Sobre... l'Esperança (3)

Un amable lector s’ha queixat i ha dit que no ho havia dit tot sobre l’esperança. (Cfr: Sobre si l'Esperança punxa​ ​i​ ​Sobre l'encarnació de l'Esperança​)

Quan he pensat que «dir-ho tot sobre l’esperança és impossible» m’han vingut al cap els infinits matisos amb els quals en parla a la Bíblia i, com si els hagués «vist-no-vist» per un instant curtíssim tots junts, m’ha semblat que obrien l’abast d’aquesta paraula fins a l’infinit.

Obnubilat per aquesta visió i sense saber per on començar he triat una mica a la tum-tum aquest relat del profeta Ezequiel

Una plana plena d’ossos

1 La mà del Senyor es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit em féu sortir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d'ossos. 2 Em va fer recórrer tot al voltant aquella estesa d'ossos: n'hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. 

«A tu què et sembla, tu què hi dius?»

3 Llavors em preguntà: —Fill d'home, què hi dius: ¿podran reviure, aquests ossos? Jo li vaig respondre: —Senyor, Déu sobirà, només tu ho saps. 

«Tu com ho veus: ¿t’hi veus en cor de dir-ne alguna cosa que no sigui una cosa qualsevol?» 

4 Ell em digué: —Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: "Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor. 5 Això anuncia el Senyor, Déu sobirà, a aquests ossos: Jo us infondré esperit i recobrareu la vida. 6 Us donaré tendons, faré créixer la carn damunt vostre, us revestiré de pell, us infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor."

Vaig fer el cor fort i finalment em vaig atrevir a dir-ne alguna cosa 

7 Jo vaig profetitzar, tal com ell m'havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d'enrenou, els ossos es van ajuntar l'un amb l'altre. 8 Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però no tenien esperit de vida. 

Però encara hi ha més, molt més... i les paraules que segueixen són precioses

9 El Senyor em digué: —Fill d'home, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: "Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida."10 Jo vaig profetitzar tal com ell m'havia ordenat, i l'esperit va entrar dins d'ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran.

Alerta: ara entra en escena l’esperança. Tot i que per passiva o apofàticament, ara és el gran moment

11 Llavors ell em digué: —Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: "Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat." 

«Doncs bé» com si digués: «Ara agafa paper i llàpis que et donaré la recepta»

12 Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: "Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. 13 Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. 14 Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor."

Un gran relat. Hauria de ser text de capçalera per a tots els psicòlegs perquè toca fons de veritat

Sobre... l'encarnació de l'Esperança

«El nen porta el sí de Déu, la promesa de Déu en el seu cor.

»Ell, l’impacient, està fet per donar el pas que va de la promesa a la seva «no-encara-realització»

»Ell, l’impacient, el podríem caracteritzar com l’encarnació mateixa de l'esperança.» 

Vegeu http://irisacions.blogspot.com.es/#cap7

Vegem unes quantes frases de sant Pere però sobretot de sant Pau referides a l’esperança. Reconec que es fa difícil de parlar-ne perquè en cap cas voldria que fos com un «anar a una botiga —o un "llegir llibres" o un "preguntar als experts"— i comprar cent grams d’esperança per combatre la depressió»

Si les escoltem amb atenció, amb silenci, fent-los tot l’espai i el temps que ens demanin, potser intuïrem que la manera que, per exemple, en parla Pau va bastant més enllà d’allò que en podríem dir «frases cèlebres sobre l’esperança» (aneu, per exemple, a wikiquote/Esperanza)

Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança 

La contundència de frases com aquesta no es pot entendre si no és pensant en una «encarnació» de l’esperança. O un, tot ell, és esperança o aquestes paraules són una boutade. Esperança i qui parla són una mateixa cosa sense distinció, sense cap escletxa. On acaba l’esperança i on comença Pau o on acaba Pau que és qui les diu i comença l'esperança pròpiament dita no ho podem dir perquè no ens serviria el tipus de llenguatge que utilitzaríem

Un «no està sempre a punt» per donar una bona resposta a no ser que ell mateix sigui aquesta esperança. Un, aquí, no és cap atleta agilíssim que quan li demanen corre com una gasela fins al lloc de l’esperança per portar-ne un potet per a qui li'n demananava. Si això fos així, aquest que li'n demanava ja faria estona que hauria marxat cansat d’esperar que tornés l'atleta que l'havia anat a buscar, per més ràpid que fos. No: la resposta ha de ser immediata, lluminosa i plena de sorpresa fins i tot per un mateix perquè «tu ja ets aquesta esperança». Per això...

...tenint una esperança com aquesta, podem parlar obertament

Només per això. I només per això seguim parlant: 

Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració 

Com podria ser altrament l’experiència que un s’ompli d’alegria —aquesta flor tan escassa— si un mateix no és aquesta esperança, aquest recipient que s'ha d'omplir per ser donat?

Potser així entendrem una miqueta més aquest desviure’s de sant Pau per fer-nos entendre tot això: tots els matisos, totes les subtilitats subtilíssimes, totes les tombarelles —els «salts mortals»!— que arriba a fer aquest acròbata espiritual:

Hem estat salvats, però només en esperança perquè veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar?

Aqui també podem observar que la «salvació» apareix com una cosa nova —com si abans no hi fos— però que li esdevé amb tota contundència a una esperança preexistent, encarnada

Tot això sant Pau ho amaneix sempre amb aquella lògica a prova de bomba que tant magistrament esgrimeix en els seus escrits perquè és la lògica que ve del λóγος:

Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes

També és de destacar el gran zel —el gran amor— que Pau es pren per fer-nos-ho entendre. Diríem poc si diguéssim que es desviu:

Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè  c o n e g u e u  a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants

Vol que «coneguem». Dóna per descomptat que som encarnació de l’esperança però vol —és importantíssim!— que ens adonem de la riquesa d’aquest tresor que som. I és que potser sense coneixement no hi pot haver lloança de cap tipus:

Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança 

Sí senyor! Ho aconsegueix! Aconsegueix de donar-nos una imatge d'un déu contentíssim que també ens fa contents a nosaltres perquè fem el que més li agrada: hi pot haver res millor?

Moguts com esteu per l'esperança d'allò que us és reservat en el cel. Aquesta esperança us l'ha feta conèixer la paraula de la veritat, l'evangeli

«Moguts com esteu». Cal dir res més sobre l’evidència d’aquesta encarnació des de la qual ens parlen els apòstols?

