Sobre... Restaurar

L'Empar ens desitja un bon estiu amb un detall en forma de tarja de visita. Un barca de vela amb el símbol de Vida Creixent...

El fet és que durant el trajecte la rodoneta del símbol V·C se li ha desenganxat. Era dins del sobre i m’ha dit que, en tot cas, quan arribés a casa ho hauria de... restaurar. Com l’estiu que serveix per restaurar forces! Com anar a un bon restaurant! 

La paraula «restaurar» ve del llatí restaurare —fer reviure, reviscolar— però hi ha més: en el moll de l’os d'aquesta mateixa paraula hi trobem la paraula grega σταυρός —stavros, creu— 

Així les paraules de Mateu, 11: Venite ad me omnes, qui laboratis et onerati estis, et ego vos restaurabo. «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar»: us... restauraré. 

«Vine —em diu— aquí no has de demostrar ni posseir ni témer res en absolut. Amb que siguis com ets ja n’hi ha prou». I hi vaig. I en la pregària li parlo dels esforços que faig. De com no en sé més. I també li parlo dels vellets afeixugats que experimenten la vida com una gran fatiga i el cos com una càrrega insuportable. La mobilitat disminuïda, la por al futur, a la solitud: «Què serà de mi?» 

Però «si hi vaig» experimento que la pressió de la meva ànima per tot això... cedeix

El seu consol em redreça: la força que de nou em pren i que de nou em fa mirar cap endavant l’hem comprada, però, molt cara: amb la seva mort en creu. Aquest va ser el preu que ell mateix va pagar per enfortir-nos i fer-nos renéixer: només Ell «restaura» 

______________

Ah... no sé què seria de nosaltres sense els detalls de l'Empar !

Sobre... Ser

Exercicis

Proposo uns quants exercicis abans d'iniciar —per si mai us decidiu a fer-la— l'ascenció a «la Muntanya del Sermó» i que bàsicament consisteixen a aturar-nos un moment per reflexionar en els dos temps verbals amb què ens ha estat donat el relat.

Fixem-nos com —deixant de banda les discussions filològiques i prenent només la versió de la Bíblia Catalana Interconfessional— en començar i en acabar Jesús diu un «és» categòric i sense escletxes. No diu «serà». El Regne de Déu no és cap cosa que... qui sap si un dia... potser en un futur més o menys proper o llunyà... qui sap si només com a promesa... «serà». El Regne de Déu o és o... no és. I és ara i aquí o mai i enlloc. No admet dilacions, el Regne de Déu. «Déu és amb nosaltres»! Tota la feinada de la Revelació i de l’Encarnació està dirigida cap aquest objectiu, cap a fer-nos entendre això que ens quedaríem curts si tan sols ho titlléssim de miracle. 

És en aquest sentit també fort que retrunyen les dues vegades que l’«és» se'ns dona cap al final: «d’ells és el Regne» i «la vostra recompensa és gran». 

Doncs bé, aquest temps en present contrasta fortament amb els sis verbs que entremig s'hi diuen en futur. Contrasten moltíssim potser perquè s’hi diu el que s’hi diu. Per entendre'ns: no és precisament res ni frívol ni barroer! Partim, com deia, de l’afirmació que «Déu és amb nosaltres» —no que hi «serà»— i com que això és així demanem la màxima coherència a tot allò que es digui en aquest sentit. La coherència, doncs, s’entrebanca quan llegim els temps en futur. Seria un Déu, per dir-ho així, «ajornat» —fora de la «presència present»!— si diguéssim: consolarà, posseiran, saciarà, compadirà, veuran o anomenarà. 

Així, l’exercici que proposo consisteix a aplicar el temps present allà on aquests verbs ens han estat donats en futur. 

Les coses canvien considerablement. Les coses ara són plenament coherents i respirem amb una gran tranquilitat, molt profundament i aspirem un oxigen puríssim perquè ara totes les peces encaixen. Ens hi reconeixem perquè partim de la base insubornable del que hem acabem de dir —Déu és...— i que per a nosaltres és més valuosa que cap muntanya de l'or més fi: Déu és amb nosaltres en plena i total «unitud» i com que això és així... Déu consola, Déu dóna: posseïm, Déu sacia, Déu compadeix, veiem Déu i Déu ens anomena... —ara mateix i aquí— fills seus. Si això no fós així, Jesús hauria estat un farsant més, un altre gurú. Jesús quan diu feliços ens «fa» feliços a l’acte. 

Copio un altre fragment del treball que ja he citat de mossèn Rovira (si el voleu llegir sencer feu clic aquí):

L’ensenyament de Jesús són les mateixes Benaurances, és la comunicació de la vida del seu Esperit resumit i donat conceptualment en les Benaurances. És clar que Jesucrist ensenya! És clar que són un exemple! Però no només un exemple: Jesús sempre ensenya «donant-nos la vida». Una vida senzilla, pobra: la pobresa de l’esperit és una manera de ser, de viure i també és un ensenyament. I quan diu «feliços» és també immediatament que ens fa feliços, ens dóna l’Esperit, ens dóna el seu regne.  L’ensenyament de Jesús és la donació de l’Esperit. Així Jesús uneix ensenyament i vida segons l’Esperit. Així la Trinitat s’estén fins a l’home. Sempre. Des de sempre. Aquest és el projecte diví. Jesús és un moviment d’anada —«el Pare que m’ha enviat», l’Encarnació— i un moviment de retorn: l’Ascensió. En ella l’home carregat d’història retorna a la vida del Pare. El retorn és ben real perquè l’home retorna enriquit a la història de la salvació de Déu.

Sobre... Elevar

Viatge a Solsona

Li vaig preguntar* a la guia en un descans que va fer després d’explicar-nos el famós Pou de Gel —caram que bé que s’hi estava allà a sota!— sobre l’etimologia de Solsona, sobre si el símbol del sol que ara caracteritza la ciutat no és més aviat un element de màrqueting turístic, una mena de logotip freaky de fa només un parell de segles. Em va dir:

«Has de saber que el nom de Catalunya ve de la Xelsa preromana, coneguda també per Setelsis en les taules de Ptolomeu. Els xelcetans o celsetans —posteriorment lecetans o lacetans— eren els habitants de la Lacetània. Laketània que, per una metàtesi, ens portarà fins a Katelània, Catelònia... Catalunya. Doncs bé, la capital dels lacetans era Celsa que correspon a l'actual Solsona: Celsona. No és casualitat que prop d’aquí hi hagi el serrat de Sant Bartomeu que és totalment pla en la seva part superior i que a l’edat mitjana en deien Mons Lecitanus. Com pots veure doncs, ets en una ciutat eminentment enlairada. Celsa, cel, excelsa, situada en un indret molt elevat. En dóna testimoni una marededéu que visitarem a la tarda vestida amb boires, amb bolquers de nuvolada i embolcallada amb la bromada de l’univers i que quan la mar brollà del si matern, Déu la va cloure amb dos batents i un travesser**». 

«Ja deia jo» li vaig dir a la guia mentre recordava els cotxes dels tiets quan ens aturàvem al garatge —garatge Montaner— que hi ha abans del pont per posar aigua als radiadors fumejants dels cotxes: tot un Fiat, tot un Opel Olympia que, camí de Sant Llorenç de Morunys o d'Andorra, arribaven —aleshores no ho sabia— a les portes de Celsa que vol dir Cel

Al Pere i al Mingu de cal Magre: inesperadament molt molt a prop seu, aquest dissabte... 

