dijous, 16 de juliol de 2015

Sobre... Perdre el lloc

Diem: «Un que anava, va i perd el lloc»
Podem pensar: «Ell tenia les escriptures d’aquest lloc i les va perdre» com qui té una pedra a la butxaca que també perd»
També podem pensar: «Ell era a un lloc i, en anar-se’n, aquest lloc va passar a ser ocupat per algú altre o simplement per ningú»
Tant en el primer com en el segon dels casos aquests llocs romanen. Simplement canvien d’amo 
Per tant, aquesta frase tampoc em serveix per parlar del que vull parlar que és dels «no-lloc» o dels «ni-lloc» —els «ni-tant-sols-llocs»—
Reconec que l’empresa és difícil

Fa temps que vaig donar unes quantes voltes al «no-ser»... del «ser»
Els tres punts suspensius aquí indiquen la dependència que tota negació té envers una afirmació prèvia a ella —el «no» sempre és un no a un «sí» previ, el «no» sempre és un paràsit—
Aleshores també vaig observar que si el «ser» fós tan evident com diem que és no tindria ni nom: seria tan obvi que no caldria ni nombrar-lo ni pensar-lo. Però no és així. «Ser» és una paraula i un verb forts, molt forts, en el nostre llenguatge. I com a mínim tant fort com ells hauria de ser el seu «no-ser».
Ens podem deixar anar per la fantasia i imaginar mons foscos o insondables però això serien coses que «serien» i que no explicarien res d’allò que no és en absolut. 
Del «no-ser» no se’n pot parlar? Dels «no-lloc», doncs, tampoc?

Això que m’ha vingut a amoïnar arran de la lectura d’un conte El lloc— (si el voleu llegir feu clic aquí) d’Eric Boada en el qual es parla sovint d'aquests «no-lloc» i la màxima aproximació que he trobat per parlar del tema m’ha vingut de la mà del capítol vint del Llibre de l’Apocalipsi que va escriure sant Joan: 
«Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven»
En el relat ens trobem amb algú que «veu» coses, que li «passen» coses, que és dins d’aquestes coses que li passen però que, tot i que el depassen absolutament, conserva el tremp, li és donada prou grandesa, prou força com per parlar-ne dempeus i com si fos la cosa més natural del món —efectivament, les paraules són paraules «corrents», entenedores—
En aquesta (només?) «visió» veu com la realitat «perd el lloc», el sentit que les coses tenen es fon, desapareix, s’esvaeix, és absorvit o transfigurat i que precisament per això mateix ha de perdre absolutament el que ella mateixa és en essència, com en el cas de les papallones (Vegeu més avall IMITAR-2 o feu clic aquí)

la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven

Us imagineu veure-ho?