Les citacions per ordre d'aparició són: 

1 Pe 3  /  2 Co 3,12  /  Rm 12,12  /  Rm 8,24  /  1 Co 15,19  /  Ef 1,18  /  Ef 1,12
Dibuix —Cent grams d'esperança— de Mingu Manubens

Sobre... Els diumenges

◊◊◊ Els diumenges al matí a primera hora el Passeig de Sant Joan està desert. Dona bo de seure-hi. El meu banc és davant la ßiblioteca Arús. Una biblioteca és un lloc on les paraules són importants en molts sentits. Per exemple, no seria el mateix parlar de «la paraula ACULL» que dir «la Paraula acull», és a dir que acull perquè és acollidora, perquè no rebutja, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet de l'acolliment

No és el mateix dir «la paraula SALUDA» que dir «la Paraula saluda» 

perquè no és indiferent, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet de saludar

No és el mateix dir «la paraula ESCOLTA» que dir «la Paraula escolta»

perquè és atenta, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet d'escoltar

No és el mateix dir «la paraula ALLOTJA» que dir «la Paraula allotja» 

perquè no rebutja, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet d'allotjar

No és el mateix dir «la paraula EMPARA» que dir «la Paraula empara»

perquè embolcalla, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet d'emparar

No és el mateix dir «la paraula PROTEGEIX» que dir «la Paraula protegeix»
perquè és protectora, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet de protegir

Q u e · l a·  P a r a u l a · p u g i · c o m · l ' e n c e n s

Sobre... si l'Esperança punxa

«—Avi...»

Giotto L’esperança

Una vegada, mentre collíem tiges de ginesta per Corpus, l’avi es girà de repent i gesticulant esglait va fer que m'espantés:

—Espera! cridà

Havia confós un matoll de gatosa per un de ginesta i estava a punt de posar-hi les mans.

Li vaig preguntar per què havia cridat d’aquella manera i em digué:

—Perquè una mica més i et punxa... l’esperança!

—On és l’Esperança? Jo no veig ningú...

—No és ningú, aquest cop. Es tracta de l’esperança mateixa, que és com l’herba que per pèls no acabes tocant

—Així, l’esperança punxa?

—Als demés sí que els punxa, però ella no es punxa mai. Ella és així, és feliç d’aquesta manera. Som els de fora que diem que punxa amb les seves tiges completament eriçades d'espines semblants a l'argelaga però encara més i que la cobreixen fins a la base del tronc. Aquesta cuirassa d'espines fa que sigui un arbust inexpugnable, inabastable i fortíssim. Potser per això floreix a ple hivern que és quan canvia d'aspecte fent desbordar de les espines el groc lluminós de les seves nombroses flors que tenen aquesta forma de papallona que tant t'agrada. És una planta molt soferta i creix sobretot allà on els desatres com ara el foc devastador sovintegen. Vaig conèixer un pastor que es deia Jordi que la recomanava a qui tingués manca d’esperança. Per il·lustrar el temperament d'aquest tipus de persones li agradava de llegir un salm: 

«El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava. Mira al meu costat i ho veuràs: no trobo ningú que faci cas de mi, he perdut tota esperança, ningú no s'interessa per salvar-me la vida.»

—Avi, i tu com ho saps tot això?

—Perquè, com diu sant Pau... 

«... l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors»

Sobre... L'estel del mar

Avui és festa dedicada a la Mare de Déu. Stella Maris. Avui fa deu anys que mossèn Joan va ser ordenat. La "penya" de la missa de dos quarts... i cinc!, com que volíem ser els primers a felicitar-lo, li hem donat una cartolina signada al dors per tots

• La comunitat de pregària de dos quarts de nou del matí us felicita molt cordialment •

• Festa de la mare de Déu del Carme • Stella Maris • Dos-mil quinze • En agraïment •

• El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres •

Ex 3

Ens ha donat aquesta estampa

Sobre... L'incomprensible

En realitat mai no he sabut si era Ossees que parlava de la seva dona o, com volen els entesos, el Senyor del seu poble. El llenguatge es torna tèrbol, confús i exagerat com ho fan els poetes quan es volen fer escoltar

En realitat mai no he sabut si Ossees era un gran poeta

En realitat... faré trampes com sempre faig en casos de necessitat i espigolaré frases del capítol primer i segon del llibre d’aquest profeta:

«Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor. Des d'allí li tornaré les vinyes, i la vall d'Acor serà porta d'esperança. Allà em correspondrà com quan era jove, quan pujà del país d'Egipte.
»Aquell dia, em dirà "Marit meu", no em dirà més "Baal meu". Jo li trauré dels llavis el nom de Baal, no pronunciarà mai més aquest nom.
»Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia.
»Et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat. Així coneixeràs qui és el Senyor.
»Aquell dia donaré una resposta: donaré al cel allò que espera, i el cel ho donarà a la terra. La terra donarà allò que necessiten el blat, el vi i l'oli, i ells donaran el que espera Jizreel.
»Em compadiré de la "No compadida", i al qui s'anomenava "Poble no-meu" li diré "Ets el meu poble", i ell em dirà "Ets el meu Déu".»

Tampoc cal glossar-lo gens aquest text. Pels «entesos» —pels casats— parla pels descosits. A un matrimoni a qui Déu ha beneït no cal que li expliquin què és anar al desert, que és parlar al cor. També els ulls se'ls omplen de nèctar quan senten coses com ara:

porta d'esperança...

no em dirà més "Baal meu"...

pagaré per tu bondat...

pagaré per tu un preu de fidelitat...

La fidelitat té preu? Déu ens ha unit per sempre! Per això per a ell el matrimoni també és sant perquè coneix molt d’aprop quina cosa tan terrible és un amor ferit. Malgrat tot manté els seus braços oberts per nosaltres. La seva fidelitat és més gran que les nostres infidelitats. Així és com fa que un nou començament sempre sigui possible: dia a dia, segon a segon, setmana a setmana... com la vida mateixa: in-com-pren-si-ble-ment

Sobre... Un lloc sense lloc

Què seria de nosaltres

Diem: «Un que anava, va i perd el lloc». Això m’ha vingut d’un conte d’Eric Boada —El lloc— en el qual es parla sovint d'aquests «no-lloc». El Llibre de l’Apocalipsi de sant Joan diu: 

Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia.
Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven 

En aquest relat ens trobem amb algú que «veu» coses, que li «passen» coses, que és dins d’aquestes coses que li passen però que, tot i que el depassen, conserva el tremp com per parlar-ne dempeus i, com si fos la cosa més natural del món, ho fa amb paraules corrents i entenedores. En aquesta «visió» veu com la realitat «perd el lloc», perd allò que més és en essència. 

La terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven 

Us imagineu veure-ho, això? Veure amb els propis ulls que la terra perd el lloc que té. Què seria de nosaltres en un lloc així? 

 

Sobre... Plató

No sé perquè la White House —info.whitehouse.gov— m’envia periòdicament comunicats. El d’avui diu:

This morning, the United States became the first country to reach Pluto — and the first country to explore the entire classical solar system.

