem mai de veure'l del tot, perquè sempre és nou i, perquè perdura eternament ja que és inherent a l’amor la seva no extinció.

Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus preceptes, els seus decrets, les seves prescripcions. Però si el teu cor s'allunya d'ell, si no l'obeeixes i et deixes arrossegar a donar culte a d'altres déus i adorar-los no viuràs gaires anys a la terra on ara, després de passar el Jordà, entraràs per prendre'n possessió. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo, sigues-li fidel, i en ell trobaràs la vida. Dt 30

Sobre... La fornal de la pobresa

Sobre l'alegria d'un monitor 

Monitor i monició venen del verb llatí monere que volia dir fer veure, fer pensar, advertir o aconsellar. El monitor «fa» pensar perquè un monitor sap fer de monitor d’un mateix: «Em faig pensar, m’obligo a pensar, no em permeto —no em puc permetre— el luxe de desaprofitar cap possibilitat de pensar. M’amonesto, m’adverteixo, m’aviso, em reprenc, em renyo, doncs, per les coses que he deixat de pensar i per la de coses que encara em queden per pensar perquè sempre que es vulgui tot és pensable i donador de pensament. M’amonesto, m’adverteixo, m’aconsello... i així em salvo. Si m’amonesto ja estic salvat solen dir els monitors. Vaig pel món amonestant-me per pensar-me per aclarir-me». 

Un monitor, amb les seves monicions, «presenta» però al mateix temps adverteix i aconsella: «noteu com es diu o s’ha dit o es dirà...» i el monitor sap que això és bo i valuós per a tothom. 

Un monitor és un pont perplexe —«en suspens»— entre dos «allà», entre dues dimensions desconegudes per immenses. «Hi ha el cel», diu el monitor, i en parla com si fos casa seva sense haver-hi estat mai. En parla a la terra on tampoc no ha estat mai. Es mira a uns i altres i no pot evitar sentir alegria. 

El monitor, perquè veu el cel, parla del cel i la terra fa festa. El monitor, perquè veu la terra, parla de la terra i el cel també fa festa. El monitor és amic d’aquí i d’allà i fa un gran arc, un pont tan gran com el de l’horitzó. Encara que ell no salti, un monitor, per exemple, és imprescindible en un circ per adverir i «fer veure» els imminents i arriscadíssims salts que d’un moment a l’altre es produïran. Hi ha monitors famosos que saben provocar en el públic salts molt més mortals i perillosos que els dels trapezistes.

El monitor, sense paraules de cel, sap parlar del cel a la terra i de la terra al cel. El monitor quan parla del cel ho fa amb paraules convençudes i concient del corrent d’aire-de-cel que circula per la seva sang. 

El domini que ha de tenir un monitor en la paraula es basa en que no en té cap, de domini. El monitor es deixa portar per la paraula mateixa. Per això es diu que un monitor actua però també és l’acte mateix d'actuar, perquè un monitor, prèviament, «s'ha posat en mans de tota mena de proves però es manté en el seu propòsit i no l'abandona i apren la saviesa —el fer pensar— en els camins de la vida i accepta tot allò que li vindrà». 

Fill meu, si has decidit de ser un fidel de Déu, t'has posat en mans de tota mena de proves. Mantén-te en el teu propòsit, no l'abandonis, i aprendràs la saviesa en els camins de la vida. Accepta tot allò que et vindrà, sigues pacient en la malaltia i en la pobresa, que l'or el proven amb foc però Déu prova els seus homes en la fornal de la pobresa. Sir 2,1-13 

Sobre... Vosaltres

«Vosaltres: els de Vida Creixent»

Sobre què pot voler dir una vida creixent i de què o com s’alimenta aquesta vida, sant Pere, ell que fou pedra i sabia molt bé de què parlava, va escriure:

Així, com infants tot just nats, deliu-vos per la llet pura de la Paraula, que us farà créixer i us durà a la salvació. Vosaltres ja heu tastat que n'és de bo el Senyor. Acosteu-vos a ell que és la pedra viva, rebutjada pels homes però escollida i preciosa als ulls de Déu. Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist. Vosaltres, els qui creieu, teniu un gran honor. Vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s'ha reservat, perquè proclameu la lloança d'aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable. Vosaltres que en altre temps no éreu poble, ara sou el poble de Déu; no éreu compadits però ara ell s'ha compadit de vosaltres. 1 Pe 2 

Qui tasta aquesta llet tan pura té l’honor més gran que es pugui tenir aquí a la terra perquè entra de ple en el moll de l’os del creixement i de la seva edificació tot fonent-s'hi: entra de ple i es fon amb la vida.

25 anys de Vida Creixent a la pàrròquia de Sant Oleguer 

Sobre... Els cohets

Aquells terribles primers moments  

L’espectacle d’un cohet enlairant-se sempre m’ha robat els ulls. 

Un cohet per elevar-se necessita cremar grans dosis d’energia fins que no arriba a òrbita. Grans dosis d’energia i de bogeria i de tota mena de proves. El cohet, per elevar-se, no pot no mantenir-se en el seu propòsit, no pot abandonar-lo, altrament cauria. El cohet accepta de bon grat, doncs, tot allò que li ve de nou a cada milèssima de segon de les aigües de l’espai. 