A la Júlia amb un brindis per la revetlla de demà
———
(*) De fet, la guia només em va saber dir els vocables preromans sense saber-ne el significat. 
Com que en tot moment, però, van ser molt agradables i entregades les paraules amb les quals ens va parlar 
vaig pensar que si trobava prou informació, en agraïment, en faria un relat com si les hagués dites ella
(**) Vegeu Jb 38

Sobre... Trasbalsar

En la reunió d'ahir de Vida Creixent es va parlar entre d’altres coses de la bellesa. S'han llegit frases com aquestes: 

Només la bellesa salvarà el món. Dostoievski 
Tard vaig estimar-vos, bellesa tan antiga i tan nova. Sant Agustí 

En el text que se'ns proposava de treballar avui —10. El Déu bo i bell— en tot moment hi vaig trobar a faltar la contundència del missatge que m'ha trasbalsat la vida: «Déu és amb nosaltres» —amb mi!—. Aquí per exemple. Ara: sempre.

Si «ha visitat el seu poble» [Lc 1] no pot no haver-lo visitat o aquest poble no pot fer com si no l'hagués visitat i posar-se a divagar sobre «coses» o no pot dir que ell no és aquest poble i que prefereix ser el poble del costat. No pot perdre temps, aquest poble!

No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s'adormin els meus ulls, que la son m'acluqui les parpelles, fins que hauré trobat un lloc per al Senyor  [Sl 132]

No perquè haurà tastat la novíssima novetat que és el fluir d'una vida nova que no podrà comparar amb res i que haurà comportat en ell aquesta visita. Res no serà com abans. La vida viva vivent i vivint tant en l'interior com en el seu exterior: en la totalitat del ser. Sant Pau:

Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou  [2C 6] 

Les paraules que segueixen són d'un text de Josep Maria Rovira Belloso. Si el voleu llegir sencer feu clic aquí.

«Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes [Ef 4,8]

»Pau parla d’un retorn real al Pare que nosaltres hem codificat amb la paraula «ascensió». Jesús, però, no torna al Pare de la mateixa manera que en va sortir. Va sortir-ne com a pensament de Déu i hi retorna com la història divino-humana incorporada en el misteri de Pasqua.

»Així, la Trinitat és eterna perquè Jesús és enviat al món realment i eternament —des d’abans de la creació del món— i retorna al Pare amb tota la humanitat incorporada: 

»Quan sigui elevat d’aquest món sabreu que jo sóc [Jn 12,32] 

»Digues als israelites: "Jo sóc" m'envia a vosaltres [Ex 3,15] 

»Déu no vol altra cosa que "ser amb nosaltres" i ser-hi com a presència amorosa. Ser amb nosaltres amb un element que és a la vegada el motor, el fonament i l’essència: l’amor»

»Després d'haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel... [Jn 17] 

»Perquè Jesús aixeca els ulls al cel i diu Pare? Ho repetim: perquè aquesta relació és real. Hi ha el Pare i hi ha el Fill. Hi ha Jesús que es mira l’infinit del Pare i els seus ulls de carn veuen la profunditat del Déu vivent. I Jesús no ha de dir-li res al Pare. Només l’ha d’estimar. "Pare sant, Pare just, Pare bo" i així estar-s’hi "tota la nit" [Lc 6, 12]. No hem de dir res al nostre Pare, no cal: prou que ens coneix. Només... "Abbà, Pare estimat!"»

O com avui:

Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu  [Mt 6] 

No poden no trasbalsar paraules com aquestes

Sobre... Vincular

«El Senyor recorda sempre l’aliança» han cantat els monjos avui fora de guió. 

Recorda que el Senyor, el teu Déu, t'ha beneït en tot el que has emprès. Ha vetllat per tu mentre has caminat per aquest desert immens. Durant aquests quaranta anys, el Senyor, el teu Déu, ha estat sempre amb tu i no t'ha mancat res [Dt 2,7]

Quina manera de dir-ho! De dir: «És amb nosaltres, és amb mi». Quina manera de parlar del vincle vivent o rabent d’aquesta aliança. En aquest sentit, la paraula vincle sembla que tingui alguna cosa d’objecte, sembla que es pugui arribar a tocar. Quan un diu «vincle» i quan el vincle és entranyable, absolut o sense escletxes com en aquest cas, s’arriba a notar en el més pregon de les entranyes —a tot el ser— foses «entranyablement» com ja estaven abans en aquest mateix vincle, en aquesta presa o en aquest rapte —el sagrat cor, el sant ventre— l’experimentació i la consciència del qual és un fet prou trasbalsador com per ser molt més que un argument. Aquí podríem parlar de l’amor que ens té Déu, de com «ens pren» o millor: de com ens embolcalla, ens protegeix i com les seves ales ens aixopluguen. Tota la nostra circulació —els nostres circuits— passa a formar part d’aquesta fosa. Estar-hi amatent o en adoració les vint-i-quatre hores del dia —«tota la vida»[Lc 1]— seria l’ideal. Però Jesús ens avisa: la nit que vaig passar pregant amb el Pare es va acabar i vingué el dia. Així, ens dóna aquesta fórmula: «De dia, disminuïu la vostra marxa, reduïu el vostre pas, estigueu més aviat molt quiets, sigueu més aviat molt lents. Empetitiu el vostre llenguatge fins que arribeu a dir només: “Abbà”. Desafieu-ho tot en nom d'això i, així tot el dia amb aquesta única paraula a la boca. No tingueu por. Us arribarà una lògica molt poderosa que us donarà i dirà a cada moment allò que heu de dir i el tracte que necessitareu i que donareu. Us ho garanteixo: la vostra felicitat serà completa, la vostra alegria també. Tothom serà el vostre germà. I tot això perquè haureu arribat al moll de l’os del que fa el cas i que havíeu buscat durant tant de temps. Us haureu fos, us haureu vinculat del tot amb la vida... que sóc jo. Haureu passat tot un dia —i quin dia!— amb mi»   

Sobre... Saber

També jo prendré un esqueix del brot
       —del brot alterós—
que corona el cedre,
arrencaré un ull,
       —un ull tendre— 
de la punta del seu brancatge,
i el plantaré visiblement
       —visiblement—
en una muntanya ben alta,
en una muntanya de la serralada d'Israel.
Estendrà les seves branques, donarà
       —donarà fruit— 
i es farà un cedre magnífic.
Ocells,
ocells de tota mena s'ajocaran a la seva ombra i
viuran
en el seu brancatge.
Tots els arbres del bosc sabran
       —el arbres saben— 
sabran que jo sóc el Senyor 

Del llibre del profeta Ezequiel

Sobre... Descriure

La meva germana m’ha escrit. Entre altres coses diu: 

«M’estic deshabituant a escriure correus, el wattzap ho substitueix: missatge ràpid contesta potser també ràpida. Emoticones que donen la possibilitat de que s'entengui un sentiment sense tenir que descriure'l. En el mòbil hi cap  t o o o t, el face, el correu, el watt:  t o o o t  allí dins, comprimit, apretadet, junt, paraules, imatges, missatges... De vegades m’imagino la Loll fent una parodia del mòbil d'ara, amb els codis d’aquella "època" quan cantava les excel·lències del vidèèu amb aquella mímica exagerada i tan divertida... Família, encara que no utilitzi gaire el correu us porto a tots dins del meu cor. Queda carrincló dir això, oi? Però és que em falta l’emoticona, jeje...» 