—«Mira que sóc burro: si és Plutó i no Plató!» he exclamat en llegir-ho
—«Tens raó —m’ha contestat algú que tenia al costat— però fixa't com anteriorment a burro... "ets", hi ha el "ser", has dit el verb "sóc"»
—El ser, doncs, seria com alguna cosa ardent que el foc mai no consumís?
—«Descalça't. El lloc on ets, és sagrat»

Llavors Déu el cridà de la Bardissa estant: «Moisès, Moisès». Ell respongué: «Aquí em teniu». Déu li digué: «No t'acostis aquí. Descalça't, que el lloc on ets és terra sagrada». I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob». Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu

Per l'Albert.

Content pel seu «+» a «ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra»

Sobre... Desbordar

«—Avi...»

—Avi, què és la vida?

—Imagina que som un vas o un cubell o un càntir a una font. Imagina quan són plens. Oi que desborden? Doncs aquest desbordar és la vida

—Ah... Així el cantir, el cubell o el vas desborden perquè són molt rics!

—Com la vida!

—I la font?

—La font només vol

—Vol que siguem rics?

—Exacte, però encara vol una coseta més: vol que ens n’adonem, que ho diguem, que ho cantem. No t’has fixat mai com el rajolí del càntir canta quan es desborda?

—Sí! Canta perquè està molt content d’estar tan ple

—Doncs la vida també està molt contenta quan li cantem i amb això en té prou: la vida és humil i per això és tan gran. I fixa’t si en té prou que, quan sent els nostres cants amb les coses tan ben dites que li diem, ella mateixa també desborda i encara ens regala amb un grapat de vida més

—I no s’acaba mai?

—No perquè s’ha donat a conèixer

—Qui, la vida?

—No, l'amor!

« La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres »
Ef 1

Per a Emília recordant les preguntes que li feia la Martina 

Sobre... Introduir

Intrús, d' in-trudere: empènyer, penetrar

Amasies: «Vident, vés-te'n d'aquí. Fuig, que això és un santuari del rei, un temple de l'estat: No s’admeten aquí pixapins que ens vinguin amb maldecaps de com sigui que hagi de ser l’Esglesia: l’Església, il va de soit, és un temple de l’estat... de les coses —l’estat de coses— de com sigui que són. Vés-te'n que ets un intrús»

Amós: «Jo no sóc profeta —...«professional»: no he estat mai de cap gremi de profetes ni cobro cap sou— Jo sóc pastor i —només— sé fer madurar el fruit dels sicòmors —d’això sí que en seria de professional però ni tinc diners per pagar-me el carnet— però —ara ve la gran interrogació, el gran clam, el gran desesper, la gran bogeria de qui ha sentit una veu que està per damunt de totes les altres veus: "la" veu—  el mateix Senyor m'ha dit: "Vés..."» 

O l'Església és una Església d'intrusos o no és res. «Feliços els intrusos»  

Pau, l'intrús de Tars: «Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim» i per això ens in-fiquem, ens in-troduïm on no ens demanen: ens ho han manat, ens han dit: "Vés...! " 

... i si no ens volen rebre ni escoltar ens espolsem la terra de sota els peus

Sobre... Comprendre

Comprendràs!

Aquesta és la promesa: comprendre

Perquè si comprenc avanço

Comprendré, per exemple, què és pregar... malgrat que no sóc ni massa recte ni massa honrat ni massa just ni massa fidel —no s’hi val que ho sigui una miqueta: ho podria ser més. Però mentrestant i malgrat això... «tu ajudes protegeixes guardes vetlles» i jo «veneraré trobaré»

Imagineu això: «Encertar sempre els bons camins». Us imagineu una cosa així? Imagineu-ho depressa sisplau 

I després imagineu que llavors encerteu els bons camins d’una pregària que porti un nom incrustat: Anna. Dotze anys

Fill meu, si aculls el que jo et dic i guardes com un tresor tot el que et mano, si escoltes atentament la saviesa i el teu cor és amatent a entendre, si crides la intel·ligència i la invites a venir, si la busques com si fos plata i et deleixes per ella com pels tresors amagats, comprendràs què vol dir venerar el Senyor i trobaràs el coneixement de Déu. Perquè és el Senyor el qui dóna la saviesa; el coneixement i la intel·ligència surten dels seus llavis. Ell reserva per als homes rectes el seu ajut, protegeix els qui porten una vida honrada, guarda els camins dels homes justos i vetlla per les rutes dels seus fidels. Llavors entendràs la bondat i la justícia i encertaràs sempre els bons camins. (Pr 2)

«Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta 

veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la 

seva bondat, ens mostra el camí de la vida. Cenyits, 

doncs, els nostres lloms amb la fe i amb 

l’observança de les bones obres, 

fem els seus camins guiats 

per l’Evangeli per tal 

que meresquem 

de veure 

Aquell 

qui ens ha

cridat al seu regne.»

(Regla de sant Benet. Pròleg)

Sobre... El pobrecito hablador

Avui m’ha escrit la Mari Carmen «desolada» perquè s’acaba d’assabentar que el Full Verd no es publica en paper —també fa vacances— a l’estiu. «He fet tard»

Farem veure, doncs, una vegada més que aquest bloc és el Full Verd... virtual. Aquestes són les seves paraules d’endreça i el text pròpiament dit que planteja un tema al qual jo també hi he donat voltes més d’una vegada: «el bé és fer-lo»:

Hola Santi. T'adjunt un escrit destinat al Full Verd: he fet tard! Em sembla que seria bo que uns quants amics ho puguin llegir. El Senyor em va fer un regal immerescut el passat día 10. Encara ara hi penso i miro de comprendre què va passar i provo de trobar paraules per descriure què vaig sentir i com vaig ser capaç d'apropar-me a aquell germà tan necessitat d'afecte i tan carinyós. Bona nit, Pau, i fins demà.

Noche de habaneras

En la pasada reunión de la Comunitat de Serveis, alguien dijo «Hacer el bien hace bien». Es verdad. Es lo que dicen todos los amigos que colaboran en la comunidad, aquellos que lo hacen a través del Full Verd y aquellos que hacen tanto y tanto y guardan silencio. Cada uno de nosotros somos diferentes y actuamos de diferente manera. Yo soy de los que hacen mucho ruido pero aporta pocas nueces. Pero un día el Señor me «pilló» y… Os ruego que leáis: hacer el bien hace bien

Sentadas plácidamente en un banco de mortero íbamos oyendo y cantando las habaneras. En el Port Olímpic hacía calor. A lo lejos, junto a la línea del horizonte, casi tocando el mar, contemplábamos una luna llena, enorme, que brillaba sobre el mar. 

De uno de los bancos a nuestra izquierda se oyeron voces de personas que abandonaban deprisa su asiento. Sólo quedó un hombre sentado, encogido hacia adelante con un largo palo blanco. Había peligro. Podía hacerse daño; ante él había un desnivel de unos metros, y en el fondo, el suelo era de piedra. El desconocido iba solo, nadie se había quedado a su lado. Me acerqué a él. Era alguien recio y flaco; su ropa, que tiempo atrás parecía haber sido de calidad, estaba muy sucia; su rostro, sus brazos y sus manos que estaban muy curtidas por el aire y por el sol, mostraban una gran falta de higiene. La expresión de su rostro conmovía hasta a las piedras. Su mirada, casi perdida, era triste. Oí una voz humana femenina haciendo un comentario inhumano sobre el caballero sin nombre y sin voz, que me dolió mucho. 