Podríem dir que un cohet confia, espera i creu i, mentre s’eleva, recorda la seva història passada, quan tot just començava l’enlairament: mai no es va veure defraudat ni abandonat en aquells terribles primers moments 

Fill meu, si has decidit de ser un fidel de Déu, t'has posat en mans de tota mena de proves. Mantén-te en el teu propòsit, no l'abandonis, i aprendràs la saviesa en els camins de la vida. Accepta tot allò que et vindrà, sigues pacient en la malaltia i en la pobresa, que l'or el proven amb foc però Déu prova els seus homes en la fornal de la pobresa. Fidels del Senyor, confieu en la seva bondat, no us allunyeu d'ell si no voleu caure. Fidels del Senyor, espereu en els seus favors, la seva salvació i la felicitat eterna. Fidels del Senyor, creieu en ell i no us mancarà la recompensa. Fidels del Senyor, estimeu-lo i ell il·luminarà els vostres cors. Fixeu-vos en la història passada i ho veureu: Hi ha hagut mai ningú que confiés en el Senyor i es veiés defraudat? Hi ha hagut mai ningú que esperés en ell i fos abandonat, que l'invoqués i no fos escoltat? Perquè el Senyor és compassiu i benigne, perdona els pecats i, a l'hora del perill, salva els qui compleixen la seva voluntat. Sir 2,1-13 

Sobre... Els desànims

Amb un petó 

Hi ha uns ferros ortopèdics per a cames paralítiques que se sostenen agafats amb corretges a la cuixa, als panxells i als canells de la cama. Tenen un ressort a la part posterior que bloqueja o desbloqueja l’articulació del genoll per seure o per incorporar-se. A una amiga se n'hi va espatllar un i, dies enrrere, va tenir un gran ensurt quan va posar-se dreta: el ressort va fallar i poc li va faltar per caure. 

Va trucar a la botiga i avui, mentre jo era amb ella, han vingut. Li he tret el joc espatllat de la cama esquerra per posar-ne un de nou mentre no arreglen l’altre. L’operació de treure o posar els ferros dura uns quinze feixucs minuts.  

Mentre cordava les sivelles amb les corretges pensava en com pot arribar a costar fer una cosa tan simple per a nosaltres com és aixecar-nos o anar al llit i li ho he dit, tot comentant que ara entenia una mica més d'on li venia el descoratjament que de vegades tenia. Li he preguntat: «En dies així d’on treus els ànims?». M'ha respost:  

—Tot passa com en aquella frase de sant Joan de la Creu: Si no tienes amor, da amor y encontrarás amor. Doncs això: «Si no tens ànims...» 

Cap a la una, com sempre, ens hem acomiadat amb un petó.

Sobre... El frec de les relacions

Allà, en aquell «allò»

Totes les coses que s’hagin dit o que queden per dir d’aquesta imatge no tindrien sentit si no fos una imatge viva i eficaç com de vegades ho són algunes paraules. Això vol dir que si l’espectador no tingués dins seu un esquema previ com el de la imatge no la veuria. Per això, si té dins seu la imatge en veure la pintura, el que simplement fa és reconeixer-la. «Ah sí: això és allò», exclama en veure-la.
Però com que nosaltres no ens quedaríem satisfets amb aquesta explicació li preguntaríem què vol dir quan diu que «és allò».
—«Allò és, allò és —diria— un lloc sagrat, un esquema, unes constants, un funcionament o una mecànica de les coses que, més enllà de les mateixes coses però més cosa que les coses, es produeix en determinades ocasions —en diuen ocasions sagrades— quan tots els indicadors apunten cap a un mateix lloc de plenitud llargament anhelat.
“Allò” és... saber-se temple de Déu».
—I què vol dir sagrat?
—Vol dir el contrari que profanat. Tan el contrari que allà on s'és la profanació és imposssible perquè allà té lloc la profanació de totes les profanacions.
Allà, en aquell «allò», hi ha l’esquema de funcionament de la vida i la vida mateixa vivint.
Allà, en aquell «allò», un és sostingut. És sostingut per l’esquena amb tanta traça que amb prou feines pot dir qui o què el sosté.
Allà, en aquell «allò» tan pregonament amagat i tan protegit però tan a la vista de tothom que pensar-hi esgarrifa, allà no hi ha possibilitat d’engany.
Allà, en aquell «allò» tot —el món, la vida, la mort, el present, el futur— és nostre perquè nosaltres som més d’aquell «allò» que de nosaltres mateixos. És l'«allò» que la imatge del Nicoletto tan bé explica.
Allà, en aquell «allò» l'Esperit de Déu habita en nosaltres i això vol dir que... «una vegada hi havia un colom i la llum que sortia del seu bec la sentíem com el tapapunts daurat d’una túnica que ens fregava abrigant la nostra nuesa natural i negra d'éssers sense «allò» però que es desviuen per «allò».

Germans, no sabeu que sou un temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu Déu li'n demanarà compte perquè el temple de Déu és sagrat i aquest temple sou vosaltres. Que ningú no s'enganyi ell mateix (...) que ningú no es gloriï de ser seguidor de ningú. Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu. 1C 3

Sobre... Qui és el Senyor

Estima els altres és Jo sóc el Senyor

El Senyor digué a Moisès: «Digues a tota la comunitat dels israelites: sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal; així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor». Lv 19

Sobre... Les relacions d'inseparabilitat

No són cap joc 

Feu clic aquí i si us hi fixeu bé veureu que la imatge és transparent. Això vol dir que els tres personatges es miren veient-se a ells mateixos transparentment. Jesús es veu a ell mateix perquè no veu al Pare que és a la seva esquena. Tan sols en la transparència d’aquest veure’s a ell mateix Jesús pot veure el pare. En entrar a ell mateix per veure’s, entra a veure (o millor: «diu veure») el pare. 

Veure’s a ell mateix vol dir veure’s de veritat, sense res que enterboleixi res i per això, perquè veu la veritat completa, també veu el pare a qui no veu. Podríem dir que veu la globalitat perquè veu l’invisible. En la globalitat hi ha d'haver un pare i un Jesús i un nosaltres i un tot de manera inseparable. No seria globalitat si hi faltés algú. Jesús mira amb uns ulls que veuen el pare a qui no veuen. 

Creure, diu sant Pau, és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem

—Per què veu o hi veu o es veu o ens veu?  —Perquè irradia del pare o perquè irradia pel pare o perquè irradia pare o, millor, perquè «diu pare». 

Podríem dir: «El pare el sosté» però com que és inimaginable el pare sense Jesús, ens preguntem qui sosté a qui. Així, el pare és sostingut pel fill a qui ell també sosté. Són imprescindibles. Són la imprescindibilitat personificada, encarnada. Les mans es fonen. Les mans en creu i amb sang pujant suaument i les mans del darrera en davallada suau.
El tall i la sang de la llançada a l’esquerra i el mantell del pare al voltant de la corona són de color vermell. 