Li he contestat això:

Els «sentiments sense tenir que descriure'ls» són realment sentiments? No sé. La «meva penya» utilitza una paraula clau per explicar això. És: «revelació». De fet, a Déu, no li calia prendre's la molèstia de descriure'ns res a nosaltres: ell és el jefe, l'amo, ho pot tot, no li cal res i se'ls podia haver quedat per a ell solet els seus sentiments. Però sí, es va prendre la molèstia. El missatge —va creure ell— valia la pena que fós conegut. Conegut: descrit. Descrit amb pèls i senyals. I quin era el missatge? Tens raó: no hi ha cap emoticona que ens hi pugui apropar. Va fer servir històries. Històries d'amor. D'amor entranyable. Per exemple el gos. El gos de Tobies tot remenant la cua i bordant de content que estava. O el vell Tobit, encara cec, tropessant en aixecar-se, quan va sentir que el seu fill havia «tornat». La meva penya diu que tot esforç que es faci en aquest sentit —en el sentit de l'estimació, del bon rotllo, de l'amor— la història demostra que mai no ha estat en va. La meva penya diu: «Us imagineu el món sense que ningú digués o describís els seus sentiments? Seria una cova de lladres!» Jo també ho crec així. Jo també sóc carrincló. Gràcies

Sobre... Témer

Finalment la setmana passada em van fer la «temuda pregunta» 

I era «temuda» perquè sabia que un dia o altre algú me la faria però també per la simplicitat de les paraules amb que va ser formulada com tot allò que es diu pel broc gros: 

—Com és que has tornat a l’Església? 

Em van passar pel cap unes quantes respostes totes elles, però, massa llargues d’explicar. La primera: parlar de la «paràbola del fill pròdig». La segona: embrancar-me en si el verb «tornar» era el més adequat: des de que em batejar que no n’havia «sortit»! La tercera: contestar amb una altra pregunta: «—Què entens tu per “Església”?». Però em vaig recordar de les paraules de l’evangelista Marc: 

«Plantegeu malament la qüestió. Desconeixeu el poder de Déu. Desconeixeu l’Escriptura. Desconeixeu que no és Déu de morts, sinó de vius. Per tant aneu errats» 

Finalment, doncs, vaig contestar això: 

—El qui porta de la mort a la vida és aquí, és amb mi. Com pot ser que tu no el vegis? Ell vol, ell ho vol, ell em vol i jo hi estic obligat: aquesta és la situació. Un dia em va dir: «T’he atret» i jo li vaig contestar: «T’he seguit. No ho he impedit». Això és tot. Només això

(No publicat) 

Sobre... Investigar

«Recórrer i investigar»: dos verbs que defineixen amb precisió alguns dels treballs de l’ànima.

Qui no ha recorregut o investigat les «èpoques» que ens han precedit? Quan érem joves, per exemple, quan menjavem aquelles carns tan suculentes que ens preparava la mare allà a Egipte?

Aquests dies estic endreçant la biblioteca*. És una bona feina per un jubilat. És com un repàs de la vida. Ho vaig començar amb por. Creia que no sobreviuria: els llibres llegits, els que no he llegit, els que ja no llegiré mai, els que com a mínim he llegit deu vegades, els que he llegit a mitges, els subratllats, totes les meves «èpoques», tota la meva «terra». El record dels nyanyos, dels bonys, de les ferides, de les cicatrius…

Recorre totes les èpoques que t'han precedit, des del dia que Déu creà l'home sobre la terra; investiga d'un cap a l'altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s'ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d'enmig del foc, com tu l'has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s'ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d'un altre, combatent contra l'opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l'únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n'hi ha d'altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre

Aquest és el text [Dt 4,32-34.39-40] que l’Església ens proposa per a la festa de la Trinitat a partir de la qual comença el temps «ordinari». El temps pròpiament ordinari, doncs, el comencem amb la memòria de sant Justí. Comença un temps que a més d’ordinari —ordo, ordre, endreça, preparació— també el podríem qualificar de filosòfic

Li diu Isaïes al rei Malaquies: 

Això et fa saber el Senyor: Prepara-ho tot, perquè ben aviat moriràs; la teva vida s'acaba.

La versió alemanya de Luter tradueix aquest «prepara-ho» tot per Bestelle dein Haus que vol dir: «endreça’t la casa»

Endreçar, preparar, recórrer, investigar: anem sumant verbs de la nostra ànima i poquet a poquet l’anem reconeixent

Però això no ho faríem si no hi hagués un fil conductor, un objectiu, un perquè més clar que tots els perquès coneguts fins al moment

En primer lloc perquè amb aquests verbs fem un primer i gran descobriment: el re-descobriment o re-coneixement de la nostra ànima que potser teníem una mica oblidada: «Ostres —diríem amb ganes— aquesta és la meva ànima. I doncs, sóc així!» Sí! Em reconec endreçant, preparant, recorrent, investigant!

En segon lloc perquè quan un comença a «investigar» alguna cosa és perquè, en el fons, ja l'ha trobada. O potser no l'ha trobada del tot, però en té una intuïció. O potser no és ell qui buscava aquesta cosa sinó que era la cosa qui el buscava a ell

Recorre totes les èpoques, tots els cels, totes les terres ànima meva! Sigues valenta! No tinguis por! Semblen paraules adequades per la boca de sant Justí

Justí saltà com una gasela per damunt dels estoics, dels peripatètics, dels pitagòrics o dels platònics, però també podríem dir que Justí, tot ell, era «un poble» que vivia en poder d’altres pobles

Justí no pogué evitar de reconèixer l’evidència dels «senyals, dels prodigis, de la mà forta, del braç poderós, dels fets esglaiadors i extraordinaris» de la seva vida

Justí «ho va veure amb els propis ulls» i ni pogué ni volgué fer-se enrrera

Justí aconseguí que la seva ànima fós pacificada, agraïda, perdonant i perdonada, per, finalment, magnificar el seu Senyor

Justí entengué aleshores perquè els fidels solien fer el senyal de la creu abans de cantar aquest càntic de la Mare de Déu

Justí «ho recordà sempre al seu cor» i per sempre més «va ser feliç»

ὁ φρονῶν τὴν ἡμέραν κυρίῳ φρονεῖ

Qui pensa el dia pensa pel Senyor

[Rm, 14-6]

Per l'Albert en un dia molt assenyalat: demà dimarts, cap a les vuit del vespre, al Seminari. Una abraçada

Sobre... Ballar

Pericoresi

Que rar, que estrany, que curiós: la vida passant per la vida i la meva vida fent-li lloc a la vida. «Vine vida, vine: el meu lloc és per a tu». I la vida venia i venia i no parava de venir i em preguntava com era possible que jo pogués ser objecte d’un prodigi com aquest. Al carrer, la florida roja dels arbustos verds, la bicicleta carregada de capses: res que no fós habitual. Eren florides que també cedien el pas a la florida i que amb gran cortesia li feien lloc galanament: «Vine florida vine, el meu lloc és per a tu. Au va, vine que ballarem»