Intenté cogerle el palo, pero este verdadero ecce homo no me lo permitió. Le puse mi mano en el hombro derecho mientras yo decía algo así como «No, no, verás cómo te pondrás bien». Acercó su mejilla sobre mi mano apoyada aún sobre su hombro. Manifestaba claramente su necesidad de calor humano, de ternura. Había empezado a llorar amargamente. 

El tiempo que este episodio duró no lo sabría calcular. También me resulta difícil expresar lo que me estaba ocurriendo. Como si estuviera invadida por un calor y una paz inmensos y todo lo que hice o dije al pobre caballero fue pura espontaneidad: ¡Allí estábamos tres, tres en uno, muy identificados entre nosotros! Así lo sentí. No sé explicarlo. 

Ahora nuestro ecce homo ya me tomaba los antebrazos y los besaba, me cogía la mano y se la llevaba al corazón y a la mejilla; parecía querer darme las gracias. Seguía llorando su soledad y su abandono. De distintas formas me indicó tres veces que quería morir —push, push, era lo único que balbuceó— «No, no, verás, te vas a poner bien». No sé si me entendía. Después elevó su mano izquierda: con su dedo índice señaló el cielo. 

Finalmente vino la policía que se hizo cargo del hombre-de-dolor. 

¿Por qué cuento este hecho? Porque Jesús me ha hecho un regalo inmerecido: he sentido intensamente su  p r e s e n c i a . Jamás me hubiera creído capaz de hacer una cosa así. Seguro que fue el Señor quien nos llevó en volandas a mí y al caballero de la tristeza y de la soledad, al caballero carente de amor. No lo olvidaré. A través de la oración recordaré y daré gracias por la alegría recibida. 

«Sin mí nada podéis hacer». El Señor nos lo dice cada día, pero a quien esto ha contado, se le olvida siempre. 

El pobrecito hablador...

Sobre... Imitar.3

La Riera imita Josep... i els seus germans

Avui, sortint de la parròquia, algú ha comentat: «Caram, quin culebrot això de Josep i els seus germans. Sembla La Riera»

Al capítol 63 emès per TV3 el 14 d'abril de 2010 se’ns va donar l’episodi següent:

La Marina, la noia que en Nil va enredar, es presenta a treballar. L'Ernest entén de seguida què va passar, li fum una bona esbroncada a en Nil i li exigeix que expliqui la veritat a la noia. Ho fa i demana disculpes a la Marina. La noia es posa a plorar tan fort que...

En l’escena que ens relata el Llibre del Gènesi —també hi ha gent «enredada» i també és un «moment de la veritat» com amb l’Ernest, en Nil i la Marina— diu (cap. 44-45) : 

«Josep no es pogué contenir més (...) i es posà a plorar tan fort que els egipcis ho sentiren i se n'assabentà tota la cort. Llavors digué als seus germans: (...) Jo sóc Josep, el germà que vosaltres vau vendre a uns caravaners que anaven camí d'Egipte.»

Tanmateix ni La Riera ni cap altre culebrot mai no tindrà un final tant feliç com aquest que avui hem llegit: 

«Però no us sàpiga greu d'haver-ho fet: és Déu qui m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per salvar-vos la vida».

Pensar que un pugui arribar a qualsevol lloc «abans»... perquè Déu li ha enviat prèviament, pensar que n'estigui tan categòricament convençut que no li calgui explicar res més vol dir que Josep i Déu es coneixen molt bé, vol dir que són amics íntims

Dir aquest «no us sàpiga greu» també val el seu pes en or: es tracta d'un perdó que desborda bonesa

I no parlem, és clar, que tot plegat «hagi servit» per alguna cosa: per «salvar vides», per salvar la vida

Sí, és veritat, ens ho passem bé a la parròquia. Només tenim un secret: sempre «ens valem del seu nom per augurar-nos la felicitat» 

Sobre... Les grans olors

Com és l'olor d'un camp que el Senyor beneeix? «És la d'un camp que el Senyor beneeix». Això és una tautologia? No: és una fórmula lògica que només admet el valor de veritat. 

Isaac estava familiaritzat amb aquest tipus de  g r a n s  olors. 

Un home així no és cap babau. Isaac sabia perfectament que l’enredaven com ho sabria tothom qui de petit hagués estat a punt de morir a mans del seu pare.

Les paraules i les desconfiances, doncs, el delaten:

«Qui ets, fill meu?» o «Com és que has trobat caça tan aviat?» o «Acosta't; vull palpar si ets el meu fill Esaú» o «La veu és la de Jacob, però les mans són les d'Esaú» o «Ets el meu fill Esaú?»

I Jacob, era un mentider? Potser només era poeta. Capaç, per exemple, d’actes com aquest: 

«Va prendre la pedra que s'havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la consagrà ungint-la amb oli» 

Això només ho fan els eixelebrats, els pobres d’esperit, els poetes...

Isaac sabia que Esaú odiava, que mataria i que el millor per a ell era viure de l’espasa, que aquest era el seu temperament. Capaç, per exemple, d’actes com aquest: 

«Llavors mataré el meu germà». 

I com que Isaac sabia tant, també sabia que el millor era donar confiança abans que a ningú als «pobrets» que no saben, com ell que en el seu moment tampoc va saber:

«Escolta, pare, l'anyell, on és?»

En el fons Isaac s’idetificava moltíssim amb el seu fill Jacob: 

«I Jacob exclamà: Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia»

Sobre... Allò que un més estima

«—Avi...»

Sense adonar-me’n vaig escriure «Montblaham» i la neta em digué:

—Avi, t’has equivocat. Montblanc no s’escriu així. En què pensaves?

—Pensava en... Abraham. Saps qui era? 

—El pare d’Isaac... però què hi té a veure? 

—Doncs que els dos casos tenen una gran història d’amor per explicar-nos. Veuràs: allò que més estimava Abraham era el seu fill Isaac. Allò que més estimava Montblanc era la seva princesa Cleodolinda.