En relació amb el rostre del pare, el rostre de Jesús somriu.  

Jo els veig als tres i els tres em veuen a mi però Jesús no veu el pare. Veure-hi de veritat vol dir una suma de mirades: ell que es veu a si mateix i ho veu tot i veu el tot, i ells són jo veient-los.  

El seguit d’entrades i de sortides que ha de fer la mirada per aquesta la imatge l’encenen fins a fer-la candent i lluminosa com un vitrall perquè tots tres em venen com em ve lluminosament la llum d'un vitrall qual el miro i d'aquesta llum resplendent en diem amor.

Si em desplaço cap a la dreta o cap a l’esquerra ells em segueixen mirant sempre amb la gran sobrietat que desprèn l'amor absolut mentre jo els miro a ells com si formés part dels jocs del quadre que l’habilitat de l’artista va tenir molta cura d’advertir-nos que no són cap joc. 

Allò que l’espectador veu és el veure’s de la imatge a ella mateixa però que també veu a qui la mira. Si la imatge es veu a ella mateixa és perquè és viva i perquè els personatges de la imatge també es veuen a ells mateixos i són vius. Si es veuen a ells mateixos i són vius és perquè nosaltres també ens hem vist a nosaltres mateixos quan els hem vist a ells totalment.  

Podria ser que al segle catorze es veiessin les coses d'aquesta manera?

—Més imatges, aquí— 

Sobre... Les relacions

Ho pot ser perfectament

Si ho pensem bé veurem que la nostra vida tan sols és feta de relacions. Ens passem el dia relacionant-nos fins i tot quan no ho fem o descansem. 

Això m'ha vingut al cap per les relacions que Jesús tenia. Els evangelis en parlen i és una manera de veure Jesús: com es relacionava sempre amb tot i tothom i mai no deixava de fer-ho amb res ni ningú com si tan sols hagués nascut per ser una relació pura. 

Els evangelis per exemple expliquen les relacions que tenia amb els fariseus o, entre moltes, aquestes amb els seus deixebles: 

Els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. (...) Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: —Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls i no hi veieu, orelles i no hi sentiu? ¿No recordeu quantes cistelles vau omplir amb els bocins que havien sobrat quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes? Ells li responen: —Dotze. —I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir? Li diuen: —Set. I els digué: —¿Encara no ho enteneu? 

Jesús tenia relacions desconcertants amb tothom perquè tot ho veia en relació amb la relació radiant, transparent i sense escletxes que l'unia amb el pare.  

Desconcertava els deixebles perquè el desconcertava que ells no tinguessin aquesta mateixa relació i els deixebles per la seva banda quedaven desconcertats o buscaven aquest desconcert perquè dins seu sabien perfectament de què els estava parlant i no era veritat que no entenguessin o no comprenguessin res. Sabien que mai no els havia enganyat i per això també sabien que era de veritat aquesta relació tan pura que tenia amb el pare i amb tothom. 

Jesús amb el seu desconcert demostrava científicament als seus deixebles que tota relació ha de ser pura i per això s'estranyava que la d'ells no ho fos. Aquest estupor en la seva mirada els convencia que ho pot ser perfectament

Sobre... La Trinitat, 2

Nicolò Semitecolo, c. 1370 Padova, Museo Diocesano

Una coloma anomenada paraula 

Parlar de la Trinitat és parlar de Déu  

De Déu no se’n pot parlar però de la Trinitat sí  

La Trinitat, doncs, és la possibilitat de parlar de Déu  

De la Trinitat, però, no tindria sentit parlar-ne si no fos per la seva encarnació en nosaltres 

Parlem d’una trinitat en nosaltres que és prèvia a nosaltres 

Una unitat és muda, cega, sorda i sola, en canvi una dualitat o una trinitat, no

L’algú altre d’aquesta dualitat o d’aquesta trinitat dóna molt que pensar 

Per exemple: percebo que hi ha algú darrera meu. Tot i no veure’l sento com els seus braços em sostenen. De no ser-hi ja m’hauria desplomat. Això és així. És la primera constatació seriosa que faig de no estar sol. Algú em sosté: algú que em coneix bé perquè m'agafa bé i que m’escolta, però també jo que per fi escolto i sento algú 

Per això puc parlar de les meves relacions amb ell o de les seves relacions amb mi. Això també és molt així 

El nom que més escauria a qui em sosté d’aquesta manera és el de pare 

Ell és abans que jo, sempre. Sempre és el meu pare i això vol dir que sóc fill seu 

Aquell que noto que és a la meva esquena, aquell que per més que m’hi esforci no podré veure mai, d'aquell a qui percebo com em sosté en dic pare perquè és qui em pot conèixer millor 

Si penso en ell d’aquesta manera és perquè em sembla la millor manera de dir allò que d’ell percebo en mi  

Es podria dir res d’aquesta percepció o de la relació que es dóna? 

Podria dir per exemple: el pare ja estimarà el seu fill molt abans de ser engendrat però també sense veure’l ja l’estimava en el futur 

El pare té orelles per escoltar allò que d'ell parlen les meves entranyes 

Tan sols ell i jo sentim en un lloc indeterminat entre el coll i el cap l’esbategament de les ales d'una coloma anomenada paraula

Sobre... La Trinitat

El dia sisè 

La Trinitat és Déu en acció. L’acció de Déu en el mateix acte de dir alguna cosa. 

Abans, quan érem joves i parlàvem de Déu en abstracte, «la terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor». Però arribà un dia que «Déu digué...» com en el llibre del Gènesi. Déu parlà —brrrrrr— alguna cosa i no se la va quedar per a ell

Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües. 

I Déu digué: «Que existeixi l’Esperit». I l’Esperit existí i Déu veié que l’Esperit —que era Ell mateix— era bo de debò. 

I després digué: «Que existeixi el Fill». I el Fill existí i Déu veié que el Fill —que era Ell mateix— era bo de debò. 