Recordant l'ermita de la Trinitat, a l'Espluga de Francolí

Sobre… Gent amb sort

La Júlia Santana va presentar la reunió amb aquestes paraules:

Un tipo con suerte

«Recuerdo que conocí a Javi el verano pasado en un campo de trabajo con toxicómanos en rehabilitación. Cuando me preguntó por qué empleaba mis vacaciones de verano en una cosa así, hinché el pecho y me enorgullecí de mí mismo y de lo bueno que era.Pero no me duró más de diez segundos, el tiempo que tardé en devolverle la pregunta y me contestó que le reventaba ver a gente sola, que la soledad hay que «mamarla».Pensé que Javi había sufrido mucho, más todavía cuando me dijo que a él le habían abandonado en un contenedor a los pocos días de nacer. La congoja que me entró no fue nada comparado con el océano que se abrió después a mi conciencia. Le dije que lo sentía, que vaya faena, y me respondió que si estaba tonto, que se sentía un afortunado...Debí poner la misma cara que un pingüino en un garaje, pues rápidamente me dio la mejor lección que han dado en la vida.«Soy un tío con suerte» —me espetó— «pues está claro que fui un embarazo no deseado y, si llega a ser ahora, por 50.000 pesetas me cortan el cuello».Y siguió recogiendo patatas del suelo como si nada. Siguió con su vida ayudando a los demás.El valor de la vida humana y la dignidad del ser humano como tal, desde su comienzo hasta su fin natural, está por encima de cualquier situación adversa que se presente en el transcurso de la misma. Y si no que se lo digan a Javi.»

Jesús García Sánchez-Colomer. ABC, 19 de juny de 2001

Comentari 

Aquest diàleg que té lloc entre dos voluntaris ens fa pensar primer de tot en la necessitat de respectar la vida humana des de l’inici fins al seu acabament i ens podria portar a debatre sobre la il·licitud moral de l’avortament o de la mal denominada eutanasia. No és aquesta la meva intenció al seleccionar la lectura, sinò aquesta altra. 

En primer lloc es tracta de dos voluntaris, l’un que ha decidit invertir el temps de les seves vacances amb toxicòmans, i l’altre a acompanyar com nosaltres persones soles. 

El qui parla en primera persona es veu inflat d’autosatisfacció, la temptació del voluntari de creure’s tan bona persona i això no deixa de ser una forma de vanitat. 

El que m’ha interesat més, però, és el segon personatge, en Javi. Per una banda per dedicar-se com nosaltres a la companyia de persones soles. Per l’altre, perquè degut a la seva circumstància vital havia «mamat» com n'és la solitud de dolenta, com la carència d’estimació, o de sentir-se abandonat és encara més dolorosa que les carències materials que poden tenir fàcilment remei. Si es considera afortunat per haver sobreviscut després de ser abandonat de nadó podem dir amb fonament de causa que ha sofert de debó i està preparat per saber millor que ningú el sofriment que causa l’abandó. Però allò més important és que brolla d’ell la generositat per dedicar el seu temps lliure a fer companyia, a posar remei al dolor de l’abandó dels altres. I aquí ens dóna a nosaltres la lliçó. Si ens comparem amb ell, podríem sentir-nos més afortunats que ell pel fet d’haver estat estimats. I, si tenim més coses a agrair encara hauríem d’estar molt més disposats a la generositat. Ell a mi m’ha servit també per posar-me millor en la pell d’aquestes persones carents d’estimació i per estimar-les més.

Júlia Santana. 26 de maig de 2015 

Sobre… Pregar

A la darrera reunió de Vida Creixent es va tocar el tema de la pregària una mica de passada, una mica com qui no vol. Recordo tres intervencions.
En la primera es va parlar de la sort que tenim que de petits ens hagin ensenyat oracions que ara de grans ens venen automàticament als llavis.
En la segona es va parlar que la pregària, de la mateixa manera que és personal i intransferible, també ho són les paraules a les quals es recorre. Així, com que l’essència de la pregària és el nom de Déu, n’hi hauria prou amb dir «Jesús». La única condició seria la de dir-lo amb tota la intensitat que som capaços.
En la tercera es va parlar de com de vegades se'ns fa difícil de resar el Parenostre pensant en cada una de les paraules que s’hi diuen. Algú digué: «Moltes vegades no hi ha manera que l’acabi de resar sencer» i algú hi afegí que a ella també li passava però amb l’agravant que en aquests buits d’entre paraules sovint li venien a la ment escenes escabroses, pertorbadores. 

•  Vaig pensar que en el fons això era lògic i simptomàtic: quan preguem ens adrecem a Aquell que és òptim i en certa manera és natural que faci acte de presència tot allò que no ho és tant o gens ;-) 

•  També vaig pensar que aquest mateix fet ens havia d’alegrar. A poc que reflexionéssim veuríem que el nostre lloc «de partida» era el d’un adreçament amb el cor, al més alt, al més bo i que això ja ens havia de treure totes les pors. Em vaig imaginar sant Francesc dient a totes aquestes coses: «Hola germana pertorbadora» i la germana escabrosa canviava el seu rostre tenebrós per un de radiant i joiós i s'afegia a la pregària ;-)

•  I per últim vaig pensar que aquesta era, doncs, una molt bona manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos: aquelles «coses» efectivament hi feien estada en el nostre interior i el millor per a tots era que fessin acte de presència en la pregària i no mentre fem, per exemple, el sopar que aleshores, per dir-ho així, estaríem molt més «desarmats» ;-)

Sobre… Alegrar

Vaig rebre un parell de comentaris. Un d'ells posa l'accent en l'alegria: en la paraula... i en allò que designa. Hi ha una frase que diu: 

Ben al contrari, hem d’encomanar-los alegria

Es refereix al deure que tenim els voluntaris envers els beneficiats. Però ¿quina podria ser la prolongació de la paraula «alegria»? Potser no caldria ni fer-la. Potser tots tenim clara quina cosa és l'alegria. Potser tots l'hauríem de tenir. Potser jo no la tinc. Potser per això he anat a buscar-la

— — o — O — o — —

Els deixebles vivien plens d'alegria i de l'Esperit Sant Ac 13,52

La frase expressa que eren... 

a) els deixebles els qui 
b) vivien 
c) plens 
d) d’alegria i de 
e) l’Esperit Sant   

Això vol dir:

Alegria... equiparada a Esperit Sant !

Alegria... plena —res a veure amb les pessigolles que de vegades ens fa el món

Alegria... viva —glatint, bategant

Alegria... dels deixebles, els «escollits de Déu, sants i estimats, plens de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència»

El segon text que m'ha vingut a les mans és de sant Pau. Ens diu que...