Però fou el cas que... Abraham va sentir aquestes paraules: «Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, vés-te'n al país de Morià i allà, dalt de la muntanya que jo t'indicaré, sacrifica'l en holocaust»

Però fou el cas que... a Montblanc la sort va voler que la filla del rei fos la destinada a ser la presa d’un drac ferotge i terrible, que caminava, volava, nedava i tenia l'alè tan pudent que enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. La princesa era jove i bellíssima i la majoria de montblanquins de tant com l’estimaven es van oferir per reemplaçar-la

Però fou el cas que... Abraham apilà llenya, lligà Isaac i el posà a l'altar, sobre la llenya. Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però fou el cas que Déu li digué: «Deixa estar el noi, no li facis res. Ja veig que reverencies Déu, tu que no m'has refusat el teu fill únic

Però fou el cas que... quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. El cavaller era Sant Jordi i va ferir de mort el drac i a la plaça major els vilatans van acabar de rematar-lo

Però fou el cas que... Déu digué a Abraham: «ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic, juro per mi mateix que t'ompliré de benediccions» 

Però fou el cas que... de la sang que en brollà, en sorgí un roser amb les roses més vermelles que no hàgiu imaginat mai i d'aquest roser el sant en tallà una rosa que oferí a la princesa.

Però fou el cas que... Déu digué a Abraham: «faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar i tots els nadius del país, per beneir-se, es valdran de la teva descendència, perquè has obeït el que jo t'havia manat»

Si voleu llegir una versió de la llegenda de Sant Jordi sencera cliqueu aquí

Si voleu llegir sencera la història d'Abraham i d'Isaac cliqueu aqui

Dibuix: Marta Pau

Sobre... Donar-se

El bien nunca trajo mal

La Júlia ha presentat la reunió a l'empara d'aquestes paraules:

El Instituto para el Fomento de la Salud de EE.UU, ha realizado un estudio sobre un grupo de 1.700 personas que regularmente participan en algún tipo de voluntariado. Los resultados han sido:
más del 70 % de los voluntarios que ayudaban a personas necesitadas, a gente desheredada, han declarado «haber obtenido después deprestado un servicio, una ayuda, desinteresadamente:
1) más bienestar físico;
2) nuevas fuerzas morales y físicas;
3) haber experimentado en su interior sentimiento de gozo;
4) haber obtenido una mayor estima de sí mismo»
• Quien ayuda al prójimo evitará tristezas y soledades.
• Quien ayuda al prójimo, tarde o temprano saldrá beneficiado.
• Quien ayuda al prójimo cumple con el mandamiento del Amor y puede esperar la promesa de Cristo.
• Quien ayuda al prójimo, haciéndole bien se hace bien a sí mismo.
Hay un refrán oriental que dice: «Obra el bien y échate al mar. Si los peces no lo ven, el Señor lo verá»
«No duden en darse al bien» —decía Santa Teresa de Jesús— «el bien nunca trajo mal»

De Darse al bién. Palabras para el silencio. José Mª Alimbau Argila, Ediciones STJ, 1991. ISBN 9788485034598,  229 págs 

Comentari

Aquesta lectura ens convida a comprovar si ens podem considerar-nos dintre d’aquest 70% que millora la seva salut física, psicológica i espiritual. Espero que sigui així.

També ens invita a reflexionar. Per exemple, per la propera reunió podríem portar cadascú de nosaltres una frase breu que reflecteixi algún benefici rebut  en la nostra experiència de voluntaris. Amb un bon grapat d’aquestes vivències positives podríem fer entre tots un article conjunt pel Full Verd per al proper curs. ¿Què us sembla?

Recordeu que la Comunitat de Serveis no descansa durant l’estiu

Els que viatgeu recordeu de tenir un petit record pel beneficiat, en forma de trucada o de postal: els farà il·lusió  perquè comprovaran com a distància seguiu estimant-los

Petits detalls que arriben al cor

—  f e l i ç   e s t i u   a   t o t h o m  —

(Si no sabeu on anar de vacances us suggereixo aquest lloc de la fotografia)

© Mingu Manubens. La Gespeguera

Sobre... Però

(«Però Jesús...»)
(«Però ell dormia») 

(«Però...»)
El mossèn avui ens ha demanat que tinguéssim present en les nostres pregàries una noia de dotze anys a qui aquest matí sotmetran a una operació quirúrgica molt delicada per extreure-li un tumor que té al cap. Ens ho ha demanat tres vegades. Una d’elles en l’homilia, poc després d’haver llegit: «Però ell dormia» Mt 8 

«Ells se'n reien, però Jesús...»

(«Però Jesús...») li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't.» A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar Mc 5

«Ens enfonsem» no hi ha dubte, és veritat... 

... i només ens queda, només tenim als llavis la paraula que ve després de la paraula «però»

Sobre... Córrer (1)

Quan la calor del dia era més forta 

A la part alta de la ciutat hi ha una avinguda coneguda com «el Desert de Sarrià». 

Protegida per l'ombra d'uns plàtans frondosos s'hi veu un petit alzinar al fons d’un turonet que fa de pati d’una escola avui dissabte sense nens. Una buguenvíl·lia morada dóna color a una torre gran també deserta. I en aquesta mitja hora d'espera que em queda tinc per tota companyia una vintena de bancs del passeig tots ells també buits 

S’entén perquè aquesta avinguda té el nom que té: ni una ànima! 

Només el so de les cigales. Ves a saber si no sóc a Comiols o a Ulldemolins 

Ganes de no fer res o, tota vegada que ja ho estic fent, fer encara una mica menys que res

El sol que fa veure allò que no és i allò que no és reclamant cada vegada més protagonisme «quan la calor del dia era més forta» 

El contrari d’això seria veure córrer algú afanyant-se per alguna cosa... 

I malgrat aquest ensopiment, aquest sobec, aquesta nyonya, aquest sopor, aquesta somnolència provocada pel cansament, malgrat aquest endormiscament que no canviaria per res, no em puc treure del cap Abraham que amb noranta-nou anys, «quan la calor del dia era més forta», alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d'ell Gn 18 

Ell corregué, ell entrà de pressa, ell digué: «Corre fes panets», ell s'afanyà de nou cap al ramat, ell prengué de seguida mató, ell els ho serví i ell es quedà dret al seu costat sota l'ombra de l'alzina perquè ell abans de res havia fet un salt mortal totalment a compte i risc seus i ell també rigué —«Sí que has rigut»— perquè això el feia riure d'una alegria que no en podia parlar perquè ell sabia que ni el compte ni el risc eren seus i que això no ho podia explicar a ningú llevat d'aquells tres homes que el veien, que l'estaven veient i molt «quan la calor del dia era més forta»

Sobre... Restaurar

L'Empar ens desitja un bon estiu amb un detall en forma de tarja de visita. Un barca de vela amb el símbol de Vida Creixent...

El fet és que durant el trajecte la rodoneta del símbol V·C se li ha desenganxat. Era dins del sobre i m’ha dit que, en tot cas, quan arribés a casa ho hauria de... restaurar. Com l’estiu que serveix per restaurar forces! Com anar a un bon restaurant! 

La paraula «restaurar» ve del llatí restaurare —fer reviure, reviscolar— però hi ha més: en el moll de l’os d'aquesta mateixa paraula hi trobem la paraula grega σταυρός —stavros, creu— 

Així les paraules de Mateu, 11: Venite ad me omnes, qui laboratis et onerati estis, et ego vos restaurabo. «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar»: us... restauraré. 