Finalment Déu digué: «Que existeixi el Pare». I el Pare existí i Déu veié que el Pare —que era Ell mateix— era bo de debò. 

Déu els separà de la foscor i donà a l’Esperit, al Fill i al Pare el nom de «dia» i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer. 

—I tot això, per què? 

—Tan sols per donar-se mentre ens ho explicava: 

Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres». Déu creà l'home a la seva imatge, el creà a imatge de Déu; creà l'home i la dona. Déu els beneí. I va ser així. Déu veié el que havia fet, i era bo de debò. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

La Trinitat vol dir un Déu que s’estima a si mateix estimant les persones que ell també és tot ensenyant-nos amb aquest acte com ho hem de fer nosaltres perquè aquesta és l’essència del que som: estimar.  

Sobre... Sant Pau

Com si fos ara

Com que es coneixia perfectament també sabia perfectament que tots som desgraciats i per això, abans que res, sempre els parlava de gràcia perquè poguessin reconèixer amb nitidesa de què els estava parlant. 

Els parlava d’allò que satisfà per la seva naturalitat, l'espontaneïtat, la facilitat o la fluïdesa i gens per la força o la potència. Els parlava d’allò que, mentre els parlava, percebien com els estava éssent acordat perquè els fos agradable sense ésser-los estrictament degut. Els parlava de la gràcia, d’allò que plaïa i que tan atreia en l’actitud, en la manera o en l'enraonar de Jesús.  

Després els parlava d’amor. Però els parlava d’amor amb amor, desinteressadament, tot festejant-los amb simpatia, reverència, entusiasme i tendresa. Els parlava de la inclinació o de l'afecció tan vives i grans que el Pare té envers nosaltres.  

Finalment, després de la gràcia i de l’amor, els parlava de comunió. Una mena de desaparició d’ells, per ser més-ells que ells-mateixos, en un acte d’unificació o de reunió o de fusió o d’aliança per sempre amb la gràcia i l’amor. 

Per això va acabar dient als de Corint: Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i la comunió de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.  

Per això encara avui ho repetim com si fos ara

Sobre... L'actualitat

Ara 

Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble. Lc 2

«Ara». Simeó, des de l’ara de quan va parlar parlava d’un ara que era el seu ara d’alehores però que també era un ara d’abans i de després: parlava de l'ara absolut, present i lluminós que acabava de veure. Es podria dir que Simeó va desaparèixer en aquest ara i que tota la resta de coses per a ell deixà d'existir.

Nosaltres també tenim un ara gran com aquest. No és un ara en el qual tinguem «moltes coses a fer ara mateix». És un ara sense presses. Tenim un ara ple, la plenitud d'un «ara mateix». Un ara terriblement viu i candent que és tan del tot que no hi caben ni paraules. Tenim un ara actualíssim molt a prop nostre que ens espera. Solament en un ara tan absolut com aquest els nostres ulls podran veure l’absolut on ara són i que els inclou. 

—I com es fa per tenir un ara com aquest?
—Trinitàriament. 

Simeo acabava de veure el mateix que va veure sant Pau: « a) la gràcia de Jesucrist, el Senyor, b) l'amor de Déu i c) la comunió de l'Esperit Sant 2C13»

Sobre... Sant Tomàs d'Aquino

«—Avi...»  

—Avi, per què Déu és trinitari? 

—Si diem «Déu» estem dient una cosa que de tan gran i desconeguda no ens cabria al cap i per tant i a tots els efectes és com si no l’haguéssim dita mai.  Si diem, però, «pare» o «fill» diem coses familiars i conegudes. Sabem del que estem parlant com quan parlem d’un arbre o de l’aigua. Em pots dir que una cosa no té res a veure amb l’altre, que una cosa és Déu i l’altre són les coses familiars que tenim a mà. Amb tot no em negaràs que l’estimació que es tenen un pare i un fill no sigui un fet prou important malgrat passar desapercebuda per massa evident. Hi té a veure i molt perquè en Déu també hi ha un pare i un fill estimant-se. Aquest desdoblament que ell fa d’ell mateix és perquè nosaltres en poguem saber alguna cosa, perquè saber-ne alguna cosa d’ell és el que volem els humans, altrament mai no ens hauríem fet mai cap pregunta sobre ell. I ell ens dóna la resposta: «Un pare i un fill s’estimen: això és entenedor i això sóc jo» diu Déu que per això és trinitari. Si Déu fos ell tot sol no tindria la possibilitat d’estimar ja que per estimar cal algú altre. Per això tenim pare i fill i l'amor amb el qual ambdós s'estimen.

És impossible arribar al coneixement de la trinitat de les persones divines per la raó natural. Per la raó natural l'home no pot arribar al coneixement de Déu tan sols partint de les criatures, però les criatures porten fins al coneixement de Déu com l'efecte porta a la causa. Així, doncs, amb la raó natural només podem conèixer de Déu que li correspon necessàriament ser principi de tot l'existent. Sant Tomàs. Summa. Llibre 1

Sobre... Persones(3)

Us vau fer solidaris

Tot això que estem parlant de les relacions i de les persones ho hem d'entendre amb simplicitat, puresa i unitat. Això és possible si posem l'accent de les relacions no tant en nosaltres mateixos que som els qui les percebem sinó en referència a l'altre. Pensar una relació és posar l’accent a ser per a l’altre i així trobar en ell la meva identitat 

No es poden menystenir aquestes consideracions com si fossin tan sols elucubracions perquè quan ens haguem d'endinsar en fórmules més sistemàtiques o més complexes que s'allunyen de la frescor de la revelació inicial que és tota relació o persona correm el risc de perdre el sentit contemplatiu que tenen per quedar atrapats en conceptes-límit que provoquen més tensió que claredat  

Considerar la persona o les seves relacions demostra que el pensament segueix desitjant establir ponts que uneixin contemplació i racionalitat: un lliurament de la ment a l’espurna de llum que la vivifica.  