...el Déu de l'esperança ompli la vostra fe d'alegria i de pau perquè vesseu d'esperança gràcies a la força de l'Esperit Sant  Rm 15,13

Sant Pau ens demana, com sempre, que pensem en primer lloc en... 

a) ...Déu, però en aquest cas recordant-nos que si algun sentit té per a nosaltres la paraula esperança, el té perquè brolla directament de Déu: el Déu de l’esperança !

b) Establert d'aquesta manera l’origen de tot allò que acte seguit ens dirà en dóna o ens n'explica la «dinàmica»: Déu no està amb els braços plegats. Déu omple. Déu no para d'omplir-nos !

c) Però Déu no omple qualsevol cosa ni de qualsevol manera. Omple la fe. Tenim fe, és cert. Sempre és bo que ens ho recordin. Des del baptisme que en tenim. Però amb aquest «omplir» Déu, de sobte, ens la redescobreix fent que la treguem del calaix on potser la teníem guardada i ara, de repent, la veiem plena a vessar !

d) Ho hem sentit bé: es tracta d’una alegria determinada —no d'una alegria qualsevol— que omple la nostra fe, amb la qual cosa ens assabentem també que aquest és el lloc —la fe— que li és més propi a l’alegria. És el seu recer, la seva estança natural. Com si diguessim: allà on més contenta està l'alegria és en la fe !

e) ... i l’equipara a la pau. Indissociables, doncs, a partir d’ara: pau i alegria juntes per sempre més !

f) Després d’un exercici com aquest no cal dir que hem quedat una mica exhaustos en contemplar de repent fins on ens ha fet pujar el sant de Tars amb tan poques paraules. Però sant Pau tractant-se de Déu, com sabem, és incansable. A tot això, ens diu, que hi ha un perquè existencial, un «perquè» que amb escreix dóna sentit a la nostra vida: perquè vesseu. Perquè vesseu d'esperança pels descosits ! 

g) I per a reblar aquest sentit, com si no en tinguéssim prou, però com si no ho esperéssim, malgrat tot ens arriba la Gràcia... de manera totalment gratuïta: Gràcies ! 

h) Gràcies a la força de l'Esperit Sant

Aquesta força, a les portes de la Pentecosta, és una de les coses que aquests dies més es fa notar aquí, a la parròquia

No voldria acabar, però, sense constatar encara una cosa divertida: l'alegria, sobretot quan és plena com la que estem parlant, ens fa «perdre els papers», ens fa fer coses que nosaltres no volíem fer perquè, malgrat tot, malgrat fins i tot nosaltres mateixos, és la mateixa alegria —l'Esperit Sant—la qui per damunt de tot ha de parlar

Així que reconegué la veu de Pere, de tanta alegria, en lloc d'obrir la porta, va córrer cap dins a anunciar que Pere era fora al carrer Ac 12,14.

Com a voluntari, doncs, espero estar a l'alçada d'aquesta alegria. Encara estic en rodatge: són els primers quaranta anys! Després ja en sabré una mica

Si voleu llegir sencers els dos comentaris feu clic aquí

Si voleu veure el Full Verd sencer feu clic aquí
Si voleu llegir les cent-seixanta vegades que la paraula alegria apareix a la Biblia feu clic aquí
Si voleu afegir algun comentari aneu a la part inferior del blog

Sobre... Gemegar

Gemegar. Els voluntaris estem acostumats als gemecs i les queixes. Els escoltem amb paciència: seiem… al «Banc del Si no fós» («Tot bé... si no fós per la cama, si no fós per la migranya, si no fós pel veí»). Hi ha dies que, en acabar, ens sembla que el món tan sols és un gran, un immens i desolador gemec i pensem si ells, els beneficiaris, no ens l’hauran contagiat. Més tard però, amb el cap una mica cot, contemplem la possibilitat que el gemec del nostre germà hagi desvetllat el gemec que teníem obturat en algun lloc del nostre propi cor

És inherent a l’home gemegar? Només gemeguen els cansats? Tan bon punt neixem ja ens posem a gemegar? Si això és així qui sap si totes les nostres paraules i tots els nostres coneixements, justament perquè són nostres, no són res més que un gemec! Però de què podrien gemegar? 

Gemeguem perquè «no sabem»

Quan nosaltres diem que «sabem», sabem relativament. Si féssim un humil exercici de sinceritat veuríem que només sabem «cosetes» incompletes quan, de fet, voldríem saber-ho tot: voldríem saber… tota la veritat, voldríem saber… tot el que Déu sap

Però a un saber com el nostre tan separat del seu origen només li és donat de gemegar i els dolors «no es poden expressar»: són de part. Aquest saber porta en el fons del seu si l’eternitat de Déu i voldria donar-la a llum. És el saber de qui s’enyora desconsoladament en «saber-se» separat del Pare

Si ens hi fixem bé, pèrò, és mitjançant aquest nostre «no saber allò que Déu sap» que precisament tenim coneixença d’Ell ja que per això ens envia el consol, la llum i la força suficients gràcies a les quals nosaltres, els agraciats, estem en el temps i… en la parròquia: amb ells l’Esperit s’apiada de nosaltres i ve ajudar la nostra feblesa. «L'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol». Però nosaltres no sabem: malgrat tot seguim sense saber

A missa, abans de resar el Parenostre, el mossèn de vegades diu —o potser més que dir ens ho adverteix— abans de les grans paraules que tot seguit vindran: «Nosaltres no sabem! (...com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres)»

Efectivament, nosaltres no sabem, nosaltres només gemeguem perquè voldríem donar a llum tot el que Jesús ens està revelant: el saber de l’eternitat 

Sobre... Cavalcar

«—Avi...»

El color del vent es converteix en flor però no per això ni el vent ni la flor tenen cap virtud màgica o sobrenatural...

Tanmateix quan el vent cavalca damunt la flor l'escampa i així il·lumina els prats i els jardins

—Així doncs, és el color que té alguna cosa màgica? 

—En tot cas això no li seria pròpi: li vindria del vent 

—I al vent d’on​ ​​li ​ve la virtud? 

—No pas del color, però el vent sense el color no podria exercir la seva virtud màgica. 

I això encara és més estrany si pensem que el vent no és res sense el seu color que a la vegada tampoc no és res sense el seu vent

Un nou capítol dels Contes de Mas Moió. Fotografia: Martí Manyà

Sobre… Saludar

«Us saluda la comunitat que resideix a Babilònia, escollida com vosaltres. Us saluda també Marc, el meu fill. Saludeu-vos els uns als altres amb un bes de germanor». (De la primera carta de sant Pere)

«La pau sigui amb tu. Et saluden els amics. Tu també saluda els amics, un per un». [Noteu: «Un per un»] (De la primera carta de sant Joan) 

Saludar: 1 Adreçar a algú paraules o un gest, que expressen auguri, afecte, respecte, especialment quan hom l’encontra, l’escomet o se n’acomiada. Quan te’n vagis no et descuidis de saludar a tothom. 2 Fer demostracions de joia en esdevenir-se una cosa agradable. Saludar l’aurora. Saludar la pau. (Dels diccionaris)

La salutació, sobretot en el Nou Testament, és una paraula «forta» que acostuma a passar desapercebuda. Quan a la litúrgia, dia a dia, anem llegint la Carta als Romans sempre s’omet el capítol setzè quan jo l’espero amb deler perquè és una de les meves lectures preferides

Però avui no ha estat així i la paraula ha aparegut. I això gràcies a sant Marc que, com que ha estat la seva festa, s’ha triat el fragment de la carta de sant Pere on ell —Marc— surt citat i això m’ha commogut

Com en el cas de Pau, la de Pere no és una salutació qualsevol, no és cap «Passi-ho-bé. Saludi-la-seva-senyora». No, de cap manera. Les salutacions de Pere i de Pau acaben amb un dels misteris més ben guardats de l’Església: el del bes. Tant Pere com Pau com els destinataris de les seves cartes tenen molt clars els dons que intercanvien. Tots saben —coneixen per experiència— què diuen quan precisen: «el» bes de la pau, «el» bes de la germanor