«Vine —em diu— aquí no has de demostrar ni posseir ni témer res en absolut. Amb que siguis com ets ja n’hi ha prou». I hi vaig. I en la pregària li parlo dels esforços que faig. De com no en sé més. I també li parlo dels vellets afeixugats que experimenten la vida com una gran fatiga i el cos com una càrrega insuportable. La mobilitat disminuïda, la por al futur, a la solitud: «Què serà de mi?» 

Però «si hi vaig» experimento que la pressió de la meva ànima per tot això... cedeix

El seu consol em redreça: la força que de nou em pren i que de nou em fa mirar cap endavant l’hem comprada, però, molt cara: amb la seva mort en creu. Aquest va ser el preu que ell mateix va pagar per enfortir-nos i fer-nos renéixer: només Ell «restaura» 

______________

Ah... no sé què seria de nosaltres sense els detalls de l'Empar !

Sobre... Ser

Exercicis

Proposo uns quants exercicis abans d'iniciar —per si mai us decidiu a fer-la— l'ascenció a «la Muntanya del Sermó» i que bàsicament consisteixen a aturar-nos un moment per reflexionar en els dos temps verbals amb què ens ha estat donat el relat.

Fixem-nos com —deixant de banda les discussions filològiques i prenent només la versió de la Bíblia Catalana Interconfessional— en començar i en acabar Jesús diu un «és» categòric i sense escletxes. No diu «serà». El Regne de Déu no és cap cosa que... qui sap si un dia... potser en un futur més o menys proper o llunyà... qui sap si només com a promesa... «serà». El Regne de Déu o és o... no és. I és ara i aquí o mai i enlloc. No admet dilacions, el Regne de Déu. «Déu és amb nosaltres»! Tota la feinada de la Revelació i de l’Encarnació està dirigida cap aquest objectiu, cap a fer-nos entendre això que ens quedaríem curts si tan sols ho titlléssim de miracle. 

És en aquest sentit també fort que retrunyen les dues vegades que l’«és» se'ns dona cap al final: «d’ells és el Regne» i «la vostra recompensa és gran». 

Doncs bé, aquest temps en present contrasta fortament amb els sis verbs que entremig s'hi diuen en futur. Contrasten moltíssim potser perquè s’hi diu el que s’hi diu. Per entendre'ns: no és precisament res ni frívol ni barroer! Partim, com deia, de l’afirmació que «Déu és amb nosaltres» —no que hi «serà»— i com que això és així demanem la màxima coherència a tot allò que es digui en aquest sentit. La coherència, doncs, s’entrebanca quan llegim els temps en futur. Seria un Déu, per dir-ho així, «ajornat» —fora de la «presència present»!— si diguéssim: consolarà, posseiran, saciarà, compadirà, veuran o anomenarà. 

Així, l’exercici que proposo consisteix a aplicar el temps present allà on aquests verbs ens han estat donats en futur. 

Les coses canvien considerablement. Les coses ara són plenament coherents i respirem amb una gran tranquilitat, molt profundament i aspirem un oxigen puríssim perquè ara totes les peces encaixen. Ens hi reconeixem perquè partim de la base insubornable del que hem acabem de dir —Déu és...— i que per a nosaltres és més valuosa que cap muntanya de l'or més fi: Déu és amb nosaltres en plena i total «unitud» i com que això és així... Déu consola, Déu dóna: posseïm, Déu sacia, Déu compadeix, veiem Déu i Déu ens anomena... —ara mateix i aquí— fills seus. Si això no fós així, Jesús hauria estat un farsant més, un altre gurú. Jesús quan diu feliços ens «fa» feliços a l’acte. 

Copio un altre fragment del treball que ja he citat de mossèn Rovira (si el voleu llegir sencer feu clic aquí):

L’ensenyament de Jesús són les mateixes Benaurances, és la comunicació de la vida del seu Esperit resumit i donat conceptualment en les Benaurances. És clar que Jesucrist ensenya! És clar que són un exemple! Però no només un exemple: Jesús sempre ensenya «donant-nos la vida». Una vida senzilla, pobra: la pobresa de l’esperit és una manera de ser, de viure i també és un ensenyament. I quan diu «feliços» és també immediatament que ens fa feliços, ens dóna l’Esperit, ens dóna el seu regne.  L’ensenyament de Jesús és la donació de l’Esperit. Així Jesús uneix ensenyament i vida segons l’Esperit. Així la Trinitat s’estén fins a l’home. Sempre. Des de sempre. Aquest és el projecte diví. Jesús és un moviment d’anada —«el Pare que m’ha enviat», l’Encarnació— i un moviment de retorn: l’Ascensió. En ella l’home carregat d’història retorna a la vida del Pare. El retorn és ben real perquè l’home retorna enriquit a la història de la salvació de Déu.

Sobre... Elevar

Viatge a Solsona

Li vaig preguntar* a la guia en un descans que va fer després d’explicar-nos el famós Pou de Gel —caram que bé que s’hi estava allà a sota!— sobre l’etimologia de Solsona, sobre si el símbol del sol que ara caracteritza la ciutat no és més aviat un element de màrqueting turístic, una mena de logotip freaky de fa només un parell de segles. Em va dir:

«Has de saber que el nom de Catalunya ve de la Xelsa preromana, coneguda també per Setelsis en les taules de Ptolomeu. Els xelcetans o celsetans —posteriorment lecetans o lacetans— eren els habitants de la Lacetània. Laketània que, per una metàtesi, ens portarà fins a Katelània, Catelònia... Catalunya. Doncs bé, la capital dels lacetans era Celsa que correspon a l'actual Solsona: Celsona. No és casualitat que prop d’aquí hi hagi el serrat de Sant Bartomeu que és totalment pla en la seva part superior i que a l’edat mitjana en deien Mons Lecitanus. Com pots veure doncs, ets en una ciutat eminentment enlairada. Celsa, cel, excelsa, situada en un indret molt elevat. En dóna testimoni una marededéu que visitarem a la tarda vestida amb boires, amb bolquers de nuvolada i embolcallada amb la bromada de l’univers i que quan la mar brollà del si matern, Déu la va cloure amb dos batents i un travesser**». 

«Ja deia jo» li vaig dir a la guia mentre recordava els cotxes dels tiets quan ens aturàvem al garatge —garatge Montaner— que hi ha abans del pont per posar aigua als radiadors fumejants dels cotxes: tot un Fiat, tot un Opel Olympia que, camí de Sant Llorenç de Morunys o d'Andorra, arribaven —aleshores no ho sabia— a les portes de Celsa que vol dir Cel

Al Pere i al Mingu de cal Magre: inesperadament molt molt a prop seu, aquest dissabte... 