Per això, per poc a fons que vulguem considerar el fet de la relació o de la persona descobrirem en últim terme que nosaltres, els homes, tenim relacions però que Déu és relació de la mateixa manera que nosaltres tenim amor però que Déu és Amor. Déu és la llum que des dels primers temps il·lumina la pantalla humana i això ens permet comprendre amb plenitud quin sentit té i a quina comunió de coneixement i d'amor estem cridats els homes com a fills seus perquè així és com s'entén la bona notícia evangèlica. 

Germans, recordeu els vostres primers temps, quan vau sostenir tantes lluites i sofriments: uns vau ser insultats i maltractats, d'altres us vau fer solidaris dels qui ho sofrien. Vau compartir les penes dels presos i, quan s'apoderaven dels vostres béns, ho vèieu amb goig sabent que teniu altres béns millors, que duren per sempre. Ara, doncs, no perdeu aquesta valentia: He 10

Sobre... Persones(2)

La relació entre persones

Relació vol dir «referència a algú altre». Es tracta d’aquella realitat que no es refereix a si mateixa sinó a allò que és altre, entenent per «altre» les persones o, encara, totes les coses que no són un mateix. 

En tota relació s'hi distingeix un subjecte, un terme i un fonament. El subjecte és el ser o la persona que té les relacions. El terme és l'ésser o la persona cap al qual tendeix o es refereix el subjecte de la relació. El fonament de la relació és el fet sobre el qual està basada la referència a l’un o a l’altre. 

El fonament pot tenir qualitats molt diferents. En les relacions merament objectuals el fonament de la relació és la simple posició que ocupen els objectes: a la dreta de..., a l'esquerra, a dalt, a baix. En canvi en les relacions personals el fonament és d'una qualitat interpersonal enorme: coneixement, tracte, amistat, parentiu, fins arribar a la generació paternofilial i a l'amor conjugal que serien les formes més altes que pot prendre el fonament d'aquestes relacions: entre pares i fills i viceversa o entre marit i muller.  

Paradoxalment no tota relació entre persones pot qualificar-se de relació interpersonal precisament per la baixa qualitat del fonament quan aquest és simplement posicional i no personal. Un està, per exemple, al costat d'algú altre a l'autobús; o bé: assalariats i empresaris estan en oposició en el món del treball; o bé: ciutadans i funcionaris semblen separats més que units per la seva posició i funció en l'administració. 

Tant en la societat com en la seva literatura que reflecteix la vida i les seves debilitats es veu molt clara aquesta despersonalització de les relacions entre humans a causa de la baixa qualitat del seu fonament que col·loca les persones una al costat de l’altra o una enfront d'una altra però sense canals de coneixement, d’afecte, d’implicació, d’ajuda o de vida compartida.  

De com devia ser la relació entre sant Pau i Timoteu en dona fe aquest fragment:

Et recordo sempre, de nit i de dia, en les meves pregàries, i dono gràcies a Déu, a qui adoro seguint els meus avantpassats. Tinc presents les teves llàgrimes, i enyoro de veure't i omplir-me d'aquest goig. Penso en la fe tan sincera que tens, i que ja tenien primer la teva àvia Lois i la teva mare Eunica. I tu la tens igual, n'estic segur. 2Tm 1

Sobre... El temps

M'arrossega  

En aquell temps, Jesús —la vida— pujà a la muntanya, cridà els qui va voler i ells hi anaren. I en designà dotze perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a anunciar l'arribada del Regne de Déu i els donà poder de treure dimonis Mc 3

Ben mirat «aquell temps» s’assembla molt al meu perquè observo com també la meva vida és dalt d'una muntanya i d’allà estant em crida i ho fa perquè vol —podria no voler-ho— i jo també hi vaig no només perquè vull sinó perquè ho vull molt i perquè percebo com de molt ella també ho vol. Em crida i em vol tant que m'arrossega fins a tenir-me amb ella 

 

Sobre... Espigolar

Cull-les totes 

Collir espigues. Collir el que ningú vol o ha oblidat o ha menystingut o ha rebutjat. Alimentar-se d’això dóna goig perquè a fer-ho no hi ha cap mal. Al contrari, cal considerar-ho amb tota la seva grandesa: un manament que ve directe del cel i que per tant estem obligats a complir tot gaudint-ne perquè ens ha estat reservat en exclusiva. Algú ha guardat aquesta espiga per a mi: això és veritat, això és així, ho veig i no ho puc negar. La complaença és tan gran perquè aquest àpat és innocent del tot i sempre hi ha culpa quan anem a comprar alguna cosa pels molts que no ho poden fer. I n’hi ha moltes d'espigues si un les sap trobar: «Cull, cull. Cull-les totes. Menja, menja que són per a tu» 

Un dissabte Jesús passava per uns sembrats i tot caminant els deixebles començaren a collir espigues Mc 2 

Jesús, aquell que quan passava pels llocs ni tan sols trencava les canyes esquerdades que hi havia pel camí ni apagava els blens...

 

Sobre... Persones(1)

«Persona»

Apunts per a un himne

Pensar en «allò que és personal» és una gran paradoxa perquè, per invisible i per massa proper, incideix en el més intransferible, el més íntim i diferent d'un mateix i de l'altre.

Aquesta paradoxa desvetlla la dimensió autotransparent de la racionalitat, allò que de veritat és capaç de comunicar-se en tota veritat i que de fet s'hi comunica a la llum del coneixement i de l'afecte, és a dir, en la donació lliure d'un mateix pròpia de l'amistat i de l'amor. 

Ens trobem, per tant, que quan la potència intel·lectual porta inherent la capacitat d'estimar la comunicació és completa.  

La naturalesa racional és l'arrel d'aquesta capacitat de comunicació que podríem qualificar d'experiència primordial de la persona que se sap diferent i intransferible però que al mateix temps —o per això mateix— tota ella és capaç de comunicació. 

Aquesta experiència gira al voltant de dos pols precisos, inconfusibles però inclosos l'un en l'altre: el fet de ser diferent i el fet de poder-se comunicar.  

La intimitat en relació respon, doncs, a l'estructura més íntima de la persona. 