Allò que fa tan forta la intensitat espiritual i l’alegria d’aquestes salutacions és, d’una banda els noms pròpis que les acompanyen i que en llegir-los en veu alta brillen com diademes, però en primer lloc el «nom» en el qual se saluden

Que les famílies del país per a beneïr-se (saludar-se) es valguin del seu nom, que se’n valguin tots els pobles de la terra per augurar-se la felicitat (Sl 72)

Doncs bé, avui farem veure que no tenim pressa i ens hi entretindrem. Són importants. Molt. Són —també!— paraula de Déu. Obren la possibilitat que els nostres noms entrin en la seva llista com els seus han entrat en la nostra per sempre. Són «algú». Com Jesús. No són cap entel·lèquia ni cap teoria i els qualificatius que els acompanyen són abundants com la mel de les roques. Escoltem-los: Saludeu…

… Prisca i Àquila, Epènet, Maria (“que ha treballat molt per vosaltres”!), Andrònic i Júnia, Ampliat, Urbà, Estaqui, Apel·les, Aristobul, Herodió, Narcís, Trifena i Trifosa, Pèrsida, Rufus, Asíncrit, Flegont, Hermes, Pàtrobes, Hermas, Filòleg i Júlia (ep!), Nereu i la seva germana, Olimpes... Us saluden: Timoteu, Lluci, Jàson i Sosípatre

Hi ha un detall que, a més de ser entranyable i simpatiquíssim, per la seva humilitat i «in-significància» esdevé un gran indicador de la importància del què estem parlant (diu un «jo» que retruny com un tro). L’escribent o transcriptor de cap manera es vol perdre el ball en aquesta gran... Festa Major:

Us saludo en el Senyor jo, Terci, que he escrit aquesta carta…

Però abans d’acabar encara s’adonen que s’havien oblidat d’algú:

…i Gaius i Erast i Quart

Fins a vint-i-dues vegades es repeteix la paraula «saludeu»!

No puc evitar de pensar en els noms que es devien quedar al tinter

(No publicat)

Sobre... Preguntar

«—Avi...»

—Avi, perquè? I quan m'ho preguntava em venien al cap es espelmes a l’entrada de l'Institut Jaume Fuster, en les de Prats de Blèuna Auta i en totes i cada una de les del Tibet que no hi haurà mai temps ni diners per encendre-les. 

«Per què»: la pregunta crema sigui com sigui i només parla que hi ha sofriment i prou i això suposa una amenaça directa a la idea que tinc de la vida i la ferida no té guarició. A la recerca de respostes i amb la gran quantitat de dades que s'han acumulat podríem reproduir segon a segon allò que va passar a l'avió però la pregunta «per què?» seguiria sense resposta. 

Les persones de fe podem dirigir-nos a la voluntat inescrutable de Déu i trobar —o no— consol. També podem acusar-lo o maleïr-lo des de la desesperació: d'aquesta manera tindríem un destinatari per al nostre sofriment. 

També n'hi ha entre nosaltres que resolen els problemes sense Déu i parlen de sort, d'atzar, de casualitat o d'absurd. En tenim prou, però? Podem viure amb aquestes paraules com a tota explicació? Aturen, canvien o expliquen res? 

Així doncs parlem de Déu. Però de quin Déu? D'entrada rebutgem qualsevol idea de Déu que no tingui respostes a preguntes com aquestes que no es poden contestar.

La tragèdia de la papallona de la meva neta amb les ales trencades no té resposta. Déu no és cap resposta a res. Déu és sempre una pregunta. El meu pobre Déu es va fer home i va esdevenir un impotent que no es feu enrrera ni davant el sofriment ni la tragèdia ni les queixes ni els dolors ni les acusacions. El nom del Déu en qui crec només és: «sóc aquí».

(No publicat)

Sobre… Esbrotar

Havia de canviar de pis. Havia de fer alguna cosa amb els llibres. Els vaig aplegar tots en una sola cambra per encaixar-los amb comoditat. Els vaig ordenar: els vaig anar posant a terra circularment. En acabar vaig percebrer com si tots ells projectessin les seves paraules cap el mateix centre que els orientava. La radiació va ser tan forta que de la suma de les paraules en va sortir una sola Paraula. Aquesta Paraula era d'una bellesa desbordant impossible de descriure. Embriagaven els seus perfums i l'aroma que s'escampava era el seu nom. Li vaig dir: «Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! Mira, l'hivern ja ha passat, la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat. Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d'esbrotar».

Que n'ets, de bella i fascinant, amor meu deliciós [Ct 7,7]

Sobre… Acompanyar

La companyia està intimament vinculada a la presència. Generalment en parlem quan la trobem a faltar potser perquè és, a més d’impossible d’explicar, impagable.  

La companyia s’ha de tenir clara en primer lloc en nosaltres mateixos, en el més pregon dels nostres cors i això és així perquè sabem que la companyia per excel·lència és la de Jesús.

El cel i la terra... es fan companyia. Els homes ens fem companyia. Fins i tot els enemics, els morts o les tenebres ens fan companyia. Des d’aquesta perspectiva totes les coses canvien: totes —totes!— ens fan companyia i a totes també els faig companyia jo

Els diccionaris ens diuen que acompanyar vol dir…

Acompanyar 1. Ajuntar-se (a algú) per fer el que ell fa, principalment per anar allà on ell va. T’acompanyaré fins a casa teva. 2. Anar (amb algú) per escortar-lo, custodiar-lo, fer-li costat, guiar-lo. Acompanyava els nois a estudi. 3. Presència d’una persona vora una altra perquè no estigui sola. Oferir la meva companyia a algú.

Tot és companyia: m'acompanya —com ho podria negar?— la llum que ara entra al despatx i el verd tan recent de les fulles dels plàtans. Podria dir que em fan tanta companyia que m'acompanyen «per dintre i per fora». Tinc el privilegi, doncs, de sentir-me absolutament acompanyat i absolutament absorvit per aquesta companyia

De vegades, quan llegeixo el Cant dels Tres Joves, em sembla una «formuleta» en forma de llista: una llista que cadascú de nosaltres haurà de completar personalment al llarg del dia, una llista per treure’ns la son dels ulls, una llista per fer-nos pensar en les moltíssimes coses que ens fan companyia i per les quals val la pena beneir i lloar 

totes les seves criatures, cels, àngels, aigües de l'espai, els estols, sol i lluna, estrelles del cel, pluges i rosades, tots els vents, foc i xardor, fred i calor, rosades i gebre, dies i nits, llum i tenebres, glaç i freds, geleres i neus, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes de la terra, mars i rius, fonts de les aigües, peixos i monstres marins, tots els ocells, feres i ramats, tots els homes, poble d'Israel, els sacerdots, els servents, els esperits i ànimes dels justos els sants i humils de cor, Ananies, Azaries i Misael

La Bíblia és un relat preciós de companys, de companyies, d’acompanyaments i sobretot de la companyia que ens fa i que incansablement Déu busca de nosaltres perquè li és imprescindible la companyia que nosaltres li fem a ell...