A la Júlia amb un brindis per la revetlla de demà
———
(*) De fet, la guia només em va saber dir els vocables preromans sense saber-ne el significat. 
Com que en tot moment, però, van ser molt agradables i entregades les paraules amb les quals ens va parlar 
vaig pensar que si trobava prou informació, en agraïment, en faria un relat com si les hagués dites ella
(**) Vegeu Jb 38

Sobre... Trasbalsar

En la reunió d'ahir de Vida Creixent es va parlar entre d’altres coses de la bellesa. S'han llegit frases com aquestes: 

Només la bellesa salvarà el món. Dostoievski 
Tard vaig estimar-vos, bellesa tan antiga i tan nova. Sant Agustí 

En el text que se'ns proposava de treballar avui —10. El Déu bo i bell— en tot moment hi vaig trobar a faltar la contundència del missatge que m'ha trasbalsat la vida: «Déu és amb nosaltres» —amb mi!—. Aquí per exemple. Ara: sempre.

Si «ha visitat el seu poble» [Lc 1] no pot no haver-lo visitat o aquest poble no pot fer com si no l'hagués visitat i posar-se a divagar sobre «coses» o no pot dir que ell no és aquest poble i que prefereix ser el poble del costat. No pot perdre temps, aquest poble!

No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s'adormin els meus ulls, que la son m'acluqui les parpelles, fins que hauré trobat un lloc per al Senyor  [Sl 132]

No perquè haurà tastat la novíssima novetat que és el fluir d'una vida nova que no podrà comparar amb res i que haurà comportat en ell aquesta visita. Res no serà com abans. La vida viva vivent i vivint tant en l'interior com en el seu exterior: en la totalitat del ser. Sant Pau:

Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou  [2C 6] 

Les paraules que segueixen són d'un text de Josep Maria Rovira Belloso. Si el voleu llegir sencer feu clic aquí.

«Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes [Ef 4,8]

»Pau parla d’un retorn real al Pare que nosaltres hem codificat amb la paraula «ascensió». Jesús, però, no torna al Pare de la mateixa manera que en va sortir. Va sortir-ne com a pensament de Déu i hi retorna com la història divino-humana incorporada en el misteri de Pasqua.

»Així, la Trinitat és eterna perquè Jesús és enviat al món realment i eternament —des d’abans de la creació del món— i retorna al Pare amb tota la humanitat incorporada: 

»Quan sigui elevat d’aquest món sabreu que jo sóc [Jn 12,32] 

»Digues als israelites: "Jo sóc" m'envia a vosaltres [Ex 3,15] 

»Déu no vol altra cosa que "ser amb nosaltres" i ser-hi com a presència amorosa. Ser amb nosaltres amb un element que és a la vegada el motor, el fonament i l’essència: l’amor»

»Després d'haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel... [Jn 17] 

»Perquè Jesús aixeca els ulls al cel i diu Pare? Ho repetim: perquè aquesta relació és real. Hi ha el Pare i hi ha el Fill. Hi ha Jesús que es mira l’infinit del Pare i els seus ulls de carn veuen la profunditat del Déu vivent. I Jesús no ha de dir-li res al Pare. Només l’ha d’estimar. "Pare sant, Pare just, Pare bo" i així estar-s’hi "tota la nit" [Lc 6, 12]. No hem de dir res al nostre Pare, no cal: prou que ens coneix. Només... "Abbà, Pare estimat!"»

O com avui:

Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu  [Mt 6] 

No poden no trasbalsar paraules com aquestes

Sobre... Vincular

«El Senyor recorda sempre l’aliança» han cantat els monjos avui fora de guió. 

Recorda que el Senyor, el teu Déu, t'ha beneït en tot el que has emprès. Ha vetllat per tu mentre has caminat per aquest desert immens. Durant aquests quaranta anys, el Senyor, el teu Déu, ha estat sempre amb tu i no t'ha mancat res [Dt 2,7]

Quina manera de dir-ho! De dir: «És amb nosaltres, és amb mi». Quina manera de parlar del vincle vivent o rabent d’aquesta aliança. En aquest sentit, la paraula vincle sembla que tingui alguna cosa d’objecte, sembla que es pugui arribar a tocar. Quan un diu «vincle» i quan el vincle és entranyable, absolut o sense escletxes com en aquest cas, s’arriba a notar en el més pregon de les entranyes —a tot el ser— foses «entranyablement» com ja estaven abans en aquest mateix vincle, en aquesta presa o en aquest rapte —el sagrat cor, el sant ventre— l’experimentació i la consciència del qual és un fet prou trasbalsador com per ser molt més que un argument. Aquí podríem parlar de l’amor que ens té Déu, de com «ens pren» o millor: de com ens embolcalla, ens protegeix i com les seves ales ens aixopluguen. Tota la nostra circulació —els nostres circuits— passa a formar part d’aquesta fosa. Estar-hi amatent o en adoració les vint-i-quatre hores del dia —«tota la vida»[Lc 1]— seria l’ideal. Però Jesús ens avisa: la nit que vaig passar pregant amb el Pare es va acabar i vingué el dia. Així, ens dóna aquesta fórmula: «De dia, disminuïu la vostra marxa, reduïu el vostre pas, estigueu més aviat molt quiets, sigueu més aviat molt lents. Empetitiu el vostre llenguatge fins que arribeu a dir només: “Abbà”. Desafieu-ho tot en nom d'això i, així tot el dia amb aquesta única paraula a la boca. No tingueu por. Us arribarà una lògica molt poderosa que us donarà i dirà a cada moment allò que heu de dir i el tracte que necessitareu i que donareu. Us ho garanteixo: la vostra felicitat serà completa, la vostra alegria també. Tothom serà el vostre germà. I tot això perquè haureu arribat al moll de l’os del que fa el cas i que havíeu buscat durant tant de temps. Us haureu fos, us haureu vinculat del tot amb la vida... que sóc jo. Haureu passat tot un dia —i quin dia!— amb mi»   

Sobre... Saber

També jo prendré un esqueix del brot
       —del brot alterós—
que corona el cedre,
arrencaré un ull,
       —un ull tendre— 
de la punta del seu brancatge,
i el plantaré visiblement
       —visiblement—
en una muntanya ben alta,
en una muntanya de la serralada d'Israel.
Estendrà les seves branques, donarà
       —donarà fruit— 
i es farà un cedre magnífic.
Ocells,
ocells de tota mena s'ajocaran a la seva ombra i
viuran
en el seu brancatge.
Tots els arbres del bosc sabran
       —el arbres saben— 
sabran que jo sóc el Senyor 

Del llibre del profeta Ezequiel

Sobre... Descriure

La meva germana m’ha escrit. Entre altres coses diu: 

«M’estic deshabituant a escriure correus, el wattzap ho substitueix: missatge ràpid contesta potser també ràpida. Emoticones que donen la possibilitat de que s'entengui un sentiment sense tenir que descriure'l. En el mòbil hi cap  t o o o t, el face, el correu, el watt:  t o o o t  allí dins, comprimit, apretadet, junt, paraules, imatges, missatges... De vegades m’imagino la Loll fent una parodia del mòbil d'ara, amb els codis d’aquella "època" quan cantava les excel·lències del vidèèu amb aquella mímica exagerada i tan divertida... Família, encara que no utilitzi gaire el correu us porto a tots dins del meu cor. Queda carrincló dir això, oi? Però és que em falta l’emoticona, jeje...» 

Li he contestat això:

Els «sentiments sense tenir que descriure'ls» són realment sentiments? No sé. La «meva penya» utilitza una paraula clau per explicar això. És: «revelació». De fet, a Déu, no li calia prendre's la molèstia de descriure'ns res a nosaltres: ell és el jefe, l'amo, ho pot tot, no li cal res i se'ls podia haver quedat per a ell solet els seus sentiments. Però sí, es va prendre la molèstia. El missatge —va creure ell— valia la pena que fós conegut. Conegut: descrit. Descrit amb pèls i senyals. I quin era el missatge? Tens raó: no hi ha cap emoticona que ens hi pugui apropar. Va fer servir històries. Històries d'amor. D'amor entranyable. Per exemple el gos. El gos de Tobies tot remenant la cua i bordant de content que estava. O el vell Tobit, encara cec, tropessant en aixecar-se, quan va sentir que el seu fill havia «tornat». La meva penya diu que tot esforç que es faci en aquest sentit —en el sentit de l'estimació, del bon rotllo, de l'amor— la història demostra que mai no ha estat en va. La meva penya diu: «Us imagineu el món sense que ningú digués o describís els seus sentiments? Seria una cova de lladres!» Jo també ho crec així. Jo també sóc carrincló. Gràcies

Sobre... Témer

Finalment la setmana passada em van fer la «temuda pregunta» 

I era «temuda» perquè sabia que un dia o altre algú me la faria però també per la simplicitat de les paraules amb que va ser formulada com tot allò que es diu pel broc gros: 

—Com és que has tornat a l’Església? 

Em van passar pel cap unes quantes respostes totes elles, però, massa llargues d’explicar. La primera: parlar de la «paràbola del fill pròdig». La segona: embrancar-me en si el verb «tornar» era el més adequat: des de que em batejar que no n’havia «sortit»! La tercera: contestar amb una altra pregunta: «—Què entens tu per “Església”?». Però em vaig recordar de les paraules de l’evangelista Marc: 

«Plantegeu malament la qüestió. Desconeixeu el poder de Déu. Desconeixeu l’Escriptura. Desconeixeu que no és Déu de morts, sinó de vius. Per tant aneu errats» 

Finalment, doncs, vaig contestar això: 

—El qui porta de la mort a la vida és aquí, és amb mi. Com pot ser que tu no el vegis? Ell vol, ell ho vol, ell em vol i jo hi estic obligat: aquesta és la situació. Un dia em va dir: «T’he atret» i jo li vaig contestar: «T’he seguit. No ho he impedit». Això és tot. Només això

(No publicat) 

Sobre... Investigar

«Recórrer i investigar»: dos verbs que defineixen amb precisió alguns dels treballs de l’ànima.

Qui no ha recorregut o investigat les «èpoques» que ens han precedit? Quan érem joves, per exemple, quan menjavem aquelles carns tan suculentes que ens preparava la mare allà a Egipte?

Aquests dies estic endreçant la biblioteca*. És una bona feina per un jubilat. És com un repàs de la vida. Ho vaig començar amb por. Creia que no sobreviuria: els llibres llegits, els que no he llegit, els que ja no llegiré mai, els que com a mínim he llegit deu vegades, els que he llegit a mitges, els subratllats, totes les meves «èpoques», tota la meva «terra». El record dels nyanyos, dels bonys, de les ferides, de les cicatrius…

Recorre totes les èpoques que t'han precedit, des del dia que Déu creà l'home sobre la terra; investiga d'un cap a l'altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s'ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d'enmig del foc, com tu l'has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s'ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d'un altre, combatent contra l'opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l'únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n'hi ha d'altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre

Aquest és el text [Dt 4,32-34.39-40] que l’Església ens proposa per a la festa de la Trinitat a partir de la qual comença el temps «ordinari». El temps pròpiament ordinari, doncs, el comencem amb la memòria de sant Justí. Comença un temps que a més d’ordinari —ordo, ordre, endreça, preparació— també el podríem qualificar de filosòfic

Li diu Isaïes al rei Malaquies: 

Això et fa saber el Senyor: Prepara-ho tot, perquè ben aviat moriràs; la teva vida s'acaba.

La versió alemanya de Luter tradueix aquest «prepara-ho» tot per Bestelle dein Haus que vol dir: «endreça’t la casa»

Endreçar, preparar, recórrer, investigar: anem sumant verbs de la nostra ànima i poquet a poquet l’anem reconeixent

Però això no ho faríem si no hi hagués un fil conductor, un objectiu, un perquè més clar que tots els perquès coneguts fins al moment

En primer lloc perquè amb aquests verbs fem un primer i gran descobriment: el re-descobriment o re-coneixement de la nostra ànima que potser teníem una mica oblidada: «Ostres —diríem amb ganes— aquesta és la meva ànima. I doncs, sóc així!» Sí! Em reconec endreçant, preparant, recorrent, investigant!

En segon lloc perquè quan un comença a «investigar» alguna cosa és perquè, en el fons, ja l'ha trobada. O potser no l'ha trobada del tot, però en té una intuïció. O potser no és ell qui buscava aquesta cosa sinó que era la cosa qui el buscava a ell

Recorre totes les èpoques, tots els cels, totes les terres ànima meva! Sigues valenta! No tinguis por! Semblen paraules adequades per la boca de sant Justí

Justí saltà com una gasela per damunt dels estoics, dels peripatètics, dels pitagòrics o dels platònics, però també podríem dir que Justí, tot ell, era «un poble» que vivia en poder d’altres pobles

Justí no pogué evitar de reconèixer l’evidència dels «senyals, dels prodigis, de la mà forta, del braç poderós, dels fets esglaiadors i extraordinaris» de la seva vida

Justí «ho va veure amb els propis ulls» i ni pogué ni volgué fer-se enrrera

Justí aconseguí que la seva ànima fós pacificada, agraïda, perdonant i perdonada, per, finalment, magnificar el seu Senyor

Justí entengué aleshores perquè els fidels solien fer el senyal de la creu abans de cantar aquest càntic de la Mare de Déu

Justí «ho recordà sempre al seu cor» i per sempre més «va ser feliç»

ὁ φρονῶν τὴν ἡμέραν κυρίῳ φρονεῖ

Qui pensa el dia pensa pel Senyor

[Rm, 14-6]

Per l'Albert en un dia molt assenyalat: demà dimarts, cap a les vuit del vespre, al Seminari. Una abraçada