L'ésser personal suposa la mateixitat —mismidad, selbigkeit— que també pot ser explicada com una obertura i una autotranscendència que no podem evitar de percebre. Fins i tot en la vida quotidiana prenem consciència d'aquesta qualitat ja que ens experimentem diferents en comunió en la doble operació d'interiorització i de sortida d'un mateix. És a l’abast nostre, doncs, el fet de percebre la transcendència que és ser persona com a mode de ser diferent-però-en-comunicació de manera que aquesta estructura bipolar no només és objecte d'intel·lecció filosòfica sinó d'experiència primordial de l'ésser racional diferent a tots però obert a tot i a tots. 

Davant d'aquestes dades podríem dir que la incomunicació és el defecte en l'exercici de la personalitat mentre que la tendència a la fusió impossible en seria l'excés. 

Sobre... El sol

Els raigs

                              Neix
              la claror d'un dia sant: 

v e n i u , pobles, adoreu el Senyor,
que avui ha baixat a la terra una gran llum

El sol ve. El que crec no és important. El que no crec tampoc. O el que sento o el que penso. El sol surt. Per això li dic hola. —Hola sol, com estàs? 

«Per a vosaltres sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables»

Sobre... Percebre

Quan dos amics...

Avui m’he llevat preocupat i no he sabut perquè fins que m’ha vingut al cap una paraula de sant Irineu que vaig llegir dimecres. La paraula és simple, massa propera i de tan habitual passa desapercebuda fins i tot a la reflexió. La paraula en qüestió era «percebre», com qui diu: veure o sentir o descobrir o notar o distingir o albirar o comprendre o conèixer o advertir o observar o parar esment o captar o copsar o clissar. En definitiva: tenir molt aprop algú o alguna cosa. 

El problema, però, era que sant Irineu aplicava el verb a Déu i jo pensava: «Percebre —amb els sentits!— Déu!». Em semblava una formulació que fregava la blasfèmia: ¿Com un pobre ésser humà carregat d’ignorància pot arribar a parlar de la percepció de Déu? M’han vingut al cap les paraules del salm: «Que Déu s'apiadi de nosaltres» perquè som uns insensats que pretenem percebre’l a ell! 

De fet, però, el salm ja parla d’aquesta mateixa percepció quan demana que Déu s’apropi prou a nosaltres fins al punt de tocar-nos i beneir-nos, fins al punt de fer-nos veure la claror de la seva mirada, dels seus ulls. 

El salm ens parla del coneixement que hem de tenir els humans —també amb els sentits— dels designis de Déu i ens diu que només d’aquest coneixement ens vindrà quelcom extraordinàriament perceptible com ho és l’alegria o el goig. «La terra ha donat el seu fruit» diuen els versos poc abans d’acabar confirmant aquesta percepció i, a diferència del subjuntiu inicial, ara acaba amb un present que sembla dir: «Efectivament, ara ho sabem, ara l’hem percebut: el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix». 

Quan dos amics fa temps que no es veuen i es troven per atzar al carrer perceben en un instant un munt de coses. Potser la més important i perceptible d'elles és l’alegria que desprèn la claror de les seves mirades. 

Quan dos amics que fa temps que no es veuen i es troven davant la porta d’un estanc són l'encarnació d'aquest salm. Els dos saben i perceben que no era pas fruit de l'atzar aquesta trobada: algú els havia guiat molt precisa i exactament fins aquí: «Vós regiu el món amb justícia, vós regiu les nacions amb rectitud i vós guieu entre els pobles... a dos amics» 

Quan dos amics...

Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada. La terra coneixerà els vostres designis i tots els pobles veuran la salvació. Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora. Que s'alegrin els pobles i cridin de goig. Vós regiu el món amb justícia, regiu les nacions amb rectitud, i guieu els pobles de la terra. La terra ha donat el seu fruit, el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix. Que Déu ens beneeixi, i el venerin d'un cap a l'altre de la terra. Sl 66

—Gràcies Francesc!— 

Sobre... La porta

La clau 

—Una festa és una casa amb la porta tancada fins que no hi va algú
—I qui hi va?
—Algú que diu: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell i ell amb mi. Ap3
—I qui té la clau?
—Sant Nicolau!

— Gràcies, Nicu — 

Sobre... Venir

Advent 

Vaig arribar a un lloc on ni es podia ni calia dir res perquè allà tot parlava amb un dir tan envolvent com un clima. No calia vocalitzar perquè la paraula ja havia estat dita amb escreix anteriorment —quan?— i ara tan sols era una atmosfera amb la seva respiració. Malgrat tot, malgrat experimentar aquesta no necessitat de parlar, m’havia quedat al cap la volutat de dir. Recordo que tenia moltes ganes de dir Veniu però la paraula ni tan sols arribava a ser exhalació tot i que era transparent i cristal·lina. Aquelles ganes eren de veritat i netes i jo em desesperava perquè no les podia parlar. Em vaig posar a plorar fins que algú abraçant-me em va dir a cau d’orella: «Vinc de seguida». Hi havia un rierol i un arbre i un rebrot de l’arbre i un estel. El matí no trigaria: «Vinc de seguida». També recordo que tenia molta set i que, quan em disposava a atansar-m’hi, el rierol s’avançà i em digué: «Sí, vinc de seguida». També els ocells deien «Veniu», com també diu «Veniu» la ment de qui ho acaba de llegir. Veniu, Senyor Jesús Ap 20 

Sobre... Escriure

Els convidats 

—Escriu: «Feliços» i jo, obeïnt l’ordre, en posar-me a escriure vaig percebre que ho feia no com si tan sols ho escribís perquè ells, els feliços, anaven arribant a mida que la ploma avançava el traç de la paraula. Eren allà i els veia. Eren convidats com jo i els tenia al meu costat. En aquell indret se sentien uns cants acompanyats d'arpa que eren deliciosos i també flabiols i trompetes i músiques mentre els artesans, preparant les seves eines, feien sentir el so alegre de la mola a la llum dels gresols com una gatzara de noces. Que bé que s’hi estava. Era com si tot el d’abans ja no servís o hagués deixat d’existir. El cel era nou i la terra anterior havia estat precipitada a l’abisme del no res. «Finalment, ja era hora!» vaig pensar, i quan vaig tornar a agafar la ploma per seguir el dictat, el llibre on l’escribia anà adquirint carnalitat i, justament perquè era el mateix llibre de la vida, ara podia seguir copiant sense neguit i amb tota la confiança: «Feliços els convidats» Ap 18 i 20