Vetlla com un pastor pel seu ramat: l'aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien

Companyia és essencialment no estar sol: tot jo em sento traspassat per la companyia quan vaig acompanyat o quan acompanyo o quan m’acompanyen ja sigui resant les Vespres o anant a comprar el pa. Per cert, ja que parlem de pa, vet aquí l'etimologia de la paraula en qüestió:

Cum preposició llatina que vol dir «amb» i panis que vol dir «pa». És a dir, més o menys: «els que compartien el mateix pa tot menjant plegats qui sap si vora el caliu d'un foc llunyà, gairebé prehistòric»

L’altre dia, quan parlava de tot això amb un amic em va dir aquesta pensada: «Així doncs, la "companyia de Jesús" no només vol dir "els Jesuïtes", sinó més aviat allò que s’esdevingué camí d’Emmaús, oi?» 

Aquella exhalació que fa posar els pèls de punta: «Queda’t amb nosaltres!»

Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls

La companyia… o b r e   e l s   u l l s  !

(No publicat)

Sobre... Respirar

Exercicis de respiració

A la darrera reunió de Vida Creixent —era Dimecres de Cendra— es van llegir aquestes paraules que formaven part del treball del dia:

«La vida és la successió de respirs. Des del primer vagit que emetem en néixer fins el que serà el nostre darrer alè»

Acabades de llegir, algú del grup va fer un comentari amb els ulls molt oberts i, com si li acabessin de caure moltes fitxes al cap i totes de cop, va exclamar: 

«Per tant som la seva respiració! Nosaltres som la respiració de Déu i això vol dir que cada vegada que respirem...»

No va acabar la frase i la sessió de treball va continuar

El profeta Isaïes va escriure: «Ell dóna l'alè als pobles de la terra, la respiració als qui la recorren» i al llibre de Job trobem: «M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè»

Sobre… Imitar.2

De com les papallones imiten Jesús

He demanat la saviesa des de petit i continuaré cercant-la fins al darrer moment [Sir 51]

Un dia mentre passejava, un lepidòpter anomenat Apol·lo* em va explicar com se'ls manifesten a les papallones els primers símptomes de la metamorfosi:

«Ens arriba un anunci estremidor: en el moll de l’os de la nostra vida de cuc esclata l’abolició d’aquesta mateixa vida, al bell mig del nostre entorn habitual comença la descomposició d’aquest mateix entorn i el nostre temps es va enlentint de tal manera que ve la immobilització. No sabem què serà de nosaltres o de qui serà aquella vida o aquell entorn o aquell temps que fins ara havien estat nostres. Ni tan sols sabem si seran. Constatem com de mica en mica el cuc que cada vegada esdevé més insignificant va desapareixent i desapareix també el mateix sentit d'allò que ell és. Així, moment a moment ens apropem cada vegada més a la possibilitat última que, per desesperada, porta tots els símptomes de l’impossible: és el final de tota visibilitat i comprensió, desapareix el nostre sentit i la nostra història però entrem en una història que no podem ni tan sols imaginar i que intuïm desbordant de sentit. Desapareix, es buida el cuc insignificant que érem i podem percébrer però no deletrejar que ens anem omplint sileciosament dels grans origens i dels grans finals, un temps que no és temps perquè és ple del record de l’eternitat. Esdevenim divinitats parlants com ho eren les muses al Parnàs»

* El nom d’Apol·lo es relaciona amb ἀπόλυσις (redimir), ἀπόλουσις (purificar) i ἁπλοῦν (senzill, simple, humil)

Sobre… Atraure

Tots sabem què és l’atracció. Tots, poc o molt, ens sentim atrets per coses, gent o impossibles. Tots estem marcats per aquest agulló que ens pica. Sense ell ni el món ni nosaltres funcionaríem. Les guerres són una font d'atracció diabòlica de tot allò que imaginem cobejar: ens porten a saquejar els nostres germans amb l’insult per excel·lencia que és dir-los enemics.  Hi ha alguna atracció, però, que sigui més poderosa que cap d’aquestes? Entre d’altres trobem un primer indici explícit al llibre de les Cròniques (6,32):

Fins i tot l'estranger que no forma part del teu poble d'Israel i ve d'un país llunyà [se sent] atret per la teva anomenada, per la teva mà forta i el teu braç poderós...

També el Càntic dels Càntics (1,4) ens en parla amb el llenguatge dels enamorats:

Atrau-me darrere teu! Correm! El rei m'introdueix a les seves estances: «Amb tu fruirem i farem festa.» Assaborim més que el vi les teves carícies! Amb raó s'enamoren de tu!

Igualment al llibre de Job (36,27), Elihú per explicar un fenòmen tan natural com és la pluja, parla d’una atracció que desafia la gravetat:

Ell [Déu] atrau les gotes d'aigua i, llavors, d'aquesta boira en fa pluja que els núvols del cel aboquen i escampen sobre els humans

Però nosaltres partim d'una certesa experimentada, a tota prova. Quina pot ser, doncs, aquesta fascinació que sentim perquè n'estiguem tan segurs? En aquest sentit, les paraules de Jeremies (31,3) desborden de sentit:

El Senyor se m'aparegué de lluny, i em deia: «T'estimo amb un amor etern; per això t'he atret i et sóc fidel.»

Sí, només una raó que vingui de l'atmòsfera de l’amor embolcallant-nos absolutament ens pot encisar més que cap altre: «T'estimo amb un amor etern!» I això, dit així: en primera persona! I també diu: «etern». El seu amor és tan immens que dóna explicació i sentit als enigmes més pregons de la nostra vida fins que ens fa exclamar: «Ah, era això! Tot i que abans potser no ho sabia, eres Tu qui m'atreies, qui no ha parat mai d'atraure'm ni un moment! Ara veig, ara et reconec, ara sé.» I el profeta rebla la frase amb una altra gran raó: la fidelitat, la fe que el Senyor, malgrat tot, no ha deixat mai de tenir en nosaltres!

Aquestes «raons» es renoven cada any de manera única en el misteri pasqual del qual, si en volguéssim parlar, en podríem dir ben poca cosa depassats pels esdeveniments. Millor dit: per «l'esdeveniment», perquè només n'hi ha un d’esdeveniment que ens pugui fondre completament amb la vida. Un esdeveniment que ara tots coneixem i que sant Joan (12,32) transcriu així:

I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi

Això, aquesta atracció, al llarg d’aquests set dies «sants», és el que hem respirat hora a hora a la parròquia. I per això nosaltres tampoc «podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit». No tenim cap altre pensament «perquè la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat»

El salm 48, al vers 9 diu:

Ho havíem sentit a dir però ara ho hem vist a la ciutat del nostre Déu, a la ciutat del Senyor de l'univers: Déu la manté ferma per sempre. Pausa. 

Potser una mica astorat pel que acabava d’escriure, en acabar el vers el rei David demanava al lector que fes un moment de silenci i qui sap si per això va escriure: «Pausa». 

La gran Pasqua, la gran Pausa: Crist ha ressucitat 

Només això

(No publicat)

Sobre… Esbategar

«Petites vaciacions»

Nadal. Teresa Bertran. Josep Maria Rovira Belloso

L'efecte papallona —«l’esbategar de les ales d'una papallona es pot escoltar a l’altre costat del món»— és el nom popular que correspon al concepte tècnic de «dependència exponencial de les condicions inicials» en la teoria del caos establerta per Edward Lorenz. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden, a llarg termini, produir grans variacions en el comportament del sistema. 

Diagrama de la trajectòria del sistema de Lorenz,

per als valors r = 28, s= 10, b = 8/3.

Sobre… Imitar.1

De com les plantes imiten Jesús

Quan era encara un noi, i no m'havia apartat mai del bon camí ja desitjava amb tot el cor la saviesa [Sir 51]

En un tractat sobre art hieràtic, Procle (Constantinopla, 410 - Atenes, 485) va escriure: 

«Quina raó pot donar-se al fet que l’heliotropi segueixi el moviment del sol i el selenotropi el de la lluna, festejant ambdós en la mesura del seu poder, les lluminàries del seu món? Tota cosa fa oració segons el rang que ocupa en la naturalesa i canta la lloança de l’element principal de la sèrie divina a la qual pertany, ja sigui una lloança espiritual, racional, física o sensible; és per això que l’heliotropi es mou en la mesura que és lliure per moure’s i, si poguéssim escoltar el so de l’aire produït pel seu moviment de gir, ens adonaríem de com es tracta d’un himne al seu creador tal i com pot cantar-lo una planta»

Si voleu llegir el capítol sencer del llibre d'on vaig treure aquesta citació, cliqueu aquí

(No publicat)

Sobre... Recordar

Recordo que en deien animetes: «flotador de suro proveït d'un ble curt, que hom deixa surar en un vas d'oli i serveix per a tenir encesa una llumeta feble davant, per exemple, d’una imatge i durant, per exemple, la nit; és anomenat també xinxeta, llàntia o gresola». Doncs bé, de les animetes, els castellans tenen la sort de poder-ne dir, a més de lamparilla o candelilla, papallona: mariposa.

«Record» aquí no vol dir que allò que va esdenir torni sinó que allò que va esdevenir, tornant, mostra el seu lloc

Sobre... Irrompre

Diu la papallona: «L’alè d’una paraula que irromp en una frase inaudible i que, sense saber perquè es va dilatant, m’ensenya què és i com es fa això de créixer»

Sobre... Aparentar

«—Avi...»

—Àvi, què és un «ocel»?—Els experts diuen que un ocel és una taca arrodonida, multicolor i rodona que aparenta ser un ull i que és útil per a desviar l'atenció del predador, fet que dóna prou temps per a fugir. En alguns lepidòpters com el Gran paó de nit [Saturnia pyri], estan situats a les ales i s’engradeixen en sentir-se amenaçats fent encara més verídic l'engany.

—Àvia, així, amb aquests ulls no hi veuen, oi?

—«El qui ha fet l'orella, no hi sentirà? El qui ha format l'ull, no hi veurà?»

Sobre... Parlar

«Bo de debò» vol dir «molt bo» o «òptim» o «més, molt més que bo» i no només bo

Nosaltres, els homes, tan sols tenim petits flaixos d'allò que és una «miqueta» bo. Per fer-nos càrrec de què podria voler dir «bo de debò» caldria ser, com a mínim, savi

La saviesa de l'home li il·lumina el rostre i li canvia l'aspror de la cara

Aquesta frase del llibre del Cohèlet diu que l'home ja es savi, parteix d'aquesta base, ho dona per descomptat, com si no calgués ni parlar-ne de la saviesa de l'home perquè és tan natural com la seva respiració, és intrínseca, és inherent a ell i això ho saben fins i tot els nens: a l'home només li cal despertar-se a aquesta saviesa

Aquesta frase té una embranzida tan forta que deixa clar que la saviesa no és cap cosa ni cap entelèquia ni cap idea ni cap concepte ni cap teràpia ni cap manual d'autoajuda: es desprèn de la potent empenta d'aquesta frase que es tracta d'una cosa viva que   t r e b a l l a  sense deixar mai de fer-ho i rega, enriqueix i fa créixer fins a fer-lo florir, l'interior i l'exterior d'aquest home que som nosaltres 

Aquesta frase és fecunda perquè té el poder de multiplicar-se dins nostre i d'omplir-nos i de dominar-nos amb aquesta llum radiant i plena d'alegria​ lluny de tota aspror

Si aquesta frase mai no s'hagués dit... què tindríem? 

Probablement això: 

La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües 

Però Déu parlà. No va callar. No va voler callar. Va dir la frase i tot va canviar... i nosaltres també, és clar

Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. Déu veié que la llum era bona de debò. Déu la separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia», i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia

Efectivament, la llum d'aquest primer dia ens canvià i ens guarí per sempre més totes les nostres asprors

Sobre... Sorprendre

Què vol dir «cara de sorpresa»? 

Us proposo imaginar la cara de sorpresa de Jesús davant aquesta realitat que ell tenia tan clara, davant aquesta evidència que ell mateix era, quan devia sentir els comentaris de la gent que no parava de remugar davant l’evidència que era ell: «No, no i no! No crec, no ho crec. No m’ho puc creure de cap de les maneres». Un no inversament proporcional a l’evidència 

«I el sorprenia que no volguessin creure». [Mc 6,6] «Que rar, que estrany, que absurd, quina tonteria més gran! De quin planeta deu ser aquesta gent que prefereix la tristesa a la felicitat que de manera gratuïta els donaria una cosa tan senzilla com és el fet de creure: tan simple que els mateixos nens l’entenen sense que els ho expliquin. És natural, és normal ser feliç i em sorprèn molt que no ho vulguin ser. És natural, és normal dormir plàcidament i em sorprèn molt que prefereixin no descansar. És natural, és normal menjar i em sorprèn molt que no tinguin gana. És natural, és normal l’alegria i em sorprèn molt quan deixen que algú els la prengui. És natural, és normal la vida i em sorprèn molt que... Me’n faig creus! Nois, us asseguro que em moriré i encara no hauré entès que no es pugui creure en allò que es veu. Au va, anem!» diuen que va dir.

Sobre... Actualitzar

«—Avi...»

—Avi, què és un àngel?

—Un àngel és... una ploma. Una ploma d’escriure no és ni la mà de qui escriu ni són les paraules o els dibuixos de qui escriu o dibuixa en un paper. Està entremig

 —I quina feina fa aquest «àngel-ploma»?

—Fa de pont, de mitjancer, comunica, actualitza els coneixements de la... tablet de la nostra ànima

Sobre... Canviar

Dues petites novetats a la capella

Una estora !

Una catifa entre el terra i els peus per elevar-los poquet... però una miqueta sí

Un humil i petit teixit que unes mans han filat (ens han filat!) i que ha arribat fins a nosaltres per fer encara més silenciosos els passos del mossen

Un llum !

Una candela que eleva una miqueta —poquet— la flama de la nostra ànima i fa que en dies especials es distingeixi millor la claror de la mirada de la Mare de Déu. Una humil i petita llàntia que les mans d'algú mantindrà encesa amb quasi tanta cura com ho faria la Mari

Són detalls que passen pràcticament desapercebuts. Són «silenciosos». Són «indicadors» del cor...

I ja, posats a dir, jo els demanaria als tres mags d'orient una petita icona de sant Oleguer perquè faci costat a la Verge a l'altra banda de la porta. El cor em diu que tots dos estarien d'allò més contents amb tan bona companyia. Quan pugui en parlaré amb el mossèn.

Lliurat al Full Verd. No publicat

A hores d'ara (juny) també hi ha una estora sota el faristol on reposa el llibre de lectures 

i una altra que des del centre  de la capella condueix i ens acompanya fins davant l'altar. 

Ara només falta la icona. Insistirem