Sobre... Els set darrers càstigs

Allò que no havia vist 

Havia de demanar perdó. Havia de veure el pecat. No podia ser que no em veiés com l’abominable que jo era i calia fer alguna cosa per arribar a parlar amb ell. Volia que em sacsegés o que em digués: «Aquí» o «Això» i vaig quedar-me a l'espera sense dir res castigat durant set dies. Em venien al cap coses esparses però que encara no eren allò que feia el cas i cada vegada pensava: «Sí, sí, això ja ho sé, però es tracta d'una altra cosa». I així set vegades i la possibilitat de veure-ho sempre semblava la darrera, apareixent cada vegada més cristal·lina en un mar de vidre i foc prop d'alguna cosa portentosa de la qual no en sabia res llevat que havia de passar aviat. 

Quan finalment vaig captar la seva imatge i la xifra del seu nom, em trobava dret vora el mar cantant amb una arpa a les mans admirat per l’evidència i la grandesa de les coses noves que contemplava i que, curiosament, eren les mateixes que ara veig però que abans no veia i aquest havia estat el meu pecat perquè aquestes obres «són grans i admirables» Ap 15

Sobre... La verema

El cup

Un àngel cridà: «Ha arribat el temps de la verema. El ceps ja són madurs».

Efectivament, havia arribat l'hora i em va agafar desprevingut perquè encara tenia moltes coses per fer i una sospita em deia que ja no les faria mai i que era millor ni pensar-hi. L’estora del temps s'acabava i cada vegada era més curta i l’abisme del desconegut cada vegada era més a prop. Havia arribat el temps. Era ara. Ara mateix. Havia arribat el temps i havia de saltar. Ja era madur i, ben mirat, no em podia queixar malgrat no servir de res allò que, ple de bones intencions, havia ajornat per acabar-ho més tard. Tot això passava en un clima d'acolliment i de confiança, la mateixa gran confiança que tenia quan vaig saltar

L’àngel va veremar els raïms i els abocà al cup de la gran indignació Ap 14

Sobre... El present i el pretèrit

Dalt la muntanya

«Aquell càntic nou, només el podien aprendre els cent quaranta-quatre mil adquirits de la terra» escriu sant Joan al llibre de l'Apocalipsi en imperfet d'optatiu. Abans d’acabar el relat, però, fa servir sobtadament el present: «Aquests, els adquirits com a primícies dels homes per a Déu i per a l'Anyell, són els qui acompanyen l'Anyell arreu on va».
Així, aquells que abans tan sols podien aprendre ara, gràcies a l'Anyell, ja han après en una plenitud de coneixement sense tara. No podia ser d’una altra manera ja que l’Anyell sempre és actual i sempre va, mai no para d’anar a tot arreu. Si l’Anyell s’aturés un sol instant tornaria a formar part d’un optatiu o d'un pretèrit i la vida s’acabaria i aquest és el misteri que «jo, Joan, vaig veure dalt d’una muntanya». Ap 14

Sobre... Traspassar

Una imatge directa

Germans, doneu gràcies al Pare que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats. Ell és imatge del Déu invisible Col 1. 

En aquestes paraules hi ha coneixement i es diuen coses que l’enteniment i la raó, si volen, poden entendre. «Donar les gràcies a un pare» això s’entén. 

S'entén quan el fill el reconeix com a pare i veu les coses que ha fet per a ell. Com tot pare, aquest pare haurà precedit al seu fill. Com tot pare li haurà donat la vida. Com tot pare l'haurà fet digne de la seva heretat. Com tot pare haurà nascut a un poble que, com sol passar amb tots els pobles, serà el millor del món perquè fins i tot serà sant. Serà un poble on hi regnarà ni més ni menys que la llum. No serà un poble a les fosques. En ell la gent veurà coses i les explicarà diàfanament perquè en aquest poble hi haurà claror. Aquest també serà el poble del seu fill. 

Així, com veiem, aquest pare haurà alliberat al seu fill del poder de les tenebres. Per això podem dir que ell, com tot pare, traspassa i ens traspassa perquè som petits i febles i perquè ell té la força i el poder per a fer-ho arrossegant-nos si cal. D'una banda traspassa la nostra nuesa de manera que esdevenim per a ell més que transparents i de l'altra ens traspassa a un regne especial i molt millor del que érem quan no vèiem res. Aleshores, després del nostre rescat, aquest pare, com qualsevol altre pare, se sent plenament satisfet i orgullós per l’excel·lent feina feta amb nosaltres. 

Aquest regne on els pares traspassen els seus fills que abans no eren estimats és el regne dels fills que sí que ho són, i l'amor —aquesta petita diferència que per a molts passa desapercebuda— fa que aquests fills esdevinguin una imatge directa, radiant i molt fidel de Déu que és invisible però que també és amor. 

El pensament ha de ressagar les coses per entendre la seva grandesa

El pensament sempre és més lent 

Sobre... Una pomada balsàmica

Als meus amics els renyo 

Jo renyo els meus amics i els dic 

Les teves obres són insuficients. Si no et desvetlles vindré com un lladre. Tant de bo que fossis fred o calent però ja que no ets ni una cosa ni l'altra sinó tebi estic a punt de vomitar-te. Ets miserable i digne de compassió. Ets pobre, cec i nu. Si vols ser ric, si vols cobrir la teva nuesa vergonyosa, si hi vols veure compra per a mi or pur refinat al foc i vestits blancs i compra per a tu pomada per a posar-te-la als ulls 

Jo renyo els meus amics i els dic la veritat Ap 3

Sobre... La literalitat

Ho són 

Als qui no tenen res els queda la literalitat de la paraula. Quan diuen per exemple «Sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables» surt i ho són. Ml 3

 

Sobre... Els tímids

Dins la mà

Era molt tímid i aquell dia quan es va aixecar per llegir va furgar a les butxaques. Tan sols hi va trobar un botó d’eucaliptu però li va semblar de gran valor perquè d’una banda era tot el que tenia i de l’altre perquè encara desprenia olor. Es diu que el cos d’alguns màrtirs després de morts també desprenen olor que és una manera de dir que encara són vius. Era l’únic que tenia i el va premer tan fort amb el palmell que tot ell passà a ser aquell botó i va ser amb ell a la mà que es posà a llegir confiat i segur davant del faristol perquè dins la ma hi tenia tota la seva persona

Sobre... L'amistat

«—Avi...» 

—Avi, què vol dir «Tu ets amiga meva»? 

—D’entrada vol dir que són dos els qui parlen 

—Ah, i qui són? 

—Un d’ells és la vida i l’altre és el qui la sent quan diu «Tu ets el meu amic»

Sobre... El cos del meu santuari

El santuari del meu cos 

Però ell es referia al santuari del seu cos Jn 2. Sou pedres vives 1Pe 2. No sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant?1Co 6

Amb la qual cosa —amb aquesta bona notícia— ens assabentem que el nostre cos és un santuari on hi passen coses que passen als temples. De vegades a un temple s’hi dóna solemnitat, d’altres s’hi dóna prou recolliment i silenci com per fer-nos entrar en la intimitat. De vegades a la mà o a la pell d'un cos s’hi dona un formigueig poblat de gent i ple de vida. De vegades el meu cos són els àngels del meu cos, les aigües del seu espai, els estols, el sol i la lluna del meu cos. I les seves estrelles, i les pluges i les rosades i els vents i el foc i la xardor i el fred i la calor. De vegades el meu cos és la seva rosada i la seva gebre. De vegades és dia i de vegades és nit. Llum i tenebres, glaç i freds, neus i geleres, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes, mars, rius, fonts, peixos i monstres marins. De vegades és ple tot ell d'ocells però de vegades també és ple de feres i de ramats. De vegades al meu cos hi ha tots els homes del món i el poble d’Israel sencer amb els seus sacerdots i els seus servents i els esperits i les ànimes dels justos. De vegades —molt comptades vegades— al temple, al meu cos, també hi ha sants i humils de cor. 

Tot això són arguments extraordinàriament poderosos per considerar el cos com un santuari i per considerar un santuari com el cos

Sobre... Ara que morim

Excursus

M'he permès la llibertat d'allargar un fragment del segon llibre dels Macabeus. És aquest:

Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l'esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida 2M 7

«Ara que morim a mans dels homes, a punt d'expirar, és just el moment quan l’esperança obre les seves portes de bat a bat i també és el moment que a aquesta i a l’altra banda d’on som aparegui la veritat de tot i de tots i de tu i de mi. T’espanta això que et dic? Confia en l'esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos a la vida i no de ressuscitar-nos, per exemple, a la mort o a una altra vida o a una altra dimensió. Confia en l'esperança que Déu ens dóna de tornar a ser vida, de no deixar de ser vida i que d’una vegada per totes sigui impossible que res ens pugui separar de la vida. “Ara que morim a mans d'homes” ja no esperem que es compleixi la nostra esperança perquè ara, justament ara que morim, ja s’està acomplint»

Sobre... Coses valuoses

La fidelitat

Que en valen els béns que valen poc, que en val la seva fidelitat  Lc 16

Sobre... Coses que passen

Coses com aquestes 

De fet no m'interessen tant les coses com el profit que per elles vaig sumant davant Déu Fl 4

Sobre... Els avantatges i els desavantatges

 Considero

Considero els avantatges i els desavantatges de la meva vida, vaig i vinc i venen i van els records però com que ho considero tot no em moc, tot i que si cal també em moc però sense moure’m perquè ho considero tot. 

Considerar-ho tot per a mi té un nom. No és un «tot» anònim: li puc parlar com a un amic al mateix temps que ell m’està contenint. Després de coneixe’l ha esdevingut un tot inseparable de mi perquè sóc dins seu i ha fet que tots els meus desavantatges s'hagin tornat ventatjosos. Fl 3 

Sobre... Instruir

Ells eren Jesús 

Un dia, una de les moltes vegades, Jesús va parlar molt obertament d’ell mateix explicant-se amb veu tranquil·la, serena i asseguda. Va parlar de com era ell. De perquè era així i no podia ser d'una altra manera. El relat conegut amb el nom de «Les benaurances» diu:

En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.

Aquí, Jesús parla en primer lloc d'ell mateix. Jesús s'explica a ell mateix i perquè comença per ell mateix per això instrueix, per això la seva instrucció «arriba». Jesús es mostra tal com és. Jesús fa confidències d'ell mateix i parla com si els que eren allà fossin amics seus. Jesús es despulla, obre el seu cor de nen i, qui sap si mig somrient, es descriu dient: «Mireu: no sóc res de l'altre món. Mireu: sóc un pobre d’esperit. Mireu: ploro. Mireu: sóc humil. Mireu: tinc ganes de ser just. Mireu: em compadeixo de tothom. Mireu: tinc el cor net. Mireu: tot ho pacifico. Mireu: em persegueixen i m’insulten. Mireu, mireu: alegreu-vos-en». 

Ells, la multitud, el va mirar tant que s'adonaren de fins a quin punt ells també eren Jesús.

Sobre... Allò que trobem en Crist

«—Avi...» 

—Avi, què trobem en Crist?
—Imagina que vas a comprar i dius: «Posim dins del cabàs cent grams de fortalesa d'ànima, mitja lliura d’amor que consola, dos manats de dons de l'Esperit, set-cents grams d’afecte entranyable i set-cents de compassió». Doncs dins d'aquest cistell que som nosaltres hi trobaríem tot això d'